És injust que hi hagi gent infeliç i m'incloc. Nosotras/os podemos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ¿Por qué no?

Quan no menges deixes de ser tu. Quan no menges et tanques més en tu i creus una falça felicitat, sobretot si aprimes. Quan no menges estàs cansada, molt cansada. Si a més fas esport estàs morta, però no deixes de fer-ne, vols aprimar. Cada cop estàs més baixa de forces. Estàs desanimada. Estàs de mala llet i no deixes de pensar en el menjar. Lo pitjor és que ningú es dona compte de res. Ells poden fer moltes coses amb força i tu et mates a exercici sense tenir forces perquè apenes has menjat.
No menjar et consumeix poc a poc. Tu vols baixar més de pes. A moments et passa la gana i després no t'entra segons què.Però després et ve l'ansietat i comences a menjar i a menjar molt. No saludable, porcaries. Després allò no s'acaba perquè et sents culpable i molt. Et mires el mirall, t'odies i et fas fàstic. Tens ganes de que la "xixa" desaparegui i mires el vàter, vols fer una cosa que saps que és molt pitjor, intentes treure't la idea, però comences a vomitar, però pares perquè no pots, perquè fa mal... Tornes a dalt per no pensar en allò, però és impossible, la culpabilitat... Tornes a baix i vomites i vomites fins que et sents marejada.
Et mates. Et mates a poc a poc. Saps lo dolent que és però així segueixes.
Després quan surts al carrer perquè tens que sortir, perquè et vas apuntar a bastoners per fer alguna cosa, i veus tota la gent que està feliç i tot... et comences a avergonyir de tu mateixa. Molt. La gent et mira les cicatrius, i tu t'amagues com pots, penses: "tierra trágame" i t'amagues darrere el cabell, però és inútil, et veuen igual. Lo pitjor et veuen les marques que també intentes amagar. T'és igual tenir-les, però no t'és igual que pensin que estàs boja. "Si el menys pogués fer veure que estic bé..." penses.
Però et veuen la cara d'amargada. I no, no ho vull. Tu mires les noies, les veus totes perfecte, la majoria, no, totes. Perquè elles són feliç. Unes més alegres i altres no tant, però totes tenen aquelles amistats que les ajuden, i aquells riures... que tu no tens.
Et fas vergonya i fàstic. Et dius que estaràs bé, que tu vols ser com elles. Que no faràs més bestieses i que jures que intentaràs sortir d'aquesta... però... veus que tu no avances i et frustres.
No pots parlar, estàs cohibida i tothom et mira. Les mirades se't mengen. O et miren amb cara de boja, o de pena... o de fàstic... i això et mata.
De veritat que vols estar bé, però ho veus molt lluny i que la gent no t'ajuda. Si t'entenguessin, si t'ajudessin a "acuplar-te", però no ho fan.
No. Sempre tens que ser tu. Bé sempre hi han excepcions...
Si ha de deprendre 100% per mi ja dic que no me'n sortiré. O potser sí no ho sé.
Si t'aferres a la soledat, si no intentes sortir-ne és inútil que et diguin mil. Que tu seguiràs ficada dins.