Crits

Ràbia, crits, impotència, soledat, foscor, mort, odi, plors, gemecs, tristesa, talls, sang, por, irritabilitat, inseguretat, nervis, ansietat, ira, fàstic, buidor, necessitat, cansansi, remordiments, desganes, pressió, MERDA, Paraules. Sentiments.

Tinc que aguantar els teus crits i jo tinc que callar? Ell té dret a cridar-me i jo no. És injust. Això em mata per dins.

Castanyada o Halloween?

Hola!
Vosaltres què soleu celebrar? Sou més de castanyada o de Halloween?
La veritat és que a mi tan me fa lo que faci la gent, però jo sempre he celebrat la castanyada. Tot i que m'agradaria celebrar algun cop les dues coses, però suposo ho faré mirant una peli. Si mai he celebrat el Halloween és perquè casa meva sempre hem fet la castanyada i perquè quan la gent del meu voltant el celebrava amb els seus amics doncs jo no en tenia. Llavors tampoc ho podia celebrar... així que..
En fi mireu aquests dies m'estaven anant més o menys bé i suposo que el fer mindfulness m'ajuda (viure el present), però durant la setmana m'han passat dues coses super negatives entre altres, però lo que més m'ha marcat són aquestes dues coses.
Una va ser una impulsivitat meva. Vaig fer una cosa mal feta. Em vaig precipitar. Vaig fer lo incorrecte. No em vull estar a explicar tota la merda... però va ser fatal... i l'altre ha estat avui fent una mena de joc o dieu-li com vulgueu a la castanyada.
La cosa aquesta que m'ha passat, que tampoc tinc ganes d'explicar... m'ha fet pensar si realment val la pena seguint vivint la meva vida. Pensant que si mai desapareixo ningú trobaria a faltar la meva companyia.
Potser és una "tonteria" lo que m'ha passat. Potser no.
Si algú tingués que jugar-se la seva vida per salvar-me crec que ningú ho faria i això vol dir que ningú m'estima i que no val la pena viure. Sóc molt egoista no? (per pensar en que ningú m'estima, però a tothom li agrada no pensar que algú l'estima?) en fi. no ser em faig fàstic.

Maltractament

Estava sopant. El meu pare estava estirat al menjador. Li havia dit a me mare que fes el sopar. Me mare va posar la carn a coure mentre jo em vaig espevilar a agafar sobres d'altres dies (diumenge nit).
Quan el meu pare té gana s'aixeca del sofà i va a la cuina.
I el sopar? On està el sopar? Hòstia em sembla que ja l'hauries de tenir fet. Va dir tot cridant. La carn ja estava gairebé feta, el que passa que s'havia oblidat la llesca de pa torrar-la. Cosa que ell no ho havia dit, però ja donava per entés que li havia de fer.
La dona va dir que ja li estava fent.
L'home va dir cridant: és que sempre igual eh, ja està bé! Com se t'han de dir les coses.
Jo ja no deia res. A vegades si faig algun comentari és pitjor.
A mi em va fer deler. Agafo un tros de pa i el poso a torrar.
Però que collons fas? A destrossar el pa! Hòstia no es fa això, si agafes pa l'agafes sencer i això d'agafar un tros no es fa, què és això? etc etc. Sempre que sopo jo tu has d'estar a emprenyar..
Ah no perdoneu m'he oblidat que tot va començar quan ell estava estirat al sofà i jo vaig tancar la porta del menjador i es va posar a cridar com un boig.
Després de la torrada vam continuar sopant. Però ell va marxar al menjador perquè no podia estar amb mi de cap de les maneres. Jo desitjava que marxés.
Hi havia carn acabada de fer a la cuina. Venia molta olor. Ell ja s'havia agafat la seva. Jo en el fons ser que no li agrada que d'un tros de carn agafi només la part que no té greix. Però ho vaig fer. Vaig agafar els dos talls de carn la part sense greix. Sabia que s'enfadaria, però en part ho vaig fer aposta.
Vaig sentir la seva veu com li deia a me mare: Ves a la cuina perquè encara destrossarà la carn que hi ha. Massa tard. Ja ho vaig fer.
De cop i volta la meva mare ja em va començar a dir: però homee que fas....
Bé el meu pare: Ho veus puta desgraciada! No serveixes per res! Ets una truja desgraciada no tens nom per a res més. Et denunciaré. Ja ets gran i pots anar a la presó. No hi ha dret lo que em fas. Aniràs a la presó i ens hauràs putejat a tots. No hi ha dret lo que fas. Ets pitjor que una canalla. ets una desgraciada truja no tens nom per lo que ets. Et picaré i aniràs a la presó. Em deia coses sense sentit. Com sempre que s'enfada.
Jo per no ser menys m'hi tornava vacilant-no, però vigilar a no cridar, perquè després ell crida més:
Però que dius? estàs boig. Dius coses sense sentit. Doncs pica'm. És lo que desitjava. Etc etc etc.
Tot això m'ho diu cridant amb una veu que no us podeu imaginar. La veu es posa dins les orelles. Ho diu amb veu amenaçant.
Jo no ser que pensar. Perquè en part té raó, a més si la meva mare no li diu res, el contrari està més aviat de part seva.
No puc dir que sigui un maltractador psicològic perquè només es posa així quan no li fan les coses bé o quan jo faig alguna cosa que a ell no li està bé , o quan jo faig coses rares com això de la carn. És a dir que té raó no? A més és veritat que sóc una desgraciada. Però no per això ser que no és un maltractador psicològic, sinó perquè me mare en ves de defendrem li dóna la raó a ell..., si fos un maltractador psicològic ell potser veuria les coses com les veig jo no? Perquè no pot ser mltractador perquè lo que diu té raó perquè lo de la carn no està bé, oi?

Tot i així crec que com es comporta no és normal... però si me mare en ves de donar-me la raó a mi li dona a ell.. doncs em torno més boja... crec que jo m'he transformat amb una maltractadora psicològica per culpa d'ell.

PD: això acaba de passar ara mateix, fa poca estona: Diumenge 22:22

Every life is beautiful♥

https://www.youtube.com/watch?v=G7oTLVevO5g

https://www.youtube.com/watch?v=FmtPQwx8jw4

Me siento muerta por dentro. No. Algo peor que la muerte.
Sigo siendo una niña, una niña que intenta encontrar su sitio en éste mundo. Sigo sin tener respuestas a muchas de mis preguntas, preguntas que tengo pero que ni siquiera puedo expresar porqué no existen palabras para expresarlas.
Falta algo por qué dios siento, siento no deseada.
Por qué creo que no tengo el derecho de existir? Por qué paso más tiempo deseando acabar mi vida que vivirla?

by: October Baby

Una pel·lícula que m'ha agradat molt. I aquest escrit em descriu perfectament com em sento jo també així que...

NO SERVEIXES

No us passa que penseu que no serviu per a res?
Últimament només faig que pensar en això...
De fet porto tota la vida pensant-ho, només que unes temporades m'ho repeteixo més que altres. En aquest cas és ara. Aquests dies.
Aquests dies de tanta feina a classe.
Tropocientos treballs, amb molta gent, tants que tenim a classe un paper penjat amb les persones amb qui fem cada treball.
Lo pitjor d'aquests treballs, és quan ens deixen fer els grups i casi sempre ens quedem les 3 de sempre, i quan ens hem d'unir aquestes 3... Per què serà no? Doncs més clar que l'aigua impossible: la seva manera de treballar és molt rara, o no foten ni l'ou o no venen mai a classe... però i jo? He arribat a una conclusió i sempre és la mateixa. De fet aquesta mena de problemes els he tingut tot sovint (eh, però hi ha grups que fèiem nosaltres que no em vaig quedar sola). La meva conclusió són vàries.
Primer de tot perquè sóc molt rara, i em costa bastant fer-me amb la gent, per tant no els caic bé, les entenc perquè no és agradable estar amb algú que no diu res (el menys a la eso m'havien fet sentir culpable per això), però ara no és llavors, alguna cosa si que dic, és més, a vegades riuen amb mi amb comentaris que he fet, només que quan estic en fase depre, o en fase pensant o en fase "paranoica", o en fase què diran, o lo que sigui llavors no dic res.
Un altre motiu és perquè sóc tonta. No hi ha més. Ho he dit mil cops. No serveixo per a res. Jo intento fer-ho lo millor que puc, però no arribo.
L'altre motiu que he pensat és que com hi han aquests motius, crec que a vegades tenen l'opinió que no faig res als treballs, però és perquè no arribo a més.., o potser és perquè no els hi agrada com ho faig... o no tinc ni idea.
Lo que em preocupa més això... lo que em fa posar trista, és quan la gent mai compte amb mi per fer els treballs. O el que el professor/a pot pensar. I és que pensin que no treballo. Això és el que em fa por. Que es pensi que no col·laboro. Però és que realment si no faig més és perquè no me'n surto...
 Em fa molta por no servir per a res en aquesta vida o dic en serio. Ho he dit mil cops i ho torno a dir... perquè aquesta és la veritat.

A vegades necessites desaparèixer.

http://www.youtube.com/watch?v=IHYztuXpbKE

Us vull fer una pregunta. Us agradaria saber qui sóc?
A dies penso que m'importa una merda que la gent del meu voltant descobreixi el meu blog, que m'és igual. Però després començo a pensar totes les conseqüències que això portaria i potser no seria lo adequat.
Tinc bastants seguidors al twitter, però tots els que em segueixen llegeixen el meu blog? Suposo que no, perquè casi no tinc respostes de les enquestes.
Sento fer-me pesada però us torno a dir que he fet un perfil d'Ina Vaci al facebook, si podeu posar me gusta.
Us he de confessar que aquest diumenge i avui he estat apunt de tallar-me. De fet el diumenge va anar ben bé pels pèls.
Avui tinc un d'aquells dies on tot és una merda. On necessites desapareixes i fins i tot penses que si et morissis no passaria res. Que simplement tot seria millor perquè ja no tindria que lluitar. Tot s'hauria acabat.
Em sento desgraciada. No ser ni jo com he arribat aquest punt avui. Simplement m'he anat enfonsant.
No em veia amb forces per res del món. Després el final del dia, he començat a pensar que havia desaprofitat el dia. Un dia sense riure és un dia desaprofitat...
Però després he anat a bastoners i he pensat un altre cop collons és el què faig malament. Jo vull descobrir què és el que és!
Segur que és per la puta cara d'empanada que tinc...
Una part de mi vol treure's aquesta amargura i vol seguir endavant. Una altre només vol ajuda. Una altre només vol morir.
Espero que us hagi anat millor el dia!!
PD: Aquest dissabte ballaré bastoners i dimarts tindré examen... espero que tot plegat em vagi bé!
Em voleu fer un favor? Podeu contestar l'enquesta?Gràcies :)

Disfruta de les petites coses.

I penso quina sort tenir amics.

Que bonic ha de ser llevar-se cada dia sentint-se a gust amb un mateix i pensar que t'espera un dia on no saps què passarà.

Començar el dia rient.

Veure les coses una mica diferent de com les sols veure.

Disfrutar a cada moment.

I és que això, disfrutar, no és fer grans coses, simplement és viure com si pensessis que aquest serà l'últim dia de la teva vida. Perquè mai saps que pot passar. Perquè un dia arribaràs i no estaràs orgullosa de com ha sigut la teva vida.

És per això, per totes aquestes raons que cada dia l'hem de viure com si fos l'últim.

Però és que ens passem la vida dient això, convencent-nos de nosaltres mateixos i el final passa. I ja és tard.

La meva progressió amb els talls. Porto aprox. dos mesos sense fer-ho. M'han quedat unes petites marques, que potser a la foto no es veu molt... Espero que marxin. Això no vol dir que no hi pensi... i no m'aguanti les ganes.

Efecto Mariposa.

Bon dia! o bona nit! En el meu cas bona nit.., però quan ho veureu segurament serà matí.
Feia dies que no em passava, alguns dies em costava, però ja feia uns dies no tenia insomni. Però aquesta nit, ara, no entenc molt perquè, però m'ha tornat a passar.
És com si estès molt cansada, el meu cap necessita descansar, però no pot. Sembla que en qualsevol moment m'adormiré, però a l'hora que em poso al llit em marxa la son. La son desapareix, però el cansansi segueix. El meu cap nota una pressió als laterals.
No paro de pensar coses. El meu cap exclatarà. Intento fer mindfulness, porto dies intentant practicar-lo mínim 10 minuts diaris, però la pressió augmenta i les meves sensacions són molt rares.
El final em passa lo de sempre. Em poso nerviosa, la panxa hi sento nervis i el pit una pressió.
Una preocupació s'apodera de mi, en voler dormir i no poder, en no entendre res...
La panxa em fa run run, tinc molta gana alhora em sento tipa i no vull menjar, em resisteixo.

Avui com he posat al twitter, he anat a una xerrada sobre l'abús sexual infantil i una altre cosa, m'ha semblat molt interessant sobretot la primera. Demà hi tornarem.
A la mitja part ens han donat berenar i jo he aprofitat, ja que sempre estic vigilant... Avui m'he passat... He menjat 5 croissants petits (2 de xocolata...irresistible... i 3 de normals, aquell sucre em torna boja), després no he pogut resistir un entrepà de llonganissa. Fa dies només menjo pavo d'embotits, com aquell que diu.
He berenat tot això per pur deler i no he sopat.
Penso quina tonteria el pes, però alhora em sento malament menjant i alhora necessito porcaries... una contradicció contra l'altre ho ser.
El final del dia d'avui estava molt cansada. Volia anar al silenci amb me amiga, però hem decidit que no, després volíem sortir al bar, teníem ganes de gresca, però les dues estàvem molt cansades i ens teníem de llevar a les 8. Hem decidit mirar la peli de paromount channel: efecto mariposa, boníssima i una paranoia.
Després feien la 2a, l'hem començat, però hem anat a dormir, estàvem cansades. Són les 2. Podria haver mirat la peli.
Ara tinc tanta gana que crec que menjaré.... però alhora estic tipa. Aquest cap de setmana o dilluns tornaré a començar regim i aquest cop si que si el seguiré totalment.

No tinc ganes de parlar.

Esperant lo inesperat.
Vivint el present.
Morint de pensaments.
I anar fent.

Els pensaments poden fer molt mal i que no serveixes per res fa el trilió de mal.

Sí, I'm fine: F.reaking out, I.nsecure, N.ervous, E.motional

De cop i volta no saps ni ben bé perquè tornes estar dins la foscor.

Oh Happy Day! Sigueu molt feliços sent vosaltres! :)

Hola hola hola!!!! Aprofito que avui han fet Oh Happy Day i ha sigut un dia bo amb mi!!!
Avui estic no feliç, però em sento molt bé. Últimament bastant, tot i que durant el dia potser em venen algun tipus de paranoia.. Potser no 100% però bé.
Intento passar de les noies que critiquen i vaig més aviat a la meva classe amb qui em sento a gust. Potser no són perfectes, però ningú ho és. També intento portar bon rotllo amb tota la classe, i amb qui m'és impossible, perquè són persones "tòxiques" doncs simplement passo. Crec que això m'ajuda i em va bé. Últimament també estic motivada per seguir endavant i que me'n vull sortir i tinc moltes ganes de llegir llibres de psicologia i tinc moltes ganes de fer moltes coses!!! Però això no és el final dels meus mals dies, ni és un principi, això ho tinc molt clar.

