Tot això és el què em diuen els meus pares, o més aviat el meu pare.
I jo penso, deixeu-me en pau.
Passa el meu voltant com a les pel·lícules quan tot passa lent i tot està glaçat i tu estàs allà, i tot està trist i sona la cançó trista.
Tot és tan borrós, tot és tan confús. Tu em dius que tot sortirà bé M, però jo no sé si això és veritat. Caminar és com una obligació, que m'obligo jo mateixa. No en tinc ganes, però hi vaig. Per això no estic tant malament? Jo no crec que sigui així. No sabeu com és la meva ment. Mentre caminem no para de donar voltes el meu cap.
No és que no vulgui estar amb ells (caminadors), és que estic tant rallada, que preferiria estar a casa rallada pensant, estirada al llit, potser per una part he decidit sortir, per fer alguna cosa. Perquè sabia que en el fons ho havia de fer.
Però és que no veieu quina merda estic escrivint?
I que no enteneu que malgrat que surti de casa no vol dir que estigui bé?
No ho veuen. Per això la X em dóna hora cada tant temps...
Després de la conversa amb la M he agafat una pedra i quan no em veia m'he començat a rascar els "nudillos" de la ma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada