Dubtes.. :(

Segurament ningú llegirà aquesta entrada, perquè ja fot anys que crec que a ningú li importa lo què dic, i sinó ho miraven per xafardejar.... com és el cas del meu germà i me mare, que com vaig dir per alguna xarxa social, ells miraven les meves putes entrades (mama i germà).
A sudar.
Ningú em llegeix el blog de l'horrorós que és... però tampoc vull que el mirin els què em coneixen, perquè representa que és anònim.
Vull tenir un lloc on poder-me desfogar sense que tingui que pensar ai si m'ho miren..

O SIGUI SI ETS LA MEVA MARE JA POTS FOTRE EL CAMP D'AQUÍ

MAMA o GERMÀ no llegiu això.

Estic trista.
Per començar el menjar i el meu cos.
Per segon perquè... tinc una família que ja no tornarà a ser com la d'abans... un dels meus cosins, el més gran no bé als dinars familiars perquè no suporta al meu pare, perquè com he dit altres cops el meu pare és maltractador psicològic... i imagineu el meu cosí el pot evitar... però jo convisc amb ell...
Després el meu altre cosí gran té una filla i un fill, però la dona del meu cosí s'ha tornat boja... com jo que tinc un trastorn mental, doncs ella també en té un... i és pitjor perquè posa en contra els seus fills en contra del seu pare (el meu cosí) i llavors tampoc aniran al dinar familiar... i la meva cosina prefe (la meva cosina única perquè tots els altres són cosins... i jo l'estimo molt a ella, però ella a mi no m'estima, o això és el què penso...) doncs la meva cosina està mig any a l'estranger a l'altre punta del món.
O sigui que dels cosins jo seré la més gran al dinar familiar.... i mai més tornarà a ser com abans (que abans jo era l'ovella negre (bueno segueixo sent), però el menys ens reuníem tots... ara no... estic quasi segura que un dia ja fa temps vam fer l'últim dinar familiar, sense saber que seria l'últim...).
Estic tipa... vull vomitar... em vull tallar.

No sé si entendreu molt bé tot això però em fa posar molt trista... i a més segurament que els fills del meu cosí tindran algun problema de més grans per culpa de se mare.

I l'última cosa...(la mare que em va parir he donat un cop a la taula i m'he fet mal xD)... els del prelaboral em van dir si volia anar a la universitat, una cosa rara que fan amb persones amb trastorn mental o algo aixins. I a mi en principi no m'interessava... però en aquesta vida s'ha de dir quasi tot sí, perquè com més coses facis millor. I m'han fet una entrevista, bueno dues... per si m'agafaven o no... i en algunes coses he mentit perquè m'agafessin. Però no tinc ni idea de si m'agafaran o si què...
però... em fa molta por amb el cotxe.. perquè no em ser el camí... amb el cotxe i avui he tingut a me mare que m'ha acompanyat però no sempre m'acompanyarà... i a més no sé aparcar quan hi ha un cotxe davant i un altre al darrere.
:( 😢