eik

Ahir el matí/migdia vaig anar a l'assistenta social i em vaig trobar dos persones que conec, de psicòlegs i tal, i em va fer molta il·lusió. Jo sóc així de tonta que m'il·lusiono de seguida i etc.
I avui he anat amb una amiga meva, de fet la quina m'agradava o m'agrada o no sé.
A la merda. Anava a escriure una entrada, però per explicar me vida?..................
Bueno pos vale ho explico. Amb l'amiga hem anat a casa d'una que és amiga del amic de me amiga. I es fotien de tot, en plan drogues i fumaven porros. Eren "ahí todos xungos". No m'hi sentia de gust.
Ah... i m"agrada" un del prelaboral que resulta que li agrado, i pensava que m'agradava però ara no ho sé... i demà hem quedat i estic molt nerviosa.
La veritat és que anar el prelaboral em va molt i molt bé, per començar he conegut persones i per acabar moltes coses, no sé.
Ja us aniré explicant què tal amb el noi.
Mai m'havia passat que el què m'agradés també li agradés jo. Però és que m'estic adonant que potser no m'agrada tant, perquè en realitat encara m'agrada la noia. Però en realitat tots els què m'han agradat de veritat encara "m'agraden" en certa manera, o sigui que no aconsegueixo treure-me'ls del cap.

Com una puta merda.

Per què quan surto de la psicòloga em sento tan malament???? i tinc ganes de tallar-me i de agggg no sé.
Demà tinc psiquiatre a veure com anirà............................................ :(
Com una puta merda em sento.
No vull donar pena i no és que no vulgui avançar... simplement potser és que no em va bé la teràpia, sabeu?..
Sempre que surto d'allà em sento fatal i només tinc ganes de tornar-hi.... i ara no em donen hora fins d'aquí dos mesos.
El final em tornaré a fer coses perjudicials per mi un altre cop...
bfff n'estic farta....
Què en penseu? de per què em sento tan malament quan surto de la psicòloga???

No és com esperava..

M'agradaria ser millor escriptora, ser una bona escriptora, m'agradaria en ocasions tornar a fer les entrades que feia (estava més inspirada), m'agradaria ser bona cantant, tindre una veu preciosa, però no la tinc. M'agradaria que amb l'edat que ja tinc (23 anys), ja estès una mica millor (per mi no he millorat i em sento quasi igual, segueixo sense amics i amb la vergonya...).
M'agradaria no rallar-me per parides, perquè hi ha gent que en diu parides... però estar més prima, que ho desitjo, no és una parida, és una cosa que sento que vull. Que no hauria de deprendre d'aquestes coses, potser sí, però mira...
I ara sincerament no sé per què escric, perquè és una merda d'entrada, ja dic sembla com si encara hagués empitjorat com a escriptora.
M'agradaria, encara que aquella entrada que vaig fer de "d'aquí 10 anys tindré el món a les meves mans.." doncs es complís, però cada cop ho veig més lluny, amb els 23 anys que tinc... i encara no he treballat, tret de 3 mesos en un forn i ni tinc una colla d'amics, ni he escrit un llibre, ni tinc parella...
Tenir 23 anys i encara estar a on estic, no ho esperava, esperava ser més feliç.
Beh, jo que sé que no sé ni perquè faig aquesta entrada... potser arriba el moment de deixar-lo definitivament el blog... o potser només escriure quan em fa falta de veritat.

Intent d explicar a on "treballo"

Hola. Avui us vull parlar del prelaboral, el lloc on vaig a treballar jo.
És d'ampans. Ampans és un lloc molt gran on hi van persones amb discapacitat i altres, el prelaboral està dins d'ampans diguem. I el prelaboral és per persones amb trastorn mental, és on estic jo. És un lloc que treballes, et preparen per treballar, però NO et paguen RES.. aquesta és la putada.
És com una classe, però que fem feines com anar a l'hort, restauració de mobles, manipulats, aula oberta, orientació laboral... però a part d'això t'ajuden amb lo que ells creuen que et falta, com per exemple, en el meu cas, perdre la vergonya, però no sé si ho aconseguiré, perquè de veritat que jo no sé què dir.
La veritat és que jo pensava que no era per mi, que no m'hi adaptaria.. això abans de saber res d'allò i el primer dia.. La meva psicòloga em va dir que m'aniria bé.
El cap dels dies ja estava "adaptada" i m'hi sento molt bé i part d'ells, però per una part penso que és una merda perquè per exemple, no em paguen.. i jo necessito diners i més si vull estudiar psicologia.
Però crec que em va molt bé perquè et "fan espavilar" i a més si no fos pel prelaboral jo ni treballaria ni estudiaria pels diners. O sigui que estaria a casa sense fer res, i ja hi he estat altres cops i no em va bé pel trastorn mental ni per res. No fer res et fa portar més a la merda. I sense al prelaboral no hagués fet moltes coses, coses que estan bé, perquè a vegades anem al teatre (pagant, mínim però pagant), també fem coses amb nens i a méd jo tinc el grau superior d educació infantil.. tot i que no sé la feina no és de la meva vida..
I en resum tot això. No sé si penjar-ho perquè només faltaria que ho veigués algú que va amb mi al prelaboral. (Pq em faria vergonya). De fet crec que no he dit res dolent, només el què penso.
I no sé... ara mateix pos estic enrabiada pel meu putu germà que porta els seus amics a casa i trista també estic... i estic a la banyera per fer algo. Sí, estic a la banyera mentre escric això 😂 xd.
I estic trista perquè no aconsegueixo aprimar res, i pq no puc evitar fer un "afartament" per la tarda.. i pq no puc controlar la meva gana.. i bfff..
No sé si publicar-ho de veritat.. l'últim cop que vaig escriure no ho vaig publicar.
És que tio no em segueix ningú ja..(?)
Qui ho llegeixi que escrigui algo als comentaris encara q sigui amb anònim, gràcies.
També estic trista pq m agradaria ser psicòloga... i no sé si mai ho aconseguiré.. i pq vull parella pq d aquí un temps vull fills ja filles. Bueno encara sóc jove però... bff...
I per altres coses estic trista.. bff nse..jo vull ingressar i.. només vull que les coses vagin bé..
Bueno va... si ho veu algun profe meu d allà o algun company espero que no mal penseu de mi.. és des del meu punt de vista i no sé... (ai perdó, que no puc dir no ho sé. Res el meu profe que bueno en fi nah)
Merda merda merda. Encara estic pitjor ara.. m acaben de trucar per feina i jo els hi he dit que no q estic al prelaboral.. però que sóc tonta? Jo no vull feina? En el fons no... bff.... com els hi digui als meus pares em maten...
Ah, i a on treballo, això del prelaboral, segons ells és màxim 3 anys. És molt en realutat ja està allà 3 anys.. encara que sigui un bé per tu..

Ella...

Et trobo tan guapa.. m'agrades tant...
Jo ja no sé si el què sento per tu és amor o amistat.. però t'estimo tan que em fa mal...
Perquè quan no em parles em moro per dins..
M agrades tant, de veritat..
Em fa mal quan em contestes borde o quan no dius el què m'agradaria que diguéssis.
I no sé a què bé, però... em sento tan identificada en com et sents tu.. i potser jo també estic depre però com em costa tant.. jo sé de què parlo.
Estic sola. Estic a la meva habitació. Aniria a dormir sent les 21.00 de la nit, però és que és tan d'hora..
De veritat... m'agrades tant... quan veig la foto teva de perfil penso:"ais".

Pels què no sabeu.... m'agraden els tius i aquesta noia és l excepció que em va enamorar. Sóc una noia. I no em cosindero ni lesbiana, ni bisexual ni hetero. Em sento una persona (noia) que un cop em puc enamorar de una noia o d un noi. De moment penso això.. més endavant potser m'adono que sóc bisexual, no sé. I no tinc cap problema en dir que m agrada una noia sent que jo també sóc noia. O sigui que si em tornés a enamorar d una noia i ella em pertineixi (ho he dit bé?) Pos no tindria problema.. igual que si un noi m enamorés i li respongués, o sigui que ell també em volgués.
Ah i ja de pas us dic. Cap tiu en la vida li he agradat quan a mi m ha agradat, en canvi el contrari, que ell li agradés jo.. encara que a mi no m agradés passava algo entre nosaltres.. pq sóc així de tonta i em fa por que no trobi ningú que a mi m agradi que ell també li agradés... apff
És que sembla que hi vegi a venir..
Si hagués tingut que esperar a liar-me amb un que m agradés a mi i que jo també li hagués agradat crec que encara seria hora de liar-me amb algú... i como que no..
En fi no sé , què en penseu de tot això?
Jo em moro d'amor per ella.. la meva psico diu que no em fa bé que siguem amigues.. i jo ho sé.. però és que no vull deixar de ser amigues...

GORDA..

Només puc posar que odio la meva xixa i que em vull aprimar...per molt adolescent que sembli em sento així amb el meu cos, malament.

Una mica de tot

Sabeu què? Ara no veig tan clar, l'entrada "d'aquí 10 anys tindré el món a les meves mans" o algo així. Per què? doncs perquè no passen gaires coses.Sé que potser depèn de mi... però no ho sé.
Noto tota la meva puta xixa... que m'he engreixat un munt.. torno a pesar lo que pesava.
Maleït el dia que vaig ingressar allà. Des de llavors m'he engordit, i fins i tot no puc amb la meva ànima, caminar, abans que podia tant... ara amb els què vaig a caminar no els atrapo... em fa molta ràbia. I de tant en tant em miro la pàgina web d'"ana" i "mia". Tinc que aprimar d'alguna manera... una part de mi té ganes de fer-ho malament, l'altre de fer-ho bé. Però ho he intentat tants cops de fer-ho bé.
Faig fàstic tota la meva xixa. Si ara no em caben caps pantalons, tots em van apretats. I m'he de posar un que no el suporto, em queda fatal.
Tinc una altre cosa per dir-vos.
És sobre el prelaboral, a on vaig a treballar i no em donen res de diners. És un lloc que t'ensenyen a treballar, et preparen, per persones amb trastorn mental i/o discapacitat.
Ahir va passar una cosa. M'agradaria fer-me més amics d'alguns, però crec que no els caic suficientment bé.
Ahir vaig acompanyar a 2 a un lloc, i vaig dir: què fareu ara? i em van dir "anar a prendre algo", em podrien haver dit si hi volia anar... que jo volia, i no m'ho van demanar. Segur que no m'hi volien. I després va passar la cosa. Que millor no ho expliqui.
Ah, i demà dissabte potser aniré a veure txarango♥, bueno més ben dit a escoltar. Però no estic segura, espero que sí♥. No m'agraden normalment els concerts de festa major, però txarango m'encanta i seria el primer concert que hi vaig perquè m'agrada.
Ah, i crec que m'agrada una mica un del prelaboral. Però crec que mai he oblidat tots els què m'han agradat algun cop, com per exemple... el primer va ser de 1r a 4rt d'eso, que m'agradés un noi. Tenia un any més que jo. I crec que sempre em va agradar, perquè de tant en tant quan el veia sentia coses per ell, però cada cop m'he adonat que és més jilipolles, i no s'ho mereixia. era un amor platònic, perquè mai parlàvem, només el mirava. El segon tenia com uns 20 anys més que jo. Era el primer noi que em parlava i reia amb mi, tot i que jo quasi sempre no he dit mai res. Però era un amor impossible... no li agradava com el primer... encara em segueix "agradant" quan el veig, però no és agradar de veritat.. és com si encara sentís algo, però com que l'he oblidat, en fi no sé. I la quina em va agradar finalment... mai m'havia sentit així amb ningú... a més teníem molta confiança i era com una millor amiga, però de seguida em vaig adonar que m'agradava. Però també era i és impossible, perquè no sóc el seu tipus i moltes coses més. ara ja no sé si m'agrada, com els altres, no sé si lo que sento per ella és amistat o que encara m'agrada, però jo crec que com m'he fet a la idea que no pot ser... doncs ja no m'agrada tant.
I ara el quin crec que m'agrada torna a ser un noi. Un noi del prelaboral. Però tampoc estic segura que m'agradi... és que només que m'agradin com em tracten doncs ja sento alguna cosa. Potser perquè no estic acostumada que em tractin bé.
I no sé crec que ja he parlat massa.

 

Ell és...

Crec que avui el meu pare ha fet plorar a la meva mare.
És que el meu pare és "boig", sempre cridant... jo crec que és un maltractador psicològic... ho he dit mil cops, però a mi ningú em fa cas.
Realment jo no sé què faria si estés en la situació de me mare, perquè realment fins que no et trobes doncs no saps. Jo el què sempre pensava que faria si fos me mare, és separar-me del meu home, buscar feina, buscar coses per fer... i sinó suïcidar-me. Hm, sempre ho soluciono amb el suïcidi jo.
En veritat no sé si ho faria, perquè si et poses a pensar la vida de la meva mare s'assembla molt a la meva. I no aconsegueixo fer coses, canviar la vida... i de moment tampoc aconsegueixo o m'atreveixo a suïcidar-me, tot i que hi penso molt sovint. I a més... jo pensava que la meva mare i el meu pare no s'estimaven... però m'he donat compte que sí que s'estimen. A part que els he pillat follant i que ho fan cada 2x3, doncs perquè hi ha senyals evidents que s'estimen... només que el meu pare és un maltractador psicològic, masclista i etc. Jo si penso que si jo fos me mare... em separaria del meu home, perquè per molt que me l'estimés... realment la fa sentir malament... ell és una persona tòxica. Pensava que me mare era una "miedica", perquè no s'atrevia a deixar-lo, però ara ho entenc tot més. És difícil deixar una persona que estimes.
En el fons jo estic com me mare.
Tinc una relació d'amistat tòxica i que em perjudica a mi, la meva psicòloga sempre em diu que la tinc que deixar marxar de la meva vida, que només em porta problemes i totes aquestes coses, però és la persona que em va agradar. Ara no sé si m'agrada o no, però és la meva amiga, i mai podré deixar anar la nostre relació d'amistat. Ara entenc lo de me mare, perquè no es separen... en el fons jo estic igual que ella, però en ves d'una relació, una relació d'amistat. És que jo mai podria deixar-la de veure, o deixar de parlar amb ella... tot i que em fa molt mal, tot i que ella sigui una persona tòxica.
Ella, la  meva mare no deixa el meu pare perquè se l'estima malgrat ell fa tot el què fa. Malgrat ell la crida, la controla i moltes altres coses que ara no em venen al cap.
En fi.


Us va agradar la meva última entrada? la de la meva vida. ?¿

La meva vida

Hola, tinc 23 anys i la meva vida és una merda, molt merda. Els estius no faig res i no tinc amics i tothom passa de mi. Tot va començar fa molt i molt de temps. Per començar mai a la vida he sigut feliç. Quan era petita ja em van passar unes quantes coses traumants. No com que algú m agradís sexualment, però moltes altres coses i coses semblants. Amb la meva infantesa no vaig ser molt feliç, tenia més traumes que res més...
Quan vaig començar 1r d' ESO, o sigui tenia 12 anys... el meu inici va ser una merda.. no sé què va passar aquell estiu... però jo em sentia molt perduda.. i no deia RES. Bueno, quasi res. Em vaig com bloquejar. I ningú NINGÚ volia ser amiga meva. Clar, com ha de volguer la gent a aquella edat algú que no diu res, que no dóna la seva opinió.. que no fa res. Opinió? No en tenia ni en tinc d'opinió.. i mai ser què dir.
Total que a la ESO la meva millor amiga no em deia RES. Passava de mi com una merda. Mentre érem a classe. Els nens em van començar a riure's de mi, des del primer dia de la ESO. Us ho juro, el primer dia ja es van riure de mi.
Però alló només va ser l'inici.
Em van fer bullyng tots els 4 anys de la eso.
Sobretot a 1r i 2n de la ESO. Em feien moltes coses. Dins de la classe i fora. És curiós que al pati no em féssin res.
A classe em tiraven coses, m'agafaven coses, fins i tot m havien trencat coses meves. Es reien de mi, em parlaven amb idioma subnormal, s'apropaven a mi i em deien coses dolentes.
A fora de classe más de lo mismo. M'agafaven la motxilla, se la passaven entre ells, m'agafaven l'estoig... etc. Un dia em van començar a tirar boles de neu i feia mal. Un altre dia em van començar a tirar, una cosa que crec que eren globus d'aigua i em van grabar amb el mòbil. Ho van pujar a youtube i em van dir que va tenir molt éxit i que tothom es reia de mi en els comentaris.
Però els patis no us penseu pas que era feliç... jo seguia a la "meva millor amiga" literalment la seguia. Ella estava amb les seves amigues. A mi no em volien. Sempre em feien bronques perquè simplement jo no em volia quedar sola.. i com jo seguia a me amiga em deien que semblava un gos que seguia el seu amo. I us asseguro que aquelles noies em van fer molt de mal...
Em cridaven i em feien sentir malament. Fins i tot, un dia que anàvem direcció cap a casa, els nens em feien totes aquelles putades que he dit abans i les noies van començar a dir que estaven fartes, que per culpa meva sempre hi havien els nens molestant, però en realitat em molestaven a mi. Lo que em feia més vergonya és que algú del carrer que em coneixia em veigués mentre aquells em feien coses.
A 1r d eso vaig escriure una carta que deia que em volia morir i volia ser anorèxica, una carta que per mi no tenia sentit i era absurda.. la vaig donar a una "amiga" que ens donàvem cartes cada dilluns (idea seva) tampoc tan amiga perquè realment estava sola. Va donar aquella puta carta a la profe. Vaig tindre que anar a la psicòloga per un temps, com jo aquella època no volia els meus pares el cap de poc em van fer cas i em van treure d allà, anys després he sabut que allà ja em van detectar trastorn límit de la personalitat.
Als 15 anys vaig decidir que si no em volien les nenes aquelles i la colla de me millor amiga lo millor seria deixar d 'insistir... així que el pati estava sola.. i així vaig deixar de sortir.
I vaig començar a sortir sola. Com per exemple, un cop que els 15 anys vaig anar sola a una festa, em vaig emborratxar, em van trobar els nens de la classe i van començar a passar-se'm entre ells, com si fos una pilota.
Als 16 anys, quan vaig acabar la ESO doncs jo era algú.. tampoc tenia amics. Em van deixar de fer bullyng, vaig començar un grau mitjà que realment no m'agradava. Tampoc tenia amics. Després de 2 anys vaig fer el curs pont. Tampoc tenia amics. Després vaig fer el grau superior d'educació infantil (era el meu objectiu pq no tenia res més millor a fer, perquè sabia que no era capaç de més estudis) allà, fent ed. Infantil em vaig adonar que no era el què volia fer realment.
Cap al segont any em vaig adonar que el què volia fer realment era psicologia... però no em vaig adonar pq madurés.. me'n vaig adonar perquè als 19 anys vaig començar anar amb una psicòloga.. i em vaig enamorar de la professió.
Em van detectar tlp i tca i ansietat (trastorn límit de la personalitat i trastorn conducta alimentària). Llavors jo parlava un pèl més, però seguia sense tenir amics. No era feliç.
Vaig acabar el grau superior d ed. Infantil, que són 2 anys... i em vaig desesperar.. la meva vida no era res si no estudiava.. a més va començar la crisis a casa meva. No tenia ni tinc diners. I jo no volia treballar, però volia estudiar i vull psicologia..
Vaaig treballar 3 mesos en un forn de pa.. imagineu tenint tca ho vaig passar bastant mal. Després vaig treballar 1 dia a un restaurant i també he treballat 1 dia en mosso de magatzem. Però no servia ni per una cosa ni per l'altre.
Ara estic al paro o més ben dit treballant sense cobrar... és un lloc que et preparen per treballar i has de tenir com a mínim un trastorn mental greu.
Encara no tinc amics. No tinc colla. És una merda per la meva edat.
Encara segueixo volent ser psicòloga..
Ah, i l'any passat vaig esclatar i em van ingressar a l'hospital psiquiàtric. Preferiria estar allà que aquí en aquests moments. Ah i abans d'estar ingressada em vaig prendre un pot de pastilles.
I avui dia encara tinc moltes ganes de prendre'm, em vull morir. Bé no.. però vull ser feliç..
No us he parlat d'altrws coses, com per exemple, la meva vida amorosa.. o la meva vida amb les borratxeres que també han sigut heaavys, o del tca o dels talls. O de la meva merda família.
En fi.. no sé com és la mev història.. no sé què penseu sobre ella
.. és la meva història i punto..

Desitjada felicitat

Avui he anat a caminar i m'he posat a pensar.
He pensat en el blog i altres coses.
Recordo que vaig començar el blog molt emocionada. Per mi era una cosa nova i no tenia ni idea de com m'aniria. Mai hagués pensat que el podria haver fet tan bé. Bé, ja sé que no és gran cosa, però per mi va ser tot un "repte". Això sí... jo imaginava tenir un blog com altres que havia vist. Escriure tan bé.. Era tot el què hagués volgut. Però no va ser així. Però tampoc hagués imaginat que hagués fet "tan bé".
No sé si ho veureu però el meu blog és o era autodestructiu. Bé tothom diu de tot.
Sabeu... la meva vida ha estat una merda tota la vida... i ja no crec que pugui millorar... ja imagino que serà sempre així, que no milloraré. Però sembla ser que tampoc estaré tan enfonsada. I jo no sento ni noto res. I ja he dit altres cops que això és pitjor que sentir o felicitat (que dubto que tingui molta) o tristesa.
Quan era petita volia ser moltes coses. Volia ser actriu, cantant, espia... Tot de coses molt difícil de ser.
Amb el blog he conegut persones. I sap greu de parar de parlar amb algú que abans parlaves més o molt sovint. Però per mi aquestes persones han sigut sorpreses que dins de lo malament que et sents o senties, ha estat bé.
Amb tot això vull dir que no em puc rendir. Perquè malgrat tenir UNA VIDA DE MERDA, he tingut petites sorpreses, com les persones que conec per internet, que ajuda, com quan em trobava els de la coral caminant i després anava amb ells, o com quan vaig començar la coral, que va ser una de les millors coses que vaig fer. Però després forma part de tu i ja no sents tanta admiració i tal, perquè ja ho has aconseguit.
No sé si podré dir mai: He escrit un llibre de la meva vida i un altre de normal, i potser més de dos. O no sé si mai podré dir, sóc psicòloga, mare de 3 filles, o estic casada. Tampoc sé si podré dir, dins de tot estic bé, sóc feliç. No ho sé. Perquè sé que depèn de mi ser-ho o no. I per ara no puc fer res per canviar.
No tinc res per fer. No tinc amics. No tinc feina. No puc viatjar, no tinc diners.
Cada dia per mi és una rutina de merda que comença i acaba al llit. Que la majoria de temps estic al llit. Sense fer res i fins que m'adormo. No tinc ni ganes de llegir. I quan penso en dir alguna cosa a alguna "amiga" doncs m'entra una cosa que no sabria descriure, que finalment no dic res.
L'any passat em van ingressar, aviat farà un any. I quasi bé dubto que sent la meva vida com ha sigut, dubto que no torni a estar mai més ingressada.
Sabeu què? Torno a estar com el principi de quan vaig començar aquest blog. Prefereixo estar malament que com estic ara.
Bueno, i moltes gràcies pels quins em seguiu. Sabeu no, que la majoria de gent ja hagués abandonat el blog? Hi he pensat molt en deixar-lo, perquè ja no m'inspirava com abans... Però potser tot és posar-hi.
No sé si mai podré ser psicòloga, ni escriptora, ni si tindré fills, ni res. Només sé que vull canviar la meva vida. Però sé que en el present no la puc canviar. També ser que m'hagués agradat ser una altre, o que ojalà a la meva edat, 23 anys hagués estat feliç, amb amics, viatjant... lo que fa la gent de la meva edat. Per cert, quina edat teniu?
Espero ser algun dia la persona que vull ser.

Preguntes i respostes

No he deixat el blog. Però hi publico molt menys que abans. Però és que tampoc veig gaire interès per la gent a que els hi agradi el meu blog.
Perdó perquè estic contestant una pregunta que m'han fet al thiscrush aquí.
Però és que el thisCrush no em va... llavors he pensat contesta aquí que potser aquesta persona ho llegeix. Si ho llegeixes pots deixar un comentari.
No he vist el comentari fins avui.
I no sé perquè no em va ThisCrush...
I bueno en fi... que quan tinc un comentari va i no em va el thiscrush... puta ràbia.
Espero que qui m'hagi preguntat allò estigui llegint això.
Si voleu em podeu preguntar a ask.
+Ina Vaci
@inavaci

Comenteu!!!!

Avui és el meu sant. 26 de juliol. Ja acaba el mes de juliol. Aquest any m'ha passat "bastant" ràpid perquè he estat treballant al prelaboral. No per res més. Tot i que les tardes les he tingut desocupades i no sabia gens què fer.
Em fa por i no por, que a l'agost torni a passar com l'any passat. Que passarà, perquè cada any passa. De sola que estic, de no fer res... Ho veuen tan fàcil. Queda. Queda amb aquest ara amb l'altre. Però no és així. A part que no tinc gaire amb qui quedar, em fa cosa quedar. Potser no sé què dir... i no vull que l'altre persona no em vulgui per això, per no dir res...
Lo què deia... que em fa por que em tornin a ingressar. Per una part m'agradaria i l'altre no.
De veritat jo no sé què faré lo que queda d'agost. Amb lo bonic que seria cada dia tenir coses a fer...
Però no tinc a ningú...
A sobre a l'hospital encara tinc una amiga que la vaig conèixer l'any passat a l'hospital... o sigui que ella encara està allà. I havíem dit que ens veuríem, però si encara està allà... I és com una barreja de trobar-la a faltar i de què fa encara allà? Joder.
I això és tot el que tinc per dir.
No m'ha passat res interessant. Ni tinc novetats de com em sento. Perquè no em sento ni feliç ni trista.. no sento res, com molt per variar. I no. No és bo, ni significa res bo, no sentir res. NO. No m'agrada i és una de les pitjors coses que pot passar. No sentir res.
🙏 pliiis comenteu. Abans em comentava algú però ara mai ningú em comenta..

Ho sento molt.

Ja fa temps que vaig escriure aquí al blog una carta, o un escrit per una amiga de petita genial. La vaig escriure però no vaig acabar publicant.
Ella era una de les meves millors amigues quan érem petites..molt important per mi. A la eso per coses que passen vam deixar de ser amigues, tot i que per mi l'amistat hagués continuat segurament. No va ser fins als 18 anys que quan ens veiem ens tornàvem a saludar, com si la infantesa estés allà mateix. Escric tot això perquè ahir es va morir el seu pare. A més de tot això la seva dona va a la coral amb mi. I tots som com una petita família. I altres coses. I que com el seu pare poques persones..
Encara no em crec que estigui mort.
Necessito plorar no sé per què però no puc. Tampoc sé per què.
Em sento culpable perquè demà no puc anar al seu enterro... tot i que avui he anat al tanatori.
No sé per què tant noto aquesta pressió que no suporto a la meva panxa. Potser és que penso en l'amistat que teniem la seva filla i jo. (De la mateixa edat i classe a primària).
Ojalà fossim amigues com abans érem.
I és que de veritat que no puc soportar que no pugui anar a l'enterro, perquè ho sento de veritat.
Molts ànims per la família.

(No sé si trobeu penoós l'escrit o què..)

Muere lentamente

Hola! feia dies que no escrivia.
No estic bé. Ni bé ni malament i odio això.
Realment no tinc res a dir no sé per què.
Només, si us interessa que ahir em vaig canviar de look. Em vaig deixar tallar els cabells per una amiga meva. No curts com un nen. Hi ha qui diu que em queda millor que no pas llarg.
I per si us interessa, que no crec però bueno... (aquest és un lloc per mi i dic el què vull, per això si no us importa... ningú us obliga a llegir i si ho feu per pura xafarderia, pos no sé). En fi la qüestió és que avui el vespre tinc concert amb la coral.
També que estic treballant a un lloc que no ens donen diners, però que ens preparen per treballar.
Realment no sentir res em fa sentir morta. Aviat farà un any que em van ingressar, i ja tinc ganes de tornar a estar ingressada, per una part, per l'altre no. I no sé què passarà aquest estiu, perquè a l'estiu solo explotar... però aquest any com faig aquesta feina (que no pago), doncs potser vaig fent i no em tenen que ingressar.
Tinc que dir, però, que quan no estic allà no faig res més. Estic a casa, de casa a la tele i de la tele a dormir. Sí. Durant el dia. I llavors tot això em mata. Espero que aquest estiu sigui diferent, però no sé. Fa anys que no ho són, fa anys que tots els estius són igual de desesperançadors. No tinc amics, o quasi gens i no sé si de veritat.
I de veritat que ara mateix no sento res i no ho suporto. Podria estar malament, però no ho estic, podria estar contenta (que fa mesos que no ho estic), però no ho estic, podria estar morta però no ho estic, podria sentir-me viva, però no ho sento.
Res. Només que estic cansada. Cansada de tot, cansada de res. Podríem dir que la meva vida és res. I a sobre la tonta de jo ho esguerro. Avui al lloc de treball m'havien dit d'anar a la riera aquest cap de setmana, i jo he dit que no... i aquest cap de setmana realment no tinc res a fer. Només morir-me lentament, perquè així em sento.
I no parlem del menjar... ni de la xixa, perquè em deprimeixo.
Ja podem parlar d'avui, que sols deixar l'ordinador ja no tinc res a fer.
(Eh! Sabeu que escric sense mirar el teclat xD ).
De veritat que m'encantaria dir-vos que últimament estic com una cabra, com molt de tant en tant em passava i em sentia de lo més eufòrica, però no.. no és així. Estic desanimada i "morta".
És que mai trobaré un novio? Sabeu que des dels 14 anys ho espero. Si he tingut lius però de borratxera, no és lo mateix.
En realitat m'he acostumat a estar sola, i a què ningú em vulgui, però no ho suporto.
Ojalà que fos diferent, ojalà caigués bé algú, ojalà sigués sociable, ojalà tingués diners, ojalà tingués intel·ligència, ojalà estès prima, ojalà cantés bé.
Ja ho he intentat. Però no puc ser més sociable, si no tinc res a dir. Si no sé què dir..
Voleu saber a on treballo? Doncs no us ho diré perquè em fa vergonya. I sí. Treballo sense cobrar res.
Així de dura és la vida.
Ara tinc que dir que allà ens tracten molt bé i que crec que estic aprenent.
Em pregunto si existeix el destí o el karme. I si cadascú té lo que es mereix, per què jo no tinc res? Potser no em mereixo viure en pau? Divertir-me? Ser feliç?
En fi. No sé. La meva frase típica. En fi, no sé.

Preguntes

Pregunteu-me coses a :
www.thiscrush.com/anna1203
Crec que és així la web.
Podeu fer preguntes de manera anònima!

Pensen

Es pensen que estic bé perquè no mostro els meus sentiments. O no sé per què. I no. Estic més en la merda. Quasi tots els dies són dolents per mi i no sé ni el per què. Només volia dir això.

No puc més

Suposo que si et talles no és normal. Comencessis pel què comencessis. Suposo que no és gens normal.
I pot ser, ho fessis pel què fessis significa que no estàs bé i punto.
En el meu cas vaig començar perquè estava desesperada. Mai a la vida he sigut feliç. Mai a la vida he sigut jo perquè só massa timida. I molts cops no sè ni què dir ni res.
Estava desesperada que ningú veigués que en realitat ho passava fatal, a més mai em ser explicar. Així que vaig probar lo de tallar. No va servir per a res. Però ho hagués fet igual.
Jo ja m'entenc entre el meu desordre.
Feia temps que no escribia.
Sabeu què? M'han tret una puta pastilla. I em fan anar molt de tan en tan amb la psicòloga... això vol dir que aviat s'acabarà?.. jo "ploro" jo "moro".
No puc més.

A la merda la gent

No us mentiré. M'agrada tallar-me. Sóc rara, diferent... no sé.
Ningú ho sap. La gent vol ser feliç. Jo vull ser feliç des de que vaig néixer. També vull una altre cosa.
No sé si confessar-me o què.
Realment jo em sento que no sento. A vegades em sento molt depre, alguns cops molt poc estic eufòrica i altres no sento res.
Llavors jo em rallo. Perquè què representa, que si no sento res no pateixo? Doncs mentida. Pateixo. I em sento una merda.
Hi ha gent que no li agrada acabar tallant-se, però jo si. És una cosa que em costa molt confessar-vos.
Crec que tampoc.. bé que encara tinc molt les ganes de tallar-me i em supera.
Cadascú és com és. I sempre em comparo.
No m'agrado. Ni com a físic ni com a caràcter. Fins i tot em rallo amb les coses que és és no em surt.
Clar. M'he tornat a tallar. Que havia aconseguit un temps no tallar-me però mira.
No m'agrada aquesta entrada, perquè realment no us confesso què em passa, però és que jo no ho sé ni posar paraules a lo que sento. Només sé que sí que em rallo com els altres del curs.. i que que sé jo.
No tinc perquè donar tantes explicacions. Jo sé la meva veritat. I jo m'entenc,  a vegades no, però m'entenc.

Por 13 razones

Avui som dimecres, un dimecres que pensava que érem divendres. Un dimecres que crec que plou, o si més no així plovisquejant. Un dimecres de merda perquè és com em sento.
Ahir resulta que era el dia mundial contra el bullying o algo així. Pel qui no ho sàpiga vaig passar bullying.
Sabeu ara tinc 2 tius que em busquen però jo no els vull, són molt feos i uns pesats. Per què sempre em toca gent que no vull? Per què qui jo vull no em vol, o per què no trobo algú que m'agradi i ell o ella a mi? M'explico???
És un dimecres de merda. Per què merda visc d'aquesta manera? Per què ningú m'entén? Per què ningú em vol? Per què no... ja no sé què anava a dir. O si, però és massa complicat. Ningú m'entén. Què puc posar de títol que no sigui repetit?
Per cert mireu la serie "por 13 razones".

Desitjaria no ser jo/ estimada cosina 2

Estimada cosina, no sé si te'n recordes que ja et vaig escriure una altre entrada dedicada només per tu, però sense que ho sabéssis.
No sé per què jo segueixo com una estúpida a escriura't.
No sé com em veus tu a mi.
No sé si sóc jo o ets tu.
No m'estimes o si més no, com jo voldria... i per què? Per què merda tinc la merda caràcter que tinc. Que no parlo amb ningú perquè no sé què dir.
De veritat, ojalà que sabés què dir, que fos simpàtica, que a la gent li caigués bé.
Perquè sé que si dins meu hi hagués algú altre segur que seria més sociable.
Que no us ho podeu imaginar. No us podeu imaginar com és tot.
Cosina (no poso nom per si de cas) t'estimo mil però tu ja tens una prefe i no só jo.
Per què merda idealitzo les persones? I per què merda m'encantaria no sé jo? I per què no m'accepto???
Desitjaria no ser jo.

Desitjo que us agradi

Hola gent. Us escric des del mòbil al terrat de casa meva.
Vaig amb pirates i màniga llarga, a sota màniga curta. A estones tinc calor així. Vaig amb pirates perquè a les 7 de la tarda aniré a caminar.
Ara em trec el jersei màniga llarga ja que tinc calor.
Avui el matí he anat al curs de regulació emocional i bé, en aquests momebts no sento res, més aviat tristesa, però no sé...
És de lo pitjor quan em sento així.
Ara que bé el bon temps tothom surt o treballa.. però jo no faig res. Per començar tinc poca gent. Per acabar, quan tinc oportunitat de sortir són els diners... i tot és una volta... començant pel viatge que fan els de la coral la 1a setmana dr maig que aniran al pais basc... quina enveja...
Aquest any no sé ni si aniré de vacances a algun lloc..
I la meva gana és una merda. Estic intentant menjar bé i tinc moltíssimes ganes de menjar xocolata, però després em penadiré. Però és que no entenc per què no puc menjar saludable sense passar gana i totes aquestes coses.
No sento res, sento tot. No sento res, sento tristesa.
No sento res. I lo pitjor és no sentir res.
Digueu com ho he de fer perquè aquest estiu no torni a clabar-me'la (no sé si s'escriu així). De moment estic anant pel mateix camí i estrallar-me a l estiu.
I lo pitjor d'això és que m'estic perdent la meva edat, els meus 23 anys que tinc acabats de fer..

No sento res, sabeu?

No sé per on començar.
No tinc temps. El meu germà vol l'ordinador, i per un cop que surto del llit i el vull jo, l'ordinador, ell també el vol. Com sempre. Ve, de fet crec que vaig deixar d'anar a l'ordinador perquè era absurd discutir amb un nen així.
Doncs porto molt temps, bastant de fa bastant, estant-me només al llit. I això desespera.
No sé si ho vaig dir a l'entrada anterior, però el dia 12 de març vaig fer 23 anys.
Uau que "vella". Ens fem grans hostiiiee.
Cada cop em queden menys paraules per expressar-me, cada cop puc menys amb exercici o/i anar a caminar. És increïble com tan sols el fet d'estar-se tot el dia al llit i quasi tot el dia dormint, quan vols fer alguna cosa no pots... Suposo que les pastilles (del psiquiatre) també ajudaran.
No sento res, sabeu?

She

Avui estic trista i no sé per què. No he fet res en tot el dia, de fet quasi tot el dia he dormit. Quan m'he despertat, el cap de poca estona ja em sentia merda i no sé per què.
Ahir va ser el meu cumple i m'ho vaig passar molt bé, però només va durar un dia.
No sé per què us explico això, el meu blog ja ha acabat?
I ara falta uns vint minuts per les vuit i no sé què fer.
El títol de l'entrada no el poso per res en concret. No és amb anglès, o sí, com vulgueu.
Jo crec que estic trista perquè ahir vaig estar "massa bé". 

Com odio la vida

Vale. S'ha acabat. Res tornarà a ser igual. És broma se me'n va la pinça... ja no sé què posar.
Ja m'he cansat del blog.
Però això no vol dir que el deixi, vol dir que no ho sé. No sé res.
Odio els meus pares, odio la gent falça, odio la gent que fingeix ser algú que no és, i potser jo sense adonar-me'n ho faig. Per què qui sóc?
Bé, sóc algú que no diu res, i que no té res a dir. Algú que no sap qui és. Això sóc.
Avui estic trista. Sincerament? Doncs perquè la noia que m'agrada, que pensava que ja no m'agradava, només com una amiga, doncs resulta que no crec que sigui així. Segueixo igual. Perquè he vist una cosa que m'ha posat trista.
També estic fastiguejada perquè me mare m'ha dit que era veritat que m'he engordat. Normal no? Tinc que fer el màxim per tornar a pesar com abans, el menys com abans.
Odio si hi ha algú que em coneix que estigui llegint això i després faci com si res.
Odio, odio, odio.

Un resum de me vida

És una merda, és una merda.
Em fa mal la cua del cap d avall que tenim tots. Un dia a 6è o 5è de primària vaig caure unes quantes escales, que em vaig fer molt mal i crec que des de llavors el tinc trencat. Intento totes les maneres que no em faci mal, però em fa molt mal.

La meva vida segueix igual que altres entrades.
Només estic al llit. Quasi tot el dia al llit dia rere dia.
Un no pot viure així..
He arribat a la conclusió que tinc fòbia social... perquè tinc pànic a segons quines coses, quan em diuen per què dic que no ho sé, perquè és la veritat, però anar pensant, etc. segurament que és fòbia social, com per exemple buscar feina. Sinó per què em fa tanta por buscar feina? Per tot. Haver de deixar cv amb persones que no conec, sortir de casa... i després si truquen quin pànic.

I quina gana cagum déu. He intentat fer àpats suposo que normals i segueixo tenint tanta gana. No sé què tinc que fer per no tenir gana.
Estic quasi segura que alguna cosa dins meu no va bé.

I els putus dies passen lents.. i un dia et despertes i tens 22 anys i vols tornar enrere (NO PEL QUÈ VA PASSAR LLAVORS) sinó perquè tens ganes de VIURE amb 16 anys.. però això no serà possible. 1r perquè no es pot tornar enrere al passat i 2n segurament em passaria lo mateix.. tenia tanta vergonya era tan introvertida, era tan fea.. diferent.. tots es van ficar amb mi.

Publicat del meu mòbil. Vagvgagavagavaga. Farta d estar al llit.

Penso en hospitals i baf m encanta.

Vull ser psicòloga.. 😍❤♡

Vale ja està tranquil.litzat ina ja t 'has deixat anar.

Entrades

No sé què em passa. A simple vista res. Però a casa meva tot és complicat. Hi han discusions i no m'entenen gens. Tinc que anar a l'habitació del costat que dic jo. Abans era una fan de les series, els dies de cada dia. Però ara no puc...per culpa del meu pare i germà. Un a l'estudi i l'altre al sofà, com vaig dir l'altre dia, però és que és veritat... Abans el meu pare treballava de nit.
Tot i això no és només això. Jo estic avorrida, farta. Bàsicament això no és vida.
I el menjar.. ara no sé com és que tinc tanta gana..😯i el què arribo a engordar... em fa molta por a tornar als 80...

No tinc lloc

A casa meva a penes tinc lloc per mi
, per estar sola. El meu germà de 14 anys m'ha agafat l'estudi, on tenim l'ordinador. I el meu pare està tot el dia al menjador, si no treballa. Menjador, on hi ha tele.
Jo només puc estar sola a la meva habitació o la del costat, on hi ha un llit. Ja està. Ara mai em deixen l'ordinador ni la tele.
No m'entenen de res. I hi estic durant tot el dia. A l'habitació del costat. I només puc estar amb el meu mòbil, que quasi no parlo amb ningú.. o llegeixo que ho faig per obligar-me a fer alguna cosa de profit. Sinó dormo o estic estirada sense fer res. Molts dies ni em vesteixo perquê ja no surto de casa i no tinc res a fer. Últimament porto amb uns dies de no sentir res,  d'estar neutre. I no hi ha res més que no suporti això. A on és la meva felicitat o les ganes de passar-ho bé o sentir-me plena? I la tristesa on és? No sento res. Us passa això?
Per què ara no escriu ningú, no em fa comentaris?...
Tinc gana. No ho suporto.

Quan el teu blog no té visites

Fa dies que no escric. Fa no gaire se'm feia impossible deixar d'escriure al blog... i si no havia escrit un dia era molt raro, en canvi ara una setmana... de fet, ja penso que és molt una setmana, però se'm fa menys estrany de quan renovava cada dia. No sé si m'explico.
En realitat si no escric és perquè no tinc res per a escriure. I com els meus pares crec que d'alguna manera saben el què penjo, és per això que no escric tant diàriament.
Però no hauria de ser així. Hauria d'escriure tan com em dongui dels collons, que no en tinc.
Avui estava pensant en els dies de bullyng que en un passat havia tingut. Perquè un noi per whats em parla de lo seu. La veritat és que quasi ningú sap tot el què m'havien fet. Avui un noi ha sabut una mica més que ningú.
I la veritat és que ningú sap més que tu mateix sobre el sofriment que ha passat cadascú.
I per més que expliquis el què va passar seguirà sempre igual.
Només un mateix coneix la veritat.

Entrada sincera.

Crits, crits i més crits. Em recorda a l'estiu abans d'ingressar. Crec que les pastilles no em fan efecte. Odio la meva família. Els odio i cada cosa que fan només serveix perquè els odïi més.
Ni puc escriure tranquil.la per ells, perquè em miren el blog, o això crec. Potser tothom em mira el blog.
Totes les putes coses que em fan ganes de trencar ells... i per això em van ingressar per primer cop a la vida, per tirar coses, però després més endavant em van dir que eren per encara més coses, i tot sumava i ajudava a que m'ingressessin.
Llavors els meus pares van "canviar" per un curt temps ingressada. Però era mentida. Va durar poc, perquè després de tornar de l'hospital, potser van passar uns dies diferents, però a la llarga seguien sent els mateixos jilipolles de sempre. O potser simplement era jo. Jo que no tenia paciència ni res.
M'he engreixat des de l'hospital i és una merda.
Primer em vaig aprimar uns 5 kg, abans d'ingressar, tot i que volia aprimar més. Però diguem que no menjava com tocava..i no podia evitar fer afartaments, tot i que el principi sí que podia evitar-los.. llavors era una merda perquè m'engraixeria fent només afartaments.. i el cap de no molt vaig ingressar a l'hospital, per lo de tirar objectes.
Després de l'hospital em vaig engordar els 5kg que havia perdut, i a sobre n'havia guanyat. Quan vaig arribar a casa seguia fent afartaments, tot i que no de la mateixa manera perquè me mare estava advertida. Total que finalment m'he engreixat 10 kg, perquè no sé quan després de guanyar els 5kg perduts, vaig engordar els 5 kg més 5 més. I no vull tornar a pesar 80kg, com quan tenia 14 anys..
Allò que diuen efecte rebote, no? Vaig aprimar 5 kg ràpids però després vaig guanyar el doble.
Ojalà fos anorèxica.
I una part tinc ganes de tornar a l'hospital i l'altre no. Ens donàven molt menjar eh. I tot i així em falava bulleria.
A vegades, tot sovint tinc ganes de prendre pastilles per acabar amb tot. No faig res en tot el dia.