Enfonsada

Cada moment que passa tinc ganes de plorar últimament. Cada cop que menjo em poden les ganes de plorar. He començat la feina aquesta de merda i em poden les ganes de plorar. No puc. No puc. No ser fer la feina. Veig que no serveixo per això, potser no serveixo per a res. Els meus companys van ràpid i jo no sé per què no. Em sento tan sola...
Em trobo al mig d'allà sense saber què fer i no vull demanar ajuda a ningú. I ningú m'ofereix ajuda. Quan estic a la feina tinc ganes de tornar a casa. Mai havia estat 8 hores seguides treballant tant dur. Em sento tant sola, però tant. Últimament només tinc ganes de plorar. Perquè ningú m'entén, perquè la meva amiga m'ha traït, perquè ningú m'estima, perquè el menjar em juga males passades, perquè sóc diferent, perquè voldria, perquè... perquè tinc por, perquè, perquè, perquè, tots són perquès. Estic enfonsada.
Només tinc ganes de plorar, plorar i plorar.
Necessito els diners del treball, però treballar em fa plorar, em fa estar malament.
Treballar em treu temps, no em cansa, em cansa, no dormo, i així estic...

Traïdors

Ja hi tornem a ser... Estem a la taula per dinar... i jo no puc evitar sentir la puta ràbia que sento. Sento tot el soroll quan tu menges. Veig com mengeu vosaltres. És horrible. Ho odio no ho suporto. Tinc ganes de plorar, perquè no puc cridar perquè no enteneu res. Vull menjar sola. Tenia gana fa un moment una gana desesperada, per això jo no puc tenir el què he pensat que potser es pensaven que tenia. I he pensat que potser, segur que tinc un cuc dins meu que se'm menja el menjar o un càncer que em mata a poc a poc. Però el cap de fer unes cullerades de menjar ja m'he quedat tipa, però avui m'ho he acabat tot.
La meva mare està boja. La meva mare, el meu pare i tota la meva família. La gent diu mentides i el món sencer és una paranoia. Ahir la meva mare va dir-li al meu pare "no veus que està malament?" o ho ha dit avui? perdo la noció del temps, la qüestió és que li ha dit això. I jo només la vull matar. Mai, mai i mai hauria d'haver anat amb la X la meva mare, a que se li mengés la olla. Ella (la meva mare) diu que no parla amb els familiars, però una puta merda. DEIXEU-ME EN PAU.
Tothom em menteix, tothom, tots.
No us penseu que sóc tonta, que sé que tothom que em coneix llegeix el meu blog, ho sé i punto.
I estic farta de bla bla bla bla bla bla bla. de certes coses.
Us odio família que no sou família. US ODIO US ODIO US ODIO.
I tinc un cuc dins meu, segur. I tinc món envoltant-me que tothom em traeix, són uns traïdors tots, no et pots fiar de ningú.

Veig la gent al meu voltant i no em surten les paraules

Em sembla que la gent no entén el què vull dir i jo sé el què vull dir. No. Jo m’entenc. Vull que em parin de mirar. Jo sé el què vull, o no jo no ho sé. Tot són paranoies. No sé qui em menteix, no sé res.
No sé de qui em puc fiar, no sé quan és la meva ment que em juga una mala passada.
Jo no vull fer pena, sabeu? Jo només vull ser perfecte i parlar com les altres persones, però mai ho aconsegueixo. I no teniu ni idea les persones que em dieu que vull fer pena, o les persones que dieu, “estic farta de les persones que diuen que volen ser anorèxiques”, perquè jo no és que vulgui ser anorèxica, jo lo únic que vull és estar bé d’alguna manera o altre, suposo que com moltes altres persones. I no ens enganyem per favor. I si tenim algun trastorn és perquè els nostres pares no ens han acabat d’educar bé, perquè no hem tingut un entorn adequat, per moltes altres coses més. Alguns més que altres.

Bah jo que sé. I estic sent adequada jo? Estic sent normal escrivint aquest escrit? Putes paranoies de merda.
Pareu de mirar. Si mireu que sigui com a persona que sóc. Perquè sento observada com a rara. És per això que voldria ser normal, perfecte.
No em surten les paraules. Veig la gent al meu voltant i no em surten les paraules, em bloquejo i a vegades no sé què he de dir per no fer pena o per no parlar massa. I la majoria de cops no tinc res a dir.
Per això jo voldria ser perfecte, ser riallera, simpàtica, tenir amics, tot.
He sigut bastant adequada amb el meu vocabulari.

