Ni tan sols m'agrada aquesta coca freda, només m'agrada si la faig escalfar. Ploro no com us imagineu, si menjo. No puc parar de menjar. Però ploro per tot, de desesperació. Tinc ganes de tallar-me, de menjar, però no tinc gana. I de no saber què em passa. Vull omplir un buit.
A casa he tirat llet perquè, ja no recordo per què. I me mare s'ha posat a picar-me. No entenen que forma part del meu trastorn límit de la personalitat.
Ahir em va picar el meu pare perquè vaig tirar no sé què.
No entenen res.
Avui m'he tallat i tornava a fer uns dies que no ho feia.
Ara em vull tornar a tallar.
Desesperació.
És que necessito calmar el dolor com sigui d'alguna manera i no tinc ni a ningú. I quan els teus pares són el teu propi enemic. o a vegades la teva pròpia ment.
I el putu menjar. que et fa gorda.
Només queda la navalla.
I tot i així el dolor segueix.
I el putu menjar. És que necessites omplir el putu buit. I res t'omple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada