Definitivament semblo addicte a internet. Potser o simplement treien el potser, ho sóc... No ho vull ser. No he sortit de casa. No he fet RES de profit. Sabeu com he sabut lo de París? M'ho ha dit el matí l'amiga de casa per whats app. Que fort. Que fort el què ha passat, i que fort que me n'assabenti així.
Sento que no he aprofitat el dia. Avui he fet un vídeo, que estic intentant penjar, aquest és un dels últims que penjaré més mal fet diguem... a partir d'ara intentaré fer-los "millor", és a dir, no com l'altre que... vaig quedar... que vaig fer la pena vamos.
I avui m'he sentit una persona de merda. Volia el menys llegir... però el final ni això he fet... M'he posat a fer migdiada abans de prendrem les pastilles, perquè ara explico això... i quan he despertat ja era fosc... Doncs això... avui estava apunt de prendre totes les pastilles, sí, volia morir-me literalment avui, però m'impedia la por de quedar-me subnormal de per vida, perquè les pastilles no són per dormir..., així que aquella por de per si de cas.... millor no...
És que... penso... en la noia que ve a teràpia amb mi... em fa por que estigui emprenyada amb mi... si no li he fet res, ni hi ha motius... només hi hauria un motiu... i el motiu seria... que vaig posar me gusta el seu àlbum de fotos, o que es va enterar que em vaig passar hores mirant el seu facebook o que crec que sense voler vaig posar like, des del instagram del meu germà, a una foto seva del seu instagram..., i també estic preocupada perquè fa com 2 dies que no es connecta i ara de cop i volta ha desaparegut l'última connexió... potser ho ha tret perquè s'ha adonat que la controlava... ja ho sé que el món no gira entorn meu... També tinc por que s'hagi enfadat amb mi perquè pensi que m'he copiat d'algo d'ella o algo... perquè vaig publicar una cosa del mindfulness que havia publicat ella... o també per la meva foto amb l'estat que vaig publicar... potser va pensar que ho feia perquè ho veiés ella i potser ho va agafar a males i potser va pensar alguna cosa malament. No ho sé... però no ho puc suportar...
La trobo tan perfecte. Vull ser amiga seva.
Sembla tan bona noia.
Si us plau si veus això perdonam.
És com sentir-me eterna culpable...
L'altre dia a teràpia vaig veure la seva psicòloga com la mirava... semblava preocupada per ella.. i jo pensava, jopetas... jo vull ser ella. Jo vull ser ella. És tan perfecte. I la seva psicòloga es preocupa tan.
En canvi... a mi ningú em mirava... jo era invisible... em sentia invisible...per mi no es preocupen... a mi no em passa res...jo em puc morir.
A mi no em passa res. Jo no sóc ningú, No?
No sé. Sempre volem el que no tenim i veiem el que volem i el que ens sembla veure, no? Però en serio...
És tan complicada la vida. En fi. Sempre endavant. "Fight off your demons, cause this is the only way. This will rescue you."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada