Volia escriure una entrada nova... però anava a posar imatges d'ana i mia. Però he pensat que millor que no. Hi ha dies en el que no em controlo, potser no tinc gana, però no paro de menjar... i encara menjaria més i més i més... avui he menjat un entrepà per berenar i ja em sento fatal.
Sabeu què? Una part de mi vol una cosa i l'altre una altre.
M'estic rallant un munt, ho sento per fer aquesta merda entrada, ja no haver fet res, no? Era millor no escriure per fer aquesta merda.
És que tinc masses hores per avorrir-me.
Us deixaré la cançó que estava escoltant ara mateix. Taylor Swift - Everything Has Changed ft. Ed Sheeran
Sabeu què havia de fer aquest estiu i no he fet cap dia podríem dir??? Anar a caminar, no he fet cap esport.................
dijous, 23 d’agost del 2018
dimecres, 15 d’agost del 2018
Enyorança del què mai he tingut
Nits d'estiu que mai seran amb mi....😭😢 o si... només espero que algun cop a la vida tingui un grup d'amics i amigues i pugui sortir per la nit, fer viatges amb ells i moltes altres coses. I que em caiguin bé de veritat i jo a ells.
M'agradaria que sortís el meu jo de veritat, però no sé ni si tinc jo... perquè lo meu ja no sé si és timidesa o si és simplement que no tinc RES a dir...😢.
A vegades surto amb gent amb qui no em cau bé... no sé per què no sé dir que no... i llavors tot el dia o fins i tot encara l'endemà estic rallada.
Encara ploraria pel menjar que em foto. Avui he sigut una ascarosa de merda menjant... per esmorzar... m'he menjat un entrepà, un tros de mantega i l'altre de filadelfia, cereals molts i beguda d'ametlles i ara més tard un "pan de leche" i llangonissa... i encara tinc gana, però alhora sento tota la gordesa...😢😭
M'agradaria que sortís el meu jo de veritat, però no sé ni si tinc jo... perquè lo meu ja no sé si és timidesa o si és simplement que no tinc RES a dir...😢.
A vegades surto amb gent amb qui no em cau bé... no sé per què no sé dir que no... i llavors tot el dia o fins i tot encara l'endemà estic rallada.
Encara ploraria pel menjar que em foto. Avui he sigut una ascarosa de merda menjant... per esmorzar... m'he menjat un entrepà, un tros de mantega i l'altre de filadelfia, cereals molts i beguda d'ametlles i ara més tard un "pan de leche" i llangonissa... i encara tinc gana, però alhora sento tota la gordesa...😢😭
dilluns, 6 d’agost del 2018
El dia que em van ingressar
De que sirve estar en un mundo dónde nadie te quiere, dónde todo es negro. Dónde las cosas no las consigues. Dónde no pasan. Dónde dia tras dia todo pasa igual, dónde nada cambia... dónde tus familiares no te lo dicen pero te controlan a pasos agigantados, te quieres morir. Dónde tu pasado no es pasado, es una mierda.
Dónde tu cuerpo no tiene cuerpo, que nada te sienta bién. Dónde quieres tener mejor cuerpo. Dónde quieres ir de compras todos los dias pero no hay dinero. Dónde quieres ser otra, dónde quieres ser mejor en todo. Dónde no puedes dejar de comer. Dónde no encuentro nadie que me quiera de verdad. Dónde no sabes qué diablo sientes.
Dime es ésto vida?
Aquest escrit de dalt me l'he trobat al blog de notes del meu mòbil. No recordo si el vaig escriure jo o el vaig trobar per algun lloc, però com m'hi sento identificada i està allà, jo imagino que el volia publicar al blog però no m'acabava de convèncer, la veritat és que és una mica raro, i en el blog he deixat una o dos frases que semblaven inacabades.
Normalment quan no estic fent res m'avorreixo. Per tant, això vol dir que m'avorreixo màxim a l'estiu.
Abans eren les meves vacances d'estiu el juliol i agost i jo em moria d'avorriment literalment.
L'estiu que em van ingressar vaig estar tot l'estiu molt amargada... ja no podia més amb la meva vida... i vaig estar 2 mesos literals sense fer res. Aquell any, jo abans de començar les vacances d'estiu em vaig prendre un pot de pastilles sencers, i uns quants mesos més enrere me'n vaig prendre unes 5 perquè sí.
Després a finals d'estiu, d'agost diria jo, tirava objectes contra el terra o contra ells, els meus pares i tal.
Ah i aquell any també estava intentant deixar de menjar del tot. Em vaig aprimar 6 kg amb poc temps, sé que és poc, però la veritat és que no vaig perdre'ls de manera sana. I el principi em va sortir molt bé, perquè tot i que no parava de pensar en el menjar, pos havia aconseguit quasi deixar de menjar, però va arribar un dia que per les nits feia afartaments, i a vegades em provocava el vòmit, però altres no, perquè sabia que era dolent.
Ja ho sé, lo que vaig passar jo, no era cap trastorn alimentari, només era una cosa per cridar l'atenció, pensareu, però jo sé que una part de mi no era per cridar l'atenció. Les ganes d'aprimar-me eren reals.
Recordo que un dels dies d'estiu vaig tirat un got contra la paret de la cuina, i es va escardar, i encara hi és. El meu pare es va emprenyar moltíssim. Aquell mateix estiu, perquè tot això va passar el mateix estiu, el mateix estiu teníem un dinar familiar. I me mare estava explicant a les meves tietes que jo no menjava. I no sé què va ser, però de cop i volta em va fer tanta ràbia tot plegat que vaig anar directe a tibar els cabells de me mare, i no fluix no, molt fort. Me mare es va posar a plorar, encara no sé si per vergonya o de mal, o les dues coses.
Després la última cosa que va passar abans que m'ingressessin no recordo què era, però sé que els meus pares estaven farts de mi, jo vaig fer alguna cosa que els va portar a portar-me al metge. Ells van anar a parlar amb la meva metge del cap del meu poble, i ella els va dir que em portessin a l'hospital de la ciutat del costat, a on es va per urgències.
Jo vaig agafar una motxilla petita amb algunes coses, per si de cas, m'ingressaven. Tot i que jo pensava que com els altres dies em dirien que no.
A la consulta vaig tirar aigua al meu pare. I no sé per què, però em van acabar ingressant. El psiquiatre va anar a dins a veure si hi havia lloc, i bueno em va dir que passés cap allà. Portaven un llit o cadira de rodes, crec que una camilla, jo no pensava que m'anessin a ingressar, però va resultar que sí.
Jo vaig dir "què passa si no pujo?" , perquè trobava ridícul allò.
Però vaig pujar, i després em van passar a una cadira de rodes, bueno no recordo bé com va anar tot plegat, però ser que 1r em van portar amb camilla i en un altre moment amb cadira de rodes.
El primer dia no tenien lloc al psiquiàtric i vaig estar a un lloc, fins l'endemà que ja tenia lloc. M'hi vaig estar quasi un mes ingressada. I vaig conèixer, sobretot una persona especial, una noia que per mi va ser molt amiga meva allà dins, sort d'ella. La trobo molt a faltar quasi fa 3 anys que no ens veiem, ella continua estant ingressada. :( i tampoc ser si li importo gaire a ella...
Aquest any no està sent tan mal com aquell, però perquè no tinc tantes vacances, perquè estic al prelaboral. I intento estar el mínim avorrida, tot i que molts cops és impossible ja que em costa molt des-avorrir-me , si no és amb gent.
HI HAN COSES QUE EM RESERVO PER MI, COM PER EXEMPLE COSES QUE POTSER PENSEU QUE HO FAIG PER CRIDAR L'ATENCIÓ, si us interessen aquestes coses feu-m'ho saber per comentaris a sota, gràcies.
Dónde tu cuerpo no tiene cuerpo, que nada te sienta bién. Dónde quieres tener mejor cuerpo. Dónde quieres ir de compras todos los dias pero no hay dinero. Dónde quieres ser otra, dónde quieres ser mejor en todo. Dónde no puedes dejar de comer. Dónde no encuentro nadie que me quiera de verdad. Dónde no sabes qué diablo sientes.
Dime es ésto vida?
Aquest escrit de dalt me l'he trobat al blog de notes del meu mòbil. No recordo si el vaig escriure jo o el vaig trobar per algun lloc, però com m'hi sento identificada i està allà, jo imagino que el volia publicar al blog però no m'acabava de convèncer, la veritat és que és una mica raro, i en el blog he deixat una o dos frases que semblaven inacabades.
Normalment quan no estic fent res m'avorreixo. Per tant, això vol dir que m'avorreixo màxim a l'estiu.
Abans eren les meves vacances d'estiu el juliol i agost i jo em moria d'avorriment literalment.
L'estiu que em van ingressar vaig estar tot l'estiu molt amargada... ja no podia més amb la meva vida... i vaig estar 2 mesos literals sense fer res. Aquell any, jo abans de començar les vacances d'estiu em vaig prendre un pot de pastilles sencers, i uns quants mesos més enrere me'n vaig prendre unes 5 perquè sí.
Després a finals d'estiu, d'agost diria jo, tirava objectes contra el terra o contra ells, els meus pares i tal.
Ah i aquell any també estava intentant deixar de menjar del tot. Em vaig aprimar 6 kg amb poc temps, sé que és poc, però la veritat és que no vaig perdre'ls de manera sana. I el principi em va sortir molt bé, perquè tot i que no parava de pensar en el menjar, pos havia aconseguit quasi deixar de menjar, però va arribar un dia que per les nits feia afartaments, i a vegades em provocava el vòmit, però altres no, perquè sabia que era dolent.
Ja ho sé, lo que vaig passar jo, no era cap trastorn alimentari, només era una cosa per cridar l'atenció, pensareu, però jo sé que una part de mi no era per cridar l'atenció. Les ganes d'aprimar-me eren reals.
Recordo que un dels dies d'estiu vaig tirat un got contra la paret de la cuina, i es va escardar, i encara hi és. El meu pare es va emprenyar moltíssim. Aquell mateix estiu, perquè tot això va passar el mateix estiu, el mateix estiu teníem un dinar familiar. I me mare estava explicant a les meves tietes que jo no menjava. I no sé què va ser, però de cop i volta em va fer tanta ràbia tot plegat que vaig anar directe a tibar els cabells de me mare, i no fluix no, molt fort. Me mare es va posar a plorar, encara no sé si per vergonya o de mal, o les dues coses.
Després la última cosa que va passar abans que m'ingressessin no recordo què era, però sé que els meus pares estaven farts de mi, jo vaig fer alguna cosa que els va portar a portar-me al metge. Ells van anar a parlar amb la meva metge del cap del meu poble, i ella els va dir que em portessin a l'hospital de la ciutat del costat, a on es va per urgències.
Jo vaig agafar una motxilla petita amb algunes coses, per si de cas, m'ingressaven. Tot i que jo pensava que com els altres dies em dirien que no.
A la consulta vaig tirar aigua al meu pare. I no sé per què, però em van acabar ingressant. El psiquiatre va anar a dins a veure si hi havia lloc, i bueno em va dir que passés cap allà. Portaven un llit o cadira de rodes, crec que una camilla, jo no pensava que m'anessin a ingressar, però va resultar que sí.
Jo vaig dir "què passa si no pujo?" , perquè trobava ridícul allò.
Però vaig pujar, i després em van passar a una cadira de rodes, bueno no recordo bé com va anar tot plegat, però ser que 1r em van portar amb camilla i en un altre moment amb cadira de rodes.
El primer dia no tenien lloc al psiquiàtric i vaig estar a un lloc, fins l'endemà que ja tenia lloc. M'hi vaig estar quasi un mes ingressada. I vaig conèixer, sobretot una persona especial, una noia que per mi va ser molt amiga meva allà dins, sort d'ella. La trobo molt a faltar quasi fa 3 anys que no ens veiem, ella continua estant ingressada. :( i tampoc ser si li importo gaire a ella...
Aquest any no està sent tan mal com aquell, però perquè no tinc tantes vacances, perquè estic al prelaboral. I intento estar el mínim avorrida, tot i que molts cops és impossible ja que em costa molt des-avorrir-me , si no és amb gent.
HI HAN COSES QUE EM RESERVO PER MI, COM PER EXEMPLE COSES QUE POTSER PENSEU QUE HO FAIG PER CRIDAR L'ATENCIÓ, si us interessen aquestes coses feu-m'ho saber per comentaris a sota, gràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)