Alguna cosa m'espanta

Quan l'altre dia ens vam comprometre a fer mindfulness i aquestes coses cada dia jo vaig pensar que per mi seria un sacrifici, que costaria, que no sabria si trobaria l'estona... però el cap i a la fi això era per NOSALTRES, que nosaltres érem qui decidíem si ens sortíem, si sí o si no, que nosaltres som amos de les nostres vides.
Si estem aquí es per alguna cosa, no? i ho hem d'aprofitar?
Doncs per què no intentar-ho?
Quan al fer-ho cada dia m'adono que les meves intensitats d'emocions baixen i que la meva ment està com més "despejada"... alguna cosa m'espanta en mi. Jo no sóc més feliç, no. No ho sóc. Tinc por.
Tinc por perquè no sé ben bé què senten les persones normals i sé que no ho veig com a tal.
Tinc por per moltes altres coses.
Llavors penso en si he de seguir en tot això. Però després penso que podria intentar per un cop a veure què passa fins on arribar la meva ment si segueixo fent tot això, seguint la meva ment sàvia.


Després l'endemà tot se'n va a la merda. Discuteixo amb els meus pares. No paro de sentir ràbia, perquè la ràbia d'ella no se'n va. Per què malgrat fer mindfulness quasi cada dia, segueixo sentint aquest odi cap a ells? M'he tallat, entre mitges, perquè amb les tisores costa més i no tinc res més ara... La cosa amb el menjar tampoc estar bé. Estic tan gorda. Odio odio odio.
Només falta l'empenta dels de casa meva per tornar-me a fer estar fatal dels fatals altre cop.
L'intensitat de les meves emocions torna a ser 100 quan m'enfado amb els meus pares i quan sento aquesta ràbia. I després em descontrolo amb el menjar... i tot torna a estar malament... >.<