També sé que la gent no té ni idea, no pot entendre, què és això. Em refereixo de que porto des dels 14 anys morint-me de ganes per tenir un amor que els 21 encara no tens. No ho poden fer perquè la majoria de gent a aquella edat ja ha tingut el primer amor.
Et diuen que tranquil·la, que com més esperis menys vindrà, i que tranqui que ja arribarà quan menys t'ho esperis... sí, clar. Que ja arribarà? 😂😂😂 No em feu riure. Amb 21 anys que tinc. Joder. DESESPERADA de por que no arribi.
El final un es cansa de dir-ho perquè li fa por que li diguin pesada, ser la pesada de sempre...que es queixa sempre de lo mateix, però no vol dir que no hi pensi.
El final també "acceptes" que ets una negada a certes coses i fins i tot te "n'oblides"... però després venen moments que tornes a pensar que ho voldries. I trobes a faltar una cosa que mai ha existit.
Tampoc la gent pensa que pugui fer tant mal sentir que et falta això i que necessites sentir-te estimada, però després intento imaginar i no sé si sabria viure enamorada de veritat. Potser és que necessito amor del meu abans que d'algú altre? Allò que també he sentit a dir. Però ho sento, necessito algú, crec que tothom té dret a tenir algú altre. Tothom dóna per suposat que tothom troba aquest algú però i si no és així?...
I canvio de tema, però.. no... la gent tampoc té idea de com es pot sentir algú que.. bé... tot li surt tant malament...
Que sembla que ha de ser l'única que no se'n surti i potser el final penseu que no vull, però no és veritat.
Tampoc podeu imaginar com és no tenir amics. O tenir-ne dues, però... en fi...
Em sento sola.
Està clar que tampoc us podeu imaginar què és tenir uns pares com els meus, però el final un "s'acostuma" a tot.
"Acostumar-se"... hum... més ben dit ho suportes com pots.
i tampoc potser em podreu entendre quan parlo d'apreci cap a unes persones que semblen pares i no són ni família.
Enteneu a tot el que em refereixo? No sé si algú es sent com jo no ho sé. No tinc ni idea JODER.
Però... estic farta a sentir-me així.
Perquè algú pot tenir depressió, algun trastorn, sentir-se sol... però i com em sento jo? És normal? Què és normal? I què anormal? Bé... a vegades ja em sento tot això. Però... avorrida... que no tinc res a fer, perquè aquesta és la p veritat. Que estic cansada, que no tinc res a fer, però malgrat això si algunes de les dues amigues em proposa algo ho faig, ja que em fa por perdre les poques oportunitats que tinc. Llavors quan una d'elles està tant cansada... deuen pensar que com encara faig les coses es pensen que no ho estic tant. Però no tenen ni idea, tenir tanta por a perdre oportunitats que malgrat sentir-te cansada ho fas.
Clar elles tenen amics i tampoc poden entendre quan de sola estic i tampoc podeu entendre com pot estar malament quan fa coses?
Doncs a vegades tot i així, tot i fent coses estic cansada i no estic motivada i és com si no tingués vida i ja no sabria explicar amb paraules més sensacions meves perquè no ho pararia de fer i seria una "bíblia". i no. No em vull fer la víctima. Punto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada