Ho veieu?

És com que estic apunt d'explotar... que no puc més. És insuportable, suposo que és el preu que es paga per no poder dormir. A sobre que no pots dormir.
És com que estic insuportable, que no m'aguanta ningú i jo no aguanto a ningú ni a mi. Ni m'entenc. Sento una desesperació interminable, que necessito treure d'alguna manera. Tan em passen les ganes de menjar, i vull aprimar, com tinc ganes de menjar i després vomitar.
Sembla que no aprenc de la vida.
Sóc tonta. Ja ningú em vol, ja ningú m'entén... mai ho han fet.
Suposo que des dels 12 anys vivint malament de veritat el final havia de passar això. Crec que sempre he estat així, però ara ha sortit tota la merda. Tan de temps sentint-me malament, no era normal que no em sortís res, o que no em perjudiqués. Que de fet sempre ho he fet perjudicar-me, d'alguna manera o altre. Com per exemple, que mai m'he estimat suficient. I quan dic mai, és mai. Perquè ja recordo de petita que m'havia sentit malament per com m'havien criticat uns nens més grans que jo, us parlo de potser quan tenia 6 anys. Llavors ja m'odiava, perquè em preguntava perquè era com era. I us juro que me'n recordo. Sí... ja me n'havien passat a aquella edat. Sempre m'han criticat.

Però no vull parlar del passat. No puc més. No puc més. Tinc ganes terribles d'aprimar. I també de menjar. Curioses contradiccions. Respiro fons, però no funciona. Estic escrivint amb les llàgrimes apunt de caure, però que no acaben caient, amb unes sensacions que ningú entén perquè jo no entenc. Una pressió constant i els cabells que em tapen els ulls gairebé del tot. Dormiria. Dormiria fins que el dolor desapareix-és.