Lluita de ment sàvia i remordiments...

Jo sabia als dotze anys que alguna cosa en mi no estava bé... Resulta que quan vaig anar al csam per "pensaments de mort" ja tenia trets de trastorn de la personalitat, crec, segons l'informe. Això ho sé per ara fa poc. Bé una altre història, que ja sabeu. Sí aquelles pastilles que em vaig prendre l'altre dia. En fi... que ara hauria d'estar estudiant. O llegint. No ho sé. Que tampoc em concentro gaire, que és com a la ESO, com quan treia zeros o quatres, o tresos, quan em van fer creure que era tonta i m'ho vaig creure. Però resulta que al grau superior treia sets, vuits i a vegades nous i fins i tot algun deu. Però de veritat que a vegades em sona xino. Com si no estigués suficient concentrada.
El què deia. Sabia des dels dotze anys que alguna cosa en mi no estava bé... i fins fa poc no vaig saber que tenia Trastorn límit de la personalitat (TLP), però sabeu quin descans per mi? que per fi, m'entenc algo més, potser vol dir que no sóc tant rara, potser té algun significat. M'havia espentat ser com era... però ara ho entenia una mica més... perquè sabeu? no m'entenc ni jo molts cops.
Avui necessitava fer una entrada.
Ment sàvia?... Remordiments?..Amor? Agradar? Fer el què et diuen els altres abans del què realment tens tu ganes...
No sap el mal que m'arriba a fer. No sap el com m'arriba agradar. Us ha passat mai tenir tants remordiments? Voler fer el bé? No voler fer mal a ningú? I tot això significa no fer bé a vosaltres. Per què tot és tant complicat?
Fa mal sentir parlar a gent tan negativa i a més quan tu ja ets negativa, i després tu t'adones que allò és gent tòxica i tens ganes de cridar: Calla siusplau calla. només et fan venir ganes d'entristir...
Vull ser sincera, no vull trair. X...
Siusplau...bf.. Per què? Tot.. és tan complicat.
Ara tinc por a ser sincera i evidentment segons quines coses no puc. És lluitar ment sàvia contra remordiments.
Ella és tan perfecta. M'agrada tan. Fins i tot ara em fa cosa descriure segons quins sentiments i pensaments perquè ella ho llegeix, però m'és igual, sóc així. M'agrada molt.
Em fa mal estar amb ella i saber que no pot passar res, em fa mal no poder parlar amb ella. Em fa mal tot. Fins i tot que egoista que sóc, que em poso trista quan jo veig lo lletja que sóc i lo gorda que sóc i que ella és tan guapa... però jo només vull que ella estigui bé, i jo vull estar amb ella, perquè a mi m'agrada de veritat.
Ho sento per si llegeixes i et faig mal amb les meves paraules i sentiments... però no puc evitar sentir el què sento, com un cop vas dir tu per la teva ex, jo tampoc ho puc evitar. És dur, però és la vida.
M'alegro miil haver-te conegut.
És una lluita infinita que fa molt mal de ment sàvia i remordiments que fan molt mal..

Desitjos del meu pare...

Quan he tornat de la ETT (Empresa de Treball Temporal), ha sigut com un shock per mi... tot el que m'han dit... treballar tot el cap de setmana... i durant 12 hores i potser algun dia de cada dia... i  a més els dimarts, potser... (el dia que faig teràpia). Allò era el què volia el meu putu pare... el final li havia fet cas... però què havia de fer quan cada putu dia m'està fent crits i faltant el respecte perquè vol que busqui feina, perquè a casa no anem bé...
Quan vaig sortir d'allà (ETT) el meu pensament va ser de no passar pel pas de sebre, pessebre, que li dic jo, i que m'atropellés un putu cotxe allà mateix... vaig estar a tan poc... Que ja porto tota la setmana amb ganes de morir... però enlloc d'això vaig fer el què havia de fer... travessar pel lloc que tocava... i a sobre el meu pare llavors sí que devia estar content... no em parava de fer preguntes "què t'han dit", bla bla bla, jo només tenia ganes de fotre-li un cop de puny a la seva puta bocassa i prendre'm un punyat de pastilles.... però clar, escolta la puta ment sàvia, que aquesta setmana, per cert no he fet res.
Crec que ja sé què ha de fer la meva ment sàvia... ho ha sabut quan he sortir d'allà després de tot això amb les ganes de morir-me amb el cotxe... malgrat aquestes ganes he pensat... el menys si em criden de la feina guanyaré uns diners, potser si tot va bé ho puc combinar tot... ho puc intentar... sempre tinc la possibilitat de si m'estresso deixar coses... o en el cas extrem de prendrem les pastilles. Perquè el cap i a la fi aquests... eren els desitjos del meu pare... anar a buscar feina...

Princess fracassada o ment sàvia

Que si seguir la ment sàvia... que si voler aprimar... vull seguir la ment sàvia però tinc clar que vull aprimar.
Havia aconseguit seguir la dieta dura. Havia aconseguit per mi era tot un rècord. I ja m'havia aprimat, no sé si és perquè ja el cos fa canvis o per si la dieta, però pensat-me el mateix moment del dia l'endemà havia aprimat 2kg i amb la regla, tot i que el meu pes sempre varia molt. No sé si és que em flipo o què, però això són els resultats de la bàscula.
La part sensata i la que passa molta gana em diu que no ho faci més... i la que es sent gorda no para de dir fracassada de merda, princesa fracassada, i alhora la ment sàvia m'està dient com pots dir, princesa, com pots està parlant aquest llenguatge, i a més a aquest blog, on vaig dir que mai parlaria d'aquestes coses, on si algú mai trobava això, no volia que es fiqués en aquesta merda.
I la veritat és que ara en aquest precís moment no sé si és perquè aquesta setmana havia fet practicat tots els dies, i sense adonar-me'n és veritat que la meva ment s'ha tornat més positiva i ara tinc ganes de sortir-me'n sorprenentment, però ara és el què penso ara. I després ves a saber què pensaré, després.
Tot i així, encara una part té les ganes, i continua tenint les ganes. (destructives)
I joder. Continuo sentint la gordesa, aquestes coses no se'n van així com així, no. Continuo pensant en el menjar com abans, em continuo preocupant com abans, cada cop que veig el menjar penso en quantes calories, i alhora és el meu amor platònic. Tot moment estic pensant en ell. En el puto menjar. I el menjar em torna boja. I crec que els problemes els associo amb menjar. I quan menjo la meva ment pensa: Gorda de merda i tinc ganes de plorar, sí, això em continua passant.
Però no sé avui és raro.
I mentre escric això, suposo que és per aquesta dieta que he fet, pels tes que he pres, que m'han excitat, o alguna cosa, perquè estic com marejada, i he estat amb mal de cap, i a la classe del curs gratuït se m'ha anat la pinça totalment, i m'ho han notat totalment i he rigut un munt, i si normalment estic nerviosa, avui ho estava mil més. Avui tot és com un somni paranoia total. Com una bombolla d'aigua. I el títol poso fracassada... perquè he acabat fent un putu afartament :( no sabeu com em sento de desgraciada.
TOTS ELS PUTUS ESFORÇOS A LA MERDA. Em sento una anorèxica fracassada. Perdó la paraula. No aconseguiré mai tio ser una princess, no aconseguiré mai ser una d'elles...
Per això encara tinc una part de la meva altre ment sàvia que la tinc allà. En fi, no sé. Qui creieu que guanyarà?
No sé a mi em debilita això, o creieu que em fa sentir víctima? que m'ho faig jo? però jo em sento dèbil. Pensareu, però si només ha fet dos dies, com s'han de sentir, les expertes? Doncs sí,... però no sé, jo sóc jo...

Em tornaré boja de tants crits

Sóc una mala persona, sóc una mala persona. Pensaments... pensaments que no paren amunt i avall. En el present, passat i futur.
Últimament no em para de cridar. No el puc parar d'odiar.
Un cop em van dir que odiar és una paraula molt forta i ho sé, però és el què sento cap als meus pares, el què m'han fet sentir cap a ells. I no entenc ni el per què. No sé per què sento tanta ràbia i ho odio.
Necessito desconnectar de tot, per això vaig a caminar i també és per fer exercici. Mentre camino, penso en el passat i penso en l'informe que em van fer el dia que em vaig prendre les pastilles de merda (dic de merda, perquè van ser molt poques), l'informe a part d'altres coses posava que havia anat allà ja a l'infantil per pensaments de la mort, és a dir que ho tenen tot apuntat, amb l'informe em va fer tornar en el passat en tot allò i avui he tornat a pensar en llavors un altre cop. Si tornés a estar a llavors faria les coses d'una altre manera. No per estar millor, perquè no crec que ho pogués fer millor, no crec saber parlar més amb la gent ni res..., sinó el contrari, hagués fet més conductes autodestructives abans i encara molt més. Que no vull dir que no ho fes d'una manera o altre, però ho hagués fet millor.
Per altre banda.. hi ha el putu menjar de merda... sempre m'ha agradat tant... Hi va haver una petita època vaig aprendre bons hàbits i així vaig "deixar" de preocupar-me una mica pel pes crec (en el fons em volia aprimar més), si més no, hi va haver una època que vaig aprendre a menjar bé, perquè per qui no ho sàpiga als 14 anys jo era una foca, bé, la meva amiga diu que tampoc es veia tant perquè era alta, però era gorda, així que vaig decidir aprimar i vaig aprimar 10 kg (saludablement amb una infermera) i més endavant 5kg i potser algun més. Quan la meva amiga em deia "no sembles tu, perquè no menges com abans, ja no menges porcaries, ja no menges tant" em feia sentir culpable... i sabia que si menjava galetes no em podria controlar..., per això vigilava tant..., però finalment amb ella em vaig tornar a descontrolar... un cop em va tornar a rallar el pes... vaig dir a la merda el menjar... vaig tornar a menjar porcaries... vaig tornar a menjar com una puta foca... el què passa que mantinc el pes... però em fa por un munt tornar a ser la puta foca i estic gorda... i això em produeix... un malestar terrible de merda... que tinc ganes de plorar quan menjo com una foca de merda... i tinc una por a tornar a estar com abans... i quan no puc aconseguir deixar de menjar... i quan elles aconsegueixen deixar de menjar...
Aquest dilluns començaré una dieta dura, estic motivada i tinc els ingredients, crec que són 5 kg en no sé quants dies. A veure si funciona. Només espero no fer afartaments, ni aixecar sospites.
I per acabar odio ser jo perquè no entenc perquè mai ningú em vol. Per què sempre m'han d'agradar persones que mai els hi agrado? Per què mai agrado a ningú? Perquè mai sóc suficient per a ningú...
Ningú mai em voldrà...
La vida és injusta... Sense tu no puc, em mata.
No crec mai trobar algú que m'agradi tant com ella...
Trobo a faltar algo que no he tingut mai..
Anava a posar "Sense ella no puc" de títol, però després he pensat que ho podria veure i pensar que sóc una pesada de merda, anava a posar "no puc" però he pensat massa negatiu, així que el final he posat això.
Que realment últimament estic que no em suporto ni jo.

Alguna cosa m'espanta

Quan l'altre dia ens vam comprometre a fer mindfulness i aquestes coses cada dia jo vaig pensar que per mi seria un sacrifici, que costaria, que no sabria si trobaria l'estona... però el cap i a la fi això era per NOSALTRES, que nosaltres érem qui decidíem si ens sortíem, si sí o si no, que nosaltres som amos de les nostres vides.
Si estem aquí es per alguna cosa, no? i ho hem d'aprofitar?
Doncs per què no intentar-ho?
Quan al fer-ho cada dia m'adono que les meves intensitats d'emocions baixen i que la meva ment està com més "despejada"... alguna cosa m'espanta en mi. Jo no sóc més feliç, no. No ho sóc. Tinc por.
Tinc por perquè no sé ben bé què senten les persones normals i sé que no ho veig com a tal.
Tinc por per moltes altres coses.
Llavors penso en si he de seguir en tot això. Però després penso que podria intentar per un cop a veure què passa fins on arribar la meva ment si segueixo fent tot això, seguint la meva ment sàvia.


Després l'endemà tot se'n va a la merda. Discuteixo amb els meus pares. No paro de sentir ràbia, perquè la ràbia d'ella no se'n va. Per què malgrat fer mindfulness quasi cada dia, segueixo sentint aquest odi cap a ells? M'he tallat, entre mitges, perquè amb les tisores costa més i no tinc res més ara... La cosa amb el menjar tampoc estar bé. Estic tan gorda. Odio odio odio.
Només falta l'empenta dels de casa meva per tornar-me a fer estar fatal dels fatals altre cop.
L'intensitat de les meves emocions torna a ser 100 quan m'enfado amb els meus pares i quan sento aquesta ràbia. I després em descontrolo amb el menjar... i tot torna a estar malament... >.<

Sentir distorsionat

És com si les paraules que sento, les sento, però no les sento... no escolto...sento, sento, sento , però dins el meu cap no sé què hi tinc.
Em sento inútil, subnormal. Com si no servís per a res, que és el què em repeteix el meu pare sempre.
Estic en els meus putus pensaments... que rara sóc. Per què merda em passa això? No m'entero de res. Sóc una gorda de merda. Perquè els meus pensaments van amb això.
Quan em pregunten si vull estar pitjor que elles?... doncs sí... i si vull millorar? També... Ho faré? No ho sé. I amb això.
Després la meva ment sàvia torna a dir que ja estava divagant i que torni a anar al present... que no sé com m'ho faig... i que no m'entero de RES. Que no aconsegueixo estar 100% a la classe... ni fins i tot a la coral, que és al què m'agrada estar..., tot i que allà hi estic més. És com que estic en un somni.
Per molt que m'esforço a parar atenció, a posar esforç a entendre la classe, no entenc res del què diuen. Potser exagero una mica, però quin avorriment. Que m'adormo.
Ningú em vol. Joder, per què?
Estic aquí i tot és com un somni.
I aquí a la coral, tot és diferent, ja ha canviat. Sembla que els pensaments s'han calmat. Però tot i així jo semblo no viure. No ric. Jo ho veig tot. No ho sé, tot és tant confús, tot és tan distorsionat. No sabria dir. Com he dit molts altres cops, no existeixen paraules per expressar com em sento.
Quan tindré aquelles ganes de riure de veritat? aquell mal de riure? Aquell somriure?
Veig la vida passar i veig la gent viure i riure.
Ara el meu pare vol que deixi el curs... pel gasoil que gasto..

Per què sempre la pifio? GORDA

Maleit el dia que em vaig apuntar al curs gratuït de merda...
Odio els afartaments, odio la meva xixa de merda, odio aquests putus moments, odio estar al lavabo, odio veure'm la gordesa, notar-la, odio menjar i no poder parar. Odio sentir tot això... no poder-ho explicar... sentir vergonya... que em vegin menjar... que la gent es pensi que em sento normal, que no sento tot això simplement perquè no ho sé explicar. Però me'n sento. Em sento una puta gorda.
Em sento una puta traïdora per mentir a la X (psicòloga per qui no ho sàpiga), per mentir-la sobre el grup, però estava entre l'espasa i la paret.... no volia mentir... però eren elles o la ment sàvia, no les volia trair a elles ni mentir-me a mi ni a la X... i com sempre vaig preferir no trair a elles, tot i que em fes més mal d'aquesta manera a mi... així sentint-me pitjor jo... i va sortir malament... perquè ella, la X es va adonar de tot.
Això va ser l'altre dia, efectivament, el dia que em vaig prendre les pastilles no suficients. 
Vull veure'm sang hòstia, per què m'he quedat sense estris? He de patir pel què he fet i tot el què sento, tot el què dic...
També he de dir que estic fent els esforços per no tallar-me, però costa mil. I ahir ho vaig fer a mitges amb tisores, és que costa més de tallar i t'indignes. Si ho vols fer amb això s'ha de fer més profund.
Per què sempre hòstia la pifio? i no sé ni gestionar ni explicar com em sento? Només a vegades escriure... i ni així...
Gorda, gorda, gorda... sóc una gorda...
Ho sento X, ho sento grup de les emo..., per tot com reacciono, per tot com la pifio.
Si faig cas a la meva ment sàvia... si faig cas a les meves emocions?... que complicat tot plegat. Per què? Em pregunto. Només sento una buidor. Un mareig i una gordesa.
Arg.
Fàstic.
Fàstic, fàstic i fàstic fàstic i fàstic em faig.

Us trobo a faltar... i ET TROBO a faltar molt... cada dia parlàvem jope.

...Us trobo a faltar tant...

Et trobo a faltar tant, molt.

ET TROBO A FALTAR MOLTÍSSIM.

Sóc l'única que em sento així? Sóc l'única que em sento així de veritat? Encara sento aquell sentiment que sentia cap a ella. La trobo a faltar molt. Per què em sento així? Sóc estúpida per sentir-me així? Em sento sola, molt sola.

A urgències (morir).

Ara sí... Ara ja ho tenen... Ja tenen el què volien... No perdó.. el què era pel "nostre bé".
Ja no queda rastre de res nostre.
S'ha eliminat tot. L'he pifiat ben grossa. Ja no hi ha res. Ja no podrem passar més hores juntes, ara sí que ja està. S'ha acabat. Fins que no s'acabi la teràpia del grup no ens podrem fer... s'ha acabat per complet la nostra relació.. s'ha acabat la "guassa".
La X (psico) m'ha fet eliminar tot contacte amb ella, tot. Ja està.
Ja tenia pensat prendrem les pastilles si anava malament. Ja sabia que n'aniria de malament.
Així que aquest matí he anat al lavabo i me les he pres i m'he tallat.
Tot era una merda.
Per què merda no em sé explicar?
Per què jo mai sóc la que no està tant malament?
Per què?
S'ha acabat. Estic farta. És que no tinc ganes de viure. No sé. Potser ho torno a fer. No ho sé.
Tinc mal de cap. No hi ha un putu paracetamol en aquesta casa?
M'he tallat i pres pastis al lavabo del lloc on vaig amb la meva psicòloga. I després li he dit a ella. M'ha fet anar a urgències. M'han tingut fins a quarts de 6 de la tarda. No he avisat a ningú de casa meva. Em sentia marejada, només això. I ara em mal de cap. Només ho sap una persona. Encara em vull morir.
De cop i volta et veus estirada en una camilla de l'hospital envoltat de persones malaltes que venen d'urgències... on tu mai havies estat... per tu és nou. I tu ets l'única persona que vens sola. I no et paren de mirar.. o aquesta és la teva sensació. Et tenen hores allà. Encara no has dinat. Fins que el final ve una psiquiatre i et comença a fer preguntes. I et sents inútil perquè no saps ni què. I tu només tens ganes de morir-te JODER.

Quan planeges la teva mort

Tu estàs fent la teva i el teu voltant no té ni idea del què la teva ment està pensant.
Quan estàs planejant la teva mort.
O simplement a prendre més pastilles.
Perquè prenent més pastilles, sentint-te més drogui, et sents una mica millor, perquè si no sents res, et sents drogat, o adormit, és millor, quan et sents de la manera que et sents.
Tu m'estàs dient això, però resulta que jo ja me les hauré pres, ja tot serà igual.
Només falta un mes i mig? Perquè puguem tornar a fer-nos? Però llavors potser ja me les hauré pres.
Què hauria canviat llavors?
Que no em preguntis per què, però quan surto de teràpia m'envaeix un no sé què i m'entra una melancolia que m'entristeix. M'entra depre i no sé per què.
Deixar de tallar-se.
Emocions difícils.
Afartaments.
No ho sé.
És el què em va dir la meva amiga de casa. Elles potser canviaran el xip, es posaran bé, i tu et quedaràs aquí, seguiràs com fins ara... o sigui que no t'has de guiar...

