Pensant i pensant recordo a quina època va començar tot. Jo no era conscient que allò que m'estaven fent fos bulliyng, però sí, allò tenia nom. Encara recordo com va començar tot... moltes coses i recordo la frase de la meva tutora, de primer d'eso: Pot ser un inici de bulliyng. No. Allò ja ho era. Era bulliyng. Encara ara m'ho pregunto, però és clar que sí... El cas és que em fa por admitir-ho, per si ells mateixos em diuen que sóc una exagerada... però és que resulta que ningú té ni idea de com em van fer sentir.
Mai puc dir que he sigut feliç... tot i que diria que l'època que menys ho vaig ser va ser durant tota la llarga i alhora curta eso.
De petita (primària) tenia amics, més que no pas a secundària. Però de fet sempre ja ho havia passat malament sempre. Llavors em deien "xuxo". Quan les nenes s'ajuntaven i començaven a criticar a una que la deixaven sola, jo m'unia amb aquesta, perquè ho trobava injust i després em deixaven a mi de banda. Però bé, això sempre he pensat coses de nens.
Als 12 anys va començar lo pitjor. Els nens de la classe m'insultaven, em tiraven papers i/o gomes al cabell, em tractaven de subnormal. Per si no era suficient sentir-se i estar sola, ser com una ànima que no deia MAI res... Agafaven el meu estoig i coses i se les tiraven i passaven entre ells. M'havien arribat a espatllar coses. Després a casa havia de dir que se m'havia trencat a mi i em fotien la bronca.
Abans d'entrar a classe em rodajaven i feien altres coses. No em paraven de seguir com si jo fos retrassada. Em deien el meu nom com si ells fossin retardats i se m'acostaven amb els seus braços fent el jilipolles. S'acostaven a mi amb la cara de subnormals que posaven, literalment i deien el meu nom tan desagradablement com podien. Em tiraven babes aposta. S'acostaven a mi s'enfotien de mi fent veure que m'"estimaven"... em tocaven la cuixa i se'n reien totalment de mi.
Em perseguien. Em deien que tenia ulls d'oliva perquè els tinc grans. Em deien pelo estropajo. Em deien Ina empan (el meu nom en ves d'ina). Em deien gorda i fea.
Però crec que lo pitjor era del camí de cole a casa. Pel camí. Es passaven la meva motxilla i les coses de dins entre ells. No em paraven de fer coses pel camí, alguns cops m'empentaven, un cop que havia nevat em tiraven neu i em feien mal. Jo tenia por. Ho recordo perfectament. Eren tots. Tots els nens de la classe contra jo. Un cop em van gravar tot tirant globus d'aigua, ho van penjar youtube, em van dir que havia tingut molt d'èxit rient-se de mi la gent, i ho van eliminar quan em vaig enterar.
Com això podria dir moltes coses, algunes coses que a més no recordo i estic segura que són insuportables.
Els nens em feien això, però és que tota la classe ho sabia. A 2n d'eso, pel camí no només eren me classe, sinó també eren els de 1r.
La classe ho sabia... i tant si ho sabia... a part dels nens, les altres noies també se'n reien de mi. Les populars, la majoria. Però és que no només era part d'elles. La meva millor amiga passava de mi. Jo sempre seguia la meva amiga. Fora de classe érem amigues, però allà era com si jo no existís. Les amigues de la meva amiga m'odiaven. I em feien sentir culpable, em deien que per culpa meva havien d'aguantar els nens. Els hi feia tanta ràbia que les seguís si no deia res... Em van fer sentir culpable per no dir res. També m'insultaven. Potser elles no són conscients del mal que em van fer.
De tot lo que vaig passar llavors no estic dient ni la meitat.
Perquè per molt que us digues tot no ho podríeu entendre... fins i tot potser si algunes persones d'aquells temps veiessin això, em jutjarien i dirien que sóc una exagerada. Però és que això és el que em fa més ràbia de tot... Ells no són conscients i mai ho seran del mal que em van fer passar llavors... de l'infern... i ho he superat... només és que quan ho recordo ho recordo. I potser és veritat que allò m'ha repercutit en ser tan negativa i
tan injusta amb mi mateixa.
Aquesta entrada, ja és la tercera, em sembla, parlant sobre aquest tema, però aquest ha estat el més profund... el quin he burxat més en el passat... i és que avui a classe hem parlat sobre això...
M'he indignat moltíssim... ja que jo volia donar la meva opinió... però hi ha hagut una cosa que m'ho ha impedit... i és que la mestra que tinc en aquesta matèria, és la mateixa tutora que vaig tenir a primer i segon d'eso... i no només això... a la meva classe hi ha una de les amigues de la meva millor amiga... ella no sé si és conscient, però em va fer molt mal... i ara tinc por a dir la meva opinió per por que ella no sigui conscient de tot el que va passar llavors.. i que fins i tot em torni a jutjar...
Jo he perdonat aquestes persones, no els hi vaig dir.. però ho vaig fer.., no els hi desitjo per res mal..., però és que sempre ho recordaré.
En fi... espero que no em jutgeu, espero que no em veieu com a víctima, espero que no sigui lo que sembla que vull semblar... una víctima..., perquè resulta que això també m'ho havien dit... per això ara molts cops... em fa por fer-me la víctima... no sé.. si voleu podeu comentar.
