Em sento inútil, subnormal. Com si no servís per a res, que és el què em repeteix el meu pare sempre.
Estic en els meus putus pensaments... que rara sóc. Per què merda em passa això? No m'entero de res. Sóc una gorda de merda. Perquè els meus pensaments van amb això.
Quan em pregunten si vull estar pitjor que elles?... doncs sí... i si vull millorar? També... Ho faré? No ho sé. I amb això.
Després la meva ment sàvia torna a dir que ja estava divagant i que torni a anar al present... que no sé com m'ho faig... i que no m'entero de RES. Que no aconsegueixo estar 100% a la classe... ni fins i tot a la coral, que és al què m'agrada estar..., tot i que allà hi estic més. És com que estic en un somni.
Per molt que m'esforço a parar atenció, a posar esforç a entendre la classe, no entenc res del què diuen. Potser exagero una mica, però quin avorriment. Que m'adormo.
Ningú em vol. Joder, per què?
Estic aquí i tot és com un somni.
I aquí a la coral, tot és diferent, ja ha canviat. Sembla que els pensaments s'han calmat. Però tot i així jo semblo no viure. No ric. Jo ho veig tot. No ho sé, tot és tant confús, tot és tan distorsionat. No sabria dir. Com he dit molts altres cops, no existeixen paraules per expressar com em sento.
Quan tindré aquelles ganes de riure de veritat? aquell mal de riure? Aquell somriure?
Veig la vida passar i veig la gent viure i riure.
Ara el meu pare vol que deixi el curs... pel gasoil que gasto..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada