"En busca de la felicitat": la vida en una motxilla.

Els crits del meu pare ressonen les habitacions, no puc més. Qui no els té no sap què són. Jo sóc la què me'ls he de menjar. A sobre les coses rares que fan últimament. Us penseu que no me n'adono de res? Va ser un gran, gran, grandíssim error que vingués la meva mare amb la X. Què collons havia de saber? No ho suporto més. Necessito marxar d'aquesta casa.
Primer són uns quants talls, talls que sense adonar-me'n ja feia "temps" havia tornat a ells.
No sabeu com us odio si esteu llegint això, perquè no sabeu la ràbia que us tinc (als meus pares). Només els odio, els odio, els odio. I més odi.
Després dels talls, ve agafar-se dels cabells, desesperació. Fer-se la maleta. Donar cops a coses. Donar.se cops a un mateix. De fet, realment no sé l'ordre, tot de cop, alternant. Tenia decidit anar-me'n de casa. Si més no unes hores. Havia fet la meva motxilla. Podria haver marxat plovent, però el lloc que tenia pensat anar era bosc.
Abans de saber que plovia vaig menjar, no volia fer-ho, però ho vaig fer. Tenia tanta ràbia. Sabia que me mare feia la coca últimament per fotre'm. Així que vaig destrossar la coca, us ho juro. La xocolata també. Després em vaig penedir. I sabia que el meu pare em mataria més.
Després vaig veure que a fora plovia i se'n va anar tot a la merda. Després vaig escriure aquesta entrada i vaig pensar que hagués empitjorat les coses.
Però que odio els meus pares a mort.