No sé si arribaré a ser jo de veritat

Sola, sola, sola, sola, sola, sola, avorrida, malalta mental, cos, menjar... sola, sola, sola, sola, avorrida, gorda. Tonta, tonta, tonta...
Aquestes són paraules que penso molt, entre altres.
Aquí sola a la meva habitació, com he passat tants altres estius. Odio això, odio estar així. Ho odio. No puc més.
Quants cops he tingut ansietat i no era conscient que allò era ansietat?... Molts cops.
Sempre espero un dia i sempre torno al passat, no en sé de viure el present... simplement és que no estic bé on estic.
M'agradaria poder-me posar a dins de diferents persones per a poder comprovar com pensen, per veure diferents perspectives.
Estic gairebé segura que jo sabria resoldre els seus problemes, en canvi, jo penso que lo meu no es pot resoldre.
Tot està al cap, a la ment... ho sé... i ser que la vida de ningú és fàcil, però que lo meu no té solució... que quan sembla que per fi alguna cosa, o la meva ment es posa a "lloc", alguna cosa dins meu s'espanta.
No. A lo meu no hi ha solució, o el menys és el que veig jo.
Mai seré aquella noia que creu en ella i està bé amb lo que té, perquè no em ser conformar.
A veure... a cas em podeu dir com es solucionaria això:
Una noia de 21 anys que podríem dir que els seus pares "pensen per ella", ha de donar-los explicacions, no confien en ella, ella els odia, només són crits a casa.
Mai ha sigut feliç, potser als 12 anys comença lo pitjor, però ja abans no era feliç del tot.
No ha tingut amics, només té dues amigues que a vegades sent que la traeixen. Elles tenen altres amics i no tenen com a prioritat ella. Entre elles (les 2 amigues d'ella) no són amigues, una de les seves amigues és família d'ella i viu molt lluny.
Ella li agrada dos nois, el 1 que es va fixar en ell als 12 anys, i des de llavors, cada cop que el veu li va el cor a mil. Però no té cap oportunitat, i fins als 18 anys no havien parlat mai. I el 2n, gairebé 20 anys més que ella i l'únic noi que la tracta tant bé...
Una noia que sortia sola i bevia a les festes per parlar més, i que encara ho fa i sabia que tan penosa era... però era difícil.
I una noia que s'aferrava molt al menjar, tota la vida, engordint, aprimant, engordint...
Una noia que des de 2n d'ESO suspenia, però els mestres l'aprovaven perquè segons ells s'hi esforçava, però la veritat és que m'importaven una merda les notes i no estudiava, ho llegia 2 o 3 cops el dia abans de l'examen per la nit. M'havien fet creure que era tonta, i encara ho penso.
Quan vaig acabar 4rt d'eso vaig tornar a estudiar, per poder fer "l'objectiu", que realment només ho feia per tenir algo: el grau superior d'ed. infantil, sí el què he acabat aquest any, i evidentment m'he adonat que no és lo meu. Ni tan sols sabia el què volia.
És per això que ara lluito per més endavant poder fer psicologia. Però no tinc diners. Tampoc tinc feina. FUCK. FUCK VIDA.
Va... ara digueu-me com ho faríeu vosaltres per canviar la meva vida? La meva vida és una merda i en la meva opinió MAI seré feliç.

Sóc algú que ningú entén, que ni tan sols jo sóc capaç d'entendre'm. Que la meva ment va a mil per hora, que intenta lluitar per la felicitat, que sé que no existeix, que només existeix ser feliç dia a dia... no sabria explicar, però que vosaltres ja sabeu.
Algú que sap que no és normal, però que potser mai....
Tan és, és absurd, jo sóc absurda, no sé.
Crec que els últims escrits no són tan bons. Ja ho sé, TOTS són una puta MERDA, que ja ho sé que res té sentit i que el meu parlar fa FÀSTIC, anava a dir fot, però he pensat que massa mal parlar.

És que no serveixo, per a res.... PUNTO adéu.