Atrapada

I aquí estic altre cop a la banyera... sembla que cada cop que necessito pensar, o que m'avorreixo allà vaig... i no passo precisament poca estona. Estic envoltada pel meu estri preferit que em talla el meu braç... i observo com surt la sang.
Mentre escric això em miro el mirall i sento ulls de pena, de tristesa. Sento un buit enorme, que no puc descriure amb paraules. Em vull prendre les pastilles, vull morir. La X (psicòloga) no em vol, no em vol, no em vol, no em vol, no em vol, ningú em vol.
Demà serà un altre dia.
Avui ja és un altre dia. M'he despertat, era un dia estrany, altre cop. La meva ment sàvia m'ho agraïa , però eren les 5 i poc, com últimament. No, dic mentida, això era ahir a la nit (lo de la ment sàvia que agraïa no haver pres les pastilles, perquè vaig anar a la coral a la nit). Avui, tenia ganes altre cop. Vull morir altre cop. M'he tornat a prendre pastilles que no tocaven, com el cop que em vaig prendre 5, però aquest cop només dues de més. M'he estat apunt de prendre'n dues més, i després més... però l'amiga de casa ho ha vist. Pensaments, pensaments i més pensaments. Vull morir. Només penso en això. Volia estar al llit tot el dia. No tinc ganes de res. DE RES. Per què tot és tant merda?
Quin punt, arriba a ser drogues les pastilles que ens recepten els psiquiatres si ten prens de més???
Vull unes pastilles per riure, vull unes pastilles per dormir i no despertar.
Vull dormir en pau. Vull descansar. Vull estar bé.