La part que odio, no suporto i que ningú entén de mi.

Una part de mi és negra. Són els pensaments. Són com pensaments negres que es fiquen dins meu i fan pensar coses que aterren a la gent normal i a vegades a mi.
No puc definir-los, simplement hi són, sé que són allà i que fan mal.
Hi ha qui aquests pensaments que potser té la "sort" de posar-hi nom, com per exemple, depressió, ansietat, bipolaritat, esquizofrènia, t.c.a, o el que sigui, però és que resulta que jo sóc la "cosa rara" que no tinc res perquè en cap moment m'han dit tens això o tens allò...
Potser tinc una mica de tot i no gaire de res. Potser sóc una cosa rara. Quina sort els quins tenen algo definit. El menys tenen un nom i potser ho poden entendre més. Jo no puc saber què tinc, o potser és això... que no tinc res. Quin horror doncs... que per què? Perquè no suporto sentir el que sento. No ho podria definir amb paraules perquè no existeixen paraules per expressar el que sento. Perquè a més ja em costa a mi mateixa.
Em sento no compresa i com si no tingués dret sentir-me així.
Podria dir que porto tota la vida amb problemes, però mai els suficients com per dir-me tens no sé què o no els suficients, com per acabar molt malament o no els suficients com que estiguin per mi com jo desitjaria.
Ningú sap el que sento. Perquè ni tan sols ho sé jo. Sento una buidor extrema i que no sóc una persona com tothom. Sóc una puta merda que no val res. Perquè no sé comunicar-me amb la gent, perquè els decepciono constantment, perquè no sóc prou bona per ningú i per moltes altres coses més que NINGÚ resulta entendre...

El meu futur depèn de mi no del que vulguin els meus pares.

https://www.youtube.com/watch?v=YrNvWDswFG0

Si t'ho dius tu mateix es fa menys dur que si t'ho diuen.
Que el teu propi pare et digui que no serveixes per a res doncs ja estic acostumada, però que m'ho digui la meva mare, que t'ho diu que es veu que ho diu de veritat que creu en allò que diu i que ho pensa de veritat doncs fa més mal que no pas dir-s'ho un mateix.
Que igualment m'importa una puta merda el que pensi, però si t'ho diu fa mal perquè hòstia, no sóc jo que m'ho dic és algú altre, i potser és veritat.
Fa 5 anys no em veia capaç de res. Ni de batxillerat i molt menys d'acabar a l'universitat. Però les coses canvien. Les persones canvien... i els pensaments canvien. Potser no em veig tant capàs, però abans ni m'ho podia imaginar. D'acord. No sé ni tan sols és el que realment vull perquè no estic segura de res, però hòstia... Sí que ho vull! i jo ho vull intentar. Quan se'm posa una cosa al cap jo la vull fer sí o sí. Potser penseu que vaja coses de nena mal criada i consentida, no? Però és així. És el meu futur i no em vull rendir.

Em nego a pensar que això és la vida.

https://www.youtube.com/watch?v=wZAs5K7L8KA

I ho torno a pensar... cada cop que ho veig hi penso. Ja no ho faré més. Però llavors no sé si el que dic m'ho acabo de creure. Cada cop que veig algú que està lo normal, penso en què allò no és lo normal. M'avergonyeixo i em dic que no ho tornaré a fer. Després veus que passen els dies i que dia sí dia també et sents infeliç. Penses en si això és la vida? I m'hi nego rotundament a pensar que això és vida.
Dies en els que et sents fatal, que no tens forces de res, amb desànims, altres que penses que no té sentit res, algun de feliç, algun de moments concrets de felicitat, i molts més
 d'aquells que jo odio en que ni t'omplen, ni et fan sentir viva, ni et sents trista. Simplement penses que allò no pot ser vida.
També hi ha els dies que tens ganes de lluitar i seguir i saps que tard ' d'hora te'n sortiràs... però després tornen els altres. I penses que potser allò t'ho mereixes perquè potser has fet algo dolent. Però a la vegada penses que estàs fart d'aquests dies i d'aquesta merda vida.
Després tornes a mirar les fotos, de la sang, de les marques, de tot. Malgrat quan miro el braç penso que no hi hauria de ser... quan miro les fotos em fan venir més ganes.
Tinc molta gana.

Avui faig 21 anys!

"Tothom té el dret a sentir-se bé", vaig sentir a dir algun cop. Però realment és així? Sí, tothom hauria de tenir el dret, però segons la meva experiència no és així. Crec que hi ha qui està destinat a ser un desgraciat, però si miro el passat i miro ara, penso en quan he millorat la situació i espero encara millorar més, en un futur, a poder ser, no gaire llunyà.
Miro ara i cada dia no és perfecte, de fet, encara la majoria de dies són foscos... però hòstia, ara em sento una mica més persona, perquè el menys sento que alguns dies existeixo. Val, encara no visc com jo desitjava que fos la meva vida, però joder , feia temps, anys que no sabia què era existir o ser feliç algun dia (tot i que la majoria de dies no ho sóc i costa).
Evidentment que encara queda i falta molt per fer. Perquè la gent encara no l'importo i encara em falta tenir personalitat o més ben dit per coneixe'm... perquè bàsicament, crec que això és el que em passa... que no sé ni com sóc jo. O no em mostro i la gent no pot saber com sóc...
Encara noto que el meu voltant viu i jo no... encara em sento invisible molts cops... o el contrari i molt observada desagradablement, però us juro que me'n sortiré ho juro...
Espero que es faci justícia en aquest món per tothom per qui es sent com jo o tothom que ho passa malament o qui simplement necessita ajuda. Perquè mai s'ha de rendir.

Espero que allò que diuen: "tothom té el que es mereix" sigui veritat, però és que potser jo ja tinc el que em mereixo, i potser em mereixo ser tant merda com sóc.

Aquesta sóc jo. Sí. I sabeu què us dic? que he d'aprendre que aquesta sóc jo i qui no li agradi no miri... I que la meva personalitat és com és... però és difícil dir això quan el teu pitjor enemic és un mateix.

Suposo que a la vida s'ha de prendre que cadascú necessita el temps que necessita... que no cal anar amb pressa... que si cal tot es farà, que a poc a poc i amb esforç tot s'aconsegueix, només que alguns necessitem més temps.
I heu de pensar que anar més a poc a poc no ens fa més inútils o tontos, sinó més savis per haver vist que ho podíem fer, o per intentar-ho. Tot i que per un altre camí i més a poc a poc.


Aquesta entrada ja l'havia fet, ahir estava fatal és poc... avui.. bé avui ja s'acabarà de veure!

Never give up♥

Em faig gran... >.<

Per molts anys a mi mateixa!♥:)

No crec que ningú s'ho pugui imaginar

https://www.youtube.com/watch?v=3nI7ep8qpQo&list=PLUZTJcE02JQLtqsUta80aL0XkrgclVD_8&index=15

Que cada cop ser manejar més la situació? que tinc més eines?... em sembla que t'equivoques.
Que intenti fer lo correcte, no vol dir que no en tingui ganes.. i no vol dir que un dia ho torni a fer.
En la meva opinió no sé manejar una merda..
Ningú té idea de com em sento quan em sento com em sento.

Mai em cansaré de mirar tots els capítols de polseres vermelles.
Molts moments em sento com es sent la Cris.


Suposo que si heu llegit el meu perfil de google sabeu que he estat enfeinada... i aquesta setmana he estat bastant estressada, agobiada, i han sigut bastants alts i baixos. Per això crec que el títol se m'adiu més aquest i és una frase meva, el menys no l'he tret d'enlloc em va sortir de dins.
La pròxima renovació del meu blog serà el dia del meu cumple, ja tinc l'entrada preparada♥ molts petonets...