Destrossada per dins

"Endreça,surt, busca feina, faràs alguna cosa? És que no serveixes per a res".
Tot això és el què em diuen els meus pares, o més aviat el meu pare.
I jo penso, deixeu-me en pau.
Passa el meu voltant com a les pel·lícules quan tot passa lent i tot està glaçat i tu estàs allà, i tot està trist i sona la cançó trista.
Tot és tan borrós, tot és tan confús. Tu em dius que tot sortirà bé M, però jo no sé si això és veritat. Caminar és com una obligació, que m'obligo jo mateixa. No en tinc ganes, però hi vaig. Per això no estic tant malament? Jo no crec que sigui així. No sabeu com és la meva ment. Mentre caminem no para de donar voltes el meu cap.
No és que no vulgui estar amb ells (caminadors), és que estic tant rallada, que preferiria estar a casa rallada pensant, estirada al llit, potser per una part he decidit sortir, per fer alguna cosa. Perquè sabia que en el fons ho havia de fer.
Però és que no veieu quina merda estic escrivint?
I que no enteneu que malgrat que surti de casa no vol dir que estigui bé?
No ho veuen. Per això la X em dóna hora cada tant temps...
Després de la conversa amb la M he agafat una pedra i quan no em veia m'he començat a rascar els "nudillos" de la ma.

https://www.youtube.com/watch?v=QXwPUYU8rTI

Atrapada

I aquí estic altre cop a la banyera... sembla que cada cop que necessito pensar, o que m'avorreixo allà vaig... i no passo precisament poca estona. Estic envoltada pel meu estri preferit que em talla el meu braç... i observo com surt la sang.
Mentre escric això em miro el mirall i sento ulls de pena, de tristesa. Sento un buit enorme, que no puc descriure amb paraules. Em vull prendre les pastilles, vull morir. La X (psicòloga) no em vol, no em vol, no em vol, no em vol, no em vol, ningú em vol.
Demà serà un altre dia.
Avui ja és un altre dia. M'he despertat, era un dia estrany, altre cop. La meva ment sàvia m'ho agraïa , però eren les 5 i poc, com últimament. No, dic mentida, això era ahir a la nit (lo de la ment sàvia que agraïa no haver pres les pastilles, perquè vaig anar a la coral a la nit). Avui, tenia ganes altre cop. Vull morir altre cop. M'he tornat a prendre pastilles que no tocaven, com el cop que em vaig prendre 5, però aquest cop només dues de més. M'he estat apunt de prendre'n dues més, i després més... però l'amiga de casa ho ha vist. Pensaments, pensaments i més pensaments. Vull morir. Només penso en això. Volia estar al llit tot el dia. No tinc ganes de res. DE RES. Per què tot és tant merda?
Quin punt, arriba a ser drogues les pastilles que ens recepten els psiquiatres si ten prens de més???
Vull unes pastilles per riure, vull unes pastilles per dormir i no despertar.
Vull dormir en pau. Vull descansar. Vull estar bé.

Profund de ment.

Em sento sola... desubicada... Per què? Per què merda?
Tan és el què els altres et diguin... el què importa és el què tu saps el que tu penses.
Què és el que jo penso?
Realment no sé que ja penso.
Per què merda?
Sembla que jo sobro en totes parts.
Que sí hòstia, que jo sobro.
Per què sempre seré la puta desgraciada que no serveixo per a res? La puta marginada? La puta que no sap dir res? La puta que no "pega" en lloc.
Que que importa el què diguin la gent... o el què vegis... perquè què sabrà la gent no? Perquè tu pots dir missa, pots veure missa, però una cosa és com ets sents. Tu saps com ets sents o no. Pots no saber com et sents. Però només tu saps que .... que no saps res... sé que no estic bé.
Semblava que haguessin nascut per estar juntes i que jo sobrés. Però em passa sempre, a tots els llocs... és com si estigués feta per no viure... és que elles no tenen por de la mort? Diuen que no... Doncs jo sí... i no és que no tingui ganes de morir joder... i no és que no m'hagi passat pel cap...
Teníem una conversa de la mort i dels talls com qui té del què portarà en una festa. M'agradava. Però jo pensava: Joder.. per què elles seran capces d'intentar morir-se (que no vull que es morin elles, però per què seran capaç) i per què jo no ho sóc? Per què serà que jo no em sento morta... perquè serà que jo no tinc una vida de merda... no tinc amics jo no en tinc. Que tinc una família de merda. Jo També vull tenir els collons de fer-me els talls que es fan elles i de prendrem les pastilles per morir-me, perquè sí... jo també he volgut morir... que què collons serveix estar aquí viva si no tinc res a fer, res que m'ompli ni ningú que m'estimi, i jo que no serveixo per a res?
Com també em sentia una merda.. una merda perquè vols aprimar i l'únic que fas és pensar en el putu menjar i si elles aconsegueixen no menjar... quina gorda sóc jo. Ojalà no mengi jo.
Que vull estar millor i vull ser una persona millor i positiva i tot? Doncs també. Però si no és així, com jo no veig canvis, doncs jo em vull morir.

Quan la persona que t'agrada s'intenta morir i tu no fas res..

Ahir em va tornar a dir que es volia morir. Ho fa sovint. Jo també em vull morir. Però ella sembla tenir més ganes. Em fa mal, molt mal quan em diu això. A part que sembla que per prendre's les pastilles ella, jo no sigui capaç de fer-me mal, però jo intento lluitar, ella hauria de fer el mateix. No sap el mal que m'arriba a fer. No sé si hauria de fer aquesta entrada, perquè ara resulta que ella coneix el meu blog. M'agrada moltíssim i vull el millor per ella. I jo només faig que pifiar-la.
Sí... la vaig pifiar. Va ser culpa meva, potser vaig ser massa dura amb tu al whats?
Quan em va tornar a dir aquella nit que es volia morir i que es va prendre aquelles pastilles, jo vaig ser tonta. A vegades no sé reaccionar. Sóc tonta. Jo precisament aquell dia també em volia prendre les pastilles. Però per què jo no faig el pas de prendre-les? Un dia ho faré, penso. Però això ... no és el què volia dir..., va ser culpa meva que se les prengués... em sento tant culpable..., tot el què vam estar parlant... jo només volia intentar fer-li veure QUE NO ACONSEGUIA RES PRENENT-LES, però crec que vaig aconseguir el contrari. Jo volia dir-ho al grup el què havia fet ella... perquè estava preocupada..., jo volia fer algo, però no ho deia, perquè pensava altres coses, per exemple, que l'amiga de casa m'havia dit: "eh que quan jo vaig descobrir que vomitaves jo em moria de ganes per dir-ho als teus pares, tu em vas demanar que no ho digués, jo vaig veure que no serviria de res i et vaig fer cas... doncs pensa que per ella és millor això", jo vaig escoltar les paraules de la meva amiga de casa... i crec que vaig fer mal fet..., jo només volia fer el bé... però sempre la pifio , coses així em passen sovint. Sóc tonta de remate.
La quina hauria de ser a l'hospital sóc jo... però llavors penso en què això és el què volia ella... volia això... volia anar a urgències, volia que estiguessin per ella. Vull estar allà amb ella joder. Dic això mentre em cauen llàgrimes als ulls, C per què ho fas? No veus que sí que tens gent que li importes? No hem de ser nosaltres que t'ho hem de fer veure... només ho podràs veure tu, no et podem canviar tu, només pots canviar tu. És molt dur veure com les persones que estimes es fan mal així, per molt que les entenguis. I a sobre si és culpa teva.
Jo també ho vull això, en el fons. Però una part tinc por de morir. Ella diu no tenir por de morir. Doncs jo potser sí. No ho sé. Però em vull tallar i em vull prendre les pastilles. Si no me les vaig prendre ahir a la tarda va ser perquè en principi el dimarts anirem al cine amb la C, sí ella.

Ah... i he somiat amb tu bonica. Em deies que t'havia agradat tant anar a l'hospital, que t'havien tractat molt bé i que estaves desitjant tornar-hi anar..

 Necessito saber com estàs.

Aquesta entrada és per tu titi♥

 Ja sé notícies seves... potser l'ingressen... no vull que ho facis més. No podrem anar al cine :( Si l'ingressen em prenc les pastis, us ho asseguro. I si l'ingressen la vaig a veure, això també ho sé.
https://www.youtube.com/watch?v=rtOvBOTyX00

A vegades la vida ens sorprèn eh?

Després de podríem dir bastants dies "tancada a casa" sense fer res, per fi avui feia alguna cosa de profit. Ahir, després de teràpia volia seguir a la meva ment sàvia, no perquè hagués anat molt bé la teràpia, més bé el contrari.. la teràpia va anar molt malament... em va tornar a venir molta ansietat. És insuportable. Té raó la meva amiga de casa, quan diu que quan em diuen les veritat no les vull sentir... i em fan mal... Però és que jo només vull que m'estimin i jo veig que no m'estimen i que no aconsegueixo el què vull.
Penso en què s'han equivocat de pastilles, perquè en ves de treure'm la merda ansietat només em fa venir més... o potser és perquè no sortia de casa, no feia res i el menjar... tot plegat potser és el maleït peix que es menja la cua, no ho sé.
Però avui ho he fet tot. Després de "dies de no fer res", tret del dilluns, que PER FI vaig anar a deixar currículums, de fet només quatre i a les Empresa de treball temporal (ETT), avui he fet esport. Corrent / caminant i després just dance (ballar), i menjar saludable. Però com era d'esperar... això no ha durat... he fet un afartament de merda... em fa molt mal de panxa... i no ho suporto més... em sento una gorda de merda.
Però tot i així encara tinc forces per dir el què volia dir:
Que la vida és bonica, és curiosa. És veritat. S'han de disfrutar dels petits plaers de la vida. Qui m'havia de dir que coneixeria les persones de teràpia que he conegut? Que bé, puc dir que estic coneguda d'arribar on he arribat... perquè malgrat no sóc feliç... sóc la persona que pensava que mai podria ser..., perquè mai em veia rient amb algú... que bé... sóc feliç a moments... perquè mai esperava que una de les meves millors amigues visqués una temporada a casa meva, i no esperava mai dels mais conèixer els de teràpia. No esperava mai que riuria amb algú. Perquè he dit altres cops que abans jo no era persona. I m'alegro haver conegut a ells. Potser m'havia de passar tota la merda, per estar millor... i quina merda, no? Però m'alegro... perquè hòstia... qui m'havia de dir... que m'enamoraria, o m'arribaria a agradar una noia i que riuria amb ella com mai he rigut amb ningú? Bé amb l'amiga de casa també riem molt, i amb l'altre de tota la vida també, però ja no és el què era.
Però la noia de teràpia és increïble.
Totes aquestes coses són increïbles.
El paisatge quan vaig a caminar, el paro a mirar i és increïble i penso quina sort poder gaudir d'això, quin privilegi, i sóc l'única d'aquest moment, sola que el miro.
I sí, d'acord, no sóc feliç i m'han passat moltes coses, i penso que la vida és una putíssima merda... i no us podeu imaginar com de merda havia sigut en el passat, potser per això ara no és tant merda, però no vull que segueixi igual, vull que millori. Però potser no passarà. Si no passa vull morir. Només vull que m'estimin, que estiguin per mi.

https://www.youtube.com/watch?v=3rYoRaxgOE0

"La sang em tranquil·litza"

"La sang em tranquil·litzava", em tranquil·litza. Em sento una merda. La merda em consumeix, fa un moment estava bé, però el meu humor és com una muntanya russa... potser té raó el meu pare "estic boja", però ell també ho està. Estic rodejada de merda, com la merda que em sento per dins i la merda que tinc sagnant pels meus braços. Tot és culpa seva, sempre... perquè volen l'ordinador, quan jo estava tan "bé" aquí, jo només volia estar a l'ordinador tranquil·la.
Em consumeixo poc a poc, o m'ho sembla? Per què em sento tan marejada? Serà normal? No és el menjar.
Sóc una truja de merda... Em sento una merda perquè em sento una truja de veritat... i per què només penso en el menjar? Tinc fred, fa fred, de veritat, no sóc jo... en fa. Com "no tenim diners", no posem calefacció per estalviar i així anem.
M'he tallat i em surt sang. M'agrada veure la sang que em surti... per què enganyar-nos? Just fa un moment, abans que passés tot això... volia fer una entrada "bonica" dient que el món era curiós i que m'agafava la vida amb ironia... però vist la situació... això ha canviat...
No puc evitar plorar per sentir-me gorda... joder.. Això és insuportable... em vull aprimar...
Per què estic així? Per què va començar tot això? Per què els 12 anys em vaig aïllar de la meva família? Tot va començar quan va néixer el meu germà?
Buuuh... em sento marejada.
En serio, que volia fer una entrada alegre, però FUCK, la meva família... a veure si més endavant faig l'entrada "bonica".

https://www.youtube.com/watch?v=OkvVr6n1cGk

Com m'agradaria ser

Tinc ganes d'estar bé... i em fa posar de mal humor que la gent em digui coses que no són veritat... o que sí... segons ella són les veritats, que fan mal.., que és veritat que les veritats fan mal, però.
Jo només vull estar bé.
Estic bé amb ella.
Ric amb ella i molt i ella és la de teràpia, sí, la noia que m'agrada.
He decidit que publico l'entrada amb el correu que li he enviat amb la meva psicòloga? O és massa personal?

A estones m'agradaria ser com la C, tot i que ella diu no veure res especial en ella, jo en canvi ho veig tot.
Però a part m'agradaria ser com altre gent també, però mai jo, no m'agrado jo. Voldria ser simpàtica i oberta, amb un bon cos, que tot em quedi bé.. amb roba més "guai", la cara més maca i els cabells més llargs, no encrespats, d'un altre color més clar. Un forat més a l'orella, un tatto al canell amb un significat important per mi de superació, concretament ; . No m'agrada el meu caràcter i m'agradaria ser una persona genial, feliç, oberta i que la gent estès bé amb mi... que m'estimés la gent, voldria ser sociable, però és que resulta que mai no ho sóc, que no sé que dir... i no ho suporto.
Només vull estar bé, ser feliç, ballar i ballar sense pensar què pensarà la gent, disfrutar de la vida, no tenir preocupacions, tenir amics, i que m'estimin com sóc, saber cantar bé, tocar la guitarra i piano, fer esport, escriure llibres i arribar a ser psicòloga i en el futur tenir una família que jo no he tingut.
Vull sentir-me plena de vida.
No tenir ansietat, no tallar-me, no tenir insomni, no sentir-me la merda que em sento... no vull ser qui sóc... no vull ser com sóc... no vull sentir-me com em sento... no em vull sentir gorda... no vull fer afartaments... no vull no vull... no vull... no vull buscar feina... no vull... vull la c... vull ser feliç, no vull tenir por...
No dependre tant de la gent, que no m'importi tant el què pensi la gent, saber dir que no, que no m'agafin aquests brots...
"Tota la vida"(últimament no tant) he depès de la meva amiga (la de tota la vida, la de casa no) i m'agradaria no dependre tant d'ella, realment tinc opinió?
Tinc un munt de coses per dir, coses que penso, que em passen... però no tinc paraules, no trobo paraules per definir.
https://www.youtube.com/watch?v=rtOvBOTyX00 

Ah... i.. Jo no vull destruir a ningú..., jo només vull sortir endavant, encara que no ho sembli i vull que la gent m'estimi.

Drogues i amistat.

No us passa a vegades que quan esteu malament psicològicament teniu ganes de parlar amb una persona, i aquesta persona potser feia temps que no hi parlàveu? i potser aquesta persona no us la mereixeu... i realment tampoc us l'estimeu tant... però sabeu que ella us estima, o que el menys saps que li importes una mica... i en aquell moment tens ganes de parlar amb aquesta persona? Us ha passat? Això és ser mala persona oi? Buscar aquesta persona quan la necessites... Li vaig enviar un whats quan feia temps que no li deia res...El noi que sabia que jo li agradava i que a mi no m'agradava, el noi que havíem quedat un cop a l'estiu, l'únic que havia quedat després d'un lio a la meva vida. Necessitava parlar amb algú... i encara no m'ha contestat. Tot i que imagino que ho farà.
No em puc creure el què he fet des que he conegut a ella. M'he drogat, he fumat, bé fumat ja ho havia fet... però no així. Avui he tornat a fumar.
Havia quedat amb ella. Només amb ella, però ella li ha dit que vingués el seu amic, no el quin em vaig liar, per sort, l'altre que m'anava darrere meu, han començat a fumar un porro, i m'han dit no sé quants cops si en volia, jo els hi deia que no... però finalment... he fumat. I he conduït sota els efectes del porro encara sí. Visca.. "olé jo". No seguiu els meus passos, no. Sóc molt influenciable i no està bé.
Després per si no fos poc... ens hem trobat el noi que em vaig liar... olé sí... això ja ha estat el colmo... llavors em volia morir...
Ella i jo hem anat al lavabo del lloc que anem amb les psicos perquè teníem que anar, i estàvem fumades, total que ens hem posat a riure... jo per mi que s'han adonat eh...
I per anar acabant... per sort... hem acabat el migdia soles... i estàvem en un banc prop del lloc on anem i rient sota els efectes de la droga, suposo, morint-se de gana les dues, prop de les 2 del migdia, anar comentant si menjar o no, per una part volíem i per l'altre no. Som tontes. I jo em moria per donar-li un pico i un petó i un morreo i menjar-li tota la boca, què carai. bf. Finalment li he demanat una abraçada.
"No em torno a drogar", però ho he dit cops, però ara ves a saber... és guai en realitat riure tant... ella només vol que rigui...
Quan he arribat a casa m'he tallat. Però sabeu què? He fet cas a la meva ment sàvia amb el menjar... he menjat i tenia ganes de vomitar, perquè bf costa... però he menjat. I amb lo de dormir, no he dormit i bueno més aviat he estat a l'ordinador, però el menys no he dormit... anem progressant. Ah i m'he tallat a la panxa, empitjorem algunes coses.

 

Ansietat a mindfulness. El final sí que ens farem amics.

https://www.youtube.com/watch?v=aXQ4FUUSTm0
Ai mai. Avui ha sigut un kaos de dia. Després de les festes de nadal tenia per fi teràpia, i no per una banda, tenia el mindfulness i regulació de les emocions... tenia doble. De 8:30 a 10 i de 10 a 12. Jo aquests dies porto uns dies molt ansiosa, molt és molt... estava tant ansiosa... tant nerviosa... tant... Abans de les vacances se'm va acabar el contracte, suposo que ajuda estar tant a casa, tantes hores a casa, la situació a casa meva no és bona. No m'agrada dir la situació de casa meva, ja que a internet com que..., tot i que ja l'havia dit la situació. Total que no anem bé de diners. El meu pare està molt per casa..., entre el meu pare i el meu germà i me mare no em paren de fer la vida impossible... i la meva amiga de casa a les vacances de nadal, evidentment feia vacances de cole i feia vacances de mi, per tant no estava a casa meva... jo estava més sola que la una, suposo que tot ajudava. La meva relació amb el menjar. La noia que m'agrada... no anar a teràpia...., no sortir de casa..., suposo que el final un dia el cos rebenta, explota... diu que prou.. no pot més... jo avui ho notava... de fet ahir ja estava molt rara.
Amb mi no és normal no tenir gana... sempre tinc gana. Em costa molt no menjar. Doncs ahir vaig menjar molt poc sense problemes i estava molt cansada, i ja em notava molt rara.
Total que avui he explotat a mindfulness.
Estàvem fent una pràctica i no podia més... em feien unes sensacions molt estranyes per tot el cos.... no són estranyes en mi... perquè he tingut ansietat molts cops MOLTS.
Estava intentant parar allò, però les forces del meu cos de l'ansietat eren més grans que jo i podien més que jo... total que a part de respirar ràpid, hiperventilació...
ja no sabia què feia més... i agafar-me del cabell... i no ho suportava més... i era com un "tierra tràgame.." i tots del grup mirant-me... bf...
Una de les psicòlogues m'ha fet sortir i hem estat parlant una estona. He estat molt bé amb ella.. Jo em volia fer mal i era insuportable... i em volia morir... He estat tan bé parlant amb ella, molt i m'ha tractat molt bé, no era la meva psicòloga, ella i li he explicat lo de que em vaig drogar i de qui m'agrada.
Després a l'altre lloc, regulació emocions em pensava que em vindria més ansietat, però potser perquè he participat no m'ha vingut.
Però quan hem acabat, hem estat parlant amb les de teràpia,... i allà he tornat a rebentar... jo m'estava morint de gana i he rebentat de nou, he tirat la carpeta a terra cridant: "tinc gana", i res m'han tranquil·litzat i m'han donat xiclets per passar-me la gana.
I hem quedat que més endavant anirem junts a fer caminada :D i no podem quedar en teoriiia yeaaah.
Merda entradaaa però necessitava. I tinc ansietat encara....

Ah, i que guai, que resulta que no sóc la única que quan es talla pensa en lo què pensa quan es talla... És que una de les coses que hem parlat avui és dels talls que ens fem. La sang que ens surt, i que també els hi agrada veure com surt, i que les tranquil·litza, i  tapar-la amb el clinex i tal... ua... ja sé. No és molt normal... Ho parlàvem com una cosa tan normal :D Que guai m'encanten elles :D ♥ la sang ens tranquil·litza, ai que bé, no sóc l'única.

Decepciono a la gent constantment

Esperar un correu de la x (psico) de fa molt, que li has enviat com 7 o 10.. Actualitzar el correu cada dos per tres literalment perquè saps que avui torna a la feina.., per fi veus el seu nom al correu, fa 2 minuts literalment t'ha respòs... però la resposta no és la que esperaves... potser perquè esperaves que t'apoyés més, o no ho saps... no saps perquè però les seves paraules et fan mal,.. molt mal.. i lo pitjor és que no t'està pas renyant... simplement potser s'ha decepcionat... potser és que saps que te raó... potser això és la culpabilitat cap a un mateix... no ho sé... no puc parar de plorar... ahhh no puc... Per què em sento aixi? Per què m'ho ha fet de contestar aixi? O per què m'ho he fet jo de fer-me aquest mal? No? Perquè el cap i a la fi al què li dic aquest correu explico el què m'he fet jo.. però a mi em fan mal les seves paraules... com m'ha respòs ella.. perquè no eren les paraules que jo esperava.. perquè l'he decepcionat... SÍ... clar... era això.. ara ja ho sé... ERA AIXÒ.. L'HE DECEPCIONAT per això em sento així... a part de plorar hi ha una altre cosa que vull fer i és tallar-me.. i ja ho sé un altre cop m'estic destrossant. Decepciono a la gent constantment.
A part d això tinc una altre cosa al cap, de fet en són varies... una és ella,.. per què no em contesta? Què li he fet? Per què no es connecta? Potser a la hora de la veritat es una puta parida.. però i si està enfadada amb mi?
L' altre cosa és la xixa de merda i el menjar...
L'altre és la feina...
L'altre és que demà vaig a teràpia.. com anirà?...
L'altre que no tinc res a fer i tot lo que tinc al cap.
L' altre tota l' ansietat de de tot el cacau que tinc el cap, de tot el que no tinc i que sí que tinc i d'altres.
L'altre, una mica repetitiva, però un altre cop de la x que no puc parar de pensar en ella que jope.. tan és jo m'entenc...
I altres...
Tot, res....
Plorar, tallar....menjar... estirada, llegir, pensar, alcohol, fumar, destrossar-se, música, viure, lluitar, paraules, tot, res... paraules, sense sentit.

Quan tens gana

Tinc gana...Els meus pensaments només poden anar en tinc gana (mentida, també en ella i en penediments d'altres coses, però principalment gana...)... Ens els croissants enfarinats de nutella que no tinc... com una embarassada que té entojos. La meva gana és increïble. Però sé que si menjo em penediré... sé que si menjo qualsevol cosa començaré a menjar com una fera, com una truja i no podré parar... jope... volia no menjar res... estic marejada, em sento marejada... volia no menjar res, ho volia..., o el mínim, com a mínim, però ara veig que no puc per la gana que tinc... però no em puc permetre menjar.
Joder quina entrada estic fent.
Ahir ja estava marejada. Avui m'he portat bastant bastant bé amb el menjar, per això em sento marejada. Em penedeixo. El què he comprat. Fa mal. Comprar amb els meus diners. Mai havia vist la cosa tan malament a casa meva, mai m'havia vist tan apurada... mai havia tingut que vigilar tan, de veritat.
Quin pal. Tinc que fer tantes coses. Tinc que endreçar la meva habitació, tinc que buscar feina, tinc que fer els exercicis de la ment sàvia, lo de la teràpia, això si escolto la meva ment sàvia..., sí..., la meva ment sàvia sap que ho he de fer. Una part de mi veu tan fàstic a la vida. Quin fàstic la meva panxa, quin fàstic la meva púrria, el meu cau de cada dia, el què trepitjo diàriament,  aquella sensació que tinc... aquella sensació de fàstic quan m'he de posar a dormir a la nit...., sento fàstic no sabria explicar... joder.
Podria endinsar-me a la merda, podria drogar-me, podria, estar pitjor, podria continuar com fins ara, podria millorar? hi ha tantes opcions... per què?
Croissants..gorda..xiixa...tinc gana...sfuhfudsfu..estic marejada..estic fatal..?..se me'n va la pinça..oi?

No us ha passat mai que us ha agafat infinit fàstic? ahh odioo això. 
EM SENTO MAREJADA.JODER. Dimarts teràpia per fiii necessito psicoo jaa (la psico més endavant TT)..... apfff

 

Una nit massa boja

Aquesta nit ha estat esbojarrada, bueno és que, aquesta nit, ahir... no he dormit... ha sigut... una nit de bojos.
Mai havia passat una nit així.
Us asseguro que ha sigut una experiència nova i només va ser per ella.
Ells no eren del meu estil, el seu estil no va amb mi, però... realment quin estil és el meu? no sé... si no hi hagués estat ella si jo hagués estat bé amb ells, no ho sé. Sóc tant indecisa, tant influenciable, que realment no sé qui sóc, no sé què vull, no sé què m'agrada realment. Puc ser moltes persones diferents, digueu-me falça, digueu-me què vulgueu. Puc anar amb molts estils diferents, cadascú té la seva visió del món. No ho sé. Suposo que aquell estil no anava amb mi... Però en alguns moments va estar bé... però és que jo no sé si vaig estar bé per estar amb ella o perquè potser és el meu estil, no ho sé.
Jo no sabia quin era el plan... quan ella em va dir que caminaríem tota la nit, pensava que en algun moment aniríem alguna discoteca... per això vaig posar-me tacons... però si arribo a saber, que literalment, caminem TOT el cap de setmana i ens estem tota la tarda, nit i tot el matí de diumenge per barcelona caminant i pel carrer, ja us asseguro que em poso bambes...., quin fred i quin mal als peus i quines agulletes.
Quina puta experiència he tingut, quina puta bogeria, és de bojos.
Hem begut alcohol, hem fumat, he fumat molt, si ho compares en què no sóc de fumar, he fumat porros (maria), li he dit mil cops a ella que m'agrada, que em moria de ganes per fer-li un petó, m'ha dit que ella estima la seva novia i que ella m'estima només com una amiga..., he estat tan bé amb ella al seu costat, només he estat bé quan he estat amb ella, no, dic mentida, perquè també vaig estar bé quan per fi em va pujar l'alcohol, o quan vaig fer reflexions de la vida amb un, o quan vaig gaudir del paisatge al port amb l'aigua♥ allò va ser marevellòs. Allà quan estàvem al port mirant l'aigua i ella m'estava fent el dibuix... i bueno també m'estava liant amb un noi... perquè sí.. em vaig liar amb un noi. i de més, però no entro en detalls.
De fet em podria haver liat amb els dois nois que hi havien. Els dos em volien. Em vaig liar el quin era més el meu tipus, però sabeu? Resulta que quan els vaig conèixer més..., era un pesat...., i era més simpàtic el quin no era el meu tipus..., però sabeu què? Que només m'agrada ella... i que durant la nit un moment li tocava la cama a ella.... però ella no em vol... i la vida és així de dura i una puta merda.
Quin fàstic em fa ara el tio que em vaig liar.
I sabeu què? Això no és lo pitjor de la nit... lo pitjor és les ratlles que em vaig fer... lo que sentiu... que em vaig drogar... no ho faré més.. o això espero.

Crec que el pròxim cop em vull liar amb una noia, els tius són uns escarosos, ja estic farta d'ells.
Per provar. S'ha de provar de tot a la vida. xD eiig.

Ahh i un petit detall, els 4 venim de psiquiatres o sigui que ja us podeu imaginar, però ells estaven ficat amb drogues bfff... i jo com una tonta ho vaig provar.

Com sabies que realment no volia morir? No ho sabia, jo sentia el mateix.

-Com sabies que realment no volia morir?_ Em va dir ella._Em vaig quedar pensant si era bo o dolent que encara pensés en allò.
-No ho sabia, jo sentia lo mateix.
Ella va murmurar: Una característica  dels TLP (trastorn límit de la personalitat). És el què va pensar.
Em va impactar que em sortís amb el tema aquell que havíem parlat per whats i m'agradava parlar d'allò, tot i que no m'esperava que em sortís amb allò.
Era veritat. Quan a la conversació del whats ella em va dir que es volia morir, jo li vaig dir: no et vols morir, només vols parar de patir, vols que t'estimin i que et facin cas. Em va sortir de dins, i suposo que allò li va fer pensar. Ella em va contestar: - Tens raó, no em vull morir, com ho saps? i jo li vaig dir que volia lo mateix. Però com no passa llavors sí que volem morir.
Això és el què vull jo també, que ens cuidin, que ens facin cas, joder, no els meus pares...
No de la manera que penseu vosaltres, o sí, no ho sé, com penseu vosaltres no, però estic segura que jo i ella sabem ben bé la manera que volem.
Si hem vist pel·lícules que la majoria de gent normal no ha vist, i quan li dic i em diu que ella també ha vist és com un "guau" i llibres que igual. Nosaltres ens entenem i entenc el què volien dir quan deien que no ens podíem fer-nos amics amb els de teràpia, però tampoc saben com ens pot ajudar i com m'ha agradat conèixer-la...