Ella estava en un lloc fons i endins, com si d'un pou es tractés. Però era la seva ment.
Ofegava les seves penes amb l'alcohol. No sap què li passa. Es sent trista.
A l'hora de parlar no deia res.
Un dia després d'anys, no sap per què però va dir algo. Però tothom la va ignorar.
Llavors tots esforços per intentar parlar no serveixen per a res.
Ella li agradaria ser una persona normal.
Ella estima molt a la seva cosina petita, en canvi ella no li fa cas.
Ella vol parella, però no arriba. Des dels 14 anys que la seva amiga li diu que ja arribarà. Però així passen els dies, els mesos, anys.... 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24... quants més han de passar? Creieu que ella aconseguirà parella? Que ella estimi i sigui estimada? Possiblement si continua com fins ara doncs no.
Està nostàlgica i no sap per què.
Sentiments.
No sé què em passa.
Cançó que avui aquesta noia no pot parar d'escoltar-la.♥
https://www.youtube.com/watch?v=e8vI0pYLcYU
divendres, 28 de desembre del 2018
dissabte, 22 de desembre del 2018
Una història en fets reals
Una història en fets reals.
Ella estava corrent perquè els nens de la classe l'estaven acorralant. Però un dels nens li va agafar la seva motxilla i li va treure la motxilla. Es van començar a passar la motxilla entre ells. Ella n'estava farta... però el què més l'angustiava era que algú de les botigues del poble veigués allò. Ella es sentia agredida, i el què menys volia és que algú la veiés.
Mentre es passaven la motxilla es reien d'ella. I ella, com he dit abans, lo que més es preocupava és que la veigués algú conegut.
Ella tot això no ho parlava amb ningú. S'ho guardava tot per ella. Per això el menjar la feia tornar boja.
Quan aquestes coses els hi feien a classe es posava a plorar com una magdalena... i és que els seus comentaris la ferien. I li feien coses insuportables que no us podríeu imaginar.
Un dia dels què estava plorant va posar el cap sobre la taula cap per avall, perquè els profes no la veiguessin plorar. Quan va venir la profe va dir què em passava, i un dels líders li va dir que li feia mal de panxa a ella. I ella no va dir res, però al cap de bastants anys després pensa que hauria d'haver enfrontat i dir que estava plorant per lo què li feien, però igualment potser no valia la pena. La mestra no hagués fet res, perquè ho veien i no feien res.
Tornant per on he començat... ella va arribar a casa, va agafar un paquet de galetes i va anar a l'estudi. Passava els dies de la seva vida a l'estudi.
Un dia va decidir que volia perdre pes.
Va començar amb una dieta, però fallava. Després va continuar deixant el pa, les bolleries... anar reduïnt el menjar... però a vegades es descontrolava i menjava un milló de porcaries (bolleries).
Es penedia molt i un dia va decidir vomitar.
Al principi quan estava gorda menjava molta bolleria, quan els nens l'atacaven semblava que el menjar era el seu aliat. Però en el fons allò li feia més mal, doncs es penedia molt.
I quan va decidir vomitar i no menjar allò era tot un bucle.
Un dia dels què estava desesperada per el què li havien fet a la classe, va agafar una cuxilla i es va tallar. El primer cop que es va tallar. Després una mica més endavant va tenir l'idea d'agafar una maquineta i descargolar-la i tallar-se amb allò.
Una merda història basats en fets reals
Ho sento, no m'agrada gaire aquesta entrada perquè no l'he fet gens bé.
Si penseu lo contrari m'ho podeu fer saber amb un comentari d'aquesta entrada.
Gràcies!
Ella estava corrent perquè els nens de la classe l'estaven acorralant. Però un dels nens li va agafar la seva motxilla i li va treure la motxilla. Es van començar a passar la motxilla entre ells. Ella n'estava farta... però el què més l'angustiava era que algú de les botigues del poble veigués allò. Ella es sentia agredida, i el què menys volia és que algú la veiés.
Mentre es passaven la motxilla es reien d'ella. I ella, com he dit abans, lo que més es preocupava és que la veigués algú conegut.
Ella tot això no ho parlava amb ningú. S'ho guardava tot per ella. Per això el menjar la feia tornar boja.
Quan aquestes coses els hi feien a classe es posava a plorar com una magdalena... i és que els seus comentaris la ferien. I li feien coses insuportables que no us podríeu imaginar.
Un dia dels què estava plorant va posar el cap sobre la taula cap per avall, perquè els profes no la veiguessin plorar. Quan va venir la profe va dir què em passava, i un dels líders li va dir que li feia mal de panxa a ella. I ella no va dir res, però al cap de bastants anys després pensa que hauria d'haver enfrontat i dir que estava plorant per lo què li feien, però igualment potser no valia la pena. La mestra no hagués fet res, perquè ho veien i no feien res.
Tornant per on he començat... ella va arribar a casa, va agafar un paquet de galetes i va anar a l'estudi. Passava els dies de la seva vida a l'estudi.
Un dia va decidir que volia perdre pes.
Va començar amb una dieta, però fallava. Després va continuar deixant el pa, les bolleries... anar reduïnt el menjar... però a vegades es descontrolava i menjava un milló de porcaries (bolleries).
Es penedia molt i un dia va decidir vomitar.
Al principi quan estava gorda menjava molta bolleria, quan els nens l'atacaven semblava que el menjar era el seu aliat. Però en el fons allò li feia més mal, doncs es penedia molt.
I quan va decidir vomitar i no menjar allò era tot un bucle.
Un dia dels què estava desesperada per el què li havien fet a la classe, va agafar una cuxilla i es va tallar. El primer cop que es va tallar. Després una mica més endavant va tenir l'idea d'agafar una maquineta i descargolar-la i tallar-se amb allò.
Una merda història basats en fets reals
Ho sento, no m'agrada gaire aquesta entrada perquè no l'he fet gens bé.
Si penseu lo contrari m'ho podeu fer saber amb un comentari d'aquesta entrada.
Gràcies!
dilluns, 10 de desembre del 2018
El menjar em torna boja....
Hola!!
Sincerament només volia desfogar-me perquè sóc una gorda de merda i sempre que intento aprimar-me i miro amb el menjar després només tinc ganes de menjar xocolata... i bueno em foto un atracón de menjar... :( i no vull més això. Ho vull controlar...
Ups, i ara m'acaba d'agafar un pinxanso serio al cor, en serio. Em fa mal... Aiiiiii estic tant tipa.... :(
Algú sap si es pot ingressar per parar de menjar. O bueno el menys no fotra'm atracons...
I estic tant gorda... jo em vull aprimar en serio...
Ua no sóc experta en això professionalment, però diria que vaig passar de tindre trastorn per afartament, a bulímia a un altre cop trastorn per afartament... i aquí estic.. tot i que algun dia també encara vomito.
A veure també hagués dit principi d'anorèxia i nerviosa, però no ho dic perquè no ho crec i no en tinc ni idea. Deixar de menjar del tot no ho vaig fer, però sí que havia reduït molt el menjar. Després el cap d'unes setmanes vaig tornar als afartaments i quasi no menjava i quan feia afartaments a vegades vomitava a vegades no. Per això... que era una cosa rara... potser mai he tingut cap trastorn alimentari. No bueno, això sí segons la meva psicòloga. I a més em ralla molt el meu pes... i intento tenir un control, però em descontrolo de seguida menjant i sentint-me com una merda.
En fin...
Sincerament només volia desfogar-me perquè sóc una gorda de merda i sempre que intento aprimar-me i miro amb el menjar després només tinc ganes de menjar xocolata... i bueno em foto un atracón de menjar... :( i no vull més això. Ho vull controlar...
Ups, i ara m'acaba d'agafar un pinxanso serio al cor, en serio. Em fa mal... Aiiiiii estic tant tipa.... :(
Algú sap si es pot ingressar per parar de menjar. O bueno el menys no fotra'm atracons...
I estic tant gorda... jo em vull aprimar en serio...
Ua no sóc experta en això professionalment, però diria que vaig passar de tindre trastorn per afartament, a bulímia a un altre cop trastorn per afartament... i aquí estic.. tot i que algun dia també encara vomito.
A veure també hagués dit principi d'anorèxia i nerviosa, però no ho dic perquè no ho crec i no en tinc ni idea. Deixar de menjar del tot no ho vaig fer, però sí que havia reduït molt el menjar. Després el cap d'unes setmanes vaig tornar als afartaments i quasi no menjava i quan feia afartaments a vegades vomitava a vegades no. Per això... que era una cosa rara... potser mai he tingut cap trastorn alimentari. No bueno, això sí segons la meva psicòloga. I a més em ralla molt el meu pes... i intento tenir un control, però em descontrolo de seguida menjant i sentint-me com una merda.
En fin...
dissabte, 8 de desembre del 2018
Un altre cop
Estic tipa. Molt tipa. Porto tot el dia intentant no menjar xocolata i què he fet a la nit per postres de sopar??? Exacte! Menjar xocolataa...
Per sopar m'he menjat 1 pizza sencera, un tros de coca de poma i 2 bombons..
Em sento molt malament... però últimament no puc passar sense menjar res de xocolata... o sigui que necessito menjar xocolata...
Bff.. em vull aprimar però no puc... des que vaig sortir del psiquiàtric que encara sóc molt més gorda i que no puc parar de menjar... potser són les putes pastilles... "nuse"...
Ah sabeu què em passa a la vista? Que veig un punt negre que es belluga amunt i avall, dreta i esquerra. I desapareix i torna a aparèixer. Vaig anar a l'òptica perquè va passar una setmana i encara em passava, de fet ja ha passat una mica més d'una setmana i encara no m'ha passat, però ara estic esperant les respostes d'una puta prova que val 30€...
Bueno en fi...
Ah. I estimo molt molt molt la meva cosina, i estic trista per la situació familiar que tenim i pels familiars perquè no som una família feliç. Una part pel meu pare, que és un maltractador psicològic.. i que la meva família no el suporta i hi han alguns que aguanten, però altres que no el suporten.
Si pensàveu que la família perfecte existeix aneu equivocats, xD tenia ganes de dir aquesta frase. No, però en serio.
Vull tornar a estar ingressada.
Per sopar m'he menjat 1 pizza sencera, un tros de coca de poma i 2 bombons..
Em sento molt malament... però últimament no puc passar sense menjar res de xocolata... o sigui que necessito menjar xocolata...
Bff.. em vull aprimar però no puc... des que vaig sortir del psiquiàtric que encara sóc molt més gorda i que no puc parar de menjar... potser són les putes pastilles... "nuse"...
Ah sabeu què em passa a la vista? Que veig un punt negre que es belluga amunt i avall, dreta i esquerra. I desapareix i torna a aparèixer. Vaig anar a l'òptica perquè va passar una setmana i encara em passava, de fet ja ha passat una mica més d'una setmana i encara no m'ha passat, però ara estic esperant les respostes d'una puta prova que val 30€...
Bueno en fi...
Ah. I estimo molt molt molt la meva cosina, i estic trista per la situació familiar que tenim i pels familiars perquè no som una família feliç. Una part pel meu pare, que és un maltractador psicològic.. i que la meva família no el suporta i hi han alguns que aguanten, però altres que no el suporten.
Si pensàveu que la família perfecte existeix aneu equivocats, xD tenia ganes de dir aquesta frase. No, però en serio.
Vull tornar a estar ingressada.
dimarts, 27 de novembre del 2018
La meva veritat
(EN REALITAT LO QUE EXPLICO A SOTA SÓN COSES QUE JA HO SABREU SI EM SEGUIU, només que fent aquest escrit m'he posat a X i a recordar coses i que potser això serà el principi d'un llibre que vull fer, però no ho tinc clar, em podeu dir si estaria bé? o si és pesat perquè explico la meva vida o què??)
Estava arribant a casa i em feia molta por arribar... doncs
a classe havia passat una cosa. Vaig escriure una carta a una amiga meva, que
feia poc que coneixia perquè havíem començat la ESO. A la carta hi deia coses
com per exemple que em volia morir i tal. No volia que ho veiés ningú, a part
d'aquesta amiga. Però ella en el fons no em coneixia, portàvem poc temps de
conèixer-nos, el cas és que ho va ensenyar a una altre amiga seva o inclús més
gent. Em va trair. O així em sentia jo. Llavors sí que em volia morir de
veritat. En la carta ho vaig escriure, en pla com aquell que diu que es vol
morir o tirar-se d'un pont. En aquella carta si no recordo malament deia lo
malament que em portava amb el meu germà i les ganes que tenia d'aprimar-me.
Que m'agradaria ser anorèxica per aprimar. Sí, ja ho sé... és molt fort que ho
volgués o vulgui ser. No sé per què però és així. Aquell dia volia marxar de
casa, no arribar en tot el dia. I l'altre meva amiga em va dir que ella no ho
faria perquè llavors sí que pensarien que m'ha passat algo. Tant de bo m'hagués
escapat, però en part em dic, sort que no ho vaig fer.
El final la carta va acabar a les mans de la meva tutora,
l'amiga aquella li havia ensenyat a la "profe" tota preocupada. I
l'amiga ho va anar escapant amb tothom. Fins i tot el noi que m'agradava.
Quan la meva tutora li va arribar la carta em va dir que li
donés un bon motiu perquè no truqués a la meva mare... però no la vaig
convèncer. Així doncs hi va trucar...
Em van acabar portant al psicòleg, més aviat una psicòloga.
Recordo que en aquella època no hi volia anar... però crec que era més l'orgull
que res més. No recordo la cara de la psicòloga, però el què sí recordo és lo
simpàtica que era.
No sé per què no volia anar amb la psicòloga, si realment ho
estava passant fatal. A casa, jo estava tancada, tancada a l'estudi. El meu
germà em maltractava, no era un germà gran. Era vuit anys menys que jo. És a
dir si jo tenia dotze o tretze anys ell en tenia quatre o cinc. I sí em feia
mal, sempre m'estava enredant, em feia mal bé els deures, em tirava pels
cabells, em feia cops de puny. Tot i així lo que jo desitjava més en aquell món
feia uns quants anys enrere era tenir un germà. I per mol malt que em fes o em
faci mai em penediré de demanar un germanet. A part de casa també m'anava
malament a classe. Doncs em feien bullying... No un grupet de persones, sinó
que molt més que això.
Tota la classe d'una manera o altre me'n feia. I tot va
començar amb un nen que el primer dia de la ESO ja es va posar amb mi.
Hi havien les "pijas" o populars que passaven de
mi totalment o se'n reien quan algun nen de la meva classe em feia algo. O un
cop, per exemple a 4rt de la ESO al viatge final de curs, em van veure sola. Em
van dir que si volia podia anar amb elles, jo hi vaig anar. Estàvem en un
centre comercial, quan de sobte van desaparèixer, mentre jo estava mirant
colònies o lo que fos. Em vaig quedar sola. Vaig anar pel país basc jo sola,
jo. Sola jo, a mi que em costa tan orientar-me. Em vaig perdre. Però bueno això
és lo de menys.
A la classe també hi havien les amigues de la meva amiga, no
la quina us parlo al principi, sinó una que feia més temps que tenia, de tota
la vida. A fora de classe érem ultra amigues, però a la classe, com jo no deia
res ella passava de mi.
Le seves amigues em feien molt mal. Em deien que semblava un
gosset que seguia el seu amo. I m'havien dit moltes coses de molt mal.
Els nens de la classe es ficaven amb mi. M'agafaven material
meu de l'escola i se'l passaven entre ells, em tiraven trossos de goma al meu
cap. Em deien "pelo estropajo", em parlaven com si fos subnormal. Un
cop fins i tot em van gravar tirant-me globus d'aigua, o no recordo què era. Ho
van penjar al youtube, i quan me'n vaig entarar el van eliminar de seguida
perquè no els pogués denunciar. Perquè jo a primer de la ESO no ho sabia que
els podia denunciar, però m'ho van dir. Total que van eliminar el vídeo, però
em van dir que havia tingut molt d'èxit i que tothom es reia de mi. Un altre
cop van venir a casa meva a cridar-me i a tirar pedres...
No us podeu imaginar com de malament ho vaig passar tota la
ESO. I jo només volia ser una nena normal, com tothom vol. La veritat és que
estava molt desesperada, però sincerament llavors no se m'havia ocorregut la
mort, tot i que és lo que vaig escriure. Jo pensava "si quan sigui gran
segueixo igual llavors sí, perquè no seré feliç". I guaita ara. Segueixo
igual pràcticament, no tinc amics o una colla... em sento buida, sola. SOLA.
SOLA... S.O.L.A.
Ara penso ojalà tornés a tindre dotze anys, però diferent.
Abans, en el passat no tenia ningú amb qui recolzar-me.
Potser tenia una, o dos o tres amigues com a màxim, però una vivia molt lluny
de casa meva, en un poble molt més lluny, l'altre la de tota la vida a classe
és com si no la tingués. I l'altre que era nova, no sé.
En aquella època em vaig quedar ben sola. No tenia ningú.
Ningú és ningú. O al menys així jo em sentia. Però no us penseu que els meus
pares eren comprensibles, de fet ells no sabien res, ni havien de saber i uns
quants anys més endavant em vaig adonar que el meu pare era un mal tractador
psicològic.
Podríem dir que jo ho vaig passar tot sola. Per tant, puc
ser tota una lluitadora, tot i que no ho sé.
En aquella època jo podria haver caigut en talls, en deixar
de menjar. O qualsevol coses d'aquestes, jo la veritat ni se'm va ocórrer, no
vaig pensar en els talls. Jo no havia sentit a dir a ningú que et podies tallar
per aliviar-te, sinó potser ho hagués fet. L'únic que feia era menjar.
Als quinze anys vaig decidir que volia aprimar-me. Em vaig
aprimar de manera saludable amb una infermera. Amb un any em vaig aprimar 10
kg. Llavors l'infermera em va dir que ja estava bé. Que com a molt em podia
aprimar 5kg més. I així va ser. No sé com, però em vaig aprimar 5kg més. Per
tant pesava 65kg. Jo vigilava molt. Però no va ser fins els dinou anys que vaig
començar a fer les coses "malament".
Primer, als dinous anys què va passar? Jo vaig escriure una
carta a la meva cosina, explicant-li com em sentia amb ella... perquè ella no
m'estimava tant com jo a ella. A ella es veu que li va sentar malament i li va
explicar a la seva mare, de fet li va ensenyar la carta. A diferència de jo
ella li va ensenyar a se mare. O sigui a me tieta.
Quant ens vam veure la meva tieta em va dir que li havia
ensenyat ella això. I a sobre ho va comentar davant de la meva mare. Però
resulta que va anar bé. Perquè la meva tieta ens va comentar que estaria bé que
jo anés al psicòleg. Per fer amics, perquè no parlava, o molt poc.
Va anar lent, però finalment vaig anar amb la psicòloga.
Llavors, no sé per què però vaig començar a vomitar, de tant
en tant però. Bé. Potser sí que ho sé.
Jo em sentia malament i volia que la psicòloga veiés que ho
passava malament. I per això volia tocar fondo de veritat.
Així que a part d'això també vaig començar a tallar-me, el
principi només eren rascades amb un tros de plàstic, però el tros de plàstic va
acabar sent allò que talla de la maquineta.
A hores d'ara, vint-i-quatre anys i segueixo volent ser
anorèxica, per aprimar-me. Vaig deixar de tallar-me, però encara hi ha molts
moments que em vull tallar, i a vegades hi ha l'intent. Això de tallar-me
potser encara ho faré, no sé. I lo de vomitar també intento que no.
A casa no para d'anar malament. El meu pare és un mal
tractador psicològic, quan no és amb mi és amb me mare.
Jo no m'acabo d'espavilar... no en sé.
Jo només he treballat tres mesos en un forn de pa en tota la
meva vida. M'hauria d'espavilar i trobar feina... però no vull. Em sento
malament. Estic al prelaboral, el menys faig alguna cosa... sinó potser ja
estaria morta. El prelaboral és un lloc per a persones amb trastorn mental i
que no treballen, et "preparen" per treballar.
Ah, i m'he descuidat de dir que vaig estar ingressada en un
hospital psiquiàtric.
Abans d'ingressar-me jo estava molt malament. Estava molt
agressiva. M'havia pres un grapat de pastilles. Tirava gots contra la paret,
vaig tibar els cabells de la meva mare.
Allà al psiquiàtric vaig conèixer a una noia, jo tenia
vint-i-dos anys i ella trenta, però era com la meva persona groga. Ella encara
està ingressada, i la trobo molt a faltar, però crec que ella a mi no em troba
a faltar... ni em vol ni res.
Ah, i abans d'ingressar estava intentant aprimar-me. Havia
deixat de menjar quasi. I feia afartaments i de tant en tant vomitava.
(NO SÉ POTSER NO ENTENEU RES, POTSER... bé no sé que sigui lo que sigui).
dimecres, 7 de novembre del 2018
La vida a vegades
Què en penseu de la vida? Us agrada? Penseu que és una merda? M'agradaria que algú contestés.
Segurament que gent que abans em seguia ara ja no ho faci, perquè cansa llegir quasi sempre el mateix, no?
Avui al prelaboral en una activitat he explicat quasi per 1r cop podríem dir per primera vegada a moltes persones alguna de les coses que em van fer a la eso, i m'he quedat una mica com descargada, però estava apunt de no dir-ho, però ho he fet.
Ja sé que aquesta entrada no té sentit, com moltes que faig...
És que estic trista... i de cop sense saber per què m'enveeix la tristesa... potser de no fer res... o no ho sé... estic estirada al llit des del migdia fins el vespre i tota l'estona estic al mòbil...
Ho sento ojalà fes bones entrades...
Al principi d'aquest blog tenia molta il.lusió fer això i era una manera per desfogar-me i m'hagués encantat que hagués tingut èxit.
. Però bueno... i bueno tampoc esperava deixar el blog com el vaig deixar, pensava que encara seria més merda...
No sé si tinc superat moltes coses.. no ho sé.. per què la vida és tant merda???😯, però a vegades, només a vegades... et sorpren.
Segurament que gent que abans em seguia ara ja no ho faci, perquè cansa llegir quasi sempre el mateix, no?
Avui al prelaboral en una activitat he explicat quasi per 1r cop podríem dir per primera vegada a moltes persones alguna de les coses que em van fer a la eso, i m'he quedat una mica com descargada, però estava apunt de no dir-ho, però ho he fet.
Ja sé que aquesta entrada no té sentit, com moltes que faig...
És que estic trista... i de cop sense saber per què m'enveeix la tristesa... potser de no fer res... o no ho sé... estic estirada al llit des del migdia fins el vespre i tota l'estona estic al mòbil...
Ho sento ojalà fes bones entrades...
Al principi d'aquest blog tenia molta il.lusió fer això i era una manera per desfogar-me i m'hagués encantat que hagués tingut èxit.
. Però bueno... i bueno tampoc esperava deixar el blog com el vaig deixar, pensava que encara seria més merda...
No sé si tinc superat moltes coses.. no ho sé.. per què la vida és tant merda???😯, però a vegades, només a vegades... et sorpren.
divendres, 2 de novembre del 2018
En fi...
Abans posava post-tips a la porta del lavabo on anava i vaig amb la psicòloga. Volia que ho llegís algú que tingués també problemes i em busqués i em trobés de forma anònima.
Potser llavors les persones que ho veiguessin parlarien amb mi o no sé... No va ser així el menys que jo sabés.
Abans d'ahir vaig anar amb la psicòloga... segons ella em veu millor... però és curiós perquè jo no em veig millor. Hi ha moments que tinc ganes de morir-me i tinc moltes ganes de prendre pastilles i quasi mai ric de veritat... i em sento sola.
Volia escriure una història inventada, en plan que patia molt..., però no se m'acudeix res.
Només sé que jo no sóc feliç i que dins meu passen moltes coses que no sé posar paraules... i NINGÚ NINGÚ m'entén.
En fi... no sé...
Potser llavors les persones que ho veiguessin parlarien amb mi o no sé... No va ser així el menys que jo sabés.
Abans d'ahir vaig anar amb la psicòloga... segons ella em veu millor... però és curiós perquè jo no em veig millor. Hi ha moments que tinc ganes de morir-me i tinc moltes ganes de prendre pastilles i quasi mai ric de veritat... i em sento sola.
Volia escriure una història inventada, en plan que patia molt..., però no se m'acudeix res.
Només sé que jo no sóc feliç i que dins meu passen moltes coses que no sé posar paraules... i NINGÚ NINGÚ m'entén.
En fi... no sé...
divendres, 28 de setembre del 2018
"És lo que hay"
Si començo amb un bff segurament que pensareu que pesada, que mai està bé... bla bla bla. Però és el què sento i és el MEU BLOG. Publico lo que em dona la gana.
Tot em va en contra meva...
No em sé explicar ni res. I ningú em pot entendre.Sé que hi ha persones que ho han passat pitjor que jo, en el prelaboral. Però jo també ho he passat mal i no em sé expressar ni res. Al prelaboral potser "m'estic obrint una mica més", però em costa... em costa molt.. i a vegades em quedo amb les ganes de dir més coses però és que no me'n surto. Ains.
I ara he començat un projecte o diga-li com vulguis que aniré a la uni (però no faré uni normal, sinó adaptat per a mi amb tot un grup de persones) i no em sento còmode amb ells... i hauré de deixar un curs de ballar al prelaboral, en el què m'ho passava molt bé...
I he menjat massa, com per variar i vull deixar de menjar per aprimar-me, però com més ho vull fer més malament em surt.
Demà tinc un problema... per un cop que em fan una proposta jo no puc perquè colliré raïm amb la família i uns quants del prelaboral aniran al cine a veure "la monja" i jo hi volia anar però tinc que està a casa dels meus avis.
Avui els hi he explicat una cosa amb un grup del prelaboral, per això dic que m'estic obrint una mica... però no els hi he explicat del tot perquè m'he quedat a dins amb una cosa important... que ara m'està donant ansietat.
Que de fet tot plegat em dona ansietat.
I que això és com un diari personal tio...
Ah, i sabeu que a l'entrada altre vaig posar si ningú em comenta em tallaré(?), doncs vaig fer trampes perquè em vaig tallar abans que jo publiqués el comentari... només volia saber si algú li importo. Ja veig que a ningú li importo😂...
Tot em va en contra meva...
No em sé explicar ni res. I ningú em pot entendre.Sé que hi ha persones que ho han passat pitjor que jo, en el prelaboral. Però jo també ho he passat mal i no em sé expressar ni res. Al prelaboral potser "m'estic obrint una mica més", però em costa... em costa molt.. i a vegades em quedo amb les ganes de dir més coses però és que no me'n surto. Ains.
I ara he començat un projecte o diga-li com vulguis que aniré a la uni (però no faré uni normal, sinó adaptat per a mi amb tot un grup de persones) i no em sento còmode amb ells... i hauré de deixar un curs de ballar al prelaboral, en el què m'ho passava molt bé...
I he menjat massa, com per variar i vull deixar de menjar per aprimar-me, però com més ho vull fer més malament em surt.
Demà tinc un problema... per un cop que em fan una proposta jo no puc perquè colliré raïm amb la família i uns quants del prelaboral aniran al cine a veure "la monja" i jo hi volia anar però tinc que està a casa dels meus avis.
Avui els hi he explicat una cosa amb un grup del prelaboral, per això dic que m'estic obrint una mica... però no els hi he explicat del tot perquè m'he quedat a dins amb una cosa important... que ara m'està donant ansietat.
Que de fet tot plegat em dona ansietat.
I que això és com un diari personal tio...
Ah, i sabeu que a l'entrada altre vaig posar si ningú em comenta em tallaré(?), doncs vaig fer trampes perquè em vaig tallar abans que jo publiqués el comentari... només volia saber si algú li importo. Ja veig que a ningú li importo😂...
divendres, 14 de setembre del 2018
Dubtes.. :(
Segurament ningú llegirà aquesta entrada, perquè ja fot anys que crec que a ningú li importa lo què dic, i sinó ho miraven per xafardejar.... com és el cas del meu germà i me mare, que com vaig dir per alguna xarxa social, ells miraven les meves putes entrades (mama i germà).
A sudar.
Ningú em llegeix el blog de l'horrorós que és... però tampoc vull que el mirin els què em coneixen, perquè representa que és anònim.
Vull tenir un lloc on poder-me desfogar sense que tingui que pensar ai si m'ho miren..
O SIGUI SI ETS LA MEVA MARE JA POTS FOTRE EL CAMP D'AQUÍ
MAMA o GERMÀ no llegiu això.
Estic trista.
Per començar el menjar i el meu cos.
Per segon perquè... tinc una família que ja no tornarà a ser com la d'abans... un dels meus cosins, el més gran no bé als dinars familiars perquè no suporta al meu pare, perquè com he dit altres cops el meu pare és maltractador psicològic... i imagineu el meu cosí el pot evitar... però jo convisc amb ell...
Després el meu altre cosí gran té una filla i un fill, però la dona del meu cosí s'ha tornat boja... com jo que tinc un trastorn mental, doncs ella també en té un... i és pitjor perquè posa en contra els seus fills en contra del seu pare (el meu cosí) i llavors tampoc aniran al dinar familiar... i la meva cosina prefe (la meva cosina única perquè tots els altres són cosins... i jo l'estimo molt a ella, però ella a mi no m'estima, o això és el què penso...) doncs la meva cosina està mig any a l'estranger a l'altre punta del món.
O sigui que dels cosins jo seré la més gran al dinar familiar.... i mai més tornarà a ser com abans (que abans jo era l'ovella negre (bueno segueixo sent), però el menys ens reuníem tots... ara no... estic quasi segura que un dia ja fa temps vam fer l'últim dinar familiar, sense saber que seria l'últim...).
Estic tipa... vull vomitar... em vull tallar.
No sé si entendreu molt bé tot això però em fa posar molt trista... i a més segurament que els fills del meu cosí tindran algun problema de més grans per culpa de se mare.
I l'última cosa...(la mare que em va parir he donat un cop a la taula i m'he fet mal xD)... els del prelaboral em van dir si volia anar a la universitat, una cosa rara que fan amb persones amb trastorn mental o algo aixins. I a mi en principi no m'interessava... però en aquesta vida s'ha de dir quasi tot sí, perquè com més coses facis millor. I m'han fet una entrevista, bueno dues... per si m'agafaven o no... i en algunes coses he mentit perquè m'agafessin. Però no tinc ni idea de si m'agafaran o si què...
però... em fa molta por amb el cotxe.. perquè no em ser el camí... amb el cotxe i avui he tingut a me mare que m'ha acompanyat però no sempre m'acompanyarà... i a més no sé aparcar quan hi ha un cotxe davant i un altre al darrere.
:( 😢
A sudar.
Ningú em llegeix el blog de l'horrorós que és... però tampoc vull que el mirin els què em coneixen, perquè representa que és anònim.
Vull tenir un lloc on poder-me desfogar sense que tingui que pensar ai si m'ho miren..
O SIGUI SI ETS LA MEVA MARE JA POTS FOTRE EL CAMP D'AQUÍ
MAMA o GERMÀ no llegiu això.
Estic trista.
Per començar el menjar i el meu cos.
Per segon perquè... tinc una família que ja no tornarà a ser com la d'abans... un dels meus cosins, el més gran no bé als dinars familiars perquè no suporta al meu pare, perquè com he dit altres cops el meu pare és maltractador psicològic... i imagineu el meu cosí el pot evitar... però jo convisc amb ell...
Després el meu altre cosí gran té una filla i un fill, però la dona del meu cosí s'ha tornat boja... com jo que tinc un trastorn mental, doncs ella també en té un... i és pitjor perquè posa en contra els seus fills en contra del seu pare (el meu cosí) i llavors tampoc aniran al dinar familiar... i la meva cosina prefe (la meva cosina única perquè tots els altres són cosins... i jo l'estimo molt a ella, però ella a mi no m'estima, o això és el què penso...) doncs la meva cosina està mig any a l'estranger a l'altre punta del món.
O sigui que dels cosins jo seré la més gran al dinar familiar.... i mai més tornarà a ser com abans (que abans jo era l'ovella negre (bueno segueixo sent), però el menys ens reuníem tots... ara no... estic quasi segura que un dia ja fa temps vam fer l'últim dinar familiar, sense saber que seria l'últim...).
Estic tipa... vull vomitar... em vull tallar.
No sé si entendreu molt bé tot això però em fa posar molt trista... i a més segurament que els fills del meu cosí tindran algun problema de més grans per culpa de se mare.
I l'última cosa...(la mare que em va parir he donat un cop a la taula i m'he fet mal xD)... els del prelaboral em van dir si volia anar a la universitat, una cosa rara que fan amb persones amb trastorn mental o algo aixins. I a mi en principi no m'interessava... però en aquesta vida s'ha de dir quasi tot sí, perquè com més coses facis millor. I m'han fet una entrevista, bueno dues... per si m'agafaven o no... i en algunes coses he mentit perquè m'agafessin. Però no tinc ni idea de si m'agafaran o si què...
però... em fa molta por amb el cotxe.. perquè no em ser el camí... amb el cotxe i avui he tingut a me mare que m'ha acompanyat però no sempre m'acompanyarà... i a més no sé aparcar quan hi ha un cotxe davant i un altre al darrere.
:( 😢
diumenge, 9 de setembre del 2018
Vull recordar
Bona nit. Estava pensant en quan vaig ingressar a l'hospital. I he remirat pel meu blog coses del passat, així per sobre.
Tinc ganes de tornar a ingressar.
M'he enterat que el meu germà llegia al meu blog. L'ODIO. I li va dir a me mare totes les coses que hi posava... i això em FOT MOLT.
Ara estic... Com es diu allò, pensativa no,NOSTÀLGICA (ara m'ha sortit) o sí, però no era la paraula que buscava.
No puc parar de pensar en una molt bona amiga que vaig fer a l'hospital, ingressada a l'hospital psiquiàtric.
No m'ho puc creure però ella encara està ingressada, però estar a un altre hospital, perquè quan estàs tan de temps ingressat et porten en un lloc més gran. Porta uns 3 anys ingressada. I a mi no em vol com amiga... Ho sé per què l'he obert alguns cops per el facebook i amb els permisos es pot connectar, però a mi mai em contesta... i uns dies els va poder passar a casa seva i li vaig dir si voldria quedar i em va dir que ja em diria algo, no em va dir res.... :(
És molt trist perquè jo a l'hospital amb ella em vaig fer molt, per mi era com una germana. No entenc per què la vida és així de dura? I em pregunto què li deu passar per estar tant de temps allà...
I ara mateix a part d'aquestes coses penso en què estic gorda. En que havia pesat menys i en què m'agradaria tornar a pesar menys. I penso en el menjar. Tinc gana, molta. M'estic aguantant les ganes de putu menjar.
Estic trista. Vull tornar a ingressar, vull millorar, vull seguir, vull que tot vagi bé, vull ser amiga d'ella, no vull que s'oblidi de mi, tot el què vam passar a l'hospital, que poc podíem fer, passejar passadís a passadís i de les habitacions a tornar a passejar, i de passejar a esperar el menjar... i poca cosa més... els vespres jugar a cartes i de tan en tan fer petar la xarrada al terrat emballat. Estava més drogada jo allà. Moltes hores no em podia moure del llit de lo cansada que estava. I un dia em van donar una pastilla forta per dormir, a la matinada, a quarts de 3 i l'endemà si que anava drogada, i mai havia passat tanta son com aquell dia.
No vull oblidar mai l'estada a l'hospital, no vull que sigui el primer i últim cop que vaig estar ingressada allà. Sé que sona molt macabra o com sigui, però jo vull tornar a ingressar.
I vull que aquella amiga que vaig fer allà tampoc s'oblidi de lo què vam passar allà, i que no s'oblidi de mi. No ho vull.
Només espero que quan ella surti d'allà quedem i no sigui en un psiquiàtric. Però em temo que ella ja m'ha oblidat, i no sé el motiu...
Tinc ganes de tornar a ingressar.
M'he enterat que el meu germà llegia al meu blog. L'ODIO. I li va dir a me mare totes les coses que hi posava... i això em FOT MOLT.
Ara estic... Com es diu allò, pensativa no,NOSTÀLGICA (ara m'ha sortit) o sí, però no era la paraula que buscava.
No puc parar de pensar en una molt bona amiga que vaig fer a l'hospital, ingressada a l'hospital psiquiàtric.
No m'ho puc creure però ella encara està ingressada, però estar a un altre hospital, perquè quan estàs tan de temps ingressat et porten en un lloc més gran. Porta uns 3 anys ingressada. I a mi no em vol com amiga... Ho sé per què l'he obert alguns cops per el facebook i amb els permisos es pot connectar, però a mi mai em contesta... i uns dies els va poder passar a casa seva i li vaig dir si voldria quedar i em va dir que ja em diria algo, no em va dir res.... :(
És molt trist perquè jo a l'hospital amb ella em vaig fer molt, per mi era com una germana. No entenc per què la vida és així de dura? I em pregunto què li deu passar per estar tant de temps allà...
I ara mateix a part d'aquestes coses penso en què estic gorda. En que havia pesat menys i en què m'agradaria tornar a pesar menys. I penso en el menjar. Tinc gana, molta. M'estic aguantant les ganes de putu menjar.
Estic trista. Vull tornar a ingressar, vull millorar, vull seguir, vull que tot vagi bé, vull ser amiga d'ella, no vull que s'oblidi de mi, tot el què vam passar a l'hospital, que poc podíem fer, passejar passadís a passadís i de les habitacions a tornar a passejar, i de passejar a esperar el menjar... i poca cosa més... els vespres jugar a cartes i de tan en tan fer petar la xarrada al terrat emballat. Estava més drogada jo allà. Moltes hores no em podia moure del llit de lo cansada que estava. I un dia em van donar una pastilla forta per dormir, a la matinada, a quarts de 3 i l'endemà si que anava drogada, i mai havia passat tanta son com aquell dia.
No vull oblidar mai l'estada a l'hospital, no vull que sigui el primer i últim cop que vaig estar ingressada allà. Sé que sona molt macabra o com sigui, però jo vull tornar a ingressar.
I vull que aquella amiga que vaig fer allà tampoc s'oblidi de lo què vam passar allà, i que no s'oblidi de mi. No ho vull.
Només espero que quan ella surti d'allà quedem i no sigui en un psiquiàtric. Però em temo que ella ja m'ha oblidat, i no sé el motiu...
dijous, 23 d’agost del 2018
Un dia quealsevol
Volia escriure una entrada nova... però anava a posar imatges d'ana i mia. Però he pensat que millor que no. Hi ha dies en el que no em controlo, potser no tinc gana, però no paro de menjar... i encara menjaria més i més i més... avui he menjat un entrepà per berenar i ja em sento fatal.
Sabeu què? Una part de mi vol una cosa i l'altre una altre.
M'estic rallant un munt, ho sento per fer aquesta merda entrada, ja no haver fet res, no? Era millor no escriure per fer aquesta merda.
És que tinc masses hores per avorrir-me.
Us deixaré la cançó que estava escoltant ara mateix. Taylor Swift - Everything Has Changed ft. Ed Sheeran
Sabeu què havia de fer aquest estiu i no he fet cap dia podríem dir??? Anar a caminar, no he fet cap esport.................
Sabeu què? Una part de mi vol una cosa i l'altre una altre.
M'estic rallant un munt, ho sento per fer aquesta merda entrada, ja no haver fet res, no? Era millor no escriure per fer aquesta merda.
És que tinc masses hores per avorrir-me.
Us deixaré la cançó que estava escoltant ara mateix. Taylor Swift - Everything Has Changed ft. Ed Sheeran
Sabeu què havia de fer aquest estiu i no he fet cap dia podríem dir??? Anar a caminar, no he fet cap esport.................
dimecres, 15 d’agost del 2018
Enyorança del què mai he tingut
Nits d'estiu que mai seran amb mi....😭😢 o si... només espero que algun cop a la vida tingui un grup d'amics i amigues i pugui sortir per la nit, fer viatges amb ells i moltes altres coses. I que em caiguin bé de veritat i jo a ells.
M'agradaria que sortís el meu jo de veritat, però no sé ni si tinc jo... perquè lo meu ja no sé si és timidesa o si és simplement que no tinc RES a dir...😢.
A vegades surto amb gent amb qui no em cau bé... no sé per què no sé dir que no... i llavors tot el dia o fins i tot encara l'endemà estic rallada.
Encara ploraria pel menjar que em foto. Avui he sigut una ascarosa de merda menjant... per esmorzar... m'he menjat un entrepà, un tros de mantega i l'altre de filadelfia, cereals molts i beguda d'ametlles i ara més tard un "pan de leche" i llangonissa... i encara tinc gana, però alhora sento tota la gordesa...😢😭
M'agradaria que sortís el meu jo de veritat, però no sé ni si tinc jo... perquè lo meu ja no sé si és timidesa o si és simplement que no tinc RES a dir...😢.
A vegades surto amb gent amb qui no em cau bé... no sé per què no sé dir que no... i llavors tot el dia o fins i tot encara l'endemà estic rallada.
Encara ploraria pel menjar que em foto. Avui he sigut una ascarosa de merda menjant... per esmorzar... m'he menjat un entrepà, un tros de mantega i l'altre de filadelfia, cereals molts i beguda d'ametlles i ara més tard un "pan de leche" i llangonissa... i encara tinc gana, però alhora sento tota la gordesa...😢😭
dilluns, 6 d’agost del 2018
El dia que em van ingressar
De que sirve estar en un mundo dónde nadie te quiere, dónde todo es negro. Dónde las cosas no las consigues. Dónde no pasan. Dónde dia tras dia todo pasa igual, dónde nada cambia... dónde tus familiares no te lo dicen pero te controlan a pasos agigantados, te quieres morir. Dónde tu pasado no es pasado, es una mierda.
Dónde tu cuerpo no tiene cuerpo, que nada te sienta bién. Dónde quieres tener mejor cuerpo. Dónde quieres ir de compras todos los dias pero no hay dinero. Dónde quieres ser otra, dónde quieres ser mejor en todo. Dónde no puedes dejar de comer. Dónde no encuentro nadie que me quiera de verdad. Dónde no sabes qué diablo sientes.
Dime es ésto vida?
Aquest escrit de dalt me l'he trobat al blog de notes del meu mòbil. No recordo si el vaig escriure jo o el vaig trobar per algun lloc, però com m'hi sento identificada i està allà, jo imagino que el volia publicar al blog però no m'acabava de convèncer, la veritat és que és una mica raro, i en el blog he deixat una o dos frases que semblaven inacabades.
Normalment quan no estic fent res m'avorreixo. Per tant, això vol dir que m'avorreixo màxim a l'estiu.
Abans eren les meves vacances d'estiu el juliol i agost i jo em moria d'avorriment literalment.
L'estiu que em van ingressar vaig estar tot l'estiu molt amargada... ja no podia més amb la meva vida... i vaig estar 2 mesos literals sense fer res. Aquell any, jo abans de començar les vacances d'estiu em vaig prendre un pot de pastilles sencers, i uns quants mesos més enrere me'n vaig prendre unes 5 perquè sí.
Després a finals d'estiu, d'agost diria jo, tirava objectes contra el terra o contra ells, els meus pares i tal.
Ah i aquell any també estava intentant deixar de menjar del tot. Em vaig aprimar 6 kg amb poc temps, sé que és poc, però la veritat és que no vaig perdre'ls de manera sana. I el principi em va sortir molt bé, perquè tot i que no parava de pensar en el menjar, pos havia aconseguit quasi deixar de menjar, però va arribar un dia que per les nits feia afartaments, i a vegades em provocava el vòmit, però altres no, perquè sabia que era dolent.
Ja ho sé, lo que vaig passar jo, no era cap trastorn alimentari, només era una cosa per cridar l'atenció, pensareu, però jo sé que una part de mi no era per cridar l'atenció. Les ganes d'aprimar-me eren reals.
Recordo que un dels dies d'estiu vaig tirat un got contra la paret de la cuina, i es va escardar, i encara hi és. El meu pare es va emprenyar moltíssim. Aquell mateix estiu, perquè tot això va passar el mateix estiu, el mateix estiu teníem un dinar familiar. I me mare estava explicant a les meves tietes que jo no menjava. I no sé què va ser, però de cop i volta em va fer tanta ràbia tot plegat que vaig anar directe a tibar els cabells de me mare, i no fluix no, molt fort. Me mare es va posar a plorar, encara no sé si per vergonya o de mal, o les dues coses.
Després la última cosa que va passar abans que m'ingressessin no recordo què era, però sé que els meus pares estaven farts de mi, jo vaig fer alguna cosa que els va portar a portar-me al metge. Ells van anar a parlar amb la meva metge del cap del meu poble, i ella els va dir que em portessin a l'hospital de la ciutat del costat, a on es va per urgències.
Jo vaig agafar una motxilla petita amb algunes coses, per si de cas, m'ingressaven. Tot i que jo pensava que com els altres dies em dirien que no.
A la consulta vaig tirar aigua al meu pare. I no sé per què, però em van acabar ingressant. El psiquiatre va anar a dins a veure si hi havia lloc, i bueno em va dir que passés cap allà. Portaven un llit o cadira de rodes, crec que una camilla, jo no pensava que m'anessin a ingressar, però va resultar que sí.
Jo vaig dir "què passa si no pujo?" , perquè trobava ridícul allò.
Però vaig pujar, i després em van passar a una cadira de rodes, bueno no recordo bé com va anar tot plegat, però ser que 1r em van portar amb camilla i en un altre moment amb cadira de rodes.
El primer dia no tenien lloc al psiquiàtric i vaig estar a un lloc, fins l'endemà que ja tenia lloc. M'hi vaig estar quasi un mes ingressada. I vaig conèixer, sobretot una persona especial, una noia que per mi va ser molt amiga meva allà dins, sort d'ella. La trobo molt a faltar quasi fa 3 anys que no ens veiem, ella continua estant ingressada. :( i tampoc ser si li importo gaire a ella...
Aquest any no està sent tan mal com aquell, però perquè no tinc tantes vacances, perquè estic al prelaboral. I intento estar el mínim avorrida, tot i que molts cops és impossible ja que em costa molt des-avorrir-me , si no és amb gent.
HI HAN COSES QUE EM RESERVO PER MI, COM PER EXEMPLE COSES QUE POTSER PENSEU QUE HO FAIG PER CRIDAR L'ATENCIÓ, si us interessen aquestes coses feu-m'ho saber per comentaris a sota, gràcies.
Dónde tu cuerpo no tiene cuerpo, que nada te sienta bién. Dónde quieres tener mejor cuerpo. Dónde quieres ir de compras todos los dias pero no hay dinero. Dónde quieres ser otra, dónde quieres ser mejor en todo. Dónde no puedes dejar de comer. Dónde no encuentro nadie que me quiera de verdad. Dónde no sabes qué diablo sientes.
Dime es ésto vida?
Aquest escrit de dalt me l'he trobat al blog de notes del meu mòbil. No recordo si el vaig escriure jo o el vaig trobar per algun lloc, però com m'hi sento identificada i està allà, jo imagino que el volia publicar al blog però no m'acabava de convèncer, la veritat és que és una mica raro, i en el blog he deixat una o dos frases que semblaven inacabades.
Normalment quan no estic fent res m'avorreixo. Per tant, això vol dir que m'avorreixo màxim a l'estiu.
Abans eren les meves vacances d'estiu el juliol i agost i jo em moria d'avorriment literalment.
L'estiu que em van ingressar vaig estar tot l'estiu molt amargada... ja no podia més amb la meva vida... i vaig estar 2 mesos literals sense fer res. Aquell any, jo abans de començar les vacances d'estiu em vaig prendre un pot de pastilles sencers, i uns quants mesos més enrere me'n vaig prendre unes 5 perquè sí.
Després a finals d'estiu, d'agost diria jo, tirava objectes contra el terra o contra ells, els meus pares i tal.
Ah i aquell any també estava intentant deixar de menjar del tot. Em vaig aprimar 6 kg amb poc temps, sé que és poc, però la veritat és que no vaig perdre'ls de manera sana. I el principi em va sortir molt bé, perquè tot i que no parava de pensar en el menjar, pos havia aconseguit quasi deixar de menjar, però va arribar un dia que per les nits feia afartaments, i a vegades em provocava el vòmit, però altres no, perquè sabia que era dolent.
Ja ho sé, lo que vaig passar jo, no era cap trastorn alimentari, només era una cosa per cridar l'atenció, pensareu, però jo sé que una part de mi no era per cridar l'atenció. Les ganes d'aprimar-me eren reals.
Recordo que un dels dies d'estiu vaig tirat un got contra la paret de la cuina, i es va escardar, i encara hi és. El meu pare es va emprenyar moltíssim. Aquell mateix estiu, perquè tot això va passar el mateix estiu, el mateix estiu teníem un dinar familiar. I me mare estava explicant a les meves tietes que jo no menjava. I no sé què va ser, però de cop i volta em va fer tanta ràbia tot plegat que vaig anar directe a tibar els cabells de me mare, i no fluix no, molt fort. Me mare es va posar a plorar, encara no sé si per vergonya o de mal, o les dues coses.
Després la última cosa que va passar abans que m'ingressessin no recordo què era, però sé que els meus pares estaven farts de mi, jo vaig fer alguna cosa que els va portar a portar-me al metge. Ells van anar a parlar amb la meva metge del cap del meu poble, i ella els va dir que em portessin a l'hospital de la ciutat del costat, a on es va per urgències.
Jo vaig agafar una motxilla petita amb algunes coses, per si de cas, m'ingressaven. Tot i que jo pensava que com els altres dies em dirien que no.
A la consulta vaig tirar aigua al meu pare. I no sé per què, però em van acabar ingressant. El psiquiatre va anar a dins a veure si hi havia lloc, i bueno em va dir que passés cap allà. Portaven un llit o cadira de rodes, crec que una camilla, jo no pensava que m'anessin a ingressar, però va resultar que sí.
Jo vaig dir "què passa si no pujo?" , perquè trobava ridícul allò.
Però vaig pujar, i després em van passar a una cadira de rodes, bueno no recordo bé com va anar tot plegat, però ser que 1r em van portar amb camilla i en un altre moment amb cadira de rodes.
El primer dia no tenien lloc al psiquiàtric i vaig estar a un lloc, fins l'endemà que ja tenia lloc. M'hi vaig estar quasi un mes ingressada. I vaig conèixer, sobretot una persona especial, una noia que per mi va ser molt amiga meva allà dins, sort d'ella. La trobo molt a faltar quasi fa 3 anys que no ens veiem, ella continua estant ingressada. :( i tampoc ser si li importo gaire a ella...
Aquest any no està sent tan mal com aquell, però perquè no tinc tantes vacances, perquè estic al prelaboral. I intento estar el mínim avorrida, tot i que molts cops és impossible ja que em costa molt des-avorrir-me , si no és amb gent.
HI HAN COSES QUE EM RESERVO PER MI, COM PER EXEMPLE COSES QUE POTSER PENSEU QUE HO FAIG PER CRIDAR L'ATENCIÓ, si us interessen aquestes coses feu-m'ho saber per comentaris a sota, gràcies.
dimarts, 31 de juliol del 2018
La vida és una merda o una meravella?
La vida és una merda. O pot ser meravellosa. Depèn de les persones. Hi han persones que estàn destinades a ser unes fracassades i estar depresiva.
Tinc un cacao de vida. I mai he sigut feliç. No ser el què vull o més aviat... no sé, no sé res.
Em pregunto si sóc bisexual o fins i tot asexual. És anar d'un extrem a l'altre, ho sé. Encara no ho he dit a molta gent que en un moment de la meva vida em va agradar una noia. És que no trobo la necessitat de dir-ho si jo no sé ni el què vull.
També em rallo molt pel putu menjar i pel meu cos.. quasi ningú sap lo que em ratlla això, perquè a la psicòloga ja estic farta de rallar-la amb això i passo de que es pensi que ho faig per cridar l'atenció.
I la meva família és una merda. El meu pare és un maltractador psicològic.
Fa uns anys que jo estava molt aïllada de la meva família, -de fet de família i d'amics... estava sola... no tenia a ningú. Només una suposada millor amiga que només estava amb mi quan no hi havia gent... o l'altre amiga que em feia delir de sortir i després a última hora em treia totes les il.lusions.
El meu pare em maltractava a mi, psicològicament. I ara de cop i volta ha girat la cosa. A partir de que el meu pare i meva mare van tenir whats up va passar una cosa molt rara.
El meu pare es va començar a obsessionar amb la meva mare i no la deixa sortir, ha de saber en tot moment amb qui parla, la controla.. i en fi moltes coses més, que per molt que expliqui escrivint pos no entendreu.
I al prelaboral està bé, però és un lloc temporal i estic protegida allà... i jo vull estudiar psicologia.. i si mai trobo feina mai podré avançar.
Ah, i trobo a faltar una amiga que vaig fer quan vaig ingressar... que ella ja fa 3 anys que hi és ingressada...
I de veritat quina puta merda el menjar i el cos... em vull aprimar😢
I bueno en fi no sé... moltes altres més coses...
Tinc un cacao de vida. I mai he sigut feliç. No ser el què vull o més aviat... no sé, no sé res.
Em pregunto si sóc bisexual o fins i tot asexual. És anar d'un extrem a l'altre, ho sé. Encara no ho he dit a molta gent que en un moment de la meva vida em va agradar una noia. És que no trobo la necessitat de dir-ho si jo no sé ni el què vull.
També em rallo molt pel putu menjar i pel meu cos.. quasi ningú sap lo que em ratlla això, perquè a la psicòloga ja estic farta de rallar-la amb això i passo de que es pensi que ho faig per cridar l'atenció.
I la meva família és una merda. El meu pare és un maltractador psicològic.
Fa uns anys que jo estava molt aïllada de la meva família, -de fet de família i d'amics... estava sola... no tenia a ningú. Només una suposada millor amiga que només estava amb mi quan no hi havia gent... o l'altre amiga que em feia delir de sortir i després a última hora em treia totes les il.lusions.
El meu pare em maltractava a mi, psicològicament. I ara de cop i volta ha girat la cosa. A partir de que el meu pare i meva mare van tenir whats up va passar una cosa molt rara.
El meu pare es va començar a obsessionar amb la meva mare i no la deixa sortir, ha de saber en tot moment amb qui parla, la controla.. i en fi moltes coses més, que per molt que expliqui escrivint pos no entendreu.
I al prelaboral està bé, però és un lloc temporal i estic protegida allà... i jo vull estudiar psicologia.. i si mai trobo feina mai podré avançar.
Ah, i trobo a faltar una amiga que vaig fer quan vaig ingressar... que ella ja fa 3 anys que hi és ingressada...
I de veritat quina puta merda el menjar i el cos... em vull aprimar😢
I bueno en fi no sé... moltes altres més coses...
dijous, 5 de juliol del 2018
Què sento? Rallada
Em sentoo... què sento? Tristesa? Rallada?
Estic molt rallada per una petita parida, parida per lo que estic veient... però que a mi no és parida.. és una súper rallada.
Com puc ser jo?
Per lo que estic rallada no ho diré, dins d'això tinc altres problemes que també em fan ratllar.
Per què la gent de la meva edat queda, surt, fa coses... i jo no surto, no quedo, no faig coses. No tinc res a fer, no tinc amb qui quedar i no em volen... no em sé mostrar tal com sóc. I quan em diuen de quedar dic que no. Aquí ve la meva super hiper mega ansietat que havia dit que no diria però he acaabat dient... Doncs que mai surto perquè no puc sortir sola, però després quan em diuen de quedar em quedo paral.litzada.. i no vull quedar.. però com en el fons vull quedar em rallo molt.
Estic molt trista, molt rallada...
Estic molt rallada per una petita parida, parida per lo que estic veient... però que a mi no és parida.. és una súper rallada.
Com puc ser jo?
Per lo que estic rallada no ho diré, dins d'això tinc altres problemes que també em fan ratllar.
Per què la gent de la meva edat queda, surt, fa coses... i jo no surto, no quedo, no faig coses. No tinc res a fer, no tinc amb qui quedar i no em volen... no em sé mostrar tal com sóc. I quan em diuen de quedar dic que no. Aquí ve la meva super hiper mega ansietat que havia dit que no diria però he acaabat dient... Doncs que mai surto perquè no puc sortir sola, però després quan em diuen de quedar em quedo paral.litzada.. i no vull quedar.. però com en el fons vull quedar em rallo molt.
Estic molt trista, molt rallada...
dilluns, 25 de juny del 2018
Odiar
Us podeu creure què és odiar al teu pare? ODIAR-LO.
No puc més amb ell.
Pd: Togo t'he contestat, està a l'entrada anterior.
No puc més amb ell.
Pd: Togo t'he contestat, està a l'entrada anterior.
dimecres, 20 de juny del 2018
A la merda
Hola gent! Em voleu ajudar a triar un nom?
Faré un video com ballant amb una professional, bueno de fet ja ho hem grabat. Ha de ser un nom original, m'ajudeu a pensar?
Bueno en fi. Avui m'he portat una mica malament amb la meva mare. Però m'importa una merda.
Faré un video com ballant amb una professional, bueno de fet ja ho hem grabat. Ha de ser un nom original, m'ajudeu a pensar?
Bueno en fi. Avui m'he portat una mica malament amb la meva mare. Però m'importa una merda.
divendres, 8 de juny del 2018
Emocionadaa🙆
Avui estic molt emocionada, il.lusionada...🙋.
Primer de tot perquè m'he fet una foto amb Quim Masferrer, és un actor, i va fer un programa que es deia "el foraster". Ha vingut al lloc on estic jo, al prelaboral d'Ampans.
Jo estava molt contenta perquè m'encanta això de conéixer gent famosa xD.
També m'ha fet ilu una cosa que he vist a la tele!! A "tot es mou" he vist una de les psicos al lloc on vaig jo. No és la meva psicòloga però la conec molt bé perquè em fa mindfulness i és un amor de dona😍(i ja fa anys que hi vaig a mindfulness, 5 anys).
Un dels quals em va venir ansietat mentre feiem la classe de mindfulness i ella tope maca em va tranquil.litzar😍
M'encanta jeje.
Jó... estic trista i contenta alhora, però ara ja m'estic entristint i m està marxant lo de contenta... a més que ara no tinc res a fer i bfff.....😯😦😟 crec que em tallaré, bueno no sé, sé que no ho hauria de fer, a més quan ho faig em fa mal tot el braç com si m hagués tallat els tendons. O potser és psicològic.
Jo. Estic molt trista molt molt molt... d estar mínimament contenta he passat a estar tope TOPE TRISTA...
Sabeu què? Que crec que en realitat m'agrada més els dies de cada dia perquè faig coses i estic amb ells i el menys em sento mínimament útil... aquí els findes, les hores són llargues i mal aprofitat...
Primer de tot perquè m'he fet una foto amb Quim Masferrer, és un actor, i va fer un programa que es deia "el foraster". Ha vingut al lloc on estic jo, al prelaboral d'Ampans.
Jo estava molt contenta perquè m'encanta això de conéixer gent famosa xD.
També m'ha fet ilu una cosa que he vist a la tele!! A "tot es mou" he vist una de les psicos al lloc on vaig jo. No és la meva psicòloga però la conec molt bé perquè em fa mindfulness i és un amor de dona😍(i ja fa anys que hi vaig a mindfulness, 5 anys).
Un dels quals em va venir ansietat mentre feiem la classe de mindfulness i ella tope maca em va tranquil.litzar😍
M'encanta jeje.
Jó... estic trista i contenta alhora, però ara ja m'estic entristint i m està marxant lo de contenta... a més que ara no tinc res a fer i bfff.....😯😦😟 crec que em tallaré, bueno no sé, sé que no ho hauria de fer, a més quan ho faig em fa mal tot el braç com si m hagués tallat els tendons. O potser és psicològic.
Jo. Estic molt trista molt molt molt... d estar mínimament contenta he passat a estar tope TOPE TRISTA...
Sabeu què? Que crec que en realitat m'agrada més els dies de cada dia perquè faig coses i estic amb ells i el menys em sento mínimament útil... aquí els findes, les hores són llargues i mal aprofitat...
dimecres, 6 de juny del 2018
Ets feliç?
Ets feliç? Li vaig preguntar a una amiga meva.
Avui al pre-laboral una companyera meva ha dit "porto cartes a tots els què siguin feliç" s'han mogut tots menys jo. (Com podeu imaginar era un joc).
Això, és a dir, aquest fet, m'ha fet preguntar a la meva amiga si era feliç.
Ella, encara no sé perquè no m'ha contestat però jo sé que jo no.
Què tinc que fer per ser feliç?
Avui, també, un ex-company del pre-laboral ens ha deixat un missatge de veu dient que no vindria més allà i bueno, quina pena totes aquestes coses... però són coses de la vida.. però si jo tinc que deixar d'anar al prelaboral per qualsevol cosa abans de fer els.3 anys... em sabria molt greu i em posaria encara pitjor.
Per què sóc la única que li fa por marxar del prelaboral? Por, tristesa... i no sé.
Sóc conscient que les meves entrades ja no són com eren.. o bueno, potser mai han estat bé...
Si voleu deixar el vostre petit escrit o gran i dir-me si us agrada o no o què li falta o si tinc que deixar d escriure...? En fin no sé...
Avui al pre-laboral una companyera meva ha dit "porto cartes a tots els què siguin feliç" s'han mogut tots menys jo. (Com podeu imaginar era un joc).
Això, és a dir, aquest fet, m'ha fet preguntar a la meva amiga si era feliç.
Ella, encara no sé perquè no m'ha contestat però jo sé que jo no.
Què tinc que fer per ser feliç?
Avui, també, un ex-company del pre-laboral ens ha deixat un missatge de veu dient que no vindria més allà i bueno, quina pena totes aquestes coses... però són coses de la vida.. però si jo tinc que deixar d'anar al prelaboral per qualsevol cosa abans de fer els.3 anys... em sabria molt greu i em posaria encara pitjor.
Per què sóc la única que li fa por marxar del prelaboral? Por, tristesa... i no sé.
Sóc conscient que les meves entrades ja no són com eren.. o bueno, potser mai han estat bé...
Si voleu deixar el vostre petit escrit o gran i dir-me si us agrada o no o què li falta o si tinc que deixar d escriure...? En fin no sé...
dijous, 31 de maig del 2018
divendres, 25 de maig del 2018
La vida.
Tinc tot un finde al meu davant. La vida passa. No tinc res a fer. Tot és una merda... no vull ser negativa, però..
Mireu jo pesava 80 als 14 anys, em vaig aprimar 15 kg i vaig estar amb aquests kg molts anys, fins que els 19 vaig començar a vomitar, després més tard, vaig deixar quasi de menjar, allà als 21, em vaig aprimar a 59kg, ja ho sé tampoc és tant no? Però és que el principi anava molt bé deixar de menjar, però un bon dia per la nit vaig començar a fer afartaments. Després em van ingressar pel TLP, que tirava coses per les parets i a les persones, i també li vaig tibar els cabells a me mare, que per cert, encara no li he demanat perdó (ella es va posar a plorar, i estàvem davant de la família, li vaig fer perquè va dir a la família que havia deixat de menjar, i jo no acceptava que digués allò perquè no era veritat, no havia deixat de menjar del tot...).
Total que quan em van ingressar em vaig començar a engreixar... i fins i tot vaig perdre la forma física, perquè jo anava a caminar i anava rapidet, amb una colla que anaven a caminar (són gent de l'edat dels meus pares, però per mi són com uns amics, els vaig fer a la coral, tot i que jo no parlo gaire però bueno...).
Per què us explico tot això? Doncs perquè tot això encara no ha acabat. Us penseu que he deixat de pensar en tornar a deixar de menjar? Doncs no, no he parat de pensar-ho. Però em dic a mi mateixa que després serà pitjor, perquè quan no menjava, "molt bé", em vaig aprimar, però quan tornava a menjar, em vaig engreixar més de lo que pesava, bueno, el què pesava al principi de tot, 80kg.
I sí, també encara penso en vomitar, de fet a vegades ho he tornat a fer en dies puntuals. Però ara ja intento no fer-ho mai. Però els pensaments hi són.
Però el què no aconsegueixo són els afartaments... ni aconsegueixo la forma que estava abans. Quan anem a caminar no els atrapo, sí, van molt ràpid, però a mi no sé què m'ha passat.
I us juro que quan faig un afartament de menjar jo m'odio tant...
Per què m'agrada tant el menjar? Us juro que faig lo màxim per no menjar tant..., però quan m'agafa aquella ansietat amb el menjar... tot lo que he vigilat uns dies enrere a la merda tot...
I llavors és quan em venen els pensaments de vomitar o de deixar de menjar, perquè m'és més fàcil deixar de menjar del tot... tot i que es passa fatal i tot és un bucle.
No estic dient que deixeu de menjar...
Les coses bé.
Però jo no entenc..per què em costa tant.
I llavors l'altre cosa és que a vegades em venen les ganes de morir-me, perquè la meva vida és una desgràcia...
M'agradaria fer com els de la meva edat (24 anys), que és lo normal... Viatjar, sortir de farra, currar i disfrutar de les oportunitats.. Però és que jo no tinc amics.
I encara sort que estic al prelaboral, que he tingut oportunitats de fer coses gràcies això, com per exemple fer de model, ballar amb una professional, que estic en procés, fer expressió corporal.. que guai, penso en això i penso que això és guai. A veure, el lloc, el prelaboral, és un lloc que et preparen per treballar i si tens trastorn mental.
La veritat és que si no estigués al prelaboral estaria acabada. I sabeu què? que quan se m'acabin els diners no sé com ho faré per anar allà... pel gaso-il... Jo no treballo i se m'estan acabant els diners, de fet, acabo de pensar... per què us estic explicant lo dels diners? Sóc tonta tio.
Bueno ara ja he soltat mitja vida.
Sabeu què? També estic nostàlgica...
Ojalà algun dia de la meva vida estigui contenta de la meva vida, ojalà algun dia pugui estudiar psicologia, ojalà algun dia tingui amics, ojalà algun dia pugui viatjar, ojalà algun dia ser més independent... ojalà ojalà ojalà...
Mireu jo pesava 80 als 14 anys, em vaig aprimar 15 kg i vaig estar amb aquests kg molts anys, fins que els 19 vaig començar a vomitar, després més tard, vaig deixar quasi de menjar, allà als 21, em vaig aprimar a 59kg, ja ho sé tampoc és tant no? Però és que el principi anava molt bé deixar de menjar, però un bon dia per la nit vaig començar a fer afartaments. Després em van ingressar pel TLP, que tirava coses per les parets i a les persones, i també li vaig tibar els cabells a me mare, que per cert, encara no li he demanat perdó (ella es va posar a plorar, i estàvem davant de la família, li vaig fer perquè va dir a la família que havia deixat de menjar, i jo no acceptava que digués allò perquè no era veritat, no havia deixat de menjar del tot...).
Total que quan em van ingressar em vaig començar a engreixar... i fins i tot vaig perdre la forma física, perquè jo anava a caminar i anava rapidet, amb una colla que anaven a caminar (són gent de l'edat dels meus pares, però per mi són com uns amics, els vaig fer a la coral, tot i que jo no parlo gaire però bueno...).
Per què us explico tot això? Doncs perquè tot això encara no ha acabat. Us penseu que he deixat de pensar en tornar a deixar de menjar? Doncs no, no he parat de pensar-ho. Però em dic a mi mateixa que després serà pitjor, perquè quan no menjava, "molt bé", em vaig aprimar, però quan tornava a menjar, em vaig engreixar més de lo que pesava, bueno, el què pesava al principi de tot, 80kg.
I sí, també encara penso en vomitar, de fet a vegades ho he tornat a fer en dies puntuals. Però ara ja intento no fer-ho mai. Però els pensaments hi són.
Però el què no aconsegueixo són els afartaments... ni aconsegueixo la forma que estava abans. Quan anem a caminar no els atrapo, sí, van molt ràpid, però a mi no sé què m'ha passat.
I us juro que quan faig un afartament de menjar jo m'odio tant...
Per què m'agrada tant el menjar? Us juro que faig lo màxim per no menjar tant..., però quan m'agafa aquella ansietat amb el menjar... tot lo que he vigilat uns dies enrere a la merda tot...
I llavors és quan em venen els pensaments de vomitar o de deixar de menjar, perquè m'és més fàcil deixar de menjar del tot... tot i que es passa fatal i tot és un bucle.
No estic dient que deixeu de menjar...
Les coses bé.
Però jo no entenc..per què em costa tant.
I llavors l'altre cosa és que a vegades em venen les ganes de morir-me, perquè la meva vida és una desgràcia...
M'agradaria fer com els de la meva edat (24 anys), que és lo normal... Viatjar, sortir de farra, currar i disfrutar de les oportunitats.. Però és que jo no tinc amics.
I encara sort que estic al prelaboral, que he tingut oportunitats de fer coses gràcies això, com per exemple fer de model, ballar amb una professional, que estic en procés, fer expressió corporal.. que guai, penso en això i penso que això és guai. A veure, el lloc, el prelaboral, és un lloc que et preparen per treballar i si tens trastorn mental.
La veritat és que si no estigués al prelaboral estaria acabada. I sabeu què? que quan se m'acabin els diners no sé com ho faré per anar allà... pel gaso-il... Jo no treballo i se m'estan acabant els diners, de fet, acabo de pensar... per què us estic explicant lo dels diners? Sóc tonta tio.
Bueno ara ja he soltat mitja vida.
Sabeu què? També estic nostàlgica...
Ojalà algun dia de la meva vida estigui contenta de la meva vida, ojalà algun dia pugui estudiar psicologia, ojalà algun dia tingui amics, ojalà algun dia pugui viatjar, ojalà algun dia ser més independent... ojalà ojalà ojalà...
dilluns, 16 d’abril del 2018
Pués nah.. aquí estamos.
No entenc per què merda tothom és més feliç que jo. Bueno de fet jo no n'estic gens de feliç... però no puc fer res per canviar-ho perquè jo quasi no parlo. No sé què dir, és una merda.
Com és que hi ha gent que se'n surt tan bé i jo no?
Jo conec persones que abans estaven una mica com jo i ara són felices, sens dubte però, passen els anys i jo estic igual... és que no canvia res...
Jo em vull morir tio... i per què merda menjo tant per berenar....? Tot és una merda...
Com és que hi ha gent que se'n surt tan bé i jo no?
Jo conec persones que abans estaven una mica com jo i ara són felices, sens dubte però, passen els anys i jo estic igual... és que no canvia res...
Jo em vull morir tio... i per què merda menjo tant per berenar....? Tot és una merda...
dimecres, 11 d’abril del 2018
Avui estic molt...
Sóc tonta tio, TONTA, TONTA, TONTA....
La meva mare està boja, igual que el meu pare i el meu germà també, tots ho són.
Quan el meu pare no fa res (de cridar i totes aquestes coses)llavors me mare es fica amb mi tio... i em crida i jo no li he fet res. A sobre que la defenso quan el meu pare es fica amb ella.
I amb mi es fica tots de la meva família. Però és que el meu pare no us podeu imaginar com em crida i m'insulta... tot i que per mi ja és lo normal. No sé. Avui estic molt trista, de fet molts cops ho dic això.
Què serà de mi?....
Sabeu què em passa ara? Que els de la coral (jo estic en una coral, per si no us recordeu o no sabíeu) doncs els de la coral van de viatge 3 dies i jo tinc un problema...bueno 2.
El primer és que tinc hora amb una psicòloga que no és la de tota la vida, és una especialista d'una altre cosa que em fa falta anar, no us diré de què és, encara que potser alguns ho heu pensat. No deixaré d'anar amb la quina vaig, només que un dia tinc hora amb aquesta, i clar per demanar una altre hora a saber quin dia em diu......... és un dels dies que aniríem de viatge...
El segon problema són els diners... No hi ha més a dir.
I avui tinc que fer un pagament ja... i evidentment no els tinc jo.
I sóc tan "guai", que encara no li havia dit al meu pare, per por als seus crits i perquè jo ja havia decidit que aniria a la psicòloga... però ara a últim moment estic pensant si anar o si què, tot i que ara segurament ja he fet tard.
I tot plegat em fa estar trista.
No sé si m'enteneu.
La meva mare està boja, igual que el meu pare i el meu germà també, tots ho són.
Quan el meu pare no fa res (de cridar i totes aquestes coses)llavors me mare es fica amb mi tio... i em crida i jo no li he fet res. A sobre que la defenso quan el meu pare es fica amb ella.
I amb mi es fica tots de la meva família. Però és que el meu pare no us podeu imaginar com em crida i m'insulta... tot i que per mi ja és lo normal. No sé. Avui estic molt trista, de fet molts cops ho dic això.
Què serà de mi?....
Sabeu què em passa ara? Que els de la coral (jo estic en una coral, per si no us recordeu o no sabíeu) doncs els de la coral van de viatge 3 dies i jo tinc un problema...bueno 2.
El primer és que tinc hora amb una psicòloga que no és la de tota la vida, és una especialista d'una altre cosa que em fa falta anar, no us diré de què és, encara que potser alguns ho heu pensat. No deixaré d'anar amb la quina vaig, només que un dia tinc hora amb aquesta, i clar per demanar una altre hora a saber quin dia em diu......... és un dels dies que aniríem de viatge...
El segon problema són els diners... No hi ha més a dir.
I avui tinc que fer un pagament ja... i evidentment no els tinc jo.
I sóc tan "guai", que encara no li havia dit al meu pare, per por als seus crits i perquè jo ja havia decidit que aniria a la psicòloga... però ara a últim moment estic pensant si anar o si què, tot i que ara segurament ja he fet tard.
I tot plegat em fa estar trista.
No sé si m'enteneu.
dimarts, 20 de març del 2018
Sempre igual.
Avui quan he arribat a casa m'he trobat als meus pares discutint...........
La meva mare feia aquella cara, com si anés a explotar plorant o algo així.
Li he preguntat al meu pare que què havia fet? Ell ja m'ha contestat cridant, i m'ha dit que no havia fet res, que estava al sofà dormint, o algo així.
Però per què estaria de la manera que estava me mare, si no li havia fet res el meu pare? Jo crec que sí, que el meu pare li havia fet algo. Total que me mare ha marxat de casa i no sé on ha anat, ara crec que ja ha arribat, perquè he sentit soroll.
Jo estic farta del meu pare, sobretot ell. I me mare tio, que no fa res al respecte, es podrien separar i ale, però no tio. Ella sembla que li agradi que la maxaquin, no canvia ni res de la seva vida.
No, potser ni el meu pare ni la deixaria que marxés, però jo si fos ella, o una de dos, o em suïcido o intento canviar coses.
És que el meu pare des que té whats s'ha tornat pitjor. A veure de fet a mi em cridava molt. i em matxacava contínuament, però ara és me mare. No sé si ho passo pitjor ara, o quan m'insultava a mi cridant....
De fet estic fent igual que me mare... jo tb diria o em suïcido o canvio, i pensaments suïcides ja en tinc ja.. i canviar no sé si puc.. de fet no puc canviar.. jo intento, però a veure si no tinc amics no tinc amics...molts cops tinc ganes de fotre'm pastis i ja està. És que no sóc feliç sabeu?
La meva mare feia aquella cara, com si anés a explotar plorant o algo així.
Li he preguntat al meu pare que què havia fet? Ell ja m'ha contestat cridant, i m'ha dit que no havia fet res, que estava al sofà dormint, o algo així.
Però per què estaria de la manera que estava me mare, si no li havia fet res el meu pare? Jo crec que sí, que el meu pare li havia fet algo. Total que me mare ha marxat de casa i no sé on ha anat, ara crec que ja ha arribat, perquè he sentit soroll.
Jo estic farta del meu pare, sobretot ell. I me mare tio, que no fa res al respecte, es podrien separar i ale, però no tio. Ella sembla que li agradi que la maxaquin, no canvia ni res de la seva vida.
No, potser ni el meu pare ni la deixaria que marxés, però jo si fos ella, o una de dos, o em suïcido o intento canviar coses.
És que el meu pare des que té whats s'ha tornat pitjor. A veure de fet a mi em cridava molt. i em matxacava contínuament, però ara és me mare. No sé si ho passo pitjor ara, o quan m'insultava a mi cridant....
De fet estic fent igual que me mare... jo tb diria o em suïcido o canvio, i pensaments suïcides ja en tinc ja.. i canviar no sé si puc.. de fet no puc canviar.. jo intento, però a veure si no tinc amics no tinc amics...molts cops tinc ganes de fotre'm pastis i ja està. És que no sóc feliç sabeu?
dijous, 1 de març del 2018
hi havia una vegada...
Hi havia una vegada una nena que ja de nena no era molt feliç. Sempre havia estat una mica rexonxeta i fea per ella mateixa, SEMPRE, no recordo dia que no ho pensés, potser alguna vegada quan tenia 3 anys encara no ho havia pensat.
Ella no tenia cap germà ni germana i era lo que més desitjava en aquest món. A la infantesa tenia amics, bueno, més aviat amigues. Però molt sovint aquestes nenes deixaven de banda a ella, la protagonistes i per dins seu no anava bé, ja que molt sovint els nens són dolents.
Als 6 anys esperaven un germanet per ella, però no va anar bé i la seva mare va haver d'avortar. Finalment als 8 anys va tenir un germanet. Ella estava molt il·lusionada, per fi se li havia fet el somni realitat.
Jo ja no recordo dia que aquesta nena fos feliç. Mai ho ha estat.
Quan va néixer el seu germanet totes les mirades i tot anava cap al seu germà. La mare de la nena va obligar-la anar del cole a casa i de casa al cole a peu, sola, quan tots els seus companys els anaven a buscar amb cotxe.
Jo crec que li va afectar molt que la seva iaia estava molt pel seu germanet.
Tot i així sembla que a simple vista tampoc fos tan desastrosa la seva vida... però creieu-me per ella ho era.
Quan tenia 8 anys feia veure que en tenia 6 i sinó s'imaginava el seu futur. Mai li agradava ser com era, no volia ser qui era.
Als 12 anys va passar de fer primària a fer secundària, com tot nen/a ha de fer per força.
Des del primer dia de 1r de la ESO no deia res, i des del primer dia li van fer bulliyng. Potser el primer dia no era bulliyng, però la tractaven malament.
Potser el fet que no tingués res a dir el primer dia de classe de primer d'eso, o els 4 anys venia ja de la infantesa, perquè sempre he pensat... Per què era culpa aquell maleït dia no vaig dir res? O per què encara sóc com sóc.... no dic res i bla bla bla?
Potser perquè a la infantesa ja em van fer masses coses, NO HO SÉ.
Creieu-me quan us dic que no volia ser jo, quan em preguntava perquè no deia res.....
Quan vaig acabar la ESO vaig començar 1r d'estètica, NO HO VOLIA FER, però era per fer alguna cosa mentre no tenia l'edat per fer el curs pont. Vaig fer els 2 putus anys d'aquella merda. Potser deia alguna cosa més, però poca més. Estava sola, com sempre.
Vaig fer el curs pont, d'un any, i també molt sola. Vaig fer el grau superior d'educació infantil, i en el fons també sola, però ja deia algo més que a la ESO.
I ara estic en el prelaboral d'ampans. Un lloc on persones amb trastorn mental podem anar per preparar-nos per treballar. Tampoc és que estigui amb moltes amistats, però allà em sento acollida, però en el fons també sola. Potser és un problema que tinc jo, no, potser no. Ho és.
M'he saltat moltes coses que han passat, però que si heu anat seguint el meu blog segur que sabreu.
Estic en un mar de dubtes. Les profes del prelaboral, bueno les monitores em fan moltes preguntes... i jo no les ser respondre...
Sabeu? Tinc 23 anys a punt de fer 24 i no havia tingut mai novio, ni un liu que durés més de una nit. Tenia lius de una nit de borratxera. Allà al prelaboral vaig conèixer a un que ens vam liar, i vam estar de finals de desembre fins ara el febrer... però en amagat, ell no volia que se sabés... i aquest dilluns passat em va deixar per una altre noia, i endevineu... amb aquesta no li ha faltat temps, ja ho saben tots els del prelaboral. Però sabeu què? Que jo sortia amb ell, però en el fons no sé si m'agradava. Era una cosa molt rara... i tot i així em sento trista.
I ara mateix tinc ganes de vomitar tot el què he menjat, perquè m'he passat i no em vull engordar sabeu?
bfff vull posar més coses però no sé com fer-ho perquè quedi bé, és que ho vull posar tot però bueno en fi.
A la merda, que és una merda entrada. WTF?
Ella no tenia cap germà ni germana i era lo que més desitjava en aquest món. A la infantesa tenia amics, bueno, més aviat amigues. Però molt sovint aquestes nenes deixaven de banda a ella, la protagonistes i per dins seu no anava bé, ja que molt sovint els nens són dolents.
Als 6 anys esperaven un germanet per ella, però no va anar bé i la seva mare va haver d'avortar. Finalment als 8 anys va tenir un germanet. Ella estava molt il·lusionada, per fi se li havia fet el somni realitat.
Jo ja no recordo dia que aquesta nena fos feliç. Mai ho ha estat.
Quan va néixer el seu germanet totes les mirades i tot anava cap al seu germà. La mare de la nena va obligar-la anar del cole a casa i de casa al cole a peu, sola, quan tots els seus companys els anaven a buscar amb cotxe.
Jo crec que li va afectar molt que la seva iaia estava molt pel seu germanet.
Tot i així sembla que a simple vista tampoc fos tan desastrosa la seva vida... però creieu-me per ella ho era.
Quan tenia 8 anys feia veure que en tenia 6 i sinó s'imaginava el seu futur. Mai li agradava ser com era, no volia ser qui era.
Als 12 anys va passar de fer primària a fer secundària, com tot nen/a ha de fer per força.
Des del primer dia de 1r de la ESO no deia res, i des del primer dia li van fer bulliyng. Potser el primer dia no era bulliyng, però la tractaven malament.
Potser el fet que no tingués res a dir el primer dia de classe de primer d'eso, o els 4 anys venia ja de la infantesa, perquè sempre he pensat... Per què era culpa aquell maleït dia no vaig dir res? O per què encara sóc com sóc.... no dic res i bla bla bla?
Potser perquè a la infantesa ja em van fer masses coses, NO HO SÉ.
Creieu-me quan us dic que no volia ser jo, quan em preguntava perquè no deia res.....
Quan vaig acabar la ESO vaig començar 1r d'estètica, NO HO VOLIA FER, però era per fer alguna cosa mentre no tenia l'edat per fer el curs pont. Vaig fer els 2 putus anys d'aquella merda. Potser deia alguna cosa més, però poca més. Estava sola, com sempre.
Vaig fer el curs pont, d'un any, i també molt sola. Vaig fer el grau superior d'educació infantil, i en el fons també sola, però ja deia algo més que a la ESO.
I ara estic en el prelaboral d'ampans. Un lloc on persones amb trastorn mental podem anar per preparar-nos per treballar. Tampoc és que estigui amb moltes amistats, però allà em sento acollida, però en el fons també sola. Potser és un problema que tinc jo, no, potser no. Ho és.
M'he saltat moltes coses que han passat, però que si heu anat seguint el meu blog segur que sabreu.
Estic en un mar de dubtes. Les profes del prelaboral, bueno les monitores em fan moltes preguntes... i jo no les ser respondre...
Sabeu? Tinc 23 anys a punt de fer 24 i no havia tingut mai novio, ni un liu que durés més de una nit. Tenia lius de una nit de borratxera. Allà al prelaboral vaig conèixer a un que ens vam liar, i vam estar de finals de desembre fins ara el febrer... però en amagat, ell no volia que se sabés... i aquest dilluns passat em va deixar per una altre noia, i endevineu... amb aquesta no li ha faltat temps, ja ho saben tots els del prelaboral. Però sabeu què? Que jo sortia amb ell, però en el fons no sé si m'agradava. Era una cosa molt rara... i tot i així em sento trista.
I ara mateix tinc ganes de vomitar tot el què he menjat, perquè m'he passat i no em vull engordar sabeu?
bfff vull posar més coses però no sé com fer-ho perquè quedi bé, és que ho vull posar tot però bueno en fi.
A la merda, que és una merda entrada. WTF?
dimarts, 6 de febrer del 2018
Coses.
A les meves entrades he tingut dies de tot... en el passat crec que molts alts i baixos... i potser ara amb la medicació nova vaig millorar una mica, però no significa que estigui bé o que sigui feliç. No, no ho significa. Però bueno..., és lo què hi ha... lo que em fa por quan deixi d'anar amb la x (psicòloga). Jo crec que faré qualsevol cosa per seguir anant... tot i que de moment no arriba aquest moment.. doncs vaig fent...
A casa meva les coses han canviat, no és que el meu pare hagi millorat en allò d'insiltar-me i tota la pesca, de fet tot el contrari... ha empitjorat.. ara sembla que no em crida tant, o sigui quan a ell li dóna la gana m'insulta com abans i tal però és que ara a més a més sembla que s ha tornat boig...
Des que al mòbil hi té whatsupp s ha tornat boig total... controla un munt a me mare, un munt és un munt... i crida molt, com abans i sento a me mare plorant i tot plegat és una merda. La controla, la insulta, només el vol per ella.. i ella plora, i altres coses, després bé el meu pare el darrere i no deixa estar a me mare fins que ella torna a deixar-se controlar..
Les coses amb el menjar pues segueix anant malament. A veure no tinc ni anorèxia ni bulimia , però la cosa no va bé.
I tinc un altre tema molt preocupada, però no el diré per aquí, de moment...
A casa meva les coses han canviat, no és que el meu pare hagi millorat en allò d'insiltar-me i tota la pesca, de fet tot el contrari... ha empitjorat.. ara sembla que no em crida tant, o sigui quan a ell li dóna la gana m'insulta com abans i tal però és que ara a més a més sembla que s ha tornat boig...
Des que al mòbil hi té whatsupp s ha tornat boig total... controla un munt a me mare, un munt és un munt... i crida molt, com abans i sento a me mare plorant i tot plegat és una merda. La controla, la insulta, només el vol per ella.. i ella plora, i altres coses, després bé el meu pare el darrere i no deixa estar a me mare fins que ella torna a deixar-se controlar..
Les coses amb el menjar pues segueix anant malament. A veure no tinc ni anorèxia ni bulimia , però la cosa no va bé.
I tinc un altre tema molt preocupada, però no el diré per aquí, de moment...
divendres, 2 de febrer del 2018
Com saber si t'agrada algú o no.
Estic trista.
Tinc gana.
Fuck la gana..
No sé per què és tan difícil tot?.. per què no pots saber un mateix què li agrada i què no (?). Sé que no és normal no saber-ho, per tant lo "normal" seria que ho sabés...
En fi..., estic confosa la veritat..
No ho sé. La resposta és que no sé ni si m agrada un o no...
Tinc gana.
Fuck la gana..
No sé per què és tan difícil tot?.. per què no pots saber un mateix què li agrada i què no (?). Sé que no és normal no saber-ho, per tant lo "normal" seria que ho sabés...
En fi..., estic confosa la veritat..
No ho sé. La resposta és que no sé ni si m agrada un o no...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)