Farta de la monotonia, farta de no ser res, farta de no ser ningú, farta de no sentir res, farta d'estar igual, farta que els anys passen igual: FARTA

Potser si encara tens pensaments de fer coses que no hauries és senyal que potser encara queda camí per curar.
Però és que jo em pregunto i em pregunto perquè crec que sempre he sigut així.
Que sembla que no acabo de caure amb res de pler potser perquè sóc forta o perquè potser no he patit suficient com per caure en res. Però no crec que sigui això perquè he passat i he passat bastant més que molts.
Però per què mai he caigut en depressió o altres trastorns i mai ser feliç?
Sembla que sóc la tonta que mai avança ni endavant ni enrere. Crec que no he estat pas tant lluny d'arribar a alguna cosa greu i potser he estat o ho estic i no en sóc conscient, però és que a mi em sembla que si no he caigut és perquè hi ha l'altre part sensata.
Em pregunto si això és el motiu pel què no he caigut suficient avall com les noies que cauen en trastorns alimentaris i em pregunto si és bo o no? Perquè com les noies que han caigut en això com han caigut?
Perquè sincerament mai he deixat de menjar per complet o vomitar no ho he fet sovint, potser sí que m'he obsessionat bastant, he començat dietes, he arribat a pesar-me 5 cops diaris, he controlat les kl, he evitat menjar certes coses, he pesat menjar, he passat gana: molta, he menjat a dies poca quantitat, m'he provocat el vòmit, he fet afartaments, m'he sentit culpable per menjar, vaig passar de només fer l'exercici de l'insti a fer exercici per aprimar, he engreixat, he aprimat... Sí, he fet tot això i no sembla molt normal però tot i així mai m'han ingressat, mai he estat excessivament prima... per tant no puc dir que he caigut molt profund.
Tampoc puc dir que tingui depressió perquè mai m'ho han diagnosticat, però jo em sento deprimida.
Tot i així, això és el què em refereixo. Mai estic suficient malament per estar malament.
No vull cridar l'atenció. Simplement és que sembla que les persones que han passat tot això després es recuperen més bé. El menys semblen més felices que jo.
També m'he tallat, però quan veig altres d'internet com ho han fet penso si jo només volia cridar l'atenció?
Crec que la meva vida ha pogut ser tan dur a com les quines agafen totes aquestes coses, però... per què? Per què algunes cauen de ple, tenen ajuda i després ja són normals, i per què jo no??
Perquè mai cauré del tot però mai seré feliç... oi?????
Creieu que en realitat sóc com elles i estic bastant "jodida" però jo no m'adono? O realment sóc massa "forta" per caure a lo més fons del fons?

Ahir a quarts de 2 no podia dormir, vaig començar a tenir ansietat, després tenia gana, molta gana. Vaig intentar no fer res. Em va costar bastant poder dormir, però vaig poder aconseguint no fer res amb la gana.
Avui quan m'he llevat, no tenia gana, per tant, és possible que ahir en realitat no tenia gana.
Avui després de dinar, el cap de no molt de dinar, quan he dit que prou ordinador per una estona, m'ha vingut molta gana.. no tenia res a fer, estava avorrida. M'he dit: realment tens gana? o són ganes d'omplir el meu buit? He estat una estona així i la gana m'ha passat. Després m'he sentit tipa, però les ganes de menjar seguien, sabia que estava plena, però tot i així he berenat a les 16: 40, quan havia acabat de dinar a les 14:45/15:00 aprox.
Potser el menys no he fet un afartament, però igualment he menjat i em sento igual de "bruta" i gorda. i m'han vingut ganes de compensar, i de fet ara, mentre escric això alhora els meus pensaments no estan aquí i la meva cama va ràpida.

Joder. Em sento tan avorrida. Tan merda, tan no sé com.
No he sortit de casa en tot el dia, estic nerviosa, no puc més. Explotaré. Estic farta farta FARTA.