No puc més. No sé què passa. Últimament no paro de fer afartaments. S'ha acabat. Ja no puc fer allò de no menjar. Ja torno a menjar. Va durar poc. Bé no ho sé. No sé les bestieses que he fet, les bestieses que faig, no sé si es pot dir bestieses, què estic dient? Què estic dient? Paranoies. Tot són putes paranoies. Tot el voltant són paranoies. I si tots s'han posat d'acord? I si tots ho llegeixen? Veieu? Tot. Paranoies. Merda, merda, merda. He fet afartament. Ploro. Em vull tallar, vomitar, morir, agafar la xixa i tallar-la. Desaparèixer. Odio odio odio. Juro no puc més afartaments. I tinc que menjar. Estic farta d'aquestes galetes i nocilla de merda que a sobre no és de marca, però és l'únic per fer l'atracón de merda. Que després a sobre em sento com el cul. Sento una pressió de merda. I no se'n va. Necessito menjar. I no para. I jo m'engreixo i ploro. Tot el què havia perdut aquests dies sense menjar... vull que se'm notin els ossos. Oh sí.
Quan em poso al llit em ve la pressió no sé per què i això que la nova medicació havia d'ajudar. Potser que me'n prengui dues, o tres, o quatre o cinc. O potser totes.
Vull sentir el soroll del mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada