Sentiments

Ella estava en un lloc fons i endins, com si d'un pou es tractés. Però era la seva ment.
Ofegava les seves penes amb l'alcohol. No sap què li passa. Es sent trista.
A l'hora de parlar no deia res.
Un dia després d'anys, no sap per què però va dir algo. Però tothom la va ignorar.
Llavors tots esforços per intentar parlar no serveixen per a res.
Ella li agradaria ser una persona normal.
Ella estima molt a la seva cosina petita, en canvi ella no li fa cas.
Ella vol parella, però no arriba. Des dels 14 anys que la seva amiga li diu que ja arribarà. Però així passen els dies, els mesos, anys.... 15,  16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24... quants més han de  passar? Creieu que ella aconseguirà parella? Que ella estimi i sigui estimada? Possiblement si continua com fins ara doncs no.
Està nostàlgica i no sap per què.

Sentiments.

 No sé què em passa.

Cançó que avui aquesta noia no pot parar d'escoltar-la.♥
https://www.youtube.com/watch?v=e8vI0pYLcYU

Una història en fets reals

Una història en fets reals.

Ella estava corrent perquè els nens de la classe l'estaven acorralant. Però un dels nens li va agafar la seva motxilla i li va treure la motxilla. Es van començar a passar la motxilla entre ells. Ella n'estava farta... però el què més l'angustiava era que algú de les botigues del poble veigués allò. Ella es sentia agredida, i el què menys volia és que algú la veiés.
Mentre es passaven la motxilla es reien d'ella. I ella, com he dit abans, lo que més es preocupava és que la veigués algú conegut.
Ella tot això no ho parlava amb ningú. S'ho guardava tot per ella. Per això el menjar la feia tornar boja.
Quan aquestes coses els hi feien a classe es posava a plorar com una magdalena... i és que els seus comentaris la ferien. I li feien coses insuportables que no us podríeu imaginar.
Un dia dels què estava plorant va posar el cap sobre la taula cap per avall, perquè els profes no la veiguessin plorar. Quan va venir la profe va dir què em passava, i un dels líders li va dir que li feia mal de panxa a ella. I ella no va dir res, però al cap de bastants anys després pensa que hauria d'haver enfrontat i dir que estava plorant per lo què li feien, però igualment potser no valia la pena. La mestra no hagués fet res, perquè ho veien i no feien res.
Tornant per on he començat... ella va arribar a casa, va agafar un paquet de galetes i va anar a l'estudi. Passava els dies de la seva vida a l'estudi.
Un dia va decidir que volia perdre pes.
Va començar amb una dieta, però fallava. Després va continuar deixant el pa, les bolleries... anar reduïnt el menjar... però a vegades es descontrolava i menjava un milló de porcaries (bolleries).
Es penedia molt i un dia va decidir vomitar.
Al principi quan estava gorda menjava molta bolleria, quan els nens l'atacaven semblava que el menjar era el seu aliat. Però en el fons allò li feia més mal, doncs es penedia molt.
I quan va decidir vomitar i no menjar allò era tot un bucle.
Un dia dels què estava desesperada per el què li havien fet a la classe, va agafar una cuxilla i es va tallar. El primer cop que es va tallar. Després una mica més endavant va tenir l'idea d'agafar una maquineta i descargolar-la i tallar-se amb allò.

Una merda història basats en fets reals

Ho sento, no m'agrada gaire aquesta entrada perquè no l'he fet gens bé.

Si penseu lo contrari m'ho podeu fer saber amb un comentari d'aquesta entrada.

Gràcies!

El menjar em torna boja....

Hola!!
Sincerament només volia desfogar-me perquè sóc una gorda de merda i sempre que intento aprimar-me i miro amb el menjar després només tinc ganes de menjar xocolata... i bueno em foto un atracón de menjar... :( i no vull més això. Ho vull controlar...
Ups, i ara m'acaba d'agafar un pinxanso serio al cor, en serio. Em fa mal... Aiiiiii estic tant tipa.... :(
Algú sap si es pot ingressar per parar de menjar. O bueno el menys no fotra'm atracons...
I estic tant gorda... jo em vull aprimar en serio...
Ua no sóc experta en això professionalment, però diria que vaig passar de tindre  trastorn per afartament, a bulímia a un altre cop trastorn per afartament... i aquí estic.. tot i que algun dia també encara vomito.
A veure també hagués dit principi d'anorèxia i nerviosa, però no ho dic perquè no ho crec i no en tinc ni idea. Deixar de menjar del tot no ho vaig fer, però sí que havia reduït molt el menjar. Després el cap d'unes setmanes vaig tornar als afartaments i quasi no menjava i quan feia afartaments a vegades vomitava a vegades no. Per això... que era una cosa rara... potser mai he tingut cap trastorn alimentari. No bueno, això sí segons la meva psicòloga. I a més em ralla molt el meu pes... i intento tenir un control, però em descontrolo de seguida menjant i sentint-me com una merda.

En fin...

Un altre cop

Estic tipa. Molt tipa. Porto tot el dia intentant no menjar xocolata i què he fet a la nit per postres de sopar??? Exacte! Menjar xocolataa...
Per sopar m'he menjat 1 pizza sencera, un tros de coca de poma i 2 bombons..
Em sento molt malament... però últimament no puc passar sense menjar res de xocolata... o sigui que necessito menjar xocolata...
Bff.. em vull aprimar però no puc... des que vaig sortir del psiquiàtric que encara sóc molt més gorda i que no puc parar de menjar... potser són les putes pastilles... "nuse"...

Ah sabeu què em passa a la vista? Que veig un punt negre que es belluga amunt i avall, dreta i esquerra. I desapareix i torna a aparèixer. Vaig anar a l'òptica perquè va passar una setmana i encara em passava, de fet ja ha passat una mica més d'una setmana i encara no m'ha passat, però ara estic esperant les respostes d'una puta prova que val 30€...

Bueno en fi...

Ah. I estimo molt molt molt la meva cosina, i estic trista per la situació familiar que tenim i pels familiars perquè no som una família feliç. Una part pel meu pare, que és un maltractador psicològic.. i que la meva família no el suporta i hi han alguns que aguanten, però altres que no el suporten.
Si pensàveu que la família perfecte existeix aneu equivocats, xD tenia ganes de dir aquesta frase. No, però en serio.

Vull tornar a estar ingressada.