"És lo que hay"

Si començo amb un bff segurament que pensareu que pesada, que mai està bé... bla bla bla. Però és el què sento i és el MEU BLOG. Publico lo que em dona la gana.
Tot em va en contra meva...
No em sé explicar ni res. I ningú em pot entendre.Sé que hi ha persones que ho han passat pitjor que jo, en el prelaboral. Però jo també ho he passat mal i no em sé expressar ni res. Al prelaboral potser "m'estic obrint una mica més", però em costa... em costa molt.. i a vegades em quedo amb les ganes de dir més coses però és que no me'n surto. Ains.
I ara he començat un projecte o diga-li com vulguis que aniré a la uni (però no faré uni normal, sinó adaptat per a mi amb tot un grup de persones) i no em sento còmode amb ells... i hauré de deixar un curs de ballar al prelaboral, en el què m'ho passava molt bé...
I he menjat massa, com per variar i vull deixar de menjar per aprimar-me, però com més ho vull fer més malament em surt.
Demà tinc un problema... per un cop que em fan una proposta jo no puc perquè colliré raïm amb la família i uns quants del prelaboral aniran al cine a veure "la monja" i jo hi volia anar però tinc que està a casa dels meus avis.
Avui els hi he explicat una cosa amb un grup del prelaboral, per això dic que m'estic obrint una mica... però no els hi he explicat del tot perquè m'he quedat a dins amb una cosa important... que ara m'està donant ansietat.
Que de fet tot plegat em dona ansietat.
I que això és com un diari personal tio...
Ah, i sabeu que a l'entrada altre vaig posar si ningú em comenta em tallaré(?), doncs vaig fer trampes perquè em vaig tallar abans que jo publiqués el comentari... només volia saber si algú li importo. Ja veig que a ningú li importo😂...

Dubtes.. :(

Segurament ningú llegirà aquesta entrada, perquè ja fot anys que crec que a ningú li importa lo què dic, i sinó ho miraven per xafardejar.... com és el cas del meu germà i me mare, que com vaig dir per alguna xarxa social, ells miraven les meves putes entrades (mama i germà).
A sudar.
Ningú em llegeix el blog de l'horrorós que és... però tampoc vull que el mirin els què em coneixen, perquè representa que és anònim.
Vull tenir un lloc on poder-me desfogar sense que tingui que pensar ai si m'ho miren..

O SIGUI SI ETS LA MEVA MARE JA POTS FOTRE EL CAMP D'AQUÍ

MAMA o GERMÀ no llegiu això.

Estic trista.
Per començar el menjar i el meu cos.
Per segon perquè... tinc una família que ja no tornarà a ser com la d'abans... un dels meus cosins, el més gran no bé als dinars familiars perquè no suporta al meu pare, perquè com he dit altres cops el meu pare és maltractador psicològic... i imagineu el meu cosí el pot evitar... però jo convisc amb ell...
Després el meu altre cosí gran té una filla i un fill, però la dona del meu cosí s'ha tornat boja... com jo que tinc un trastorn mental, doncs ella també en té un... i és pitjor perquè posa en contra els seus fills en contra del seu pare (el meu cosí) i llavors tampoc aniran al dinar familiar... i la meva cosina prefe (la meva cosina única perquè tots els altres són cosins... i jo l'estimo molt a ella, però ella a mi no m'estima, o això és el què penso...) doncs la meva cosina està mig any a l'estranger a l'altre punta del món.
O sigui que dels cosins jo seré la més gran al dinar familiar.... i mai més tornarà a ser com abans (que abans jo era l'ovella negre (bueno segueixo sent), però el menys ens reuníem tots... ara no... estic quasi segura que un dia ja fa temps vam fer l'últim dinar familiar, sense saber que seria l'últim...).
Estic tipa... vull vomitar... em vull tallar.

No sé si entendreu molt bé tot això però em fa posar molt trista... i a més segurament que els fills del meu cosí tindran algun problema de més grans per culpa de se mare.

I l'última cosa...(la mare que em va parir he donat un cop a la taula i m'he fet mal xD)... els del prelaboral em van dir si volia anar a la universitat, una cosa rara que fan amb persones amb trastorn mental o algo aixins. I a mi en principi no m'interessava... però en aquesta vida s'ha de dir quasi tot sí, perquè com més coses facis millor. I m'han fet una entrevista, bueno dues... per si m'agafaven o no... i en algunes coses he mentit perquè m'agafessin. Però no tinc ni idea de si m'agafaran o si què...
però... em fa molta por amb el cotxe.. perquè no em ser el camí... amb el cotxe i avui he tingut a me mare que m'ha acompanyat però no sempre m'acompanyarà... i a més no sé aparcar quan hi ha un cotxe davant i un altre al darrere.
:( 😢

Vull recordar

Bona nit. Estava pensant en quan vaig ingressar a l'hospital. I he remirat pel meu blog coses del passat, així per sobre.
Tinc ganes de tornar a ingressar.
M'he enterat que el meu germà llegia al meu blog. L'ODIO. I li va dir a me mare totes les coses que hi posava... i això em FOT MOLT.
Ara estic... Com es diu allò, pensativa no,NOSTÀLGICA (ara m'ha sortit) o sí, però no era la paraula que buscava.
No puc parar de pensar en una molt bona amiga que vaig fer a l'hospital, ingressada a l'hospital psiquiàtric.
No m'ho puc creure però ella encara està ingressada, però estar a un altre hospital, perquè quan estàs tan de temps ingressat et porten en un lloc més gran. Porta uns 3 anys ingressada. I a mi no em vol com amiga... Ho sé per què l'he obert alguns cops per el facebook i amb els permisos es pot connectar, però a mi mai em contesta... i uns dies els va poder passar a casa seva i li vaig dir si voldria quedar i em va dir que ja em diria algo, no em va dir res.... :(
És molt trist perquè jo a l'hospital amb ella em vaig fer molt, per mi era com una germana. No entenc per què la vida és així de dura? I em pregunto què li deu passar per estar tant de temps allà...
I ara mateix a part d'aquestes coses penso en què estic gorda. En que havia pesat menys i en què m'agradaria tornar a pesar menys. I penso en el menjar. Tinc gana, molta. M'estic aguantant les ganes de putu menjar.
Estic trista. Vull tornar a ingressar, vull millorar, vull seguir, vull que tot vagi bé, vull ser amiga d'ella, no vull que s'oblidi de mi, tot el què vam passar a l'hospital, que poc podíem fer, passejar passadís a passadís i de les habitacions a tornar a passejar, i de passejar a esperar el menjar... i poca cosa més... els vespres jugar a cartes i de tan en tan fer petar la xarrada al terrat emballat. Estava més drogada jo allà. Moltes hores no em podia moure del llit de lo cansada que estava. I un dia em van donar una pastilla forta per dormir, a la matinada, a quarts de 3 i l'endemà si que anava drogada, i mai havia passat tanta son com aquell dia.
No vull oblidar mai l'estada a l'hospital, no vull que sigui el primer i últim cop que vaig estar ingressada allà. Sé que sona molt macabra o com sigui, però jo vull tornar a ingressar.
I vull que aquella amiga que vaig fer allà tampoc s'oblidi de lo què vam passar allà, i que no s'oblidi de mi. No ho vull.
Només espero que quan ella surti d'allà quedem i no sigui en un psiquiàtric. Però em temo que ella ja m'ha oblidat, i no sé el motiu...