No m'omlpe res.

No puc més.. em vull morir.. tinc una pressió al pit que no em deixa respirar no sé què fer.. Aquesta pressió no marxa mai ni mai més.
Ningú m'entén ningú.
I a l'hora de psiquiatria em passen mil coses pel cap i no sé explicar ni una cosa, per què a tu què collons t'importa, per què al cap i a la fi què entén ella? No entén res.
Al paper posava "no suïcida" o alguna cosa així i què sabrà ella, només perquè em demanés i no li vaig contestar això... i ella que cony sabrà.
Només vull que pari aquest buit, aquesta pressió que no paro de sentir.
Vull veure  sang sortir del meu braç, però si us dic la veritat l'agillete em fa una mica més de por que la maquineta d'abans. Però també em tallo.
Si no dic la veritat del tot a la psiquiatre és per una cosa en concret que potser més endavant us diré.
Vull menjar, vull aprimar.
No paro de sentir pressió al pit.
Estic gemegant i necessito plorar i no m'acaben de sortir del tot les llàgrimes, ploro per dins, no puc més.
Tinc una gran pressió dins meu, rebentaré.
Em surt sang perquè m'he tallat, però encara hauria de sortir més, si tingués la maquineta de l'any passat.
Per què estic tant cansada?Només tinc son son son.
No  m'omple res.

Al psiquiatre.

Puta desgraciada la psiquiatre i tothom.
No entenen res la gent. Tots estan encontra teva. Es pensen que ets agressiva, i no veuen el mal que em fa el desgraciat del meu pare.
No veuen com em maltracta ell.
No entenen res. RES, RES i RES.
Jo no sé com m'he de comportar.
Putes cartes d'informes dels psiquiatres.
Res, el meu pare que m'ha portat a l'hospital després que jo trenqués un got.
I la puta psiquiatra encara es posava a a favor del meu pare. No, si encara resultarà que jo sóc la dolenta de tot.
No veuen lo dolent que és ell?
I a l'informe posava: no idees de mort. Què sabrà puta ella. Perquè no li hagi contestat a allò no vol dir que no tingui idees de mort. Que no en tinc??? Sí, en tinc.

Desesperació

Per què merda està allà ella mentre menjo la puta coca? Per què merda va fer aquella coca? Per què? Per què? Tots són perquès que odio.
Ni tan sols m'agrada aquesta coca freda, només m'agrada si la faig escalfar. Ploro no com us imagineu, si menjo. No puc parar de menjar. Però ploro per tot, de desesperació. Tinc ganes de tallar-me, de menjar, però no tinc gana. I de no saber què em passa. Vull omplir un buit.
A casa he tirat llet perquè, ja no recordo per què. I me mare s'ha posat a picar-me. No entenen que forma part del meu trastorn límit de la personalitat.
Ahir em va picar el meu pare perquè vaig tirar no sé què.
No entenen res.
Avui m'he tallat i tornava a fer uns dies que no ho feia.
Ara em vull tornar a tallar.
Desesperació.
És que necessito calmar el dolor com sigui d'alguna manera i no tinc ni a ningú. I quan els teus pares són el teu propi enemic. o a vegades la teva pròpia ment.
I el putu menjar. que et fa gorda.
Només queda la navalla.
I tot i així el dolor segueix.
I el putu menjar. És que necessites omplir el putu buit. I res t'omple.

Per què em costa tant?

