Si tens no tens

Si no tens son... si tens son...
Si no tens què, si no tens qui...
Si no saps qui ets,
si et sents sol o buit...
si no tens res,
si tens tot...
Si tens vida, però no vius..
Si tens família, però no estimes...
Si tens gana i no menges,
si menges, però no tens gana..
No tens vida, no en tens.
Et sents buit i ja està...
i si la vida és això?
Si tens persones, però no tens amics.
Tens un cos, però no el quin vols.
Tens una cara, però lletja.
Tens casa, però no diners per estudiar,
és indignant.
Ara ser què és tenir que espavilar-te,
però no en sé.
Res, tot.
Tot i res.
La vida simplement no sé què és.
Diuen que la vida pot ser un gran viatge,
però jo només veig una serie de desgràcies.

Farta de la monotonia, farta de no ser res, farta de no ser ningú, farta de no sentir res, farta d'estar igual, farta que els anys passen igual: FARTA

Potser si encara tens pensaments de fer coses que no hauries és senyal que potser encara queda camí per curar.
Però és que jo em pregunto i em pregunto perquè crec que sempre he sigut així.
Que sembla que no acabo de caure amb res de pler potser perquè sóc forta o perquè potser no he patit suficient com per caure en res. Però no crec que sigui això perquè he passat i he passat bastant més que molts.
Però per què mai he caigut en depressió o altres trastorns i mai ser feliç?
Sembla que sóc la tonta que mai avança ni endavant ni enrere. Crec que no he estat pas tant lluny d'arribar a alguna cosa greu i potser he estat o ho estic i no en sóc conscient, però és que a mi em sembla que si no he caigut és perquè hi ha l'altre part sensata.
Em pregunto si això és el motiu pel què no he caigut suficient avall com les noies que cauen en trastorns alimentaris i em pregunto si és bo o no? Perquè com les noies que han caigut en això com han caigut?
Perquè sincerament mai he deixat de menjar per complet o vomitar no ho he fet sovint, potser sí que m'he obsessionat bastant, he començat dietes, he arribat a pesar-me 5 cops diaris, he controlat les kl, he evitat menjar certes coses, he pesat menjar, he passat gana: molta, he menjat a dies poca quantitat, m'he provocat el vòmit, he fet afartaments, m'he sentit culpable per menjar, vaig passar de només fer l'exercici de l'insti a fer exercici per aprimar, he engreixat, he aprimat... Sí, he fet tot això i no sembla molt normal però tot i així mai m'han ingressat, mai he estat excessivament prima... per tant no puc dir que he caigut molt profund.
Tampoc puc dir que tingui depressió perquè mai m'ho han diagnosticat, però jo em sento deprimida.
Tot i així, això és el què em refereixo. Mai estic suficient malament per estar malament.
No vull cridar l'atenció. Simplement és que sembla que les persones que han passat tot això després es recuperen més bé. El menys semblen més felices que jo.
També m'he tallat, però quan veig altres d'internet com ho han fet penso si jo només volia cridar l'atenció?
Crec que la meva vida ha pogut ser tan dur a com les quines agafen totes aquestes coses, però... per què? Per què algunes cauen de ple, tenen ajuda i després ja són normals, i per què jo no??
Perquè mai cauré del tot però mai seré feliç... oi?????
Creieu que en realitat sóc com elles i estic bastant "jodida" però jo no m'adono? O realment sóc massa "forta" per caure a lo més fons del fons?

Ahir a quarts de 2 no podia dormir, vaig començar a tenir ansietat, després tenia gana, molta gana. Vaig intentar no fer res. Em va costar bastant poder dormir, però vaig poder aconseguint no fer res amb la gana.
Avui quan m'he llevat, no tenia gana, per tant, és possible que ahir en realitat no tenia gana.
Avui després de dinar, el cap de no molt de dinar, quan he dit que prou ordinador per una estona, m'ha vingut molta gana.. no tenia res a fer, estava avorrida. M'he dit: realment tens gana? o són ganes d'omplir el meu buit? He estat una estona així i la gana m'ha passat. Després m'he sentit tipa, però les ganes de menjar seguien, sabia que estava plena, però tot i així he berenat a les 16: 40, quan havia acabat de dinar a les 14:45/15:00 aprox.
Potser el menys no he fet un afartament, però igualment he menjat i em sento igual de "bruta" i gorda. i m'han vingut ganes de compensar, i de fet ara, mentre escric això alhora els meus pensaments no estan aquí i la meva cama va ràpida.

Joder. Em sento tan avorrida. Tan merda, tan no sé com.
No he sortit de casa en tot el dia, estic nerviosa, no puc més. Explotaré. Estic farta farta FARTA.

Què és anormal?

Ser que no em puc posar al cap de les persones i endivinar què pensen, però m'ho puc imaginar... tot i que no hauria perquè només em perjudica.
També sé que la gent no té ni idea, no pot entendre, què és això. Em refereixo de que porto des dels 14 anys morint-me de ganes per tenir un amor que els 21 encara no tens. No ho poden fer perquè la majoria de gent a aquella edat ja ha tingut el primer amor.
Et diuen que tranquil·la, que com més esperis menys vindrà, i que tranqui que ja arribarà quan menys t'ho esperis... sí, clar. Que ja arribarà? 😂😂😂 No em feu riure. Amb 21 anys que tinc. Joder.  DESESPERADA de por que no arribi.
El final un es cansa de dir-ho perquè li fa por que li diguin pesada, ser la pesada de sempre...que es queixa sempre de lo mateix, però no vol dir que no hi pensi.
El final també "acceptes" que ets una negada a certes coses i fins i tot te "n'oblides"... però després venen moments que tornes a pensar que ho voldries. I trobes a faltar una cosa que mai ha existit.
Tampoc la gent pensa que pugui fer tant mal sentir que et falta això i que necessites sentir-te estimada, però després intento imaginar i no sé si sabria viure enamorada de veritat. Potser és que necessito amor del meu abans que d'algú altre? Allò que també he sentit a dir. Però ho sento, necessito algú, crec que tothom té dret a tenir algú altre. Tothom dóna per suposat que tothom troba aquest algú però i si no és així?...

I canvio de tema, però.. no... la gent tampoc té idea de com es pot sentir algú que.. bé... tot li surt tant malament...
Que sembla que ha de ser l'única que no se'n surti i potser el final penseu que no vull, però no és veritat.

Tampoc podeu imaginar com és no tenir amics. O tenir-ne dues, però... en fi...

Em sento sola.
Està clar que tampoc us podeu imaginar què és tenir uns pares com els meus, però el final un "s'acostuma" a tot.

"Acostumar-se"... hum... més ben dit ho suportes com pots.

i tampoc potser em podreu entendre quan parlo d'apreci cap a unes persones que semblen pares i no són ni família.

Enteneu a tot el que em refereixo? No sé si algú es sent com jo no ho sé. No tinc ni idea JODER.
Però... estic farta a sentir-me així.
Perquè algú pot tenir depressió, algun trastorn, sentir-se sol... però i com em sento jo? És normal? Què és normal? I què anormal? Bé... a vegades ja em sento tot això. Però... avorrida... que no tinc res a fer, perquè aquesta és la p veritat. Que estic cansada, que no tinc res a fer, però malgrat això si algunes de les dues amigues em proposa algo ho faig, ja que em fa por perdre les poques oportunitats que tinc. Llavors quan una d'elles està tant cansada... deuen pensar que com encara faig les coses es pensen que no ho estic tant. Però no tenen ni idea, tenir tanta por a perdre oportunitats que malgrat sentir-te cansada ho fas.
Clar elles tenen amics i tampoc poden entendre quan de sola estic i tampoc podeu entendre com pot estar malament quan fa coses?
Doncs a vegades tot i així, tot i fent coses estic cansada i no estic motivada i és com si no tingués vida i ja no sabria explicar amb paraules més sensacions meves perquè no ho pararia de fer i seria una "bíblia". i no. No em vull fer la víctima. Punto.

La vida passa mentre no deixes de pensar

Som dia 20 de Juliol, encara és estiu, però passa bastant de pressa, no ens adonarem i ja serem setembre. De pressa, però alhora encara massa lent per mi.
Els dies passen lents i avorrits. Penso en que potser m'hauria d'haver espavilat més a deixar currículums, per exemple, el juny, ja que potser ja han fet tria pel setembre en les llars d'infants. He deixat més de 40 CV, però.
No sé cada cop veig més lluny el meu somni, perquè mai arriba la feina. Si aquest any no treballo, l'any que ve tampoc podré anar a la universitat i ja seran 2 anys perduts.
En cas que treballi tenen raó els meus pares, i és que realment no vull treballar, però ho necessito. No em veig preparada per treballar i no sé què vull.
Però en fi farem què podrem i com podrem.

Avorriment. Solitud...

Em sento "jodidamente" perduda en aquesta vida.

Flipeu una mica

El meu pare està completament boig. no havia conegut algú així. Li surten els ulls enfora quan es posa d'aquesta manera. Veig tota la ràbia dels seus ulls i em miren plens de ràbia. Puc sentir tot l'odi que sent ell cap a mi, però no té ni el quàdruple del que sento jo cap a ell.
Em fa fàstic i l'odio. La família és algú que no es tria. Moltes persones no donen les culpes de com són al seus pares, perquè se'ls estimen i pensen que ho han fet el millor que han pogut. Tant de bo jo pogués pensar així, però no puc.
Sento que TOTA LA MEVA MERDA PERSONALITAT és en gran part CULPA SEVA.
No ho pararia de dir: T'ODIO T'ODIO T'ODIO.
Mai els hi he dit t'estimo als meus pares ni ho penso.
Només sento PENA per vosaltres. Per la merda vida que us ha tocat, per lo desgraciats que heu sigut i per haver tingut una filla com jo... que segons vosaltres només us he portat desgràcies.
Un cop ja em van dir que no em buscaven, que tant sols haguessin esperat uns mesos més, però no quan es van enterar  que m'esperaven.
Potser he nascut per ensorrar més vides... i perquè ells me l'ensorressin a mi.
Mai faré canviar la manera de pensar del meu pare, perquè està clar que és un manipulador de merda i maltractador psicològic, que és pitjor que un maltractador físic.
I la meva mare, l'amargada de merda que va deixar la feina als seus 23/24 anys quan es va quedar embarassada de mi. La desgraciada de merda que viu per fer content al seu home de merda que només serveixen per follar, perquè no crec que tinguin res més. Ah no... és veritat que el meu pare li serveix de molt me mare, que quan li diu fes això, allà està ella. Obeint les seves ordres.
Que el meu pare es fica amb mi constantment i en canvi el seu fill de 13 anys recentment fets, el té per sobre de tot. La meva mare veu que el meu pare es passa amb mi, li diu algo, però no sé com collons ho fa el meu pare, que sempre acaben TOTS EN CONTRA MEVA.
ELS ODIO. Els tres formen la família perfecte.
Encara em pregunto per què havia de néixer? Només faig nosa i encara no he trobat una funció a la vida. Perquè ni tan sols estic bé ni feliç, i no crec que mai ho hagi sigut.

ELS ODIO.

Jo només intento estar millor

No n'hi ha prou en voler molt una cosa. has de lluitar molt i perseguir-ho. Uns et diran que no pots, no voldran creure amb tu, però et diguin el què et diguin no deixis de creure en tu perquè t'asseguro que ho aconseguiràs. Quan vols molt una cosa es pot aconseguir. Per això "voler és poder" i creure-ho és la clau, però no n'hi ha prou perquè com dic ho has de perseguir. Hi haurà qui no li costarà tant, però les persones com jo, que ens costa, també ho podem fer a poc a poc.
Ningú és millor a tu ni pitjor. Tothom és únic i diferent.
T'asseguro que hauries de confiar en tu mateix, tal com jo ho faig de tu i fixa't que sense saber qui ets, però estic tant convençuda que tothom si vol pot.
Així que creu en tu i malgrat es posin pedres i entrebancs pel camí tu segueix lluitant i persegueix el teu somni. Siguis on siguis no estàs sol, jo estic aquí i estic com tu, com vosaltres.. jo també necessito algú, però he descobert que hi ha gent com jo, o semblant, amb pensaments com els meus i sentiments semblants, malament o no, dolent o no.
Jo sóc així. Sóc aquesta i sóc resultat del què he viscut m'agradi o no. Encara estic lluitant per estar millor i per acceptar-me ser com sóc, encara hi ha dies que tiraria la tovallola, encara estic més a la foscor que a la claror.... però de moment vaig trobar algú o algunes que em van ajudar, ser el què m'ajuda a estar millor i conec les meves aficions de cantar i escriure.
Mentre tingui això.
No sé.
Paraules, sentiments... un altre cop sí... no sé.
Un altre cop sense sentit i és que té sentit alguna cosa en aquest món?
En fi.. no sé un altre cop, només ser que espero que us agradi. Espero que algun dia us serveixi i que algun dia miraculosament algú ho necessiti, hagi trobat el blog perfecte per sentir-se una mica més persona. Només faig això amb el meu blog... deixo una mica dels meus pensaments i sentiments per desfogar i sentir-me millor, i perquè a mi m'hagués agradat trobar un blog així. Sentir-me identificada amb algú... i és que això et fa sentir que no estàs tan sol. Ho dic pels blogs que he trobat jo de persones semblants als meus pensaments... que potser a l'hora de la veritat no es senten així, però el menys és el què et fan creure.
Espero que sigueu feliços i jo intento estar millor, d'acord?

#solitud #sola #superació #depressió

La nit

Ella estava sola a la seva habitació. Era una nit d'estiu i havia estat tot el dia a casa. Aquella nit era especial. Hi havia estrelles i ella sentia que passaria alguna cosa, tenia el pressentiment, tot i que ella no havia de sortir. Tenia 17 anys i es sentia molt sola. La nit aquesta hi havia festa al seu poble i com per variar ella no havia de sortir. Estava cansada d'estar sola i amargada, per tant va decidir sortir.
Primer no va anar on hi havia la festa, va anar cap a la banda del bosc abans d'arribar-hi... a un pont on es veien els cotxes a sota. Li agradava mirar allà, la feia sentir una mica millor. De lluny sentia la festa. Va decidir anar-hi. Tot i que sempre era igual. Li feia cosa anar-hi si sabia com acabaria tot. A vegades bevent tot anava millor, no se'n tarava de les coses i la feia estar més bé, a vegades s'obria més... altres coses.
Allà es va trobar a un munt de coneguts i gent terrible que no volia veure, però que sabia que hi serien. En el moment que va veure els què havien sigut els de la seva classe va girar cua, els va "desorientar". Va anar a la barra i va demanar un cubata: Bodka amb coca cola, se'l va veure de cop. Ningú es pensava que ella era aquest tipus de persona, però és que ningú sabia el què ella sentia respecte sentir-se tant aïllada, tant tancada, i tant que no es suportava a ella mateixa. Va agafar un altre cubata de lo mateix i va marxar de la barra. Es va posar a ballar. El cap d'una hora l'alcohol li estava fent efecte, ja s'havia acabat l'altre cubata o més ben dit amb català combinat.
Ella es sentia més "suelta", deixada anar...
De cop i volta va veure la seva millor amiga, la quina a vegades l'havia deixat de banda i tot i així seguien juntes, ella creia que ni tant sols ho feia de mala manera i potser era veritat.
La seva amiga tenia novio i era gairebé 20 anys més que elles. Ja es coneixien bastant. També coneixia la seva colla. Ella, la Laura, la quina he estat parlant tota l'estona li agradava algú que era d'aquesta colla. Era un noi també gairebé 20 anys més. Era l'únic noi que li deia més coses i l'únic que la feia sentir especial. Era el més simpàtic de la colla, però també el més busca ties, per tant era així amb totes les ties. Era guapíssim, un cos perfecte o gairebé perfecte i a sobre era bona persona i el millor de la seva colla, o això era per la Laura. En altres festes del poble ells dos havien estat com molt junts, però ella es feia il·lusions per a res, perquè simplement aquell era el seu caràcter.
Aquella nit no va ser diferent. Van estar coquetejant, o això era el què semblava.
Els dos anaven bastant tajats. Què hi havia diferent d'aquella nit que semblava que s'acostaven més l'un a l'altre? Tot i que altres cops ja havia passat, però no tant aprop, però sabia que no passaria res més que un simple petó a la galta... oi? Lo únic de diferent és que estava tant desinhibida que s'ho estava passant molt bé! De tant en tant ballava amb la seva amiga i sinó amb el noi es deien coses dolces a cau d'orella i anaven somrient.
Sanaven ajuntant i ballant i acostant i així constantment. Els seus cossos s'apropaven més i més fins que ell li va acabar fent un petó en tota la boca. Ella es va sorprendre i li va encantar.
El petó va continuar i es va convertir en el què havia de ser.
La nit va acabar, l'endemà va arribar i res més va passar. Ell va tornar a ser el quin lliga amb tothom i ella la tímida solitària de sempre.

AQUESTA HISTÒRIA ÉS FICTÍCIA AMB EL QUÈ ESTIC DESITJANT ARA MATEIX AMB PERSONATGES REAL, tot i que amb un altre final desitjaria.

Malgrat tot segueixo.

 Qualsevol persona té el dret a fer el què vulgui, a ser qui vulgui, portar el què vulgui i fer-se les fotos que vulgui, sigui lleig, guapo, gorda, normal, prima.. sigui com sigui. tothom té dret a estar bé, qui no li estigui bé que no miri..
Tot i que suposo que el pitjor enemic pot arribar a ser un mateix.
i...
A vegades es posen pedres, entrebancs per el camí, però s'ha de seguir.
També...
Crec que el que et fa més valent és seguir sempre endavant.
i...
Jo lluito pel meu somni i "quién la sigue la consigue".

Fàstic

Oi que penses que em sobre molta xixa? diga-ho ho penses. Sóc una gorda de merda. És que quina puta merda de panxa i cuixes i la meva cara també fot molt fàstic. No sé perquè però tot és una merda. No puc més, no puc més, no ho suporto.
No puc més ni amb la meva família ni amb mi.
Ni amb la meva xixa, fastigosa..  Quin fàstic de jo. No puc més de veritat. Sento la meva gordesa i penso en quan m'he d'aprimar... putu fàstic de jo...
Avui hem anat fins a la gallina pelada i després hem fet un súper dinar... i d'aquesta manera no em puc aprimar...
Estic desitjant arribar a casa per vomitar i tallar-me perquè no aguanto més aquesta sensació.
Odio, odio, odio quan em sento així.
Sento enredar-te tant.