Ho sento molt.

Ja fa temps que vaig escriure aquí al blog una carta, o un escrit per una amiga de petita genial. La vaig escriure però no vaig acabar publicant.
Ella era una de les meves millors amigues quan érem petites..molt important per mi. A la eso per coses que passen vam deixar de ser amigues, tot i que per mi l'amistat hagués continuat segurament. No va ser fins als 18 anys que quan ens veiem ens tornàvem a saludar, com si la infantesa estés allà mateix. Escric tot això perquè ahir es va morir el seu pare. A més de tot això la seva dona va a la coral amb mi. I tots som com una petita família. I altres coses. I que com el seu pare poques persones..
Encara no em crec que estigui mort.
Necessito plorar no sé per què però no puc. Tampoc sé per què.
Em sento culpable perquè demà no puc anar al seu enterro... tot i que avui he anat al tanatori.
No sé per què tant noto aquesta pressió que no suporto a la meva panxa. Potser és que penso en l'amistat que teniem la seva filla i jo. (De la mateixa edat i classe a primària).
Ojalà fossim amigues com abans érem.
I és que de veritat que no puc soportar que no pugui anar a l'enterro, perquè ho sento de veritat.
Molts ànims per la família.

(No sé si trobeu penoós l'escrit o què..)