Viure atrapat

"Gràcies" per passar de mi. Gràcies per no mirar a la cara d'una persona quan esteu parlant, com si aquesta persona no existís. Gràcies perquè em feu sentir genial...
Gràcies per quan conteu amb mi com a primera opció per fer treball amb grups, gràcies.
Us haureu donat compte que estic parlant amb ironia, no?
Suposo que com he dit altres cops tot és culpa meva.
No serveixo.
Hauria d'estar morta. O simplement no hauria d'haver nascut.
Sóc una gilipolles acabada, amargada que no serveix per res.
Estic sola i no caic bé a ningú.
He nascut per no ser feliç.
He nascut per fer feliç els que els agrada amargar la vida als altres, o qui li agrada veure patir a l'altre gent.
He nascut per molestar.
Simplement he nascut per tocar els collons.
Sóc d'aquelles persones que naixen i moren com si no haguessin viscut res. Aquelles que només coneixen les desgràcies i que estan destinades ser eternament tristos, amargats i sols.

Una nit fugàs

Avui m'ha vingut al cap. He recordat aquell carnaval del 2013, quan tenia 18 anys. Un dels millors en anys (tot i que no suporto el carnaval).
Vaig conèixer un noi. Bastant més gran que jo, sabia que bastant molt més, però no el feia "tan" gran o no el volia fer.
No ens vam dir gaire gran cosa al bar. Aquella nit jo estava més riallera que de costum i intentava fer veure que era més o menys popular, potser una part de mi buscava algun noi que es fixés en mi. Tot això anava acompanyat del beure, com no, necessitava una empenteta.
Jo i la meva amiga ens va pujar al puntillo, perfecte, ni més ni menys. Vam ballar i ens ho vam passar bé.
El noi de tant en tant em deia coses, i jo fent veure que l'havia entès reia. O simplement reia per quedar bé.
Quan em va dir l'edat, 32 anys, hi va haver una part de mi que li va agradar.
Me amiga i jo al lavabo vam parlar sobre el noi... resulta que li semblava que tenia novia i fins i tot que vivien junts. Allò em va deixar desconcertada, ja que jo pensava que havia estat "tontejant" amb mi.
Vam tornar a ballar. L'estona passava i la nit s'acabava. Quan vaig pensar que no passaria res, ell em va dir si volia anar a casa del seu amic, que es quedava a dormir. Donava la casualitat que era el novio de me amiga. Em feia una mica de cosa, llavors no el coneixia tant com per ser-hi sense la meva amiga i em sabia greu... però hi vaig anar.
Al cotxe vam tenir les mans agafades i no havia passat res entre nosaltres.
A casa del seu amic ell va fer un altre cubata, o més ben dit es va beure un got de whisky a palo seco. Jo vaig decidir que no, perquè eren 6/ quarts de 7...
El novio de me amiga va anar a la dutxa i ens va deixar sols al menjador. Estàvem al sofà amb música de fons a la tele. No sé com va anar però em va acabar fent un petó. Al sofà del seu amic ens vam liar i més tard a la seva furgoneta.
Em sembla que ha sigut el lio més bonic que he tingut...
L'endemà em vaig enterar que estava casat... i ara en l'actualitat té un fill preciós de casi 2 anys... que fort... el que són les coses oi?...

Encara que sembli increïble... sí, això em va passar a mi.
Encara no sé si realment sentia algo per ell o simplement tenia ganes de sentir-me més o menys estimada... com m'ha passat als altres lios... però us he de confessar que va ser un dels lius que em vaig sentir més respectada.
Us imagineu com havien de ser els altres, si aquest estava casat?....
Simplement em va agradar com em va tractar...
Doncs sí... avui m'ha vingut al cap aquest record, i junt amb aquest tots els altres lios... i això em fa pensar en com de sola estic i com desitjo ja un altre lio, o encara millor un amor de veritat...
 Quina és la vostra situació actual sobre aquests temes?...

Cansada

 I arriba el moment en que tornes a cagar-la amb les teves accions.
Voldries tornar enrere, però és massa tard...

Us ho podeu imaginar? Mentre pensava si tallar-me o no, m'he tallat, però els talls eren mínims, com si no ho hagués fet...
Estic molt cansada..

En fi... avui hem fet una dinàmica a classe, s'havia de dir una qualitat, defecte, desig i música. Jo he posat: Qualitat: no sé, defecte: empanada, insegura..., desig: ser feliç, música: pop.

Ho rectifico:

Qualitat: lluitadora
Defecte: tota jo sóc un defecte/ insegura
Desig: acceptar-me
 Música: pop

(Tant me fa què penseu... jo penso que això és així perquè sinó ja estaria morta).

Enamora't de tu.

Sempre m'agrada veure com la gent li entusiasme el seu treball que fa. És molt bonic veure com algú fa el que realment li agrada.
Llavors penso que jo vull ser com ells quan sigui gran, més gran.
Suposo que he de fer el meu camí i potser d'aquí uns anys ho hauré o estaré aconseguint... Vull poder dir que he intentat fer el que jo volia.
No vull ser la meva mare, ho tinc claríssim. Vull ser jo. I vull ser algú que valgui la pena. M'agradaria veure com alguna personeta m'admira, com jo ara faig amb certa gent. I sobretot estar orgullosa de mi mateixa... de poder dir que estic contenta del què he intentat en aquesta vida... Poder dir que no m'he rendit. Que he acabat trobar-me com a persona i que he aconseguit acceptar-me.


Ho vull... Vull estar bé. "Em vull enamorar de mi mateixa"...
 https://www.youtube.com/watch?v=8JcXXJIVQ4M

"No et veig bé..."

"No et veig bé".
"Somriu una mica que estàs molt seria"...
Aquestes són frases que m'han dit i m'han fet pensar... per cert... la segona no l'utilitzeu per lligar... enviaries el tio a la merda... (m'ha passat..).
No ho suporto, això només pot voler dir una cosa: se'm nota cara d'amargada... però aquestes no són les pitjors... lo pitjor és sentir que sóc una persona seria. No és veritat... en tot cas que no estic d'humor o no tinc sentit de l'humor... però no sóc seria. Coneixem i fes-me riure, que ja veuràs com no sóc seria...
Penso en què hauria de treure'm la cara d'amargada... i un cop m'han dit això: "no et veig bé" m'ha fet venir ganes un altre cop de tirar endavant... m'ha fet adonar que principi de curs vaig intentar a estar bé... i no sé com, vaig tornar enrere i potser estic molt més enrere que abans, més ensorrada, per això he pensat un altre cop que no vull ser una amargada.
De fet tant estic d'una manera com d'una altre... però ja sempre he estat més aviat... malament.
Si la gent em diu aquestes coses és que deu ser una puta merda la meva cara, a lo millor no puc fer-hi res...
Infinitament creieu-me quan us dic que no vull ser així...que no vull ser una ànima amb pena...
Això va passar divendres... avui som diumenge, ha passat el cap de setmana i torno a estar desanimada. De fet estic apunt de tallar-me....però intento no fer-ho.

 

PD: si encara no heu votat l'enquesta ho podeu fer? Em fareu més contenta.

La setmana que ve lo més segur és que no renovi perquè tinc que estudiar i treballs, etc. 

La vida em fa pensar massa.

La meva amiga diu que tinc tendència sempre a pensar en l'edat de la gent i en sempre preguntar si són marginats o no, o pringats o no, suposo que és perquè no vull gent al meu voltant que em recordin a mi... sóc molt injusta... ho sé i ho sento... Per això em fixo en la manera de ser de la persona i suposo que si em recorda a mi o és una cosa que no m'agradaria ser jo, intento allunyar-me... de fet, ja vaig llegir un llibre que explicava que realment, el món gira al voltant de nosaltres mateixos, som més egoistes del què pensem, i si t'hi pares a pensar, és totalment cert.
També vaig llegir que ningú té culpa de ser com és i suposo que també té raó...
En fi per això també m'odio per com sóc...
Espero que no em culpeu per això... espero que no em jutgeu i ho sento si us he decebut... sóc persona...
Quina estafa és la vida en serio....
Avui, en aquests moments em sento malament, però els migdies és normal.. no sé gaire el motiu, però començo a sentir una buidor dins meu...
En fi... no sé... tinc ganes de tallar-me, però ja fa un mes que no ho faig, i no vol dir que no tingui ganes durant molts cops, però estic aguantant... el menys ho intento...
També em ve al cap la gordesa..., sento que he menjat massa... entre altres coses...
Però també us he de dir que aquesta setmana m'he sentit millor que normalment, no m'ha anat perfecte... però he rigut més que normalment.. i a moments m'he sentit malament, com ara, però m'he sentit algo més plena que l'habitual en mi...
Això em fa por... i si em torno a quedar sola? (que realment ho estic... però jo sé a què em refereixo..) i si....i si... i si...?... mil de preguntes em venen el cap... i si és que el final acabo sentint-me bé, s'acabarà tot, ningú m'ajudarà i em tornaré a sentir malament i tornaré a estar totalment sola després... és una sensació molt estranya..., no us penseu pas perquè aquests dies, rarament estigui algo millor que seguirà així molt seguit... i això em fa por.
https://www.youtube.com/watch?v=aGZq9QdEMOA

 

D'aquí 10 anys tindré el món a les meves mans...

Diuen que som el que pensem. Que si pensem una cosa amb molta força passarà. Jo vull creure això... per això hauré fet el meu somni realitat. D'aquí 10 anys, per tant, 30 anys... Seré feliç. Seré una bona psicòloga que va amb molta il·lusió a la feina cada dia, que haurà fet uns quants llibres i en farà més. Continuarà anant a la coral i tindrà i mantindrà les amistats.
Mantindrà el contacte amb persones que ara pensa que desapareixeran de la seva vida per llei de vida, però malgrat les condicions i diferència d'edat les mantindrà.
Haurà recuperat una amistat molt important de la seva infantesa, haurà mantingut les altres més importants i en tindrà de noves, potser poques però si. De tant en tant quedarà amb ells, els seus amics, potser seran pocs, però de veritat.
Farà viatges importants de tant en tant. Es mantindrà en forma i farà esport.
No sap a on viurà, però serà el lloc ideal.
Estarà casada amb el noi de la seva vida, encara que ara no el coneix... i amb ell tindré dues filles i un fill. No serem una família perfecte, però els ensenyaré a ser feliços. Els estimaré i els donaré molt d'amor.
Haurà complert el seu somni de ser una bona persona i saber ser feliç... 
I lo més important és que hauré après a acceptar-me i valorar-me... i veuré lo que tinc... i que la felicitat no existeix, que simplement es construeix dia a dia i només depèn de tu, i amb quins ulls mires a la vida...
Les cicatrius que se'm veuen una mica al braç seran cosa del passat i amb una mica de sort m'hauran desaparegut...
I vosaltres com us veieu d'aquí 10 anys? =P

Aquesta entrada l'he fet a les 8 i algo del matí, ja que avui m'he llevat a les 6 perquè no podia dormir... i torno a tenir insomni... he passat una nit fatal -.-
I això està fatal... posa que era diumenge i era dilluns, avui... x)

En blanc.

Sento fàstic, fàstic a la vida, fàstic a mi. Un odi de no sé què em fa pensar.
És difícil expressar el que un sent quan sent lo que sento.
M'agradaria despertar un dia amb una altre vida. Amb una altre família. Sent jo diferent. Absurda vida que això no passarà.
Vull pensar que arribarà un dia que jo seré qui vull,  però aquest dia no ha arribat. A poc a poc es va construint i jo lluito perquè sigui realitat.
No sé si serà així, però sé que si això no arriba mai jo m'ensorraré més.
Fàstic, odi, tristesa, impotència, indefensa, suïcida, gordesa....un munt de paraules que em venen en ment.

Per cert, les persones que m'heu comentat heu de saber que us he contestat! Però que crec que no rebeu cap notificació quan us contesto, bé imagino que encara que hagueu vist la meva resposta no haureu contestat, o no sé, suposo que sóc absurda...

Morta per dins. No, algo pitjor.

Em sento morta per dins. No. Algo pitjor que la mort. Segueixo sent una nena, una nena que intenta trobar el seu lloc al món. Segueixo sense tenir respostes a moltes de les meves preguntes... preguntes que tinc, però que ni tan sols puc expressar perquè no existeixen paraules per expressar-les.
Em falta algo... per què merda sento... em sento no desitjada...
Per què crec que no tinc el dret de viure? Per què passo més temps desitjant acabar la meva vida que viure-la?

by: October Baby


Un altre cop he tingut que penjar aquest text... M'encanta! A més em defineix tant a com em sento realment... no ho podria haver expressat millor.

La màgia de la nit de reis.

L'any passat vaig viure la cavalcada dels reis des d'un altre punt de vista: Participant. Algun any desitjava fer-ho i va ser aquell. Crec que és una experiència que havia de viure al menys un cop a la vida i no m'equivocava. Va sé molt bonic, però no tenir amb qui anar t'omple de tristesa... i això et tira enrere a no fer-ho més, però el menys vaig saber com es vivia.
Aquest any vaig tornar a sé entre el públic. Vaig estar amb la meva amiga i la seva amiga, però jo era com si no existís.
Abans de veure passar els reis ens vam trobar una noia que havíem anat a la classe juntes, a la eso. Em va agradar. Tot, està allà les quatre "com abans", com si no haguessin passat els anys... i precisament llavors vam parlar, bé, van parlar; ja sabeu que jo mai dic res; van parlar de tot això, del temps, etc. És curiós, tot, la vida, el temps, la gent, tot. Estic contenta de saber que no sóc l'única que no es creu que tinguem 20 anys! Només que a elles no els obsessiona tant com a mi. Suposo que elles han madurat. Elles no ho saben, però a mi se'm posa la pell de gallina, se m'omplen els ulls de llàgrimes i m'empasso aquell nus que a vegades es fa a la gola, mentre recordem vells temps.
Després penso que les coses no han canviat tant. NO PARLO. Estic intentant pensar algo a dir, però és impossible... i el meu únic intent de dir algo passen i ja hi tornem a ser... és com si no existís i és per això que no em volien (no digueu que no ho sabia perquè ho deien elles mateixes i em feien fora). És com si fos invisible, no m'hi veuen, perquè sincerament, així em sento, per què passen de mi? No m'estimen... ni tan sols em miren a la cara quan parlen...clar no tinc res a dir... però em fa mal.
Acabo pensant en la merda que sóc i lo "molt que serveixo", evidentment RES. Per què? Per què diables no dic res? T'odio qui siguis que et diguis que em vas construir així....

 

Finalment em vaig trobar amb gent de la coral i em va agradar molt i vam saludar i dir bon any nou i ale.

Què us van passar? A mi res, però ja ho sabia :) bueno avui a casa els meus avis m'espera un llibre que jo mateixa vaig comprar, tinc moltes ganes de llegir-lo.

Si em voleu fer feliç contesteu les preguntes del blog. Gràcies! :D

Intentant aguantar.

Portava com unes setmanes que semblava que el meu insomni arribava per fi a la seva fi, més o menys... però m'equivocava. Aquests dies de festa ha tornat. Tot. L'insomni i amb ell la pressió al pit, etc.
Tinc gana, una gana impressionant... una gana que sé que només aturaré menjant galetes de xocolata o qualsevol altra porcaria... Sé que no podré parar... i després només voldré tornar enrere. No vull. Per això m'aguanto i em fa parar "boja".
Em produeix com certa ansietat i ganes de tallar-me, cosa que no vull fer. Porto casi un mes sense fer-ho diria i així seguiré...

Que us portin moltes coses els reis! ;)

Benvingut 2015.

A veure.. he de dir que la nit en el fons no va anar tan malament, com per exemple l'any passat. Allò impossible.
Aquest any serà el meu...2015 sona bé... i deixar el passat enrere és la millor opció, com començar a disfrutar cada moment, però realment no és el què intento fer, ja?
Vull creure que aquest any serà el meu. Any nou vida nova, no?
Per què aquest matí he publicat tan negativament? Doncs perquè evidentment podria haver anat millor, però per vist per qui sóc, i que els dos últims caps d'any no van anar gens bé... doncs aquest ha pogut ser la meva "loteria".
El problema que va passar és que el noi que m'agrada de tota la vida em va fer 2 petons i si els nostres llavis no es van tocar casi casi i em va dir que tan de bo totes les dones fossin com jo. Això com ho haig d'interpretar? Em va fer mal.... perquè jo sé que no tinc oportunitat amb ell... en el fons ser que realment és així amb totes les noies i si sap que sempre m'ha agradat per què merda em fa això???
Durant la nit van passar altres coses negatives... com per exemple, està ballant SOLA, veure els altres nois que estan sols com jo també em perjudica..., en fi com això infinit.
Però.... vaig estar amb la meva amiga algunes estones, i vaig estar amb la meva amiga de quan érem petites, l'actual també és de tota la vida, però ella també és molt important per mi, tot i que ara ja no ho som.
Una part meva està agraïda que veu que els ara ja no és com abans. A vegades m'aparto perquè em fa por que em diguin per què els segueixo? Com en el passat, ara no sé si els hi faig pena o han madurat, però crec que, potser no m'hi volen, però no em volen deixar sola... és el que crec.
És com si molta gent hagués llegit el meu blog... però és impossible, oi?
Gràcies, encara que no ho llegiu, s'agraeix que intenteu que estigui bé o això crec. Tot i que ser que en el fons estic molt sola, perquè realment qui vol ser amic meu? Tot i això també heu de saber que m'havíeu fet molt mal en el passat.

Per un nou any i que la vida ens dóna moltes oportunitats!

.....

Això no vol dir que segueixi estant depre. Intentaré com sempre, tal com faig any rere any perquè aquest any sigui millor.