La vida és curta i llarga, depèn com ho miris.
És que si no puc ser feliç, és que si depèn de mi... cru ho veig. Que porto masses anys igual.
Que veig l'altre gent i jo em pregunto per què? Per què no puc estar bé com ells?
Que no és que vulgui morir, és que no vull viure com ho faig. És que no vull estar com estic, que prefereixo estar morta que a seguir vivint així, que això no és vida, i no és culpa meva, és la meva ment. Però que també és per lo que tinc jo, o més ben dit lo que no tinc. Perquè no tinc uns amics, perquè no m'agrado, perquè qui li agrado, a mi no m'agrad, perquè busco algú perfecte que no existeix, i que busco algú que m'estimi però el qui ho fa no el vull perquè em pregunto qui pot estimar algú com jo? Que deu ser una persona que no té amics per això m'estima... sí, estic parlant de nois, que quan tinc el que sempre buscava no és com jo vull.
O mai tinc el que jo vull, que res per mi és suficient, busco el que no existeix i lo que no tinc. I no accepto lo que tinc, que en realitat no tinc res.
Que m'és igual els meus pares.
El que no m'és igual és que em deixin de banda, no ser algú sociable, ni ser perfecte... que ningú ho pot ser però per què jo no ho puc ser? No estic parlant de ser perfecte, simplement vull ser feliç d¡una vegada. Que ja no sé ni què dic ni què vull.
I sí que vull tenir, vull que la m i la x m'estimin, m'apoyin i estiguin amb mi sempre, sí, egoista sóc.. i no pot ser perquè quasi no les veig, i més una és la seva feina. I sobretot voldria que els de la coral mai marxin.
Ho sento. Ho sento ser com sóc. És per això que m'odio tant, per ser com sóc. I és per això que no estic bé i tinc tant odi? No vull viure així tota la vida i sentir-me així sempre, simplement NO VULL.
I em pregunto per què no em surten aquestes paraules quan estic amb la psico, em pregunto per què no em surten els meus sentiments?... Suposo que és perquè em surt més escriure, que expressar-me amb les meves paraules i que em costa obrir-me i que no em ser expressar ni res... Tot i així crec que cada cop m'obro més amb ella. No és que no li vulgui explicar, és que no en sé d'explicar-me millor...
Hola ina, sento no haber te comentat durant ot aquest temps pero segueixo estant aqui.
ResponEliminaQue tal va tot? Segons tu, aburrida, que la teva vida es monotona i dura.
No obstant, vas publicar lo de la coral. Que senties certa vergonya per la M i per les noves companyes. Aixo es bastant normal, ina. Et recomano que et dirigeixis a ells com si els veiessis cada dia. Porto 1 mes i mig sense veure ni parlar amb cap amic meu i, a lhora de retrobar nos, em dirigire a ells com sempre. Com si fos un dia mes. O, si vols, com si els tinguessis certa confiansa. Prova ho, penso que aixi t obriras mes.
Sergi
"Bueno" en realitat sempre em costa dirigir-me a ells, no perquè no vulgui. Perquè sóc així. Que em costa molt obrir-me. Només estic més oberta amb ells, o quan he begut, o quan m'ho estic passant molt bé i m'ajuden a obrir, no sabria explicar-ho.
EliminaJo intento i no em jutgis per això, o no diguis que ho intenti més perquè a la ESO em jutjaven per això per no dir res.
Què tal tu l'estiu?
No només és avorrida (crec que s'escriu així), és el sentiment aquest. D'avorrida, de tristesa, de soledat, de buit, etc.
tienes muchas cosas de las que pensar, y si, veo que te odias por ser como eres, no entiendo, tendrás una vida dura y lo que quieras, pero la frase de que te dan igual tus padres, esa frase tendrias que modificar.. (creo), por que son los que van a estar ahi, si tu al principio les hubieras contado todo a tus padres ( que ya se que no es facil), pues supongo que no estarias en esta situacion, tan dura como explicas, tus sentimientos son duros de leer, la verdad por que eres muy joven para pensar asi, no se cuanto debes de pesar, pero creo que poco.. por lo que cuentas, no sé tendrás que mirar de hacer algo para distraerte, podráis apuntarte algun CAU D'ESTIU, o alguna cosa.. Otra cosa te cuesta abrirte con la gente por que supongo que no sabes que hacer ni qué decir por tí misma, eso tiene que terminar! tienes que autosuperarte, y si quieres, puedes. Yo tengo una hija, con tu enfermedad, y la verdad me siento yo más culpable que ella esté asi, que no ella.. no se si me entiendes, si yo me huviera abierto algo más a ella, seguro que no estaríamos en esta situación , pero es la que nos a tocado, y ahora poco a poco lo estamos superando. Así que sé de que hablo, con muchísima franqueza.
ResponEliminaHe leído que dices que no tienes amigos.. apuntate a donde te e dicho o las clases nuevas.. aun que todo sea nuevo, intenta que sea un mundo nuevo para ti también, después de clases sal a merendar, o algo, no te encierres por que eres muy joven como para desear no estar en este mundo..
Mis padres no están ahí. No saben nada de mis sentimientos ni de mi, ni les importo. No les importo NADA, pero me da igual porqué yo tampoc los quiero a ellos, y sé que es injusto. Pero tu no sabes cómo me trata mi padre, lo mal que me hace sentir ni todas las cosas que me dice...
EliminaPoco dices, dices que peso poco... no peso poco. Yo soy demasiado gorda para mi, se que estoy "bien" pero por mi no es bien, estoy en mi peso normal, pero yo quiero estar más delgada, sólo hace falta ver las fotos de G+ para ver que estoy "gorda", a mi manera, estoy gorda.
Enfermedad? guau, ésto suena fuerte.
Mi psicóloga me dijo de apuntarme en una coral porqué me gusta cantar, y estoy en una, o sea cosas hago, es lo único que me llena. Pero no es suficiente, y en verano no hay cosas por hacer... en fin.
Muchas grácias por el comentario y por tu sinceridad!!
PD: supongo que si mis padres me hubiesen ayudado no estaria tan jodida. pero me joden siempre. yo no les cuento NADA. Ah, y si ellos no me hubieran educado cómo lo hicieron yo no seria cómo soy, o sea creo que mucha parte es su culpa. pero bueno no sé.