Ahir vam fer un sopar de l'any 1994, quan acabi la festa major faré la carrera de perdre kilus perquè aquesta festa major...
Érem cinc literalment. Bé, el sopar no era del 1994, sí, però era dels de primària, no secundària. Per tant no eren els què m'havien fet bullyng.
Em vaig adonar, que ells s'havien seguit fent més amics després de primària, però això ja ho sabia, no era cap novetat. Vaig pensar que al ser pocs potser em costaria una mica menys parlar o també podria ser que em faria més por a quedar-me en silenci i a estar incòmode. Sabeu què vaig fer? Vaig intentar parlar. Em costava en certs moments. A més estava rodejada d'universitaris. Tots treballaven i havien treballat, feien coses, tenien vida. Em vaig adonar de tot això. Érem quatre noies i un noi. Tots crec que érem bastants madurs, dic això perquè encara que potser no ho sigui ho sóc més que els quins em van fer el què em van fer. Em vaig adonar que era l'única que això... no tenia vida. Ells vivien, tenien experiències que explicar, vides. Tots tenim problemes i cap d'allà, alguns més que altres ha tingut una vida fàcil, com tothom. Però jo era la més destrossada del cap. Vaig saber què era la felicitat per moments, què era la vida, però que es va esfumar amb un tres i no res, per dir alguna cosa. Lo bo dura poc, eh?
També em vaig adonar de que jo perfeccionava molt les persones, quan elles i ell parlaven de persones que jo les creia persones excel·lents i deien coses "dolentes" d'ells, bé, rectifico, dolentes no, sinó realitats de com són realment, i suposo que tenien raó, però jo en canvi les veia perfectes aquelles persones i resulta que són superficials (dels qui parlaven).
Em va agradar, em va agradar MOLT. Sobretot em va agradar perquè una de les persones d'allà havia sigut una de les meves millors amigues a primària i va ser com tornar una mica al passat. Estan bé aquests sopars. Sí, ho estan i dic això mentre estic plorant. Hm... que estúpida sóc, sempre em passa. Per a res ploro, m'emociono, m'entristeixo o simplement no sé què em passa.
Em vaig enterar d'algunes coses molt fortes per mi perquè era com si no existís, ells sabien tant, jo res. Un noi de la nostre edat està ficat amb drogues i es veu que guanya bastants diners o alguna cosa per l'estil. Bé, amb això vull dir que ells estaven formant la seva vida i jo no. Tots d'allà havien treballat i estudiaven a la universitat com jo volia, però no em veia capaç i no hagués pogut llavors, de veritat. Cadascú feia moltes coses, formaven vides ells, les seves pròpies i jo em vaig adonar que no faig gairebé res d'allò, però perquè tampoc tinc oportunitat.
En alguns moments pensava que allà, jo sobrava. Perquè entre ells ja eren amics, però jo en ves d'ensorrar-me allà, com us he dit, vaig intentar parlar. I ho vaig fer. Ah, i entre ells hi havia una altre que també érem amigues a primària, i tant que me'n recordo!
Ah, i durant el sopar va anar venint gent, de la nostra edat i després ja no era el mateix, jo em vaig anar empetitint i ja no deia res. Ja no estava còmode.
Mentre esperàvem vam beure dues birres, a mi em fan fàstic (sóc de cubates), però jo no havia de ser menys i volia beure. Allà ja vaig fumar mig cigarro.
Durant la nit vaig fumar dos o tres cigarros. No n'estic orgullosa, no estic xulejant, no us equivoqueu simplement m'agrada escriure el què va passar.
Coses que potser no explicaré també. Tampoc volia beure i el final he begut tota la festa major, encara falta avui, que estaré amb la coral a la barra.
A la nit vaig passar molta ansietat, molta és molta. La respiració a mil (hiperventilació), pressió cor, sensació de morir. Tot. I mirades. Tenia moltes ganes de plorar, i m'aguantava, en aquell moment estava sola. I altres moments que semblava una noia sense preocupacions ballant pels efectes de l'alcohol com si fos molt feliç, i en realitat en aquell moment tenia ansietat.
El final de la nit em vaig liar amb un noi que no coneixia de res.
A les 8 o quarts de 8 del matí quan anava a casa em va tornar l'ansietat, MOLTA. Hores d'ara encara en tinc. Per què? Doncs no ho sé. Sento una puta pressió... i tot.
Ah i finalment també em vaig adonar, que suposo que són els anys que ens anem fent gran, però que no sóc la única que em fa mal l'alcohol. Tot i que no dubto que a mi més que ells. Perquè de veritat quan em senta tant fatal ho passo fatal és poc. Bueno no vull ser egocèntrica, però crec que no m'equivoco.
El noi que m'agrada em va fer molt mal veure'l amb la noia, no puc més.