L'altre dia vaig beure un glop de JB de l'ampolla del meu pare sense haver de sortir de casa, sense motiu aparent. Simplement perquè tenia ganes de beure, perquè feia massa que no bevia. I perquè em van acabar de fer venir ganes les meves grans amigues que estan sortint... em van fer molt mal. Estic plena d'espines, que em surten pel cos. Estic clavada d'espines i em surten per tot arreu. Tots s'estimen i a mi em tenen arraconada. Tant dolenta he sigut a la vida? Tant malament ho he fet perquè em tracti així la vida? En fi.
El què volia dir és que ara tinc ganes de fer un glop d'alcohol.
És festa major del meu poble, tots surten i jo m'he de quedar a casa.
M'acabo de fotre quasi tota la barra de quart integral amb formatge... no volia sopar i m'he menjat això. Sóc una gorda gordíssima. Em sento fatal. Em poso la roba per sortir. Perquè una part de mi té ganes de sortir perquè sóc jove  i m'agradaria tenir amics. Em poso les faldilles, i m'apretaven una mica i m'adono que em van una mica amples. Que bé, això significa que no estic tant gorda com em penso? Però per què em veig tant gorda? A més no paro de fer afartaments. No entenc res.
No puc parar de plorar per dins.
Em sento bruta.
Em sento lletja.
No suporto més.
Sóc tant lletja, tant gorda.
I no tinc amics.
Ojalà la meva amiga de primària tant maca tornéssim a ser tant amigues com abans, ojalà a vegades tornés a tenir les amistats com abans (tot i que sempre m'ha costat i sempre he sigut tímida). Abans amb les amistats era diferent, tot i que no fos tot de color de roses. Ojalà totes les persones que ara em cauen bé els hi pogués dir i fóssim tants amics. Per què? Per què em costa tant?
Vull beure ara mateix, vull sortir, vull tenir amics, vull trobar el meu estil, vull ser perfecte.

Tinc una gran "amiga" que m'abandona.

Estic rodejada de gent. Tothom balla i jo estic pràcticament sola. Necessito un cubata a la mà per sentir que em puc moure i deixar-me anar, segurament més d'un. Però no tinc diners i la meva "amiga" no n'agafa, per què?. Jo sé el per què de les cometes i ara no l'explicaré. I ara tampoc explicaré el perquè no agafa cubates o crec que no agafa la meva amiga. De fet, han passat masses coses.
Puta gent. No sé per què surto. Els quins em cauen malament i no em paren de mirar, n'hi ha uns que m'agrada que em mirin, però els què són com jo no els suporto.
Estan sols com jo. De fet, lo de tot torna, en part és veritat, per alguns.
La meva amiga de fet està amb mi perquè està sola, per això les cometes, au ja ho he dit. No ho sé. Jo sé que sé que sé que només sé.
Només jo realment sé què sento dins meu. Només jo entenc què va passar realment en el passat, per molt que us ho expliqui no ho sentireu ni entendreu com jo.
Quan ella es cansa de la música i no li agrada el tipus em deixa, m'abandona i pira. Ja estic sola del tot. Jo el final vaig aconseguir un cubata dels diners de me amiga que li deuré.
En un moment m'ha vingut una paranoia. M'ha vingut fred. M'he quedat paralitzada. Parada. Quieta. Mirant la gent, com solo fer ja sempre, però diferent. Estava com a les pel.lícules. I em pensava que em tornaria boja en qualsevol moment. Estones m'agafava del cabell. Pensava que cridaria. Pensava que em començava a donar hòsties davant de la gent. Estava al límit. Us ho imagineu?
Segurament m'aguéssin ingressat finalment.
Pd: ningú fa res per ajudar-te, ni perquè no estiguis sol..

Vull

S'ha acabat. Menjo i ploro per dins. Menjo porcaries, quan havia acabat de dinar. No sé què em passa. Vull acabar amb tot això. Vull menjar bé, però no vull estar gorda.
Moriré de vella. Lluitaré per ser feliç. Per tenir amics. Com quan estava motivada, quan vaig anar a buscar auda als  19 anys. Estic farta de no avançar. Però no sé com fer-ho.
Dic això, però sé que a la què no me'n surti tornaré enrere.
Vull parar de fer afartaments, de quan sempre em sento culpables, a vegades si caic vomitar. Vull parar de si no aguanto tallar-me.
Vull no tenir pensaments suïcides.
Vull tenir amics.
Vull ser riallera.
Vull parar de fer afartaments siusplau.
Sento que si ningú m'ajuda amb el menjar no podré, si no ingresso o algo no puc.
Vull que em diguin la quantitat, tot. Vull aprimar. El pes és el què més em preocupa.
Vull el meu cabell perfecte. Vull la meva personalitat 10.
Vull que em mirin i diguin ella val la pena.
Vull ser intel·ligent.
Vull que riguin amb mi.
Vull que estiguin bé amb mi.
Vull ser psicòloga. Millor bona psicòloga.
Vull escriure miil llibres bons.
Vull fer coses bones, d'aquelles que són per ajudar a persones.
Vull ser feliç com les persones de les pelis o sèries.
Vull liar-me amb noies i nois.
Vull enamorar-me.
Vull viatjar.
Vull tirar-me amb para-caigudes.
Vull casar-me.
Vull tenir 2 filles i 1 fill, crec.
Vull valdrà la pena com a persona.

