Amb molt carinyo.

La setmana passada va ser una setmana difícil molt estressada, nervis, ansietat, preocupada... de tot.
Aquesta setmana, o de fa uns dies he anat tot el contrari.
Estic desanimada, no tinc forces i continuo igual de preocupada.
Sabeu? he suspès un examen de recuperació, tot i que un altre el vaig aprovar.
L'any que ve no crec que pugui fer res, i si ho faig què? treballar? que mai ho he fet? Que no serveixo.?
Sóc una merda persona deprimida que em faig fàstic per voler fer la pena. Perquè això és el que es pensen. però no sabeu? no vull fer pena. no vull ser així. us penseu que sóc així perquè jo vull? Ara he arribat a la conclusió que potser si a la eso no deia res i era com era potser era perquè en certa manera tenia depressió, són suposicions meves, potser simplement sóc rara.
Em faig fàstic vale?
He pensat que no té sentit viure així.
Fins i tot he estat mirant unes pastilles per acabar amb la meva vida, però una part de mi encara té una petita esperança.
És que no té sentit seguir aquí si ningú em vol joder.
Simplement el fet de no treure'm la vida fa una lluitadora. 

Lluitadora o perdedora?

https://www.youtube.com/watch?v=74aOxH4R5Ow
Es veia a venir... es veia a venir que aquests dies estava que no podia... que era ansietat.. sabia que no aguantaria gaire més, sabia que explotaria però no sabia com... ahir ho vaig comprovar ... i suposo que he de saber.me perdonar, i com "he après" a mindfulness m'he de perdonar. Però no puc. Lo que he fet està fatal, joder, és que no aguantava més i segueixo sense aguantar.
Tothom està atabalada aquests dies ho sé, però és que tinc altres coses a més, i no són poques. Val, no tinc excuses, potser algú altre està igual que jo o pitjor, però digueu-me com ho feu per seguir, perquè a mi em costa molt.
Que sóc una merda jo, que no valc per res, no serveixo, no, no puc.
Porto masses anys així i la vida pot amb mi. Tot i que en realitat el final sempre acabo tirant endavant, sí, sóc una warrior val? Sóc una lluitadora, tot i que sóc dèbil i em costa molt, però el final acabo seguint, tot i que aquest cop no sé si podré.
Que si l'any que ve ha de ser que no estudiaré o ni treballaré doncs jo no aguanto, que si l'any que ve treballo jo tampoc sé si ho suportaré, que l'any que ve és la meva fi.
Per això he acabat pensant que quin sentit té? Quin sentit té si no em perdono a mi mateixa? Quin sentit té tot si ningú vol anar a mi amb els treballs? Quin sentit té si no sóc bona per ningú?
No vull, no puc seguir així, res té sentit, ningú t'entén.
A vegades necessites que algú t'abraci sense dir-te rés i que estigui allà.. però jo estic allà i a mi ningú m'abraça, ningú em vol, ningú m'estima.

Estaré tranquil·la quan hagi aprimat 10 kg.

Tot el dia no puc parar de pensar en el menjar. La meva vida gira en torn el menjar.
Comencem dieta. Menjaré menys quantitat, no menjaré porcaries... Cada cop vas reduint més. El cap d'uns dies a la nit comença una gana terrible, que ja feia dies que durava i dius: a la merda.
Comences a menjar desesperada. Penses que si et veiessis a través dels ulls d'algú altra et moriries de fàstic. i penses què fas _______........?
Després tot el que has menjat en un moment que només són porcaries vols tornar enrere... el cap i el cos demanen en tornar enrere. i penses però que merda has menjat en un moment? _______....
No suporto aquella sensació.
Després dius ara no menjaria els àpats normal perquè tinc que compensar, o necessito fer esport o altres coses que no diré.
Ho pots fer o no totes aquestes coses, però facis el que facis sempre estaràs de mala llet per haver caigut en la temptació de merda, que tan odies perquè d'aquesta manera només aconsegueixes posar-te com una merda foca.
Després de reflexionar tornes a pensar que has de tornar de nou, i aquest cop fer-ho bé, com vaig fer un cop. Menjar normal, saludable. Estàs alguns dies menjant normal de nou, i potser fins i tot et sents bé, però et veus el mirall i saps que no estàs bé. caus en la temptació de pesar-te i és lo pitjor que podries haver fet.
Tornes a començar de nou amb tota la merda.
I el final el resultat serà una foca.

On va començar tot? Per què sóc com sóc?

Aquesta és una pregunta que em faig a vegades, tot i que suposo que no té cap sentit tornar enrere, a remanar passat, una cosa que ja no pot canviar.
Ser que he tingut la majoria de cops males experiències més que bones... i si em paro a pensar no puc arribar entendre si va començar a casa o a l'escola.
Suposo que va ser una barreja dels dos. No sé si tothom té tant mala experiència amb la vida, si sóc jo que exagero o que m'ho prenc massa a pit.
Crec que els meus pares van ser sobreprotectors, alhora mai em van donar suficient confiança com per explicar-los mai res i potser d'alguna manera també van ser negligents. I és que recordo més moments mirant la televisió de petita que moments amb ells.
A l'escola les típiques parides de nens, que potser també em van marcar més del que em pensava... i és que pensava que tot va començar als 12 anys a primer d'eso, perquè va començar el bullying, però és que si paro a pensar hi ha moltes coses de primària que recordo més com a males experiències que bones. Potser parides, però que marquen de per vida.. i potser no tan parides. Alguns moments també vaig pensar al néixer del meu germà tot va canviar. Jo l'esperava amb molta il·lusió als 8 anys. Sempre havia desitjat un germà, i a més si als 5/7 anys n'havia de tenir un, però es va perdre abans de néixer. Als vuit en tenia moltes ganes.. però crec que era tan sobreprotegida que quan va néixer uns gelos terribles van aparèixer... i suposo que la meva iaia aquí va tenir molta influència.
Crec que a mida que ell es feia gran cada cop l'odiava més, però també perquè m'enredava.
A cinquè de primària la meva millor amiga em va deixar de parlar de la nit al dia, a 6è em va perdonar igual, de la nit al dia. Crec que des de llavors no he tornat a ser la mateixa.. i en el fons la nostra relació crec que tampoc. També és la que a la eso passava de mi a les hores de classe i a soles era la millor amiga del món. Hores d'ara encara és una de les meves millors amigues. Fins fa pc no vaig saber la super parida de perquè em va deixar de parlar. Suposo que totes aquestes males experiències, d'alguna manera m'han fet la persona que sóc ara.. és potser per això que al començar 1r d'eso vaig ser la rara que no deia res, espantada i traumada amb les relacions socials.
Allà evidentment tot va empitjorar, ja ho sabeu, o si més no ho he explicat altres cops. A més a casa tot anava a pitjor. ara a casa tot va pitjor, cada cop tinc més mal caràcter amb ells i potser en ves de madurar sembla que faci lo contrari.
Sóc una puta manca, que des de la guarderia m'he aïllat, que des de l'escola he tret males notes, que a casa m'han sobreprotegit i alhora negligents i de cop i volta de ser el centre d'atenció a no ser ningú.
Ja ho diu el meu germà que sóc la pitjor persona del món. Ja ho diu el meu pare que no serveixo per a res. Ja veig les ganes de la meva mare que marxi de casa.
Tota jo sóc un desastre... ja té raó el meu germà quan diu que no trobaré a ningú... que estaré sola.. En tots els sentits.
Suposo que tot això i moltes altres coses que no explico, perquè hi ha coses que es quedaran guardades dins meu tota la vida, tot això, és causa del que sóc ara.
Una amargada de la vida. Una sense remei.
Tant de bo que quan et mors tornis a ser una altre persona amb una vida millor.
Veieu? per què us acabo explicant la meva vida?...no serveixo, no serveixo per a res.

Sorpresa. Avui ha sigut un bon matí!!

Veig a gent i em quedo com "hipnotitzada" mirant-los, deuen pensar què fa aquesta rara? I és que no ho puc evitar, m'agrada mirar-los, perquè penso en com deuen ser.. i penso quina vida deuen portar. Veig gent normal que està bé i penso, quina sort jo vull ser així. Els miro a ells i veig que la majoria amb la seva família està més o menys bé, miro a la meva família i veig una cosa rara. És llavors quan et doncs compte d'on venen tota la majoria dels problemes. Però penses que al cap i a la fi és la teva família.
Avui he fet una caminada, primer l'havia de fer amb la meva amiga, però no ha pogut ser, el que havia de ser una merda caminada, com la majoria, sola o amb el meu germà, que el final m'abandona doncs ha estat una gran caminada. És que des del començament m'he trobat els de la coral. El principi pensava que no els volia molestar, he pensat que potser en el fons els feia sarna i no deia res.

Faig fàstic ho sé, i sé que penjar cada dos per tres els teus sentiments o coses que et passen al google et fa una persona immadura i  que penseu que puta pesada, ho ser. Però a vegades és inevitable desfogar-te algun lloc. Després em penedeixo i hi ha estats que esborro. Que sapigueu que si no fos a anònim no ho faria de penjar tantes coses. I no sé perquè estic donant explicacions, ja que en el fons és la meva vida i puc fer el que em doni la gana. Però una tia que tinc al face i penja cada dos per tres el que fa al seu estat, penso a mi què m'importa? però jo no ho faig allà o faig aquí i si no us agrada foteu-se no? en fi no sé..
Aquesta setmana ha passat una cosa que perjudica a tota la meva família, però el final ja no sé si és massa explicar tot.
En fi que no sé que ser que fa sarna (però fàstic de jo) el meu blog, que sóc una pèssima escriptora, i doncs això que no serveixo per a res, però tant és.

https://www.youtube.com/watch?v=KI7RBB2L6xs
Joder canta tope de bé jo vull cantar així!
El meu desig sempre de petita havia estat aquest, cantar tant bé com canta aquesta noia, però bé, he après que mai ho podré ser.
Voldria ser qualsevol persona que és feliç i està bé i té al seu costat gent que estima.

Per què costa tan la vida?

En ocasions m'agradaria estar pitjor perquè vull que m'ajudin.. sento que ningú m'entén i que ningú ajuda suficient. No ho sé. No sé qui sóc i el meu cap dona moltes voltes. Estic perduda en mig d'aquest món de merda. A vegades una part de mi diu que trist és estar així, com estic ara.. altres em diu que necessito estar pitjor per poder acabar bé, altres vull sortir-me'n i diu quin fàstic ser així i sentir-me com em sento... No ho sé. Sóc un bitxo raro. Però què estic dient, sóc una persona com tothom, una persona que està perduda i no sap què vol. Una noia que es fa gran i que li sembla una merda això... una que està perduda i no es sap espavilar suficient. però que resulta que si tu no ho fas ningú ho farà per tu. Però sí, al cap i a la fi algú diferent.
Per què? Per què estic tan sola en aquest lloc, i per què em costa tan tot? La meva pregunta és si algun moment de la meva vida podré dir que estic bé com estic.
No sé.. m'enteneu a mi? perquè jo no m'entenc ni a mi.

Les caramelles per fi han tornat!

https://www.youtube.com/watch?v=jT8AyMEgQ70
Les meves estimades caramelles de tota la vida han tornat. Cada any les espero, són les meves caramelles. Sabeu quan esperava les caramelles abans? tot un any, durant tot l'any esperava amb impaciència aquest esperat dia, sobretot l'any que va passar una cosa que vosaltres no sabeu ja que no us ho he explicat mai. Va ser una nit de borratxera als 15 anys que van passar moltes coses, bones i dolentes, tot i que la majoria dolentes, i les bones, d'aquelles que jo em faig moltes il·lusions perquè per poca cosa que passés ja era molt, molta gent hagués sigut un dia de merda, el fet des d'aquell cop encara les esperava amb més il·lusió.... però em vaig adonar que no podia viure esperant una cosa, tot i que sempre visc d'això esperant que succeeixi un dia, i què passa llavors? que res és el que esperava, o que passa volant.
Aquest any crec que és un dels primers que no m'he passat tot l'any esperant-lo, però és que quan tornen és algo irresistible. Em podeu entendre si teniu una cosa  que us apassiona que passa un cop l'any que és una tradició vostre, com per exemple, una altre cosa com la patum, doncs això és similar.
Ara bé, les caramelles ja no són el que eren, i sabeu per què? Perquè com tot, passen els anys i les coses canvien. Ara els joves som nosaltres, i els nens uns altres, però també estan bé, i les espero amb la mateixa il·lusió. M'estimo les caramelles d'aquest lloc i estimo en certa manera a la gent, com estimo els de la coral, o com en certa manera estimo les de la meva classe, o com en certa manera estimo a altres persones que ni ells saben, perquè sóc jilipolles i m'"enamoro" de les persones d'alguna manera. Jo no sóc ningú per ells i ells ni ho saben, però sí, aquesta sóc jo. Una puta fleuma que no serveix per a res, i aquí està més pàmfila que la mare que em va parir.
Avui segur que m'he engreixat uns 6 kg, perquè no parem de menjar... i em faig fàstic... però quan acabi la setmana santa tornaré a començar una dieta... i sabeu què que si és de manera no saludable doncs molt millor i si em ve un xungo encara molt millor perquè en aquests dies m'adono que valc una puta merda, que a ningú li importo, però és que és normal perquè no em faig estimar una merda.
En aquests dies també passa una altre cosa. Jo em quedo sola, i la meva cosina passa de mi. Ella segueix a la seva altre cosina, i jo a ella. Sempre em dic que intentaré parlar amb els altres, però jo ja sé que ells em coneixen així i ja els hi faig fàstic i tampoc m'hi volen.
Després, quan acabem les caramelles, hi han les caramelles del poble del costat que són les de Súria, que són molt importants i els joves van a veure-les, jo vull anar amb ells, però ells no em tenen en compte. Després jo al meu pare li pregunto i abans d'acabar la pregunta, ja em contesta i em crida. "Si m'ho haguessis dit abans, haguéssim agafat l'altre cotxe"... però no m'ho crec. Igualment m'hagués fotut la bronca.
També està l'altra cosa. Jo vull beure, però sí, els meus pares s'enfaden amb mi. Em feu fàstic papa i mama. No cal que vingueu per controlar-me. Deixeu-me estar. Si em vull morir no cal que em faci mal el beure, que si vull em moriré. Si en realitat tan us fa. L'altre cosa, és que quan agafo el cotxe i el meu pare va amb mi em comença a cridar: "Ves més lenta"! "Hòstia vigila que t'emportes no sé que". Ah, que en realitat no ho dius per la meva seguretat, en realitat ho dius pel cotxe!!!! Clar, evidentment. Que em deixeu viure la puta joventut collons!!!
Em feu fàstic.
Sabeu a que em venen ganes ara? Doncs a beure beure beure i passar-m'ho bé i ser allà... però no. Estic aquí puta amargada., ah, però us dic una cosa, allà també semblaria una amargada, perquè ningú em vol.
Tinc ganes de revolucionar-me, i d'enviar tothom a la merda. Demà més caramelles♥.....

El meu somni: atrapada

Aquesta entrada no té res a veure amb el somni de la meva vida, NO. Més aviat té a veure amb el somni que he tingut aquesta nit. La protagonista era una noia i no era jo, però jo ho veia tot i ho sentia tant o més que ella, era com si fos ella però ho estava veient tot.
Ella estava al bosc, atrapada i sola. De l'anada apareixen dos homes amb molt males pintes i de cop i volta no sé com estan dins d'un cotxe. Ella estava molt espantada perquè representava que la tenien segrestada. Es notava que li havien fet mal i que tenia por.
L'home que conduïa la va apuntar amb una pistola i no sé com ni perquè, però ella tenia la boca oberta i l'home li va tirar un tir.. va ser molt ràpid, no va donar temps a reaccionar quan li va tirar un altre tir. No sabria explicar ben bé com, però jo sentia com es sentia ella, podia notar tot el seu dolor, la por que tenia... Semblava que s'anava a morir, però no. Va començar a vomitar sang, molta sang. Estava confusa i tenia molt sofriment, jo el sentia tot i era terrible la sensació, era com si m'ho fessin a mi. Tenia ganes que acabessin amb la seva vida per parar de patir. A continuació, no sé com van sortir del cotxe i apareix la noia estirada al terra del bosc. Es notava que sentia molt dolor, estava com mig morta, plena de ferides per les extremitats amb sang. Podia sentir com plorava sense que plorés. Ni se li veien les llàgrimes ni es sentia soroll, ni res, però jo sentia que dins seu plorava i era com si ho estigués fent. L'home que l'havia disparat va agafar una pala (jo pensava que era per enterrar-la viva), però el mànec de la pala hi va posar el cap de la noia i va començar arrossegar el cos de la noia de qualsevol manera. El cap de la noia li va girar com si fos el cap d'un mussol, qualsevol ésser humà ja hauria estat mort, però allò era un somni.
Vaig suposar que l'home volia enterrar la noia viva. Ella només volia que acabessin ven aviat amb la seva vida perquè jo no suportava tal dolor.
A la realitat aquesta noia hagués mort, però en canvi sentia un terrible dolor. Apunt de morir i sense saber que més va passar així es va acabar.

 

El meu blog és una merda, oi?