La carta

Encara recordo la primera i quasi la única vegada que vaig veure una noia amb una anorèxia tan avançada. Jo era petita i estava a l'hospital. I ara flipo com la meva mare em va dir el què em va dir. "Que no mirés". Era una persona igual o és. Llavors jo no entenia què li passava, però se'm va quedar la imatge, i la meva mare no m'ho va explicar com devia però ara entenc que tenia anorèxia. El dia que vaig saber que hi havia una malaltia que es deia anorèxia i que consistia en no menjar i aprimar jo no era conscient del perill que això comportava i em va cridar l'atenció des del primer moment de primer d'eso. Vaig començar a buscar informació per internet. Sempre m'ha cridat l'atenció sí. I a primer d'ESO vaig escriure la carta. Si, aquella carta on per mi no significava res i on deia que volia ser anorèxica per aprimar-me i on "hi havia pensaments de mort".. però jo sabia que la carta no era important. Els meus pares oh com els odio, potser si no he caigut en això és perquè no volia que els meus pares em controlessin. Tot i que crec que d'alguna manera o altre he estat amb els pensaments i canviant de pes, bla bla bla.
Ara no tinc anorèxia jo. Que tingui ulleres, la pell blanca, que m'estigui tornant més insuportable, que no dormi, no en tinc.. jo sé perquè ho dic. I no en tinc. M'estic morint. Dec tenir un càncer per dins meu. O un cuc.
Jo no vull ser una boja que salta a la mínima.
Sabeu què? La gent no entén res, et mira raro, estrany, no entén, si ets difetent et tracten de boig i jo no ho sóc.. si ets prim et diuen anorèxic, si ets gras perquè ets gras i anar fent.
No suporto a la meva família que no em para de mirar amb cara de pena.
Estic segura que els 12 anys si no vaig deixar de menjar va ser perquè sabia què passaria.
(I ara pensareu, què diu aquesta si ja ho sabem que no tè anorèxia pq no està pas prima bla bla bla)
En realitat aquest blog és més com un diari públic... que no hauria de ser.

Crec que això, m'estic morint, pel mal que noto a la panxa, que no és un mal normal. I lo pitjor de tots els problemes que he "aconseguit" de salut no m'he aprimat res..  No sóc maca, no sóc res. I ningú em vol. Això és el pitjor de tot.

Us odio

Estic tan farta de les mentides... De què collons aneu? Tan una com l'altre? Ja fa massa que dura. Sempre sortint-vos amb la vostra. Ningú m'estima, ningú, ningú. La nostra amistat ja no és el què era. (et vols sortir amb la teva, potser ho fas sense voler, però ho fas) L'amiga de tota la vida, la meva cosina.
Ningú m'ha dit si m'he aprimat molt. Em diuen que estic bé, però ningú m'ha dit "t'has aprimat", em miren i prou. Jo em vull aprimar més... em veig grassa... i em trobo malament. Em fa mal la panxa. I vull que em diguin si m'he aprimat i no m'ho diuen. Només em miren. Deu ser que no m'he aprimat, no, segur que no m'he aprimat.
No tinc res, dec tenir un cuc dins meu, o alguna cosa no funciona bé..
No em vol ningú. I no entenc la gent que està pitjor que jo, però tot i així quan està amb la gent és "feliç" o mínimament feliç, potser des del néixer sóc deforme, amb trastorn límit de la personalitat i no hi puc fer res..., però jo no sóc així de riallera com ells quasi mai, em costa molt... i em pregunto per què... això és una putadissima.... quan estic riallera sincera m'agrada molt.
Vull ser acceptada per la gent d'una vegada per totes.

TLP. sfp.

No necessito l'ajuda de ningú...Sembla que no queda clar. No la necessito. I et pregunten com estàs i la resposta sempre és bé, estiguis com estiguis, perquè clar, què has de respondre? I tan se val. Potser realment et veuen bé, o potser et veuen cara de pena, o potser et veuen bé, i potser et diuen "et veig bé", però realment què sabran ells.
[...
Però quina puta merda, sento sento la meva gordesa.. he caigut... he menjat un paquet de petit ecolie sencer... :(
No sé per què odio tant els meus pares, sé que mai els podré acceptar com la gent accepta als seus, potser em van fer massa mal, potser els tinc massa rancor... potser sóc jo..., potser primer m'he d'acceptar jo...
Em fa mal tot, em fa mal menjar literalment. Mal a la panxa, no sé.
Ojalà fos com les noies de les pel·lícules, tan sols les què tenen tlp ja m'està bé, però el menys elles són millors i són guapes, jo tot i que tinc tlp sóc un desastre. Diuen que no accepto que tinc trastorn límit de la personalitat, però són ells que no entenen el què tinc, la gent normal no ens entenen, si és millor tenir tlp, ser normal és ser amargat. La vida és una merda. La vida és avorrida. La vida no té sentit. Són ells que no ens entenen. Haurien de fer un manual per com tractar-nos. Si no sabem ni com tractar-nos ni nosaltres.
L'últim cop que vaig beure i em va sentar malament vaig dir-me que no tornaria a beure, i ja vaig tornar a beure una mica. I ja estic desitjant beure com una noia maca de la pel·lícula com si fos feliç, estar amb nois, potser noia, enamorar-me, en fi com a les pel·lícules

No, sabeu què? Que estic perfectament perfecte, eh? Com l'altra entrada!

https://www.youtube.com/watch?v=e3wZHDz5ohk
http://pelis24.com/pelicula-ca/23284-de-padres-a-hijas.html

FUCK you!

Pels meus pares que no em paren de controlar!
I això és el què no volia! Es pensen que faig coses que no faig! Si jo estic perfectament perfecte!
Que se'n vagin a la putíssima merda!
I jo no volia cridar l'atenció. No sé què cullons vaig dir.
 Aneu a la merda tots plegats!!! Fuck you tots! Jo estic perfectament perfecte.

Farta

Estic farta de veure fotos de la gent i veure que elles riuen, que són perfectes, que tenen tantes amistats, tenen somriures sincers, semblen tant felices, però que encara que les seves vides també siguin alts i baixos el menys a les fotos tenen molts likes, riuen i estan bé. Són perfectes. No hauria de tenir insta jo. No serveixo per tenir amistats, ni sóc bona per estar malament, que fins i tot estar malament sóc de les més dolentes. Com a l'entrada anterior sóc bitxo raro.

Sento bitxo raro

Tinc por. Crec que m'estic morint. Crec que tinc càncer o no sé alguna cosa. Sé que a vegades vull morir, però que curiosos som els humans que quan tenim el que volem llavors no ho volem i és que no ho vulgui, però és que la paraula càncer fa por. I no vull passar per càncer.
No puc explicar tot el què sento amb ningú perquè no vull molestar més, perquè realment moltes coses no les dic. Realment no tinc res del què pensen que tinc. O no sé què pensen que tinc.
M'he destrossat bastant durant els anys i em penedeixo de tot el què he fet perquè em trobo malament i sento les conseqüències. Tinc por. És que no sabeu què sento. Però sento dolor. Espero que s'acabi el dolor, que no duri sempre.
No sé si és pitjor el dolor psicològic o el mal... el psicològic porta molt sentint-lo... sento bitxo raro.
Trastorn límit personalitat dels 12.? Família o un mateix? Uns tenen la sort de viure amb la més normalitat i altres suposo que han nascut tenint una peculiaritat, el món està mal repartit. Quan tindré la sort de viure sense pensar què pensen de mi, i de poder riure per gaudir?
Penso és que la gent no té ni idea.