O sigui que jo estic destinada a ser una fracassada? A no sortir-me'n mai?

Estar sense estar

Ja no sé si trio l'opció que sento o la que tots diuen que faci. No crec ni que tingui opinió. No sé ni el què sento. Que sempre espero a saber l'opinió dels demés.
Aquí estic. On estan ells. Tot sembla rutllar per fora, però per dins meu no. Tot sembla una espècie de somni, on veus com tot avança i tu no dius res. És una sensació rara. Tu veus la gent. Tothom parla, però tu no tens res a dir i et sents molt inútil. Penses per què merda no tens res a dir? No tens temes dels què parlar? A moments et fa vergonya, por a pifiar-la..., però tants altres no tens res a dir. Això és que no tens res a dir.
És com que estàs sense estar. Sempre els altres els veus millor, tot el què fan, sembla millor al què fas tu, estan millor.. Tu mai. No... tu no estàs bé. I et preguntes com s'ho fan per sentir-se bé.
Aquesta ets tu. Ets tu, aquesta merda... que no sap què dir...
Les meves reaccions a tot em molesten. M'arrepenteixo de tot.
Després no hi ha res que em faci més mal que haver-la pifiat amb reaccions i amb els meus actes... i no es pot tornar enrere.
Penses en que tot ho fas malament i que joder... voldries fer-ho millor, ser millor, més simpàtica, més maca, però ets així...
I quan estàs callat et comences a preguntar per què merda ets així, t'odies i penses quina cara d'estaquirot deus fer... a més si t'havien criticat per no dir res, perquè saps que anys enrere t'havien fet fora per no dir res.
Si la gent espera carnaval jo espero que s'acabi.

Projecte

Que si mai estaré bé? No ho sé? Que ho vull estar? Sí. Una part de mi ho vol estar, una altre té por... sí..., una part no es para de fer preguntes, també. I no sap si se'n sortirà... i es pensa que en quan deixi tot això es tornarà a enfonsar. I no està segura de res. El meu cap NO PARA DE DONAR VOLTES, NO.
Encara no sé què vull fer amb la meva vida. Quan una persona jove (més que jo, menys de 21, em refereixo 16 anys/ 18, que és quan comences a decidir..), que ha de decidir què fer amb la seva vida, amb els seus estudis, penso en que jo, que en teoria ja ho hauria de saber per ser més gran, penso en què encara no ho sé tampoc. Bé, una part sí. Vull ser psicòloga. Però podré? Seré capaç?
Sé que vull ajudar a les persones i m'apassiona la ment i totes aquestes coses.
Un dia a teràpia ens van dir que comencem a fer coses que ens acostin a l'objectiu que volem aconseguir. I avui mirant una cosa que estic pensant apuntar-me, un curs gratuït, que per cert, estic més perduda, que res més..., he vist una cosa que fan a una comarca. Com una espècie de projecte, per persones aturades i aquestes coses. Jo no hauria d'haver fet educació infantil, ara ho veig. Hauria d'haver fet integració social, s'acostava més al què em volia dedicar. He començat a pensar. Joder. Però per què no es poden fer més coses d'aquestes, com aquestes? Jo voldria muntar una cosa així. Jo vull fer una cosa així. Jo vull formar part d'una cosa així. Un lloc amb persones amb dificultats, que no puguin pagar, que facin activitats de tota mena, que estiguin actius, per no pensar, i fer coses esportives, creatives... no sé. Això seria fer alguna cosa per la societat, no? Potser alhora de la veritat em cansaria... o no seria com desitjaria... potser només és perquè ara és el què necessito jo.
No sé. En fi... sí si... que no sé.
Jo sé que el que més desitjaria és sé psicòloga a la llarga i escriptora tot alhora.