Tristesa

Estic trista, per això escric.
No sé ni el per què. Però ho estic.
I no puc posar res més que això: Estic trista.

No tinc res a fer i ni m'inspiro

Els meus pares són subnormals, inútils i de més. Sobretot el meu pare.
La meva mare no s'entera de res. Tots estàn en contra meva.
El meu germà també és com ells.
Em donen les culpes de tot, el meu pare em crida, el meu germà hi és per donar-me pel cul (no sé com s 'ho fa però sempre fa que el meu pare em cridi.)
I jo penso, com pot ser que ell amb 14 anys que té ho expliqui quasi tot als meus pares, que jo a la seva edat no explicaria ni en me vida.
En fi ara no us explicaré tot, que queda mal perquè sóc pèssima escriptor..
I a mi cada dia és igual de merda i avorrit.
Cada dia que passa més ganes d'estar al llit dormint, que sembla que estiguis morta. Si els meus pares i germà no em deixen fer res. El meu pare només em vol fora de casa caminant tot el dia.

Desgraciada de la vida

No puc descriure el què sento. Per què sento. Sento desgraciada de la vida.
El meu pare em crida per a res.
Em fa sentir inútil i em diu unes coses molt lletges. Em ve el pensament de tallar-me i feia bastant que no ho feia, però el meu pare em crida tant que fa mal..necessito tallar-me per oblidar-me dels putos crits i que ningú més que jo pot entendre.. no ho entenen perquè a casa meva tots van en contra meva.. i els de fora no es pensen que sigui tant. per indinsar-me amb el tall i no pensar res més que la sang cau i veure com cou el mal d'allò, però tranquils, encara no ho he fet i estic intentant no fer-ho. Són altres motius també els quins no ajuden a l'hora de