Em vull morir.

Em vull morir.........😢😭

La vida.

Tinc tot un finde al meu davant. La vida passa. No tinc res a fer. Tot és una merda... no vull ser negativa, però..
Mireu jo pesava 80 als 14 anys, em vaig aprimar 15 kg i vaig estar amb aquests kg molts anys, fins que els 19 vaig començar a vomitar, després més tard, vaig deixar quasi de menjar, allà als 21, em vaig aprimar a 59kg, ja ho sé tampoc és tant no? Però és que el principi anava molt bé deixar de menjar, però un bon dia per la nit vaig començar a fer afartaments. Després em van ingressar pel TLP, que tirava coses per les parets i a les persones, i també li vaig tibar els cabells a me mare, que per cert, encara no li he demanat perdó (ella es va posar a plorar, i estàvem davant de la família, li vaig fer perquè va dir a la família que havia deixat de menjar, i jo no acceptava que digués allò perquè no era veritat, no havia deixat de menjar del tot...).
Total que quan em van ingressar em vaig començar a engreixar... i fins i tot vaig perdre la forma física, perquè jo anava a caminar i anava rapidet, amb una colla que anaven a caminar (són gent de l'edat dels meus pares, però per mi són com uns amics, els vaig fer a la coral, tot i que jo no parlo gaire però bueno...).
Per què us explico tot això? Doncs perquè tot això encara no ha acabat. Us penseu que he deixat de pensar en tornar a deixar de menjar? Doncs no, no he parat de pensar-ho. Però em dic a mi mateixa que després serà pitjor, perquè quan no menjava, "molt bé", em vaig aprimar, però quan tornava a menjar, em vaig engreixar més de lo que pesava, bueno, el què pesava al principi de tot, 80kg.
I sí, també encara penso en vomitar, de fet a vegades ho he tornat a fer en dies puntuals. Però ara ja intento no fer-ho mai. Però els pensaments hi són.
Però el què no aconsegueixo són els afartaments... ni aconsegueixo la forma que estava abans. Quan anem a caminar no els atrapo, sí, van molt ràpid, però a mi no sé què m'ha passat.
I us juro que quan faig un afartament de menjar jo m'odio tant...
Per què m'agrada tant el menjar? Us juro que faig lo màxim per no menjar tant..., però quan m'agafa aquella ansietat amb el menjar... tot lo que he vigilat uns dies enrere a la merda tot...
I llavors és quan em venen els pensaments de vomitar o de deixar de menjar, perquè m'és més fàcil deixar de menjar del tot... tot i que es passa fatal i tot és un bucle.
No estic dient que deixeu de menjar...
Les coses bé.
Però jo no entenc..per què em costa tant.
I llavors l'altre cosa és que a vegades em venen les ganes de morir-me, perquè la meva vida és una desgràcia...
M'agradaria fer com els de la meva edat (24 anys), que és lo normal... Viatjar, sortir de farra, currar i disfrutar de les oportunitats.. Però és que jo no tinc amics.
I encara sort que estic al prelaboral, que he tingut oportunitats de fer coses gràcies això, com per exemple fer de model, ballar amb una professional, que estic en procés, fer expressió corporal.. que guai, penso en això i penso que això és guai. A veure, el lloc, el prelaboral, és un lloc que et preparen per treballar i si tens trastorn mental.
La veritat és que si no estigués al prelaboral estaria acabada. I sabeu què? que quan se m'acabin els diners no sé com ho faré per anar allà... pel gaso-il... Jo no treballo i se m'estan acabant els diners, de fet, acabo de pensar... per què us estic explicant lo dels diners? Sóc tonta tio.
Bueno ara ja he soltat mitja vida.
Sabeu què? També estic nostàlgica...
Ojalà algun dia de la meva vida estigui contenta de la meva vida, ojalà algun dia pugui estudiar psicologia, ojalà algun dia tingui amics, ojalà algun dia pugui viatjar, ojalà algun dia ser més independent... ojalà ojalà ojalà...