25 pastilles

No sé per què ho vaig fer... aquesta és la veritat. O sí que ho sé... només ho sé jo, en el fons molt en el fons. I no és per cridar l'atenció, o sí. A moments vull morir, a moments no. Em vaig prendre 25 pastilles i ja està, en aquell moment només volia caure a terra. Ho vaig fer per diferents motius... i va ser perquè jo volia sortir-me'n amb la meva mmm no i per caure a terra, volia fer les pràctiques al meu poble..., volia tenir visita amb la X... volia caure al terra... volia que es preocupessin per mi. Volia que m'ingressessin, volia que haguéssin de córrer, però la cosa no va anar com havia d'anar. Però realment a vegades vull morir. Vull que la profe del costat em torni a somriure i no passi de mi, i vull que el del bar tampoc passi de mi. Són gent molt maca. I no vull que s'acabi el curs. Els trobaré molt molt molt i molt a faltar tots i tota la classe. Ploro. Jó. No vull. Ara elles començaran les pràctiques i no han confiat amb mi... perquè m'han posat al paper de malalta mental i m'han fet creure més com a tal... i m'he portat més com a tal, però jo si vull em porto millor.
Jó puta merda, puta xixa.... He menjat galetes i llet amb cola-cao :(

Mil bocins

Tot altre cop torna a enforsquir-se ben negre...a d’esmorronar-se, a trencar-se dins meu... tu X ho dius tan tranquil·la com si no passés res, però a mi se'm trenca tot. No havia esperat prou com perquè ara em diguis que no tindré hora aquest mes de juny...(igual a esperar fins a setembre o ves a saber) tot per les pràctiques... per no atrevir-me a demanar si podia. Ara només tinc ganes de destrossar-me més. Ara mateix tinc molta gana i puta merda perquè voldria no menjar res. Però alhora tinc ganes terribles de deborar a menjar més no poder i després com si allò no hagués passat mai, perquè després em sentiria una merda. Em pregunto per què merda tinc aquesta gana, per què merda em sobra aquesta xixa? I per què merda havia de saber me mare? Per què merda odio tant? Per què no em deixen en pau? Per què s'ho parlen tot els familiars? Per què no em paren de mirar?
Que em deixin en pau.
M'agradaria desaparèixer a un lloc on ningú em coneixés lluny sobretot de la meva família sense dir res a ningú. I el cap d'uns dies portar amb mi algunes persones concretes. Però mai més veure els meus pares.

Trobar a faltar algú que no sap que existeixes

Veig persones ideals, perfectes, admirables, amigables, per sobre de tot o tot el contrari...despreciable, odiable, fàstic i només li veig que defectes o llavors hi han els normals, que ni fu ni fa, o que a vegades sí. Però bueno no penseu res, no sóc tan dolenta.
Amb ella l'he agafat per sobre de tot, com he fet ja amb altres persones abans i no sabria dir per què. I ara que s'acaba el curs em fa molt mal pensar que no la veuré més... a més quan aquesta persona ni tan sols sap que existeixo gairebé. I a més crec que no li caic bé. Em fa molt mal pensar que mai més no la veuré.
Trobar a faltar persones que ni tan sols elles pensen amb tu.
Ojalà pogués parlar amb tu... i ojalà et tornés a veure...
Deixa de sentir ser tu... i fes algo per canviar.
Tot plegat és una paranoia... a vegades... pensaments que no paren... el cap que no para de fer suposicions de coses... que ves a saber si és real, irreal... em diuen quines paranoies et montes.
Torna a ser cap de setmana... això és igual a bona merda... i quan acabi el curs aquest encara serà pitjor... que curiosament no el volia fer el principi. Però resulta que m'ha anat bé, m'ha enriquit, he conegut gent, trobaré a faltar coses, persones, i sobretot anar al bar i veure les persones que jo vull veure, l'ambient, la gent. No em vull quedar sola, a casa. Pensar que m'he de quedar un altre cop, a casa sola. Vull veure l'home del bar que em queia molt bé, i la profe del costat que m'encanta, i últimament jo no reia, però quan reia en aquell moment estava bé, tot estava molt bé. Les de la classe, com ho trobaré a faltar. Penso en dies concrets al bar a la terrassa mentre rèieu i parlàveu, m'agradava veure com ho fèieu, tots plegats. TOTS. jo sé què em refereixo. Em sentia que pertanyia dins, encara que jo no digués res.
Però bueno tampoc em feu cas, perquè jo sé el riure, i en fi. Tan és.Tampoc cal que em justifiqui jo ser com em sento i punt.
Per altre banda on ets? has desaparegut? jo sé de qui parlo... :( i altre banda... sempre la pifio... sí sempre la pifio.... les amistats.... ais no sé.... on sou?