Tot això amb tota la vida, però vull, vull, vull i vull.

Vull ser feliç. Només vull.

Segur que em deixo més vulls.

Imatges del passat

Havia oblidat el passat. Era com si ho hagués oblidat. Però últimament. Sembla que tots els records em porten al passat. I hi han coses i coses. El dia del meu aniversari no va venir perquè no va voler, no perquè no va poder. No em volen. Ho sé. Ningú em vol. Tinc tanta por al retxàs. A ser abandonada.
No era això precisament el què pensava del passat.
Vosaltres us teniu a vosaltres. Només estic sola. Estic parlant de moltes formes perquè penso de més d'una persona alhora. I més d'una cosa a la vegada.
Penso més d'una cosa que no dic.
Perquè pot ser perillós dir coses que després us penseu i potser la meva família, beh. Que potser no dic res, però. A la merda.
Coses del passat que fan mal.
Ara entenc coses.
Somric perquè tot torna a les persones, però.
Vull ser psicòloga, vull ajudar a les persones, oh, sí ho desitjo.
Dic tot el què penso.
Per què tot és tant complicat?
Coses del passat que ni us imagineu.
Em venen imatges.
Persones.
Imatges de persones del passat.
Imatges de persones que no suporto que vull esborrar, per això lo del principi. No he profunditzat, perquè no puc profunditzar amb el passat.
Arew.
(What? lo del principi? lo del cumple? No . No penseu coses que no són eh.)

No vull perdre el temps

Perdem el temps constantment. El menys jo. Perdo el temps constantment. Tot el dia a l'habitació del costat de la meva sense fer res. Ni tan sols a l'ordinador. No faig res. Em sento inútil. Passen les hores i no he fet res. Tinc gana, molta gana. Em vull aprimar. Em vull aprimar molt. Desitjo un súper cos prim amb forma de noia, desitjo vestir bé, desitjo els cabells bé, desitjo ser perfecte. Ja sé que la perfecció no existeix.
Acabo de veure una cosa que m'ha destrossat per dins (la cosa que he vist no la diré pq després em porta problemes), vull menjar. Vull fer moltes coses. Vull amics.
Sento una pressió dins meu.

"odi-amor" menjar

Amagueu-vos, que tinc la metralladora. M'heu fet enrabiar. Ja sé que m'espieu , que em controleu, que em mireu el blog, de tot i més. Pareu, pareu, pareu. Us mataré "família" de merda. Que us odio de veritat, us odio i no hi ha més.
No em vull pesar. Tinc por. Sé què passarà. La balança em donarà la raó. Em moriré de la por que em fa el número que posarà. M'he engreixat. No he augmentat encara lo què havia perdut , però m'he engreixat. Foto fàstic. Per què merda caic als afartaments si crec que menjo normal?
Ja ho sé. Jo devia tenir un trastorn alimentari a la meva adolescència sense jo ni saber-ho, potser era lleu. Potser el vaig superar aprenent a menjar bé amb la infermera, fent la dieta correctament, i potser vaig tenir lo què ells diuen la "recaiguda". i aquell cop va ser més forta. Jo llavors ni era conscient que tenia un trastorn alimentari, però ara penso però estic quasi segura que sí.
No puc suportar més la xixa, i menjar tant. I que res em queda bé. I ser tant jilipolles. Vull tot perfecte. Vull trobar el meu estil. No trobo el meu estil, no. No em vull vestir així. Odio, odio, odio. Només sento odi.
I clar que vull acabar amb tot això. Que no vull ser una nena, que potser semblo una nena fent i dient totes aquestes coses. Però hi ha una part que.


No puc dormir. I això em pot portar a menjar o a tallar. A ansietat. Sento una pressió. Tinc ganes de prendrem una altre pastilla que no toca. Merda. Perquè ara que no tinc gana tinc ganes de menjar. Merda. Sento desesperació.
Crec que tinc al.lègia al meló.
Us juro que no puc més. Puta ansietat.
Em fa vergonya penjar aquesta entrada. No vull que penseu que penso que penso que pensava que penso que jo penso que penso. Bla.
Ara mateix només tinc ansietat. Puta ansietat. I penediment. Us juro que el penediment que sento quan faig les entrades que no m'acaben de convèncer no ho sabeu bé. És que no enteneu res. Res. Res.

No em vull ni un mil·límetre del meu cos, ni cara, ni personalitat. Però com la llei del tot; He de dir el contrari: Estic boníssima, sóc intel·ligent, m'estimo, tinc molts amics.

[Quina puta casualitat que la quina jo seguia per totes les xarxes socials possibles resulta que estava en el meu grup "d'apoyo de whats". Més o menys és com si coneixessiu ara un idul vostre, no. Potser no tant. Però algú que teniu molt apreci i no podeu conèixer en persona, i de cop el podeu conèixer una mica més.]
Resulta que portes més temps del què pensaves en tot això. Però abans no era tot això. Abans no t'hi fixaves, perquè no era això. Abans no hi era. Hi havien els problemes. Hi era tot. Però no estaves tant fixada en tot això. No sé si havia evolucionat tant. No sé res. Estic al límit. No puc més. Tot són canvis de pes. Tot és relació estranya amb el menjar. D'amor-odi, odi-amor. I crec que els què tenim el problema ens entenem.
Tot. Tota. No només això. T'adones que de petita eres diferent. Que als dotze ja m'havien diagnosticat trastorn límit de la personalitat, i passes a ser això i no hauria de ser.
Ja no sé qui sóc.
Ja no m'entenc.
No sé merda per què tinc aquesta personalitat que és una merda que no tinc a ningú d'amistats, que ningú em vol. Ni jo em suporto. I no em vull ni un mil·límetre, del meu cos, ni cara, ni personalitat.
Només faig que menjar, fer coses rares, i ningú em vol.
Vaig anar al psicòleg als 19 anys per canviar, per ser nova persona i he sortit pitjor.
I ara com la llei del tot:
He de dir el contrari: Estic boníssima, sóc intel·ligent, m'estimo, tinc molts amics.

La nena

Aquesta no és la meva història. Hi havia una vegada una nena que no deia res. Li van fer mal per ser diferent. No existia. Estava sola, sempre ho havia estat. Es va aferrar al menjar., sempre ho havia estat. Va anar autodestroint-se amb coses, com per exemple l'alcohol. Potser ella no havia caigut suficient perquè potser ella havia tingut trastorn per afartament, Més tard va conèixer els talls. Així fins anar-se consumint. Però mai suficient.

A dia d'avui té ganes de beure. Aquesta nit.

Aquesta nit ha begut sola, s'ha begut una ampolla de ron del seu pare, s'ha tallat el braç. He dit que no és la meva història, o potser sí, qui sap. Potser mig mig.

No tenia ganes de dormir.

Les seves amigues estaven de festa, elles estaven liades i ella estava sola. El seu pare no l'ha deixat marxar per la puta gasolina, i ara que havia conegut unes amigues collonudes no podia marxar. Tota la tarda havia aguantat els putus crits del seu pare per intentar marxar.

Al vespre ha intentat escapar-se de casa. Ha sigut fallida. S'ha posat a tronar i ha tingut que tornar.

Finalment a la nit els seus pares han marxat de casa a ballar i ella s'ha begut una ampolla de ron del seu pare...(que per cert quan s'enteri la matarà), s'ha tallat el braç, ha menjat i ha vomitat una mica.

No podia soportar més tot això.

Aguantar l'odi dels seus pares, la solitud, que les teves amigues estiguin juntes sense tu. i el què no dic,

"En busca de la felicitat": la vida en una motxilla.

Els crits del meu pare ressonen les habitacions, no puc més. Qui no els té no sap què són. Jo sóc la què me'ls he de menjar. A sobre les coses rares que fan últimament. Us penseu que no me n'adono de res? Va ser un gran, gran, grandíssim error que vingués la meva mare amb la X. Què collons havia de saber? No ho suporto més. Necessito marxar d'aquesta casa.
Primer són uns quants talls, talls que sense adonar-me'n ja feia "temps" havia tornat a ells.
No sabeu com us odio si esteu llegint això, perquè no sabeu la ràbia que us tinc (als meus pares). Només els odio, els odio, els odio. I més odi.
Després dels talls, ve agafar-se dels cabells, desesperació. Fer-se la maleta. Donar cops a coses. Donar.se cops a un mateix. De fet, realment no sé l'ordre, tot de cop, alternant. Tenia decidit anar-me'n de casa. Si més no unes hores. Havia fet la meva motxilla. Podria haver marxat plovent, però el lloc que tenia pensat anar era bosc.
Abans de saber que plovia vaig menjar, no volia fer-ho, però ho vaig fer. Tenia tanta ràbia. Sabia que me mare feia la coca últimament per fotre'm. Així que vaig destrossar la coca, us ho juro. La xocolata també. Després em vaig penedir. I sabia que el meu pare em mataria més.
Després vaig veure que a fora plovia i se'n va anar tot a la merda. Després vaig escriure aquesta entrada i vaig pensar que hagués empitjorat les coses.
Però que odio els meus pares a mort.

Errors del passat que m'han fet qui sóc avui.

Si penso que pensava que penso que pensava. Para, no pensis. Deixar fluir els pensaments. No saps què estàs dient. En quin moment va començar això? En el moment que vaig néixer. Naixem. Això és la vida. Alguns la saben viure i alguns com la vivim? Què és la vida? Què estic fent? Intentar escriure una merda. Intentant ser filosòfica, però voleu dir que ho sóc? Vull dir tantes coses i no em surt res.
He arribat a casa i ja tornaré a estar avorrida. Ja ho estava igual, però aquí encara més i diferent. Jo m'entenc.
Us imagineu poder rectificar els errors del passat? No vull rectificar-los perquè de tot se n'aprèn, no? Només odio els meus pares. No sé de què bé aquest odi, potser sí. Potser els únics culpables són ells.
Si en la merda que estic ficada és culpa de tots els factors de com sóc és per tot plegat, sé com sóc és culpa de tot. Mai he estat bé. Si dic que sempre he tingut canvis en el meu cos em creureu? Tan se val, jo em sé lo meu. Tan se val el què digueu. Per què ningú sap que no m'agrada com sóc jo? Per què no caic bé. Perquè no sóc suficient. Perquè no en sé més.  Perquè per trist, raro, estrany, o víctima que soni, és així.
I tinc gana. Tinc gana, tinc gana. I odio els meus pares. i si em mireu el blog us juro que us mato. Sempre dic, penso que tinc que parar de confessar els meus putus pensaments i sentiments.


La foto simplement perquè m'agrada el tattoo. És d'internet.

El meu lloc

Voldria viure en un altre món, on tingués temps de veure totes les series que volgués i no m'aborrís mai, on tingués temps de tot sense aborrir. On jo fos amo de les meves pròpies normes. Un lloc inexistent. On ningú em pugués trobar, però si vulgués algu que allà fos. En una illa deserta. Una platja per mi sola. El meu paradís. La meva música. En conclusió el meu lloc ideal. Un lloc on el temps mai passés. Sola i no sola.
Amb bèsties mai vistes. I quan jo vulgués les meves amistats.
Un lloc on podria fer el què jo vulgués quan volgués.
El meu lloc hi haurien formes estranyes.
Un lloc on el menjar no engreixa i jo seria perfecte, intel.ligent i tota perfecte.
Podria veure els meus pensaments en una pantalla com si es tractés d'una pel.lícula.
I en el meu món ideal em podré quedar en l'eterna joventut.
El meu món seria ideal per mi. Seria genial de vistes. Seria solitari. Genial de vistes. Aigua. Verd. Fosc. Clar. Raro. Blau.

"Avançaran i tu et quedaràs" dit i fet

Quan era petita pensava que mentre em dutxava, per la reixa em mirava algú. Això potser ja no era normal.
Ara penso com podia pensar això? Però ara últimament estic pensant coses més estranyes, com per exemple, que quasi tot "ho fan per mi". He arribat a pensar que hi han càmeres a casa meva ocultes per controlar-me i un munt de paranoies més.
Només vull no assemblar-me a les persones que odio.
Segueixo fent afartaments i no dormint.
Veig la gent que avança i jo com sempre no. Serà pel meu entorn de la família, per com sóc jo, perquè estic sola i que sé jo.
Tenia raó la meva amiga "avançaran i tu et quedaràs".
Ja sé que llegeixen el blog i s' enfaden indirectament pq es pensen que van per elles els meus comentaris i després m'abandonen una hora. Doncs jo no faig res expressament. O no? O q?

Llei de vida

Com que no tinc res a perdre he decidit que donaré oportunitats a les persones i començaré per quedar amb persones encara que no em faci molt amb elles, perquè les persones no són perfectes. FARÉ UN INTENT DE "Viure la vida." Faré el què em doni la gana. Ho probaré tot i disfrutaré cada moment i m'obligaré. Riuré, ballaré, beuré, de més coses faré..
Començaré per parlar amb aquell noi i a veure si vol quedar.
Donaré una oportunitat a la vida.
Sóc del blanc al negre o del negre al blanc, del tot al res, o del res al tot.
Si no funciona a la merda tot.
Tot això pot anar a la merda tot en qualsevol moment o pot simplement no portar-ho a terme simplement pel fet de la por. Qui sap. Venint de mi😉😅 Apa! Shiao!

Tot el què penso i passa mentre no puc dormir

No puc més. No sé què passa. Últimament no paro de fer afartaments. S'ha acabat. Ja no puc fer allò de no menjar. Ja torno a menjar. Va durar poc. Bé no ho sé. No sé les bestieses que he fet, les bestieses que faig, no sé si es pot dir bestieses, què estic dient? Què estic dient? Paranoies. Tot són putes paranoies. Tot el voltant són paranoies. I si tots s'han posat d'acord? I si tots ho llegeixen? Veieu? Tot. Paranoies. Merda, merda, merda. He fet afartament. Ploro. Em vull tallar, vomitar, morir, agafar la xixa i tallar-la. Desaparèixer. Odio odio odio. Juro no puc més afartaments. I tinc que menjar. Estic farta d'aquestes galetes i nocilla de merda que a sobre no és de marca, però és l'únic per fer l'atracón de merda. Que després a sobre em sento com el cul. Sento una pressió de merda. I no se'n va. Necessito menjar. I no para. I jo m'engreixo i ploro. Tot el què havia perdut aquests dies sense menjar... vull que se'm notin els ossos. Oh sí.
Quan em poso al llit em ve la pressió no sé per què i això que la nova medicació havia d'ajudar. Potser que me'n prengui dues, o tres, o quatre o cinc. O potser totes.
Vull sentir el soroll del mar.

"Història de desamor"

Jo me n'he enamorat d'ella. Ella s'ha enamorat d'ella i ella d'ella. Elles es pertanyen. I jo m'he quedat jodida, com sempre.
Vaig conèixer algú a un lloc. Em vas cridar l'atenció del primer moment, no sabia ben bé com, mai m'hagués imaginat com per sentir el què sento.
Vaig començar enviant-te sol·licitud al facebook, tenia por que em rebutgessis, però vam començar a parlar per whats i em va encantar.
Parlàvem hores. I vas passar a ser una de les meves millors amigues de vida. Llavors encara no sabia que sentiria el què sentiria, però de seguida vaig començar a pensar que el què sentia per tu no només era amistat. Va ser quan vaig començar a dubtar de si m'agradaven nois, noies o tot plegat.
En realitat crec que "sempre" havia dubtat. Crec que em quedo en què ja m'ho trobaré.
Ara sento que la nostra relació fins i tot d'amistat s'ha refredat i joder, fa molt mal.
I que no parli de l'altre noia no vol dir que no la tingui en compte i no l'estimi.
muak a les dues. jó. no m'odieu. i també estimo a les altres amistats de tota la vida. jó. encara que a vegades potser dic que dubto d'elles. no m'odieu.i a més gent que no menciono, potser més de què penseu. No sé perquè ho dic, si segur que ni us interessa.

