Comenteu!!!!

Avui és el meu sant. 26 de juliol. Ja acaba el mes de juliol. Aquest any m'ha passat "bastant" ràpid perquè he estat treballant al prelaboral. No per res més. Tot i que les tardes les he tingut desocupades i no sabia gens què fer.
Em fa por i no por, que a l'agost torni a passar com l'any passat. Que passarà, perquè cada any passa. De sola que estic, de no fer res... Ho veuen tan fàcil. Queda. Queda amb aquest ara amb l'altre. Però no és així. A part que no tinc gaire amb qui quedar, em fa cosa quedar. Potser no sé què dir... i no vull que l'altre persona no em vulgui per això, per no dir res...
Lo què deia... que em fa por que em tornin a ingressar. Per una part m'agradaria i l'altre no.
De veritat jo no sé què faré lo que queda d'agost. Amb lo bonic que seria cada dia tenir coses a fer...
Però no tinc a ningú...
A sobre a l'hospital encara tinc una amiga que la vaig conèixer l'any passat a l'hospital... o sigui que ella encara està allà. I havíem dit que ens veuríem, però si encara està allà... I és com una barreja de trobar-la a faltar i de què fa encara allà? Joder.
I això és tot el que tinc per dir.
No m'ha passat res interessant. Ni tinc novetats de com em sento. Perquè no em sento ni feliç ni trista.. no sento res, com molt per variar. I no. No és bo, ni significa res bo, no sentir res. NO. No m'agrada i és una de les pitjors coses que pot passar. No sentir res.
🙏 pliiis comenteu. Abans em comentava algú però ara mai ningú em comenta..

Ho sento molt.

Ja fa temps que vaig escriure aquí al blog una carta, o un escrit per una amiga de petita genial. La vaig escriure però no vaig acabar publicant.
Ella era una de les meves millors amigues quan érem petites..molt important per mi. A la eso per coses que passen vam deixar de ser amigues, tot i que per mi l'amistat hagués continuat segurament. No va ser fins als 18 anys que quan ens veiem ens tornàvem a saludar, com si la infantesa estés allà mateix. Escric tot això perquè ahir es va morir el seu pare. A més de tot això la seva dona va a la coral amb mi. I tots som com una petita família. I altres coses. I que com el seu pare poques persones..
Encara no em crec que estigui mort.
Necessito plorar no sé per què però no puc. Tampoc sé per què.
Em sento culpable perquè demà no puc anar al seu enterro... tot i que avui he anat al tanatori.
No sé per què tant noto aquesta pressió que no suporto a la meva panxa. Potser és que penso en l'amistat que teniem la seva filla i jo. (De la mateixa edat i classe a primària).
Ojalà fossim amigues com abans érem.
I és que de veritat que no puc soportar que no pugui anar a l'enterro, perquè ho sento de veritat.
Molts ànims per la família.

(No sé si trobeu penoós l'escrit o què..)

Muere lentamente

Hola! feia dies que no escrivia.
No estic bé. Ni bé ni malament i odio això.
Realment no tinc res a dir no sé per què.
Només, si us interessa que ahir em vaig canviar de look. Em vaig deixar tallar els cabells per una amiga meva. No curts com un nen. Hi ha qui diu que em queda millor que no pas llarg.
I per si us interessa, que no crec però bueno... (aquest és un lloc per mi i dic el què vull, per això si no us importa... ningú us obliga a llegir i si ho feu per pura xafarderia, pos no sé). En fi la qüestió és que avui el vespre tinc concert amb la coral.
També que estic treballant a un lloc que no ens donen diners, però que ens preparen per treballar.
Realment no sentir res em fa sentir morta. Aviat farà un any que em van ingressar, i ja tinc ganes de tornar a estar ingressada, per una part, per l'altre no. I no sé què passarà aquest estiu, perquè a l'estiu solo explotar... però aquest any com faig aquesta feina (que no pago), doncs potser vaig fent i no em tenen que ingressar.
Tinc que dir, però, que quan no estic allà no faig res més. Estic a casa, de casa a la tele i de la tele a dormir. Sí. Durant el dia. I llavors tot això em mata. Espero que aquest estiu sigui diferent, però no sé. Fa anys que no ho són, fa anys que tots els estius són igual de desesperançadors. No tinc amics, o quasi gens i no sé si de veritat.
I de veritat que ara mateix no sento res i no ho suporto. Podria estar malament, però no ho estic, podria estar contenta (que fa mesos que no ho estic), però no ho estic, podria estar morta però no ho estic, podria sentir-me viva, però no ho sento.
Res. Només que estic cansada. Cansada de tot, cansada de res. Podríem dir que la meva vida és res. I a sobre la tonta de jo ho esguerro. Avui al lloc de treball m'havien dit d'anar a la riera aquest cap de setmana, i jo he dit que no... i aquest cap de setmana realment no tinc res a fer. Només morir-me lentament, perquè així em sento.
I no parlem del menjar... ni de la xixa, perquè em deprimeixo.
Ja podem parlar d'avui, que sols deixar l'ordinador ja no tinc res a fer.
(Eh! Sabeu que escric sense mirar el teclat xD ).
De veritat que m'encantaria dir-vos que últimament estic com una cabra, com molt de tant en tant em passava i em sentia de lo més eufòrica, però no.. no és així. Estic desanimada i "morta".
És que mai trobaré un novio? Sabeu que des dels 14 anys ho espero. Si he tingut lius però de borratxera, no és lo mateix.
En realitat m'he acostumat a estar sola, i a què ningú em vulgui, però no ho suporto.
Ojalà que fos diferent, ojalà caigués bé algú, ojalà sigués sociable, ojalà tingués diners, ojalà tingués intel·ligència, ojalà estès prima, ojalà cantés bé.
Ja ho he intentat. Però no puc ser més sociable, si no tinc res a dir. Si no sé què dir..
Voleu saber a on treballo? Doncs no us ho diré perquè em fa vergonya. I sí. Treballo sense cobrar res.
Així de dura és la vida.
Ara tinc que dir que allà ens tracten molt bé i que crec que estic aprenent.
Em pregunto si existeix el destí o el karme. I si cadascú té lo que es mereix, per què jo no tinc res? Potser no em mereixo viure en pau? Divertir-me? Ser feliç?
En fi. No sé. La meva frase típica. En fi, no sé.