Mil bocins

Tot altre cop torna a enforsquir-se ben negre...a d’esmorronar-se, a trencar-se dins meu... tu X ho dius tan tranquil·la com si no passés res, però a mi se'm trenca tot. No havia esperat prou com perquè ara em diguis que no tindré hora aquest mes de juny...(igual a esperar fins a setembre o ves a saber) tot per les pràctiques... per no atrevir-me a demanar si podia. Ara només tinc ganes de destrossar-me més. Ara mateix tinc molta gana i puta merda perquè voldria no menjar res. Però alhora tinc ganes terribles de deborar a menjar més no poder i després com si allò no hagués passat mai, perquè després em sentiria una merda. Em pregunto per què merda tinc aquesta gana, per què merda em sobra aquesta xixa? I per què merda havia de saber me mare? Per què merda odio tant? Per què no em deixen en pau? Per què s'ho parlen tot els familiars? Per què no em paren de mirar?
Que em deixin en pau.
M'agradaria desaparèixer a un lloc on ningú em coneixés lluny sobretot de la meva família sense dir res a ningú. I el cap d'uns dies portar amb mi algunes persones concretes. Però mai més veure els meus pares.

Trastorn per afartament i/o/ bulímia

Quan dic que aquesta nit he dormit fatal, em refereixo que a les dues encara no havia dormit... que tenia el fred ficat a dins i que durant la nit m'he despertat cada dos per tres.
Ahir per començar ja no va ser ni un dia ni bo ni dolent i odio aquests dies, els odio. I sí, estic plena de ràbia.
I el final del dia va ser més aviat dolent, no. Va ser dolentíssim. L'amiga de casa meva em va dir de la pitjor manera: directa i clara que resulta que feia temps, d'abans d'estiu, sabia i sospitava el que ahir va acabar confirmant. Que m'afartava a menjar i vomitava. M'ho va dir de tal manera que em va afectar. Em va afectar com m'ho va dir... em va afectar que no em contestés de seguida... que no em va dir ni quan va anar a dormir... que no hem acabat de parlar del tema... que em va dir que farà algo el respecte, que no sap què, però que no es pensa estar de braços creuats... i sobretot em va afectar que es pensés que em dóna tanta satisfacció fer això i que ho puc controlar tant, perquè la manera en com ho va dir... va donar la sensació que digués això.
I no. Això no és així.
Us penseu que faig els afartaments perquè em dóna la p gana? Que quan he fet l'afartament aquesta matinada o ahir a la tarda ho vaig fer expressament?....
Aquest estiu ha estat el colmu, n'he fet un munt.. tants, que per més que vomites no aprimes..., i m'he engreixat... i sabeu lo què odio jo això? us penseu que ho faig per p gràcia? Que és molt bonic menjar i menjar i no poder parar i després vomitar, que acabes plorant de tan ficar-te els dits a la gola i amb mal el coll? Sabeu el què és això? No, oi? I et sents marejada, i cansada... i et falta ferro.
Perquè vaig a fer-me un anàlisis i... ah, resulta que estàs molt baixa de ferro, l'estiu estava baixa, em va receptar pastilles, no en vaig fer cas, doncs ara estava amb quasi anèmia.
Us diré què és això. Això és una puta merda perquè tot i així vull continuar perquè el meu objectiu continua sent..aprimar... Això és voler més. Això és voler aprimar, això és voler la perfecció que no existeix, això és voler matar-se, això és voler voler voler, voler.
En fi. Si necessites ajuda busca ajuda.
 També vull parar de fer això i hi ha dies en què penso quina p parida això de voler aprimar i tal... però no sé...
Només puc dir que no és fàcil... però ho estic intentant o això crec jo.

Petites coses que em fan feliç♥

https://www.youtube.com/watch?v=KTPGNQcc03I
Avui m'han fet feliç petites coses...
A la feina ha aparegut la M de la coral♥ això m'ha fet treure un gran somriure. És increïble la gran sensació que sento quan la persona que admiro tant apareix per aquella porta. Després ha vingut més gent i m'he posat molt nerviosa. De fet, només ha vingut ella i m'he posat nerviosa. Per si no ho sabíeu és com la mare que no he tingut mai, algú que admiro molt i tal.
Això per començar.
Avui ha sigut un dia amb cares noves, curiós. No han parat de venir gent, tampoc molta, però sí n'ha vingut i una de les coses que també em fa feliç...
És que...
Aquestes persones em somreien, o em miraven d'una manera especial. Tenien un no sé què a la seva mirada que em feien sentir especial, no sé com explicar-ho.
Gràcies.
No sé qui sou.
No sé per què tinc la sensació que són gent que em segueixen el blog... però quines tonteries, com puc pensar això, oi? Potser no tan tonteries, però és impossible..., però de veritat que si mai veniu a la meva feina i em veieu m'agradaria que m'ho diguéssiu, sabeu? Em faríeu encara més feliç.

Gràcies, gràcies per fer sentir una persona desgraciada com jo sense motius em senti com m'he sentit avui. No sé què ha passat avui.

Potser he sigut jo. Que tenia la ment diferent, no ho sé. Ojalà tots els dies fossin així, penso...

Somrieu sempre i aquestes mirades... no sé, somrieu a la vida. I els qui no somriuen, que aquesta potser sóc jo, doncs amb aquests somriu-los als qui més que potser són als qui més ho necessiten, i de veritat que els fareu molt feliços.

I potser no ha sigut la meva ment... perquè molta gent que ha vingut també m'ha fet sentit malament així que no sé...

I altres coses que em fan sentir feliç són els nens i les nenes que també et riuen i et somriuen i et parlen tan i tan bé i et fan treure un somriure.

-Ballar a casa com si no existís un demà.

-Cantar igual.

-Quan canto amb la coral amb totes les meves forces i no m'importa el què diran.

-Quan se me'n va la pinça.

-A vegades quan estic present.

-Altres.

Jolin.

Moltes gràcies. Mil gràcies.

PD: https://www.youtube.com/watch?v=EHC_wh-azUM&feature=youtu.be
El meu vídeo. Recordeu que només el podeu mirar si em seguiu el G+ o si us segueixo jo.