Ara només queda esperar que les pastilles facin efecte

Només tinc ganes de plorar, de plorar, de menjar porcaries i no parar, ofegar-me de tant menjar i que faci mal de tant fer-ho, però tot i així no poder parar. Perquè adoro el menjar i el mateix temps l'odio, perquè el menjar és l'únic aliat meu que em crida i em demana que me'l mengi...Oh, l'odio... i seguir, però vomitant i vomitar fins a treure sang i caure a terra de tant vomitar, podrint-me, morint-me de fàstic, perquè tant faig fàstic menjant com vomitant. Morir-me de gana fins als ossos, oh desitjo estar als ossos. Tenen que veure que puc arribar aquí. Tinc que sentir-me bé. Estic farta. Com sempre dic estic farta... però sembla que no pugui, que mai arribi a estar tant malament com aquí dic.
No és que vulgui estar malament, la veritat. Només vull estar bé i d'aquesta manera, com estic ara no ho estic, no ho estic.
Tallar-me fins a morir o quasi morir, que no pari de sortir sang i així veure'm una mica més viva i més morta a la vegada.
I agafar unes pastilles i dormir profundament per sempre més i així descansar en pau.
Me les prendria totes i encara tot i així no seria suficient. No. Mai és suficient.

Festa boja.

Ahir vam fer un sopar de l'any 1994, quan acabi la festa major faré la carrera de perdre kilus perquè aquesta festa major...
Érem cinc literalment. Bé, el sopar no era del 1994, sí, però era dels de primària, no secundària. Per tant no eren els què m'havien fet bullyng.
Em vaig adonar, que ells s'havien seguit fent més amics després de primària, però això ja ho sabia, no era cap novetat. Vaig pensar que al ser pocs potser em costaria una mica menys parlar o també podria ser que em faria més por a quedar-me en silenci i a estar incòmode. Sabeu què vaig fer? Vaig intentar parlar. Em costava en certs moments. A més estava rodejada d'universitaris. Tots treballaven i havien treballat, feien coses, tenien vida. Em vaig adonar de tot això. Érem quatre noies i un noi. Tots crec que érem bastants madurs, dic això perquè encara que potser no ho sigui ho sóc més que els quins em van fer el què em van fer. Em vaig adonar que era l'única que això... no tenia vida. Ells vivien, tenien experiències que explicar, vides. Tots tenim problemes i cap d'allà, alguns més que altres ha tingut una vida fàcil, com tothom. Però jo era la més destrossada del cap. Vaig saber què era la felicitat per moments, què era la vida, però que es va esfumar amb un tres i no res, per dir alguna cosa. Lo bo dura poc, eh?
També em vaig adonar de que jo perfeccionava molt les persones, quan elles i ell parlaven de persones que jo les creia persones excel·lents i deien coses "dolentes" d'ells, bé, rectifico, dolentes no, sinó realitats de com són realment, i suposo que tenien raó, però jo en canvi les veia perfectes aquelles persones i resulta que són superficials (dels qui parlaven).
Em va agradar, em va agradar MOLT. Sobretot em va agradar perquè una de les persones d'allà havia sigut una de les meves millors amigues a primària i va ser com tornar una mica al passat. Estan bé aquests sopars. Sí, ho estan i dic això mentre estic plorant. Hm... que estúpida sóc, sempre em passa. Per a res ploro, m'emociono, m'entristeixo o simplement no sé què em passa.
Em vaig enterar d'algunes coses molt fortes per mi perquè era com si no existís, ells sabien tant, jo res. Un noi de la nostre edat està ficat amb drogues i es veu que guanya bastants diners o alguna cosa per l'estil. Bé, amb això vull dir que ells estaven formant la seva vida i jo no. Tots d'allà havien treballat i estudiaven a la universitat com jo volia, però no em veia capaç i no hagués pogut llavors, de veritat. Cadascú feia moltes coses, formaven vides ells, les seves pròpies i jo em vaig adonar que no faig gairebé res d'allò, però perquè tampoc tinc oportunitat.
En alguns moments pensava que allà, jo sobrava. Perquè entre ells ja eren amics, però jo en ves d'ensorrar-me allà, com us he dit, vaig intentar parlar. I ho vaig fer. Ah, i entre ells hi havia una altre que també érem amigues a primària, i tant que me'n recordo!
Ah, i durant el sopar va anar venint gent, de la nostra edat i després ja no era el mateix, jo em vaig anar empetitint i ja no deia res. Ja no estava còmode.
Mentre esperàvem vam beure dues birres, a mi em fan fàstic (sóc de cubates), però jo no havia de ser menys i volia beure. Allà ja vaig fumar mig cigarro.
Durant la nit vaig fumar dos o tres cigarros. No n'estic orgullosa, no estic xulejant, no us equivoqueu simplement m'agrada escriure el què va passar.
Coses que potser no explicaré també. Tampoc volia beure i el final he begut tota la festa major, encara falta avui, que estaré amb la coral a la barra.
A la nit vaig passar molta ansietat, molta és molta. La respiració a mil (hiperventilació), pressió cor, sensació de morir. Tot. I mirades. Tenia moltes ganes de plorar, i m'aguantava, en aquell moment estava sola. I altres moments que semblava una noia sense preocupacions ballant pels efectes de l'alcohol com si fos molt feliç, i en realitat en aquell moment tenia ansietat.
El final de la nit em vaig liar amb un noi que no coneixia de res.
A les 8 o quarts de 8 del matí quan anava a casa em va tornar l'ansietat, MOLTA. Hores d'ara encara en tinc. Per què? Doncs no ho sé. Sento una puta pressió... i tot.

 

Ah i finalment també em vaig adonar, que suposo que són els anys que ens anem fent gran, però que no sóc la única que em fa mal l'alcohol. Tot i que no dubto que a mi més que ells. Perquè de veritat quan em senta tant fatal ho passo fatal és poc. Bueno no vull ser egocèntrica, però crec que no m'equivoco.
El noi que m'agrada em va fer molt mal veure'l amb la noia, no puc més.

La gent no t'entén

"Les amigues de la teva novia mai m'han volgut i la teva novia sembla passar de mi, o així em fa sentir. I no sap ni la meitat dels meus pensaments."
Això és el què hauria d'haver dit al novio de la meva amiga quan m'ha dit que ""si estas sola és perquè vols". Per què vull? Si no tinc ningú.
La gent balla tots amb gent. La majoria són del poble, alguns dels voltants, altres no ho sé, però sempre són/som els mateixos i sempre som els mateixos pringats sols.
Per això necessito anar beguda o un cigarro, per deixar un moment el que la gent pensi de mi, per obrir-me més, deshinibir-me...
Tancar els ulls i posar-me a ballar i oblidar-me de tot. Això és el que voldria fer.
Estic sola, sola, sola..., ressona al meu cap, eco.
És molt fàcil dir "oblida't del passat", però si ja el tinc oblidat, només t'estic dient perquè sóc com sóc o perquè penso com penso.
M'havien jutjat per no dir res i a mi em fa por que els enredi d'aquesta manera. No es mereixen que jo els enredi.
Així em sento.
Però jo no deixo d'intentar obrir-me, però si aquesta sóc jo... o la meva ment m'ho impedeix... tot això no és culpa meva.
A mi no em jutgeu val?
Molta gent diuen que volen que m'integri i tal, però no saben com fer-ho, doncs si no us acosteu a mi i em feu ballar, difícil eh.

És injust que hi hagi gent infeliç i m'incloc. Nosotras/os podemos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ¿Por qué no?

Quan no menges deixes de ser tu. Quan no menges et tanques més en tu i creus una falça felicitat, sobretot si aprimes. Quan no menges estàs cansada, molt cansada. Si a més fas esport estàs morta, però no deixes de fer-ne, vols aprimar. Cada cop estàs més baixa de forces. Estàs desanimada. Estàs de mala llet i no deixes de pensar en el menjar. Lo pitjor és que ningú es dona compte de res. Ells poden fer moltes coses amb força i tu et mates a exercici sense tenir forces perquè apenes has menjat.
No menjar et consumeix poc a poc. Tu vols baixar més de pes. A moments et passa la gana i després no t'entra segons què.Però després et ve l'ansietat i comences a menjar i a menjar molt. No saludable, porcaries. Després allò no s'acaba perquè et sents culpable i molt. Et mires el mirall, t'odies i et fas fàstic. Tens ganes de que la "xixa" desaparegui i mires el vàter, vols fer una cosa que saps que és molt pitjor, intentes treure't la idea, però comences a vomitar, però pares perquè no pots, perquè fa mal... Tornes a dalt per no pensar en allò, però és impossible, la culpabilitat... Tornes a baix i vomites i vomites fins que et sents marejada.
Et mates. Et mates a poc a poc. Saps lo dolent que és però així segueixes.
Després quan surts al carrer perquè tens que sortir, perquè et vas apuntar a bastoners per fer alguna cosa, i veus tota la gent que està feliç i tot... et comences a avergonyir de tu mateixa. Molt. La gent et mira les cicatrius, i tu t'amagues com pots, penses: "tierra trágame" i t'amagues darrere el cabell, però és inútil, et veuen igual. Lo pitjor et veuen les marques que també intentes amagar. T'és igual tenir-les, però no t'és igual que pensin que estàs boja. "Si el menys pogués fer veure que estic bé..." penses.
Però et veuen la cara d'amargada. I no, no ho vull. Tu mires les noies, les veus totes perfecte, la majoria, no, totes. Perquè elles són feliç. Unes més alegres i altres no tant, però totes tenen aquelles amistats que les ajuden, i aquells riures... que tu no tens.
Et fas vergonya i fàstic. Et dius que estaràs bé, que tu vols ser com elles. Que no faràs més bestieses i que jures que intentaràs sortir d'aquesta... però... veus que tu no avances i et frustres.
No pots parlar, estàs cohibida i tothom et mira. Les mirades se't mengen. O et miren amb cara de boja, o de pena... o de fàstic... i això et mata.
De veritat que vols estar bé, però ho veus molt lluny i que la gent no t'ajuda. Si t'entenguessin, si t'ajudessin a "acuplar-te", però no ho fan.
No. Sempre tens que ser tu. Bé sempre hi han excepcions...
Si ha de deprendre 100% per mi ja dic que no me'n sortiré. O potser sí no ho sé.
Si t'aferres a la soledat, si no intentes sortir-ne és inútil que et diguin mil. Que tu seguiràs ficada dins.

Si vols pots, o si vols pots morir?

Em vull morir, m'és igual tot. Res té sentit. La meva vida no és vida, mai ho ha sigut. Res té sentit de veritat, em consumeixo com un cigarro.
La vida és curta i llarga, depèn com ho miris.
És que si no puc ser feliç, és que si depèn de mi... cru ho veig. Que porto masses anys igual.
Que veig l'altre gent i jo em pregunto per què? Per què no puc estar bé com ells?
Que no és que vulgui morir, és que no vull viure com ho faig. És que no vull estar com estic, que prefereixo estar morta que a seguir vivint així, que això no és vida, i no és culpa meva, és la meva ment. Però que també és per lo que tinc jo, o més ben dit lo que no tinc. Perquè no tinc uns amics, perquè no m'agrado, perquè qui li agrado, a mi no m'agrad, perquè busco algú perfecte que no existeix, i que busco algú que m'estimi però el qui ho fa no el vull perquè em pregunto qui pot estimar algú com jo? Que deu ser una persona que no té amics per això m'estima... sí, estic parlant de nois, que quan tinc el que sempre buscava no és com jo vull.
O mai tinc el que jo vull, que res per mi és suficient, busco el que no existeix i lo que no tinc. I no accepto lo que tinc, que en realitat no tinc res.
Que m'és igual els meus pares.
El que no m'és igual és que em deixin de banda, no ser algú sociable, ni ser perfecte... que ningú ho pot ser però per què jo no ho puc ser? No estic parlant de ser perfecte, simplement vull ser feliç d¡una vegada. Que ja no sé ni què dic ni què vull.
I sí que vull tenir, vull que la m i la x m'estimin, m'apoyin i estiguin amb mi sempre, sí, egoista sóc.. i no pot ser perquè quasi no les veig, i més una és la seva feina. I sobretot voldria que els de la coral mai marxin.
Ho sento. Ho sento ser com sóc. És per això que m'odio tant, per ser com sóc. I és per això que no estic bé i tinc tant odi? No vull viure així tota la vida i sentir-me així sempre, simplement NO VULL.

I em pregunto per què no em surten aquestes paraules quan estic amb la psico, em pregunto per què no em surten els meus sentiments?... Suposo que és perquè em surt més escriure, que expressar-me amb les meves paraules i que em costa obrir-me i que no em ser expressar ni res... Tot i així crec que cada cop m'obro més amb ella. No és que no li vulgui explicar, és que no en sé d'explicar-me millor...

Quisiera ser más feliz

 Quisiera ser otra, quisiera ser más feliz, quisiera sentirme viva y querria quererme un poco más.

Un poco más guapa, un poco más lista, tal cómo dice la canción... un poco más mejor, porqué soy todo lo contrario.

No pido mucho más.

Yo lo intento pero parece que no puede ser, que estoy destinada al fracaso, o a no ser feliz.

Quiero hacer una dieta y ni si quiera soy capaz de ésto. Absurda vida. Que te dicen que todo va a ir bien, que te vas a salir de ésta, pero no saben que soy así de mucho antes que nacer.

Que sí que quiero salir, pero.

...

Pero que sabran todos, que sabran ellos.

Lo que cuesta la felicidad.

Si depende de mi no sé si voy a poder.

Sin embargo quiero, pero no siempre querer es poder.

(Foto: +Raki Raquel )♥

(Texto en castellano porqué ya que pongo una foto suya jeje)

Ina Vaci

Coral per fi ♥ i INFERN oh no.

Avui per fi he vist els de la coral.
Són com vida per mi, em donen vida♥
Només que... avui m'he sentit inútil per ser l'única que sóc com sóc, com em passa molts cops. Ells els veig bé i jo allà, d'aquella manera. A més avui, que ha començat una noia que és 3 anys més que jo, que la conec del poble de tota la vida, però és que resulta que ella és perfecte, i no sé com serà estar amb ella, m'agradaria parlar-me amb ella, però com sóc tant ahajhfsdkjhfk
No sé.
I volia parlar amb els altres, però estava tant insegura, i que vingués la noia ha sigut com un "flasca", bueno ha sigut que tenia més vergonya i tal.
Bueno igualment sempre és així el cap de bastant de no veure'ls.
Sobretot amb qui volia parlar és amb ella!!!!!! La M! La de sempre! De fet ella m'ha dit cosa, però com hi havia una altre noia de la coral també m'ha fet vergonya dir-li més. Després em dóna la sensació que sóc seca i em vull tirar un tiro per no dir el què realment vull dir.

Per altre banda, com us he dit al G+ estic ficada en xats d'aquells... d'anorèxiques sabeu? És molt fort, molt. Les ganes que es té d'entrar més i parlar amb elles perquè això enganxa parlar amb elles, però elles sí que estan fatal i he conegut algunes de més o menys la meva edat, fins i tot més grans i he estat molt bé parlant amb elles, però he conegut una de 14 anys i em fa pena, la vull ajudar, no vull que caigui en això. M'està demanant que l'ajudi en ensenyar-li coses, i m'està caient el món a sobre en veure de com de ficada està en això. Estic intentant dient-li que no val la pena... però no m'escolta. A una altre de 18 anys se m'ha anat la pinça i li he dit una dieta bestiesa, però m'he vist obligada, però m'arrepenteixo tant, però alhora crec que pot ser una manera per jo també aconseguir aprimar 10 kg.

No sé un altre cop, sí. Tela.

Quan veig els de la coral vull estar bé.... però. Aquest però.

CORAL♥♥♥

Mentre m'insultes alimentes la meva ment de malalta mental.

No estava acostumada que em truquessin d'una oferta de treball... i encara menys que em diguessin que hi havia d'anar l'endemà.
Mentre anava al cotxe amb el meu pare i me mare per anar a buscar un matalàs per mi, m'han trucat. Eren els de treball temporal. M'oferien una feina per un dia, que possiblement no m'haguessin dit res més, només dies puntuals.
Quan et diuen això i que a sobre no és al teu poble, i que a més i tens que anar l'endemà... i tu estaves pensant en el matalàs que t'anaves a quedar i també que demà tenia hora al podòleg. Que feia temps que hi havia d'anar (recomanació del metge) i que no anava perquè el senyor de la casa (meu pare) no cridés com un boig, i sí evidentment me l'ha fet... suposo que havia de passar això perquè em fotés la bronca el meu pare.
Quan et diuen això i tu a la ment tens tot això i a més bé la por, perquè no només és això.
I et comences a fer preguntes, com per exemple, que si m'avisen més cops com ho faré amb el psicòleg o els cops que vaig a mindfulness, o ara també al psiquiatre? Perquè sí. Resulta que ara també aniré al psiquiatra i sí resulta que no ho he dit a NINGÚ, no dic mentida, ho sap l'amiga de casa (la quina ara ja no hi és), l'única que ho sap.
Quan he penjat, evidentment que ell m'ha preguntat.
Resulta que sóc tan indecisa, tan insegura... Tenia hora al podòleg i em feia realment mal tot el nervi del peu a la cama de feia mesos, havia d'anar al podòleg... Com pretenia que digués que sí?
Heu encertat, o no, però el meu pare em va fer trucar un altre cop a l'empresa de treball temporal (ETT) dient que ja ho cancel·laria i que hi aniria. Vale, molt bé.... BRAVO "Ina" bravo... la teva feina per tú! Però no... NO anava a ser tan fàcil.
Resulta que a part que havia de ser a un poble del costat del meu (el qual tardo uns 40 minuts amb bus, sí, bus, perquè ara m'he quedat sense cotxe) a les 12 del matí demà. Si hagués sigut això rai... però tenia que tenir el títol de manipulador d'aliments! OLÉ OLÉ.... i com el faig d'un dia per l'altre? Ah clar... per internet... però oju! val 20€! Què havia de fer jo? La molt tonta de jo dic:
-Un moment li puc preguntar al meu pare? (els meus pares flipant, però què esperaven d'una malalta mental?.................i insegura de merda, però clar què havia de fer quan el meu pare es queixa SEMPRE pels diners?)
 Finalment mentre li preguntava, el meu cap per dins no parava de donar voltes... i no estava més il·lusionada per aconseguir el meu primer treball, el contrari, estava més atabalada pensant com faria tot allò i etc etc. Evidentment mentre li preguntava la dona ja m'ha dit que ja tenia un altre noi.
FUCK VIDA.
El meu cap ha quedat out, fora de servei...., ha fet una explosió. Una part de mi estava molt contenta, una altre decepcionada i una altre espantada per lo què m'esperava (la bronca que m'espera...).

 El meu pare m'ha matat literalment a la seva ment. Al cotxe és el pitjor lloc que em pot fer els crits. NO EM PUC ESCAPAR i em veuen plorar...
A sobre la meva mare li donava totalment la raó, i ell cridava: és que tu no li dius res a sobre (com si em diguessin poc...), però si ja li dic cridava la meva mare.
També em cridava per lo del podòleg, quan el metge m'havia quasi obligat a anar-hi feia mesos i no li havia fet cas per POR A LA REACCIÓ DEL MEU PARE.
El final m'ha dit que ja m'ho pagaré jo el podòleg...

Però lo pitjor és que m'ho reclamarà tota la vida, i m'ho tindrà en compte tota la vida aquest error que he tingut, com el cop que als 16 anys vaig perdre una altre oportunitat de treballar, que ni tan sols estic segura que m'anessin a agafar. Però ara... cada cop que faig algun desastre m'ho recorda i em culpabilitza... sempre fa lo mateix... i no sap que cada cop que em crida em destrossa una mica més a trossets, i psicològicament, i jo em destrosso de totes les maneres possibles, perquè després el menjar és el meu escape, vomitar, tallar... i destrossar-me el màxim i no importar-me les conseqüències.
Perquè quan la teva ment va tant a mil per hora tan et fa destrossar-te una mica més, perquè t'és completament igual morir.
 Mentre m'insultes alimentes la meva ment de malalta mental... després em diu boja. OLé tu:)


 

Avorriment màxim

Dies que no parlo amb la meva amiga: 1 setmana i 2 dies. Estic esperant si ella em diu algo perquè sempre sóc jo la quina ho he de fer.
Dies d'avorriment: Tot l'estiu, sempre.
Dia d'avui: Pitjor moment del dia:

• de 9 a 10: llegir, esmorzar, esperar ser les 10.
• de 10 a 12:10: Ordinador
• de 12:10 a 13: Estirada al llit, dormir, esperar a RES, avorrida, cansada, pensar...

• Ara: Decidir fer l'entrada, aprofitant que l'hora que li toca el meu germà no hi és.

 Dies que passo així: Majoritàriament.
A partir de la 13:00 no ho sé perquè són la 13:00, però puc intuir que estaré així fins les 14:00 llargues.

PENSAMENT: tinc gana.

No sé si arribaré a ser jo de veritat

Sola, sola, sola, sola, sola, sola, avorrida, malalta mental, cos, menjar... sola, sola, sola, sola, avorrida, gorda. Tonta, tonta, tonta...
Aquestes són paraules que penso molt, entre altres.
Aquí sola a la meva habitació, com he passat tants altres estius. Odio això, odio estar així. Ho odio. No puc més.
Quants cops he tingut ansietat i no era conscient que allò era ansietat?... Molts cops.
Sempre espero un dia i sempre torno al passat, no en sé de viure el present... simplement és que no estic bé on estic.
M'agradaria poder-me posar a dins de diferents persones per a poder comprovar com pensen, per veure diferents perspectives.
Estic gairebé segura que jo sabria resoldre els seus problemes, en canvi, jo penso que lo meu no es pot resoldre.
Tot està al cap, a la ment... ho sé... i ser que la vida de ningú és fàcil, però que lo meu no té solució... que quan sembla que per fi alguna cosa, o la meva ment es posa a "lloc", alguna cosa dins meu s'espanta.
No. A lo meu no hi ha solució, o el menys és el que veig jo.
Mai seré aquella noia que creu en ella i està bé amb lo que té, perquè no em ser conformar.
A veure... a cas em podeu dir com es solucionaria això:
Una noia de 21 anys que podríem dir que els seus pares "pensen per ella", ha de donar-los explicacions, no confien en ella, ella els odia, només són crits a casa.
Mai ha sigut feliç, potser als 12 anys comença lo pitjor, però ja abans no era feliç del tot.
No ha tingut amics, només té dues amigues que a vegades sent que la traeixen. Elles tenen altres amics i no tenen com a prioritat ella. Entre elles (les 2 amigues d'ella) no són amigues, una de les seves amigues és família d'ella i viu molt lluny.
Ella li agrada dos nois, el 1 que es va fixar en ell als 12 anys, i des de llavors, cada cop que el veu li va el cor a mil. Però no té cap oportunitat, i fins als 18 anys no havien parlat mai. I el 2n, gairebé 20 anys més que ella i l'únic noi que la tracta tant bé...
Una noia que sortia sola i bevia a les festes per parlar més, i que encara ho fa i sabia que tan penosa era... però era difícil.
I una noia que s'aferrava molt al menjar, tota la vida, engordint, aprimant, engordint...
Una noia que des de 2n d'ESO suspenia, però els mestres l'aprovaven perquè segons ells s'hi esforçava, però la veritat és que m'importaven una merda les notes i no estudiava, ho llegia 2 o 3 cops el dia abans de l'examen per la nit. M'havien fet creure que era tonta, i encara ho penso.
Quan vaig acabar 4rt d'eso vaig tornar a estudiar, per poder fer "l'objectiu", que realment només ho feia per tenir algo: el grau superior d'ed. infantil, sí el què he acabat aquest any, i evidentment m'he adonat que no és lo meu. Ni tan sols sabia el què volia.
És per això que ara lluito per més endavant poder fer psicologia. Però no tinc diners. Tampoc tinc feina. FUCK. FUCK VIDA.
Va... ara digueu-me com ho faríeu vosaltres per canviar la meva vida? La meva vida és una merda i en la meva opinió MAI seré feliç.

Sóc algú que ningú entén, que ni tan sols jo sóc capaç d'entendre'm. Que la meva ment va a mil per hora, que intenta lluitar per la felicitat, que sé que no existeix, que només existeix ser feliç dia a dia... no sabria explicar, però que vosaltres ja sabeu.
Algú que sap que no és normal, però que potser mai....
Tan és, és absurd, jo sóc absurda, no sé.
Crec que els últims escrits no són tan bons. Ja ho sé, TOTS són una puta MERDA, que ja ho sé que res té sentit i que el meu parlar fa FÀSTIC, anava a dir fot, però he pensat que massa mal parlar.

És que no serveixo, per a res.... PUNTO adéu.