La meva veritat

(EN REALITAT LO QUE EXPLICO A SOTA SÓN COSES QUE JA HO SABREU SI EM SEGUIU, només que fent aquest escrit m'he posat a X i a recordar coses i que potser això serà el principi d'un llibre que vull fer, però no ho tinc clar, em podeu dir si estaria bé? o si és pesat perquè explico la meva vida o què??) 

Estava arribant a casa i em feia molta por arribar... doncs a classe havia passat una cosa. Vaig escriure una carta a una amiga meva, que feia poc que coneixia perquè havíem començat la ESO. A la carta hi deia coses com per exemple que em volia morir i tal. No volia que ho veiés ningú, a part d'aquesta amiga. Però ella en el fons no em coneixia, portàvem poc temps de conèixer-nos, el cas és que ho va ensenyar a una altre amiga seva o inclús més gent. Em va trair. O així em sentia jo. Llavors sí que em volia morir de veritat. En la carta ho vaig escriure, en pla com aquell que diu que es vol morir o tirar-se d'un pont. En aquella carta si no recordo malament deia lo malament que em portava amb el meu germà i les ganes que tenia d'aprimar-me. Que m'agradaria ser anorèxica per aprimar. Sí, ja ho sé... és molt fort que ho volgués o vulgui ser. No sé per què però és així. Aquell dia volia marxar de casa, no arribar en tot el dia. I l'altre meva amiga em va dir que ella no ho faria perquè llavors sí que pensarien que m'ha passat algo. Tant de bo m'hagués escapat, però en part em dic, sort que no ho vaig fer.

El final la carta va acabar a les mans de la meva tutora, l'amiga aquella li havia ensenyat a la "profe" tota preocupada. I l'amiga ho va anar escapant amb tothom. Fins i tot el noi que m'agradava.

Quan la meva tutora li va arribar la carta em va dir que li donés un bon motiu perquè no truqués a la meva mare... però no la vaig convèncer. Així doncs hi va trucar...

Em van acabar portant al psicòleg, més aviat una psicòloga. Recordo que en aquella època no hi volia anar... però crec que era més l'orgull que res més. No recordo la cara de la psicòloga, però el què sí recordo és lo simpàtica que era.

No sé per què no volia anar amb la psicòloga, si realment ho estava passant fatal. A casa, jo estava tancada, tancada a l'estudi. El meu germà em maltractava, no era un germà gran. Era vuit anys menys que jo. És a dir si jo tenia dotze o tretze anys ell en tenia quatre o cinc. I sí em feia mal, sempre m'estava enredant, em feia mal bé els deures, em tirava pels cabells, em feia cops de puny. Tot i així lo que jo desitjava més en aquell món feia uns quants anys enrere era tenir un germà. I per mol malt que em fes o em faci mai em penediré de demanar un germanet. A part de casa també m'anava malament a classe. Doncs em feien bullying... No un grupet de persones, sinó que molt més que això.

Tota la classe d'una manera o altre me'n feia. I tot va començar amb un nen que el primer dia de la ESO ja es va posar amb mi.

Hi havien les "pijas" o populars que passaven de mi totalment o se'n reien quan algun nen de la meva classe em feia algo. O un cop, per exemple a 4rt de la ESO al viatge final de curs, em van veure sola. Em van dir que si volia podia anar amb elles, jo hi vaig anar. Estàvem en un centre comercial, quan de sobte van desaparèixer, mentre jo estava mirant colònies o lo que fos. Em vaig quedar sola. Vaig anar pel país basc jo sola, jo. Sola jo, a mi que em costa tan orientar-me. Em vaig perdre. Però bueno això és lo de menys.

A la classe també hi havien les amigues de la meva amiga, no la quina us parlo al principi, sinó una que feia més temps que tenia, de tota la vida. A fora de classe érem ultra amigues, però a la classe, com jo no deia res ella passava de mi.

Le seves amigues em feien molt mal. Em deien que semblava un gosset que seguia el seu amo. I m'havien dit moltes coses de molt mal.

Els nens de la classe es ficaven amb mi. M'agafaven material meu de l'escola i se'l passaven entre ells, em tiraven trossos de goma al meu cap. Em deien "pelo estropajo", em parlaven com si fos subnormal. Un cop fins i tot em van gravar tirant-me globus d'aigua, o no recordo què era. Ho van penjar al youtube, i quan me'n vaig entarar el van eliminar de seguida perquè no els pogués denunciar. Perquè jo a primer de la ESO no ho sabia que els podia denunciar, però m'ho van dir. Total que van eliminar el vídeo, però em van dir que havia tingut molt d'èxit i que tothom es reia de mi. Un altre cop van venir a casa meva a cridar-me i a tirar pedres...

No us podeu imaginar com de malament ho vaig passar tota la ESO. I jo només volia ser una nena normal, com tothom vol. La veritat és que estava molt desesperada, però sincerament llavors no se m'havia ocorregut la mort, tot i que és lo que vaig escriure. Jo pensava "si quan sigui gran segueixo igual llavors sí, perquè no seré feliç". I guaita ara. Segueixo igual pràcticament, no tinc amics o una colla... em sento buida, sola. SOLA. SOLA... S.O.L.A.

Ara penso ojalà tornés a tindre dotze anys, però diferent.

Abans, en el passat no tenia ningú amb qui recolzar-me. Potser tenia una, o dos o tres amigues com a màxim, però una vivia molt lluny de casa meva, en un poble molt més lluny, l'altre la de tota la vida a classe és com si no la tingués. I l'altre que era nova, no sé.

En aquella època em vaig quedar ben sola. No tenia ningú. Ningú és ningú. O al menys així jo em sentia. Però no us penseu que els meus pares eren comprensibles, de fet ells no sabien res, ni havien de saber i uns quants anys més endavant em vaig adonar que el meu pare era un mal tractador psicològic.

Podríem dir que jo ho vaig passar tot sola. Per tant, puc ser tota una lluitadora, tot i que no ho sé.

En aquella època jo podria haver caigut en talls, en deixar de menjar. O qualsevol coses d'aquestes, jo la veritat ni se'm va ocórrer, no vaig pensar en els talls. Jo no havia sentit a dir a ningú que et podies tallar per aliviar-te, sinó potser ho hagués fet. L'únic que feia era menjar.

Als quinze anys vaig decidir que volia aprimar-me. Em vaig aprimar de manera saludable amb una infermera. Amb un any em vaig aprimar 10 kg. Llavors l'infermera em va dir que ja estava bé. Que com a molt em podia aprimar 5kg més. I així va ser. No sé com, però em vaig aprimar 5kg més. Per tant pesava 65kg. Jo vigilava molt. Però no va ser fins els dinou anys que vaig començar a fer les coses "malament".

Primer, als dinous anys què va passar? Jo vaig escriure una carta a la meva cosina, explicant-li com em sentia amb ella... perquè ella no m'estimava tant com jo a ella. A ella es veu que li va sentar malament i li va explicar a la seva mare, de fet li va ensenyar la carta. A diferència de jo ella li va ensenyar a se mare. O sigui a me tieta.

Quant ens vam veure la meva tieta em va dir que li havia ensenyat ella això. I a sobre ho va comentar davant de la meva mare. Però resulta que va anar bé. Perquè la meva tieta ens va comentar que estaria bé que jo anés al psicòleg. Per fer amics, perquè no parlava, o molt poc.

Va anar lent, però finalment vaig anar amb la psicòloga.

Llavors, no sé per què però vaig començar a vomitar, de tant en tant però. Bé. Potser sí que ho sé.

Jo em sentia malament i volia que la psicòloga veiés que ho passava malament. I per això volia tocar fondo de veritat.

Així que a part d'això també vaig començar a tallar-me, el principi només eren rascades amb un tros de plàstic, però el tros de plàstic va acabar sent allò que talla de la maquineta.

A hores d'ara, vint-i-quatre anys i segueixo volent ser anorèxica, per aprimar-me. Vaig deixar de tallar-me, però encara hi ha molts moments que em vull tallar, i a vegades hi ha l'intent. Això de tallar-me potser encara ho faré, no sé. I lo de vomitar també intento que no.

A casa no para d'anar malament. El meu pare és un mal tractador psicològic, quan no és amb mi és amb me mare.

Jo no m'acabo d'espavilar... no en sé.

Jo només he treballat tres mesos en un forn de pa en tota la meva vida. M'hauria d'espavilar i trobar feina... però no vull. Em sento malament. Estic al prelaboral, el menys faig alguna cosa... sinó potser ja estaria morta. El prelaboral és un lloc per a persones amb trastorn mental i que no treballen, et "preparen" per treballar.

Ah, i m'he descuidat de dir que vaig estar ingressada en un hospital psiquiàtric.

Abans d'ingressar-me jo estava molt malament. Estava molt agressiva. M'havia pres un grapat de pastilles. Tirava gots contra la paret, vaig tibar els cabells de la meva mare.

Allà al psiquiàtric vaig conèixer a una noia, jo tenia vint-i-dos anys i ella trenta, però era com la meva persona groga. Ella encara està ingressada, i la trobo molt a faltar, però crec que ella a mi no em troba a faltar... ni em vol ni res.

Ah, i abans d'ingressar estava intentant aprimar-me. Havia deixat de menjar quasi. I feia afartaments i de tant en tant vomitava.

 

(NO SÉ POTSER NO ENTENEU RES, POTSER... bé no sé que sigui lo que sigui).