Merda

Odio els meus cabells d'ara, el pentinat, el tenyit, tiny. Suposo que serà perquè no em sento còmode... perquè és com si no estès mostrant el meu jo, no sé si m'explico. Volia un canvi... i el vull.. però no això... que m'agradaria ser qualsevol altre de que penso menys jo.
A vegades no vull escriure més al blog per por si és una merda, com altres blogs que només fan que explicar la seva vida o per altres coses.
Merda. Tinc gana. Estic gorda. M'he engreixat. Merda.
Els meus intents de caure en lo més profund del pou perquè m'ingressin no funciona.Tampoc funciona mai sortir-me'n. Només queda morir. O tornar a intentar la roda de sempre. I sempre es repeteix la mateixa història... i només se'n surten els altres. Jo em quedo estancada en la merda. No avanço res.
Bah. No em feu cas. Lo dels intents. No és que em refereixi que m'ho estigui inventant. Res m'ho invento.
Només em fa por el què la gent pugui pensar, però que més dona el què la gent pugui pensar, el què importa és el què sent un mateix, al cap i a la fi, no?
Si vull ingressar és perquè crec que puc estar més bé ingressada que no pas a casa passant-ho malament i pitjor. Aguantant tot el què passo.

Rutina

Ella. Rutina. Sola. De l'habitació a la cuina al lavabo a l'habitació. Al llit. Cansada. Crits silenciosos. Veus internes. Avorriment, dormir, paranoies, ràbia. Ràbia, rÀbia, ràBia, ràbIa, ràbiA. Pressió al pit, no saber el què et passa. Menjar, menjar. Plors. Gordesa. Lavabo. Pensaments que no paren puta gordesa. ojalà ojalà ojalà.
No pot parar de menjar encara té la pressió. Ha de menjar més, no sap què li passa, rebentarà de plena, la puta pressió que sent la fa menjar més. Però sent una altre cosa que la fa sentir gorda. La seva veu interior la fa sentir fatal. La mata per dins. Necessita ajuda ja, però no l'ingressen perquè resulta que per això t'has de morir. Només vol plorar, perquè pari el què sent amb el menjar i tot, la pressió i les ganes de vomitar per la culpabilitat.
Només es vol clavar la puta cutxilla i que li surti sang per tot arreu.
Està molt cansada per fer esport, no sap si avui en farà, però va al lavabo a mirar-se i a no sé què més. Espera no menjar més per avui. Demà serà un nou dia i desitja no menjar, sempre pot tornar a començar.
Però la realitat és que està molt gorda i que ha d'aprimar.

Mentre dorms

Mentre jo estava dormint per segona vegada, perquè entremig havia portat el cotxe al taller, i estava dormint molt a fons, segurament per la nova medicació, al món estaven passant moltes coses.
A del ask estava sent ingressada a la unitat de trastorns alimentaris, i les altres persones què devien estar fent? Només penso en unes en concret, evidentment.
Mentre dorms passen tantes coses. Que bé, havia passat tot el matí sense adonar-me'n, segurament gràcies a les pastilles. Ara entenia com la c podia dormir tant. Ara em quedava passar la tarda que no sabia com la passaria.
No sabria què fer en tota la tarda.
Només pensava en què voldria anar amb A a ingressar com ella. A vegades envejo les vides dels altres. O segons qui.

Dies tancada a la "celda".

Dies tancada a la "celda" de l'habitació negra.
Així passen els dies, les setmanes i els anys i no canvien. Avorrits, buits, sense vida.
De talls a menjar, a crits, a panxa gorda, a crits, a habitació a  a a..anar fent.
No ningú, no tens. Sola.
A sobre diuen que si et veuen millor, què sabran ells del teu món interior.😂
Pares a odiar. Que no entén la gent la ràbia que pots arribar a sentir de veritat?.
De veritat que aquests dies estan sent mortals. No fer res em mata. No tinc a ningú. Però és que no només és tot el què em passa pel cap, és que jo realment no tinc a ningú.
I de no menjar res a menjar de tot i més. I no suportar la gordesa.  i tots els esforços que havies fet se'n van a la merda.
Ganes de morir.
Qualsevol familiar que llegeixi això o qualsevol persona que ho digui a qualsevol de me família o els meus pares juro QUE EL MATO.

Felicitat

Com he publicat l'entrada quan ja l'havia fet tret que he afegit lo del final he decidit que volia fer una de nova.
No m'ha agradat aquella.
Sento desordre. Desordre dins meu. Avorriment. Gargots. I ràbia. I res. Res. Res. Res.
Quan sents que ningú t'entén. Que la vida no avança. Et despertes, passen els anys i sorpresa. Ets l'amargada de sempre? No, amor. Tu no volies ser així. Tu havies de millorar o morir. O enfonsar-te a lo més profund. Continues igual o una mica pitjor, però no tocant més fons. Toca més fons. Les teves amigues estan enamorades i tu estàs a la puta merda. Floreix-te la merda amiga, que les teves amigues estan enamorades i per tu no signifiques res. La teva flor enamorada mai serà teva, tu t'agrada ella, i ella li agrada la teva amiga.
Tu no serveixes ni per feina.
I no t'inspires una merda.
No petita, no serveixes.
No t'enganyis, has estat sola massa temps. Seguiràs igual sempre.
Vius en un lloc imaginari que no existeix que només fa mal.
https://www.youtube.com/watch?v=SIsnzKElwCg

Sento aquell buit

El dia que aprengui a escriure sense escriure el que no tinc que explicar per por a que no vegin els meus jilipolles de familiars. Que parin de fer el putu xafarder si és el què fan.
Allò de sentir un cop i un altre el què et fa mal i tot i així et fa mal i tu ho vas sentint... Aquella cançó era això per mi.
No volia fer més entrades, o almenys no fer-ne durant un temps. Desaparèixer durant una temporada o vés a saber. Qui sap. Venint de mi, mai se sap.
Cadascú és com és, perquè he analitzat i crec que mai entendré a les persones, mai m'entendré a mi. No puc intentar ser algú que no sóc? Sempre la pifio. No vull fer-me la víctima. No em faig la víctima. Sóc sóc. He esborrat sóc una puta merda.
No puc dormir com per variar.
Escriure el què penses.
Les meves amigues s'estimen, les meves de teràpia, les de la últimes entrades. Aquelles mateixes que fa tant de temps em vaig imaginar una amistat amb elles, s'ha acabat fent realitat, només que jo sóc la desgraciada. La mateixa noia que vaig confessar el seu amor en una entrada, doncs elles s'estimen i jo una merda.
I quan necessites algú no tens a ningú. I sempre estàs Sola, sola, sola, ressona.
I la feina, que de la nit al dia surt, la necessitaves, però no saps perquè tu no tens forces de res.
I tot i que l'habitació és el teu pitjor lloc alhora és el millor lloc. L'únic que vols estar en aquell
moment, moments de salvació.
Però res. Que jo ja m'entenc, que no m'entenc. Que us calleu. Hauria d'haver fet l'entrada d'abans després d'aquesta.
M'agrada tant la C i no la podré aconseguir mai...Sempre els altres aconsegueixen qui desitgen, s'enamoren de la persona adequada.

 

He mirat tant aquesta entrada, per por que la llegissin me família. Penso tantes coses. I un munt de coses dins meu. Com si un munt de gargots negres es dibuixessin dins meu per tot lo malament que ho he fet. No m'agrada demostrar els meus sentiments. I si m'estan descobrint els meus sentiments els meus familiars per coses que veuen no ho suporto. No. Per molt mentida que sembla a mi no m'agrada mostrar-los. I aquest blog és per desfogar-me, però ara ja ni així em sento segura.

Ask me anything

"Quiero agredecerles a todos los que me escribieron para decirme que soy una asesina de bebés aunque no había decidido lo que iba a hacer aún.
Si me mudo con Glenn, es el principio de mi vida adulta. Por mi cuenta por primera vez. Es el momento perfecto para dejar de bloguear.
¿Puedo hacerlo? ¿Simplemente vivir sin describir todo lo que hago? ¿Puedo cancelar mi reality show y convertirme en mejor persona? ¿Los seres humanos alguna vez sueñan una completa nueva vida y la hacen realidad? ¿O siempre regresan a como eran antes?
Supongo que sólo hay una manera de descubrirlo. Digan adiós a todo lo suyo y simplemente vivan. Vivan de verdad."

By: Ask me anything pel.lícula. Simplement perquè m'agrada.