Desitjada felicitat

Avui he anat a caminar i m'he posat a pensar.
He pensat en el blog i altres coses.
Recordo que vaig començar el blog molt emocionada. Per mi era una cosa nova i no tenia ni idea de com m'aniria. Mai hagués pensat que el podria haver fet tan bé. Bé, ja sé que no és gran cosa, però per mi va ser tot un "repte". Això sí... jo imaginava tenir un blog com altres que havia vist. Escriure tan bé.. Era tot el què hagués volgut. Però no va ser així. Però tampoc hagués imaginat que hagués fet "tan bé".
No sé si ho veureu però el meu blog és o era autodestructiu. Bé tothom diu de tot.
Sabeu... la meva vida ha estat una merda tota la vida... i ja no crec que pugui millorar... ja imagino que serà sempre així, que no milloraré. Però sembla ser que tampoc estaré tan enfonsada. I jo no sento ni noto res. I ja he dit altres cops que això és pitjor que sentir o felicitat (que dubto que tingui molta) o tristesa.
Quan era petita volia ser moltes coses. Volia ser actriu, cantant, espia... Tot de coses molt difícil de ser.
Amb el blog he conegut persones. I sap greu de parar de parlar amb algú que abans parlaves més o molt sovint. Però per mi aquestes persones han sigut sorpreses que dins de lo malament que et sents o senties, ha estat bé.
Amb tot això vull dir que no em puc rendir. Perquè malgrat tenir UNA VIDA DE MERDA, he tingut petites sorpreses, com les persones que conec per internet, que ajuda, com quan em trobava els de la coral caminant i després anava amb ells, o com quan vaig començar la coral, que va ser una de les millors coses que vaig fer. Però després forma part de tu i ja no sents tanta admiració i tal, perquè ja ho has aconseguit.
No sé si podré dir mai: He escrit un llibre de la meva vida i un altre de normal, i potser més de dos. O no sé si mai podré dir, sóc psicòloga, mare de 3 filles, o estic casada. Tampoc sé si podré dir, dins de tot estic bé, sóc feliç. No ho sé. Perquè sé que depèn de mi ser-ho o no. I per ara no puc fer res per canviar.
No tinc res per fer. No tinc amics. No tinc feina. No puc viatjar, no tinc diners.
Cada dia per mi és una rutina de merda que comença i acaba al llit. Que la majoria de temps estic al llit. Sense fer res i fins que m'adormo. No tinc ni ganes de llegir. I quan penso en dir alguna cosa a alguna "amiga" doncs m'entra una cosa que no sabria descriure, que finalment no dic res.
L'any passat em van ingressar, aviat farà un any. I quasi bé dubto que sent la meva vida com ha sigut, dubto que no torni a estar mai més ingressada.
Sabeu què? Torno a estar com el principi de quan vaig començar aquest blog. Prefereixo estar malament que com estic ara.
Bueno, i moltes gràcies pels quins em seguiu. Sabeu no, que la majoria de gent ja hagués abandonat el blog? Hi he pensat molt en deixar-lo, perquè ja no m'inspirava com abans... Però potser tot és posar-hi.
No sé si mai podré ser psicòloga, ni escriptora, ni si tindré fills, ni res. Només sé que vull canviar la meva vida. Però sé que en el present no la puc canviar. També ser que m'hagués agradat ser una altre, o que ojalà a la meva edat, 23 anys hagués estat feliç, amb amics, viatjant... lo que fa la gent de la meva edat. Per cert, quina edat teniu?
Espero ser algun dia la persona que vull ser.