Sempre sola

Em sento un desastre, em sento que no sé què sento, que no sé qui sóc, que no sé què fer, que no aprofito el dia, que sóc diferent, que ningú em vol, que els altres tenen una vida millor i que la tenen... que fan l'exercici de les emocions difícil millor que jo.
Tinc ganes de tallar-me i em sento culpable per això, no tinc ganes de fer res i em sento culpable. Tinc son i em sento sola. Sens dubte, però no vull estar sola, jo sé amb qui vull estar. No hi paro de pensar. No us penseu, però que estic parlant d'enamorament. És veritat quan dic que la seva vida és millor que la meva, jo sé de què parlo, jo ho sé... És que jo no he tingut el què tenen ells, aquells amics de veritat... ho veig a les fotos de facebook, perquè jo ni tan sols tenia aquestes fotos. No he tingut amb qui sortir amb nit boges de festa, per això he begut sola, no he tingut amb qui tirar boles de neu per això totes les meves fotos són sola, sola, sola, sola... sempre SOLA. Ningú m'ha volgut. Què he fet malament? Per això em culpabilitzo ser com sóc.

El que callem

No em puc creure que avui el meu germà estava comentant que hi havia una noia de dos anys menys que jo, que resulta, que avui s'ha enterat que feia anys o alguna cosa així el seu pare l'havia picat... La seva mare ho va sentir i el va denunciar. Ara aquest home està a la presó. Això jo no ho sabia. Ho acabo de saber, això que el meu germà té 8 anys menys que jo i la noia tan sols 2 anys menys que jo, però el que vull dir que és fort el què ha dit el meu pare.
"Si la picava és perquè s'ho mereixia, com tu"... referint-se a mi. De fet, no sé de què m'estranyo. No és res estrany. Ell és com aquest altre home, només que ell és amb paraules que fan molt mal, algun cop també m'ha picat però res important.
El meu pare diu: "però no semblava pas mal home" i el meu germà: "però les aparences enganyen, a vegades"... i jo pensant: "però que no ho veieu el què esteu dient?"... no veuen que tenim un maltractador psicològic a casa? Ah no, és que jo podríem dir que sóc la quina més en pateixo les conseqüències...

Relax

Sé que no sé què sento quan sento. Per què em pregunto. Per què sóc així? Per què sóc com sóc? Voldria no ser jo. Avui el meu dia ha començat malament. No sé què ha passat amb el cotxe, no ho sé. Jo només estava impacient per anar a allà i alhora tenia por, perquè sabia que qualsevol cosa que passés avui amb el cotxe el que m'esperaria del meu pare... Per què sempre acabo dient-li a ell quan passa algo amb el cotxe? Que si no li dic em sento tan culpable? Perquè sento que he fet una cosa malament, sento que és culpa meva i sento que si no li dic el cotxe es pugui espatllar... però per què? Si me'l vaig pagar jo... Tot el que diu el meu pare... "desastre, no serveixes per a res, ets un estaquirot, et prendré el cotxe..." tot TOT em ressona dins el meu cap, no sap el mal que em fa? Tinc ganes de cridar o plorar o tot a l'hora, però no puc cridar, m'he de contenir... plorar... davant seu? passo... llavors em tallaria, però no puc perquè està ell. Que pari, si us plau... Què s'ha pensat? Però en el fons sé que té raó quan diu que la única culpable del què ha passat avui amb el cotxe he sigut jo...
A la gent normal no li passen aquestes coses... i si sabés que això no és tot... que avui me n'han passat més i encara més amb el cotxe.
I a mesura que passaven hores li deia una altre cosa... no li deia tot per por a la seva reacció, i evidentment cada cop que li deia s'enfadava i venien més preguntes per part d'ell sobre com ha anat la cosa amb el cotxe... preguntes que jo no sabia respondre, preguntes que totes em discriminaven... i durant tot el dia no han parat. i encara no li he dit l'altre cosa.
Quan estava a la cua amb el cotxe, el principi, jo estava normal, però cap el final ja estava atabalada... a més la dona que tenia davant no sé què ha passat... però el seu cotxe ha tirat enrere i ha xocat amb el meu... quasi no ha estat res... però jo no sabia què fer. La dona ha sortit del cotxe a veure el seu cotxe i el seu cotxe ha seguit anant enrere i no hi havia ningú. Jo estava darrere seu i ho estava veient tot. En aquells moments jo juro que no sabia què fer. ara mateix només pensant-ho m'entra "mini ansietat". Anava tan lent, però estava tan aprop meu... jo no podia fer res. Darrere meu hi havia cotxes i m'ha entrat ansietat... he intentat sortir d'allà. Després jo he xocat amb el cotxe de darrere molt poc... i ja no sabia què fer... finalment he sortit d'allà, però he estat fins a l'aparcament amb ansietat, estones que més, estones que menys... hi ha hagut un moment que no sabia ni com estava conduint... estava tan nerviosa.. No sé ben bé què és el què ha passat perquè em vingués l'ansietat. Quasi feia tard..., jo estava atabalada de tanta cua, portava molta estona fent cua, abans m'havien passat altres coses amb el cotxe... i a sobre la dona que xoca amb el meu cotxe... el primer que m'ha passat pel cap ha sigut la reacció del meu pare... i que no em volia quedar sense cotxe, ni volia fer tard a teràpia, i els crits que tindria del meu pare si sabés tot el què m'havia passat amb el cotxe avui, no sé sóc així... penso així...
I ara en aquests moments em pregunto per què em costa tant totes aquestes coses... si ho estaré fent bé i tantes altres coses... sí... judicis. Tinc tants dubtes en mi. Tants. Em sento preocupada i tinc ganes de plorar, de fet ho estic fent. Estic preocupada, no. Mil preocupada. Sobre la vida, sobre tot.
A la feina no sé si em renovaran, encara, jo necessito diners, jo vull estudiar psicologia, jo no sé si serveixo, jo em sento PERDUDA en mig d'aquest món de merda de fa tants anys... de fet no sé si podria dir que m'he sentit viva mai, per això penso si val la pena viure i si això ho estaré fent bé. i que només faig que decepcionar a la gent (?).
Una part de mi, però, vol viure i pensa que si mira el passat i miro ara veu canvis positius i vol pensar que pot seguir millorant, però... i si no és així?
No em puc parar de preocupar. i em sento molt sola, molt....
 

(Sé que potser penseu que les meves entrades sempre són personals i tal val? Però aquesta és diferent. Aquesta estava apunt de no publicar. Aquestes setmanes a teràpia de les emocions difícils he aprés una mica més a "gestionar les meves emocions" entre cometes, perquè evidentment no gaire perquè amb tan poc temps doncs impossible, sabeu? Però de veritat, algo he après i és com que és més personal... i abans era com ho tenia una necessitat publicar el que sentia, però realment no sentia que havia de publicar aquesta entrada. De fet, últimament he fet escrits que no he publicat aquí ni enlloc, me'ls he quedat per mi i ni tan sols he tingut la necessitat d'ensenyar-los. N'estic orgullosa d'això. De fet us he de dir una cosa, vaig estar uns dies sense tallar-me, però vaig tornar-ho a fer... però bueno... espero deixar-ho finalment. No sé.)

Trastorn per afartament i/o/ bulímia

Quan dic que aquesta nit he dormit fatal, em refereixo que a les dues encara no havia dormit... que tenia el fred ficat a dins i que durant la nit m'he despertat cada dos per tres.
Ahir per començar ja no va ser ni un dia ni bo ni dolent i odio aquests dies, els odio. I sí, estic plena de ràbia.
I el final del dia va ser més aviat dolent, no. Va ser dolentíssim. L'amiga de casa meva em va dir de la pitjor manera: directa i clara que resulta que feia temps, d'abans d'estiu, sabia i sospitava el que ahir va acabar confirmant. Que m'afartava a menjar i vomitava. M'ho va dir de tal manera que em va afectar. Em va afectar com m'ho va dir... em va afectar que no em contestés de seguida... que no em va dir ni quan va anar a dormir... que no hem acabat de parlar del tema... que em va dir que farà algo el respecte, que no sap què, però que no es pensa estar de braços creuats... i sobretot em va afectar que es pensés que em dóna tanta satisfacció fer això i que ho puc controlar tant, perquè la manera en com ho va dir... va donar la sensació que digués això.
I no. Això no és així.
Us penseu que faig els afartaments perquè em dóna la p gana? Que quan he fet l'afartament aquesta matinada o ahir a la tarda ho vaig fer expressament?....
Aquest estiu ha estat el colmu, n'he fet un munt.. tants, que per més que vomites no aprimes..., i m'he engreixat... i sabeu lo què odio jo això? us penseu que ho faig per p gràcia? Que és molt bonic menjar i menjar i no poder parar i després vomitar, que acabes plorant de tan ficar-te els dits a la gola i amb mal el coll? Sabeu el què és això? No, oi? I et sents marejada, i cansada... i et falta ferro.
Perquè vaig a fer-me un anàlisis i... ah, resulta que estàs molt baixa de ferro, l'estiu estava baixa, em va receptar pastilles, no en vaig fer cas, doncs ara estava amb quasi anèmia.
Us diré què és això. Això és una puta merda perquè tot i així vull continuar perquè el meu objectiu continua sent..aprimar... Això és voler més. Això és voler aprimar, això és voler la perfecció que no existeix, això és voler matar-se, això és voler voler voler, voler.
En fi. Si necessites ajuda busca ajuda.
 També vull parar de fer això i hi ha dies en què penso quina p parida això de voler aprimar i tal... però no sé...
Només puc dir que no és fàcil... però ho estic intentant o això crec jo.

Quan va començar la ràbia que sento als meus pares?

Per què sento tanta ràbia dins meu a la meva família? No suporto més la meva família.
Quina part no entenen de que no penso dir ni una cosa mentre mengem?
...
Que no tinc res a dir?...
Que no parlo amb ells..
Que simplement que no sé què sento.
"Ets més rara , mai dius res" Això és el què em diu el meu pare... i té raó. Però és que no entén que no tinc res a dir, que no suporto menjar davant d'ells. Que em fan fàstic infinit com mengen. Que no suporto les mirades mirant-me. Ni el soroll que fa el meu pare... i com obre la boca al menjar, perquè sí, és fastigós i ho fa. Ell no em para de mirar... i a mi em posa.. tan nerviosa... intento no mirar-lo... El cor i la panxa sento una pressió terrible. I la ràbia se m'apodera... tinc ganes de cridar... ho hagués fet... però amb el mindfulness... que porto ja, crec, que més d'un any, he aprés, una mica. Però tinc que marxar si no vull cridar.
Per què tinc que dir alguna cosa? Per què per ser algú normal tinc que dir alguna cosa? Doncs no. Passo. Jo no tinc res a dir amb ells. Passo d'ells.
Ells em diuen coses, parides, i jo ni me'ls escolto... o sí... però em posen tan nerviosa.
Odio aquesta ràbia que sento.
Estic mirant "hermano mayor" en aquests precís moments i estic pensant... en que això és molt exagerat, però creieu-me si us dic que abans de conèixer el mindfulness em sentia bastant identificada com els d'allà i vaia tela. Tot i que evidentment allà és molt més exagerat i, tot i així encara les discussions a casa són fortes, però sí... ara m'adono que amb el mindfulness algo "he millorat" .

Petites coses que em fan feliç♥

https://www.youtube.com/watch?v=KTPGNQcc03I
Avui m'han fet feliç petites coses...
A la feina ha aparegut la M de la coral♥ això m'ha fet treure un gran somriure. És increïble la gran sensació que sento quan la persona que admiro tant apareix per aquella porta. Després ha vingut més gent i m'he posat molt nerviosa. De fet, només ha vingut ella i m'he posat nerviosa. Per si no ho sabíeu és com la mare que no he tingut mai, algú que admiro molt i tal.
Això per començar.
Avui ha sigut un dia amb cares noves, curiós. No han parat de venir gent, tampoc molta, però sí n'ha vingut i una de les coses que també em fa feliç...
És que...
Aquestes persones em somreien, o em miraven d'una manera especial. Tenien un no sé què a la seva mirada que em feien sentir especial, no sé com explicar-ho.
Gràcies.
No sé qui sou.
No sé per què tinc la sensació que són gent que em segueixen el blog... però quines tonteries, com puc pensar això, oi? Potser no tan tonteries, però és impossible..., però de veritat que si mai veniu a la meva feina i em veieu m'agradaria que m'ho diguéssiu, sabeu? Em faríeu encara més feliç.

Gràcies, gràcies per fer sentir una persona desgraciada com jo sense motius em senti com m'he sentit avui. No sé què ha passat avui.

Potser he sigut jo. Que tenia la ment diferent, no ho sé. Ojalà tots els dies fossin així, penso...

Somrieu sempre i aquestes mirades... no sé, somrieu a la vida. I els qui no somriuen, que aquesta potser sóc jo, doncs amb aquests somriu-los als qui més que potser són als qui més ho necessiten, i de veritat que els fareu molt feliços.

I potser no ha sigut la meva ment... perquè molta gent que ha vingut també m'ha fet sentit malament així que no sé...

I altres coses que em fan sentir feliç són els nens i les nenes que també et riuen i et somriuen i et parlen tan i tan bé i et fan treure un somriure.

-Ballar a casa com si no existís un demà.

-Cantar igual.

-Quan canto amb la coral amb totes les meves forces i no m'importa el què diran.

-Quan se me'n va la pinça.

-A vegades quan estic present.

-Altres.

Jolin.

Moltes gràcies. Mil gràcies.

PD: https://www.youtube.com/watch?v=EHC_wh-azUM&feature=youtu.be
El meu vídeo. Recordeu que només el podeu mirar si em seguiu el G+ o si us segueixo jo.

Fight off your demons ;

https://www.youtube.com/watch?v=W6O0-okZlj0&list=PLU-gNiECyz4pyztAXc2EHEv98gWYP4Zju&index=9

Definitivament semblo addicte a internet. Potser o simplement treien el potser, ho sóc... No ho vull ser. No he sortit de casa. No he fet RES de profit. Sabeu com he sabut lo de París? M'ho ha dit el matí l'amiga de casa per whats app. Que fort. Que fort el què ha passat, i que fort que me n'assabenti així.
Sento que no he aprofitat el dia. Avui he fet un vídeo, que estic intentant penjar, aquest és un dels últims que penjaré més mal fet diguem... a partir d'ara intentaré fer-los "millor", és a dir, no com l'altre que... vaig quedar... que vaig fer la pena vamos.
I avui m'he sentit una persona de merda. Volia el menys llegir... però el final ni això he fet... M'he posat a fer migdiada abans de prendrem les pastilles, perquè ara explico això... i quan he despertat ja era fosc... Doncs això... avui estava apunt de prendre totes les pastilles, sí, volia morir-me literalment avui, però m'impedia la por de quedar-me subnormal de per vida, perquè les pastilles no són per dormir..., així que aquella por de per si de cas.... millor no...

És que... penso... en la noia que ve a teràpia amb mi... em fa por que estigui emprenyada amb mi... si no li he fet res, ni hi ha motius... només hi hauria un motiu... i el motiu seria... que vaig posar me gusta el seu àlbum de fotos, o que es va enterar que em vaig passar hores mirant el seu facebook o que crec que sense voler vaig posar like, des del instagram del meu germà, a una foto seva del seu instagram..., i també estic preocupada perquè fa com 2 dies que no es connecta i ara de cop i volta ha desaparegut l'última connexió... potser ho ha tret perquè s'ha adonat que la controlava... ja ho sé que el món no gira entorn meu... També tinc por que s'hagi enfadat amb mi perquè pensi que m'he copiat d'algo d'ella o algo... perquè vaig publicar una cosa del mindfulness que havia publicat ella... o també per la meva foto amb l'estat que vaig publicar... potser va pensar que ho feia perquè ho veiés ella i potser ho va agafar a males i potser va pensar alguna cosa malament. No ho sé... però no ho puc suportar...
La trobo tan perfecte. Vull ser amiga seva.
Sembla tan bona noia.
Si us plau si veus això perdonam.
És com sentir-me eterna culpable...
L'altre dia a teràpia vaig veure la seva psicòloga com la mirava... semblava preocupada per ella.. i jo pensava, jopetas... jo vull ser ella. Jo vull ser ella. És tan perfecte. I la seva psicòloga es preocupa tan.
En canvi... a mi ningú em mirava... jo era invisible... em sentia invisible...per mi no es preocupen... a mi no em passa res...jo em puc morir.
A mi no em passa res. Jo no sóc ningú, No?

No sé. Sempre volem el que no tenim i veiem el que volem i el que ens sembla veure, no? Però en serio...

És tan complicada la vida. En fi. Sempre endavant. "Fight off your demons, cause this is the only way. This will rescue you."

 

Mentre uns a casa altres de festa

https://www.youtube.com/watch?v=FXOz1Brinvw

En aquest precís moment mentre jo sóc aquí el sofà de casa meva hi ha gent que està bevent, fumant, escoltant música, cantant i passant-ho bé, de festa... això és el què vull jo.
Quan fa que no surto?
Baaf. Vull això. Ho vull... Vull desmadre. Realment no sóc molt d'aquest tipus de música, sí, catalana sí, però tan tan així, no, però, és que, avui, sé, que, la quina va a teràpia amb mi, sé que va a veure'ls i tal, i em moro d'enveja i faria lo que fos per estar amb ella. És que voldria ser amiga seva.
Sí. Emm ja sé, que les normes eren no establir vincles d'amistat i tal, però només la vaig agregar al facebook. M'encanta tot d'ella. És com que m'hagi enamorat tot d'ella. En fi. xD

Vull beure alcohol ja, descontrolar-me. No sé, m'agrada de tan en tan descontrolar-me.

Ah... avui l'he liat parda al facebook...

https://www.youtube.com/watch?v=FG6LlBghi_w

Tot són emocions difícils

Sé que la resposta que he rebut el meu correu de la X (la meva psico, per qui no ho sàpiga), eren positives en teoria. En teoria. Però m'han sentat com el cul, fatal. Estava a la feina, i no tenia res per tallar-me, m'he començat a donar cops de puny.
M'estava felicitant per haver participat avui a teràpia, però per què això m'havia afectat tant? M'estava dient que els altres cops era que jo no volia participar? Què m'estava dient amb aquell correu? No ho sé. El correu m'ha fet mal.

D'aquelles dues noies de més o menys la meva edat jo sóc la més gorda. I si heu seguit els meus estats de G+, sabreu que he descobert el facebook d'una, jo em pensava que era algun any més petita que jo, doncs resulta que té dos anys més que jo! És tope guapa la noia, i té tants me gusta... no hauria... però li he enviat una sol·licitud d'amistat. A una foto té les cames tan primes... quina enveja. Sembla molt bona noia. Avui hem parlat una mica.

Em sento tan malament ara mateix.

M'hauríeu de veure el meu braç ara. Sabeu allò de fregar els plats fort? Doncs sembla que m'hagi passat allò.

Vull ser amigues d'elles dues. Els altres també em cauen bé eh!

No és que no vulgui participar al grup de teràpia és que no ho entén la meva psico?

...

Avui no he anat a bastoners.

Han tornat els marejos..

Pensaments.. Paraules. El què ve al moment. Ho plasmo. Sense sentit. Emocions Difícils.

Les tres unides som més fortes

Trobo a faltar algo irreal, trobo a faltar algo irreal, per què dic això?
Per què ho dic? Doncs perquè sóc tonta, perquè el que trobo a faltar jo la gent normal no ho troba a faltar.
Trobo a faltar una història amb unes persones que no he conegut suficient, només de dues o algunes tres sessions. Ens assemblem en certa manera. No sé el trastorn que tenen, però segur que és semblant el meu, si no és igual que el meu. Només si et fixes una mica, et pots donar compte.
Amb elles he fet un cercle d'amistat imaginari, elles m'entenen com no m'he entès amb altre gent. Clar entre nosaltres ens entenem, més que no pas nosaltres mateixes, fins i tot. Ens consumim les tres juntes jo amb els seus cigarros i elles amb el meu alcohol, i totes tres ens cauen les gotes de sang dels nostres gillettes, ens podríem haver unit per riure, però ens hem unit per superar les penes a la nostra manera, som felices a la nostra manera. Ens fem mal i ens hem encomanat els vicis les unes a les altres. Jo les he viciat al beure i elles m'han alcoholitzat amb fumar, jo ja m'entenc. Ara sí que riem. Hem passat tres nit sense menjar. Estem contentes. Estem fent lo prohibit. Les normes eren senzilles: "no establir contactes d'amistat entre pacients", alguna cosa per l'estil, les nostres psicòlogues estarien molt enfadades, si ho sabessin potser directament ens farien fora del grup.
Ens hem promès que seria el nostre secret. Ens farem costat, ens recolzarem les unes amb les altres, no menjarem, ens tallarem, fumarem, beurem, riurem, saltarem com nenes petites, ballarem, en definitiva farem tot el que ens doni la gana, disfrutarem com
mai a la vida ho hem fet. Ara que ens hem conegut res ni ningú ens pot parar.
Les tres unides som invencibles i imparables.

Desgraciadament o per sort tot és imaginari a la meva ment... res d'això és real...
https://www.youtube.com/watch?v=cwLRQn61oUY