Sóc una persona com una altre. Cadascú és com és no? I només faltaria que tots fóssim iguals, perquè seria molt avorrit. Ser que tan em tindria que fer el que la gent pensi de mi. Que m'hauria d'importar una merda el que la gent pensés del meu físic, perquè és una total tonteria, que no m'hauria d'emparanoiar amb l'edat, perquè tot i que em faig gran, tinc una vida al meu davant o això crec, no? Que m'estic fent gran, però que hi han alguns avantatges, i que això és la vida, ens toca créixer, no hi ha més.
Ara en aquests moments tinc moltes ganes de llegir molt llibres, de seguir estudiant, i intentar aconseguir els meus objectius. Potser mai seré una gran cantant. Però puc fer coses per millorar la veu. Estant a la coral potser és un pas. Potser mai deixaré de ser tímida i negativa, però puc provar de fer teatre que diuen que va bé, quan a negativitat, crec que intento millorar-ho.
No tinc grans amics, ni mai he tingut una colla, però i què? Bé, no tan me fa, però si no tinc una colla perquè no sóc prou bona a on està el problema? Estic en aquesta situació i això no canviarà.
Doncs tinc que mirar el que si que tinc...

Bueno, com això moltes més coses... però bueno anar fent... que hem de veure la vida amb positivitat, no? Realistes? També, però siguem positius...
Espero que duri els meus dies "bons"!
Desitjo que m'ensurti per sempre♥ Seguiré lluitant per la meva felicitat!!!!

Avui us deixo amb aquesta cançó de Fusions, perquè encara que els han nominat a mi m'han portat bon rotllo amb "el gat rumbero"!!
També us deixo de la setmana passada "revolting children" de les cantabile perquè em van agradar molt.
Però us he de dir que tot i que m'agraden més una coral que altre, tots ho fan molt bé! I ja m'agradaria a mi arribar aquest nivell de les corals! Ho fan molt! M'encanten! I m'agrada molt el programa =D

Un hurra per totes les corals de Catalunya!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! =D Nosaltres ho valem!!

http://www.tv3.cat/videos/5274291/Oh-Happy-Day---11102014

https://www.youtube.com/watch?v=vmJycrkbZE8

No ser si ho llegiran les corals concursants, perquè em segueixen al twitter, però segurament és perquè les vaig seguir, però em faria il·lusió que llegissin el meu blog.

A disfrutar de la vida, encara que costi!!!


Ah!! Avui m'he trobat els de la coral i m'ha encantat!! I he estat amb la meva amiga i m'ha agradat molt està amb ella!
I per acabar demà tinc un concert amb els de la coral!!!
Ara al meu poble hi van "obeses", per un nou pub que obren, però no crec que hi vagi perquè passo d'anar-hi sola, tot i que potser em trobaria algú de la classe, però elles deuen anar amb les seves amistats així que passo d'anar...

1 pas endavant, 3 enrere, mig endavant i anar fent...

Hola de nou gent! Com aneu?
Jo avui m'estava sentint bé!!! He tingut la tarda lliure per la vaga i he aprofitat per mirar series i fer esport. He anat a caminar i he acabat corrent. M'ha anat tan bé! M'he sentit taaaan bé!
Em sentia bé d'humor en serio, no estava 100%, però estava un 75% que crec que està prou bé.
Ja ho dic jo que alguna cosa dins meu no vol ser feliç, no? o què penseu? bf...
Total que quan he anat a la coral m'he començat a entristir, no perquè no m'ho hagi passat bé, sinó perquè m'he sentit petita com una gota d'aigua en un llac, m'explico?
Simplement m'he sentit poc estimada. Jo ja m'entenc. No cal que us ho expliqui tot no? xD
Durant el dia he passat molta son, però quan he fet intents de dormir no he pogut, però bueno ara aniré a dormir a veure si puc...
Aquest diumenge tenim un altre concert amb la coral =D

Està permès caure, aixecar-se és obligatori!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Tot i els meus ànims m'aixecaré com sempre!


Que us vagi molt bé lo que queda de setmana!!!


PD: Ahhhhhh!!! i per cert porto bastant temps sense tallar-me! Que crec que és important, no ser si fa el mes, però jo ho intento... mare meva deveu pensar que estic boja ... -.-

Comprar de més fa mal

 Uau... estic tenint uns remordiments increïbles... Ara mateix són les 5:47 del matí i m'he despertat ja fa bastanta estona que no podria dormir.
Ahir bé, el matí vaig fer pràctiques, però a la tarda vaig tenir vaga, exactament igual que avui...
Jo tenia moltes ganes d'anar de compres... així que vaig anar amb la meva amiga que viu amb mi.
Total que em vaig gastar 100 +60€ (els 60 meus..) amb roba... i ara estic parant a pensar si realment em feia falta tanta roba? Si me la posaré tota, etc etc. I m'estic penedint tope, perquè ja que a sobre anem que no sobren els diners..., aviam si em convertiré amb una addicte comprant ara...
En una part ahir em vaig alegrar, perquè abans de començar el dia, quan em vaig pesar m'havia aprimat (62.9) i alçada 1.70,a més aquest cop he comprat talla de pantalons una 38, cosa que últimament comprava 40 i en el meu passat havia utilitzat una 44! O sigui imagineu-vos, amb això estic contenta... Però també estic preocupada perquè ahir em vaig engreixar tope durant el dia, perquè vaig menjar massa i ara no em deixen pesar -.-
Ah, i a bastoners em miraven raro, i era o perquè em poso a mirar a tothom... o per la meva roba i la meva manera de vestir o perquè em queda malament tot... N'estic segura que és una d'aquestes coses o tot plegat.
Total, que estic molt preocupada perquè m'he gastat massa diners amb roba però és que a sobre, encara m'ha quedat el mono de comprar roba interior (que necessito) i unes bambes i sabates, i unes ulleres noves (perquè porto ulleres per veure-hi, no de sempre, dels 14) ah i unes lentilles, que mai n'he portat. Ah i algunes sudaderes, però clar tot són diners, i fa poc em vaig comprar unes bambes, però m'he adonat que aquestes bambes no m'agraden...
Vull anar a la moda, i vull portar les superga, o alguna d'aquestes..
Digueu-me sense personalitat o lo que vulgueu .... però sóc així.... -.-
Demà, ai no, avui d'aquí unes hores vaig a la coral xD a veure com anirà..

T'imagines poder esborrar el passat?

Hi havia una vegada una nena de 12 anys. Tenia que començar 1r d’ESO. Feia poc li havia vingut per primer cop la regla, això és una cosa important en la història. A ella li suposava com un trauma. Mai ha superat això de fer-se gran.

Aquell estiu ja no havia estat tan bo. De fet a mida que es va anar fent gran, quan companys seus feien el típic comentari: “Tan de bo tornéssim a ser uns nens”, ella pensava que de fet, la seva infantesa tampoc havia estat res de l’altre món. Que potser havia tingut més amics que la seva adolescència, però realment algun moment de la seva vida va ser feliç? No ho sap respondre.

Va començar primer d’eso i va ser com si no existís. Ella no deia res. Estava espantada. Ella observava tot. Des del primer dia es van començar a burlar d’ella. Ella no va fer amics. La seva suposada millor amiga de tota la vida passava d’ella. Anava tota l’estona amb la seva altre amiga. Aquella amb qui ella mai s’havia fet, per alguna raó sempre havien discutit entre elles. Sospitava que eren els gelos amb la seva amiga i per aquest motiu mai s’havien portat bé.

El cas és que la nena protagonista pensava que l’amiga de la seva amiga era millor que ella, i que ella mai podria superar-la.

Ella mai va fer res, no almenys fins els 19 anys, podríem dir.

Va passar tota la ESO com si no existís. Seguint la seva millor amiga fins a 3r d’ESO (moment en que estava farta de sentir els crits de l’amiga de la seva millor amiga, en que li deien que era com un gos que seguia el seu amo, entre altres coses).

Però això no va fer que els nens de la seva classe es deixessin de ficar amb ella. Com per exemple, agafar-li les coses de les motxilla passar-se-la entre ells. Sentir com li deien “pelo estropajo”, els teus ulls semblen olives de lo grossos que tens. I coses molt més desagradables, que aquesta nena no té ganes de pensar.

A part d’això les coses a casa no anaven millor.

El seu germà petit es ficava constantment amb ella. Es discutien sovint.

Es revelava contra els seus pares, i això feia empitjorar la situació. Si el seu pare la cridava ella s’hi tornava més i ell encara més. Era absurd i ella sabia que contra ell perdria. Tot i així li faltava el respecte. Era i és una constant falta de respecte per part dels dos. És com el joc dels disbarats, per dir alguna cosa, a veure qui la diu més grossa.

El seu pare sempre li ha repetit que no serveix per res. Que no sap a qui ha nascut i que si podria li fotria una hòstia al cap que la rebentaria. També li ha dit que ella està boja i que l’ingressarà en un centre de bojos. Cosa que jo no ser qui està més boig dels dos.

La seva mare és la qui tot ho aguanta.

Una amargada per la nena. Una insociable i tot lo que ella no vol ser de gran.

Ara aquesta nena ha crescut. Té 20 anys. Durant aquests anys ella va ser com si no existís. Van passar i ja està. Només va passar una discussió constant amb els seus pares que encara dura, cada dia. Una vida que es penedeix. Unes amistats que no sap si són. A vegades anant amb una colla que no era la seva, no s’hi sentia a gust i sabia que ells la odiaven. De tan en tan quan sortia s’emborratxava, es passava i li sentava mal.

A més durant aquest temps va fer moltes coses que no l’omplien, el contrari la feien sentir malament, la feien posar de mal humor i només empitjoraven les coses. Però ella només volia sortir i tenir amics. També va fer uns estudis dels quals es penedeix, estètica, perquè la seva mestra li va dir que no la veia capaç de fer el batxillerat. Ara pensa que si hagués anat a un altre institut i ho hagués intentat potser, què hagués passat. Es pregunta.

Ella no entenia perquè no parlava aquella època, ni sap perquè va esperar que passés un miracle, cosa que no va passar.

Només sap que no tenia prou recursos. Però ara està fent coses per millorar.

Va començar, per un curs de dinamització cultural. Va continuar per anar a un psicòleg. Va acabant apuntant-se a coses. Fins i tot a un camp de treball.

Aquesta noia té un trauma a fer-se gran, i se n’està fent no hi ha més. Té molta por a quedar-se sola i sentir-se sempre com ara. Encara fa coses que la fan posar malament.

Encara no sap si pot confiar en les seves amistats. Tot i que se les estima molt.

Encara espera algun miracle tot i que sap que no existeixen.

Els estudis li van algo millor, però segueix costant-li i molt.

Ella encara no sap segura a què es vol dedicar i va molt perduda en aquesta vida. 

Ella no entenia res. Però a mida d’anar-se informant i tal i pascual, se n’ha adonat que potser tot bé de que els seus pares eren negligents amb ella. No perquè no l’estimessin sinó perquè no ho sabien fer millor.

Avui he trobat això a internet:

 "El intento de suicidio suele ser más una búsqueda desesperada de ayuda que de autodestrucción por parte de chicos y chicas que tienen dificultades en sus relaciones sociales y que no son capaces de encontrar en los iguales o en otros adultos el apoyo emocional necesario para superar sus problemas familiares. Si el intento de suicidio es una forma de escapar para siempre, el consumo de drogas o alcohol es una huida temporal de situaciones familiares problemáticas, por lo que también va a ser frecuentes entre adolescentes maltradtados".

Em sento totalment identificada amb aquest text.
Com penso lo de negligència també penso una mica en maltractament psicològic per part del meu pare. Però no ho se.

Estic tan perduda... 

https://www.youtube.com/watch?v=9eHgC_YFyWg

Estressada?

I per fi aquesta setmana som dissabte. Necessitava el finde urgentment. Això de pràctiques matí i tarda cole i quedar-me sense temps em fa anar estressada. Tenim molts treballs sent total la segona setmana o així.
Ja són les 14:45 i no he fet ni la meitat de coses que volia fer. No hi ha temps, em passa l'estona volant.. total he anat a comprar el matí i he començat a fer feina... però aquest cap de setmana volia organitzar-me de tot i fer tots de resums de tota la teoria que hem fet, més la feina que tinc. Perquè aquest any necessito treure un 9 perquè em quedi un 8, perquè em va quedar un 7 del primer any. Necessitaria un 8 per fer psicologia. Però com encara no tinc clar lo que faré l'any que ve... i jo veig que tinc que decidir algo ja, perquè en cas que trii això m'he de preparar per la sele aquest any.. i bf tot és un cacau.
Avui encara he de dinar i no tinc gens de gana, he esmorzat com feia temps que no ho feia, però en realitat tampoc he menjat tant, però m'he atipat molt, suposo perquè ja portava setmanes fent dieta. Ara em penedeixo de tot el que he menjat... però bueno.
Deia que potser no tindré temps, de fer tot el que volia fer, perquè avui acompanyaré al meu germà a veure el mag lari, que a mi tampoc em ve molt de gust, però havia anar algú dels tres, per tant, tan per tan hi vaig jo. Ja que sinó no faria res a casa, a part de fer feina, però no creieu que també ens hem de distreure?
Després quan penso que la gent de la meva edat la major part del temps el cap de setmana veuen els seus amics i surten em deprimeixo... però bueno, últimament deu ni dor "les coses que faig".
Diumenge, és a dir demà el matí aniré a la coral, per tant tot el matí tampoc faré res de feina. A la tarda espero que alguna cosa si... però suposo que tampoc m'he de preocupar tant, perquè estic segura que la majoria de gent de la meva classe no farà ni la meitat de feina que hauré fet jo, perquè clar a elles tampoc els costa tan, ni necessiten treure un 9. Igualment encara que elles diguin que potser els hi costa, crec que poden treure més bones notes que jo sense tan esforç.
Sí, també és quan em deprimeixo, quan penso que mai hi arribo a les coses....
Penso si he esgarrat la meva vida amb les meves imprudències, amb la meva manera de fer i "amb un passat que no existeix".
Avui buscant coses per un treball he trobat una cosa que m'ha fet pensar en una noia que veia l'any passat que em recordava a mi. I em quedo pensativa pensant que com sigui com ella em moro. Però crec que sóc així.
També em ve mal quan penso que publicaré aquesta entrada. Que no he vist cap blog com el meu.. que ara expliquin la seva vida, ara siguin més profunds, ara surti una merda, i a vegades que quedi una mica bé. Que si que sóc rara. Em sap greu, però tenia ganes d'explicar el meu dia.
Mira les 15:00 i encara no tinc gana -.-, però hauré de menjar algo.

Sola Sola Sola inútil inútil inútil.

Sola sola sola sola sola sola, inútil inútil i mils inútil ressona al meu cap.
És tan bonic veure com la gent té amics.Em sento tan sola em sento tan inútil
Sento aquesta buidor i  un neguit. Penso si realment vull ser feliç, perquè em costa tant.
Penso per què és culpa meva tot? Que no hi puc fer res, o per el contrari sí que puc.
Em fa mal la ràbia i em sento impotent.
Necessito un miracle i els miracles no existeixen, de fet ni crec en ells.
Necessito desfogar-me d'alguna manera... bevent? T'arruïnes la vida i acabes vomitant. Fumant? Passo, drogues? ni somiar-ho, tallant-te? lo que desitjo i lo que resisteixo a fer.
Em diuen boja, però no saben que el dolor psicològic és pitjor.
Potser no cal lo de tallar-te, potser hi ha una altre manera, que és la correcte. Però em costa trobar-la i em costa sortir-ne, però ho faré per aquí.
Ja me'n faig de mal, de fet, i no cal que ningú se'n doni compte, perquè el veig jo el mal, només jo. Aquest mal és repetir-me lo dolenta que sóc. Lo inútil i lo fracassada que sóc.

Acabo d'arribar de la coral, he cantat més que els altres cops, com la setmana passada, però continuo sentint-me una merda de veu. A més quan sento les veus del meu costat que sonen tan bé encara penso si ho faig més fatal. Em sento petita al seu costat i sento que hi sobro.
Els admiro tan de veritat. Però és més que això, els admiro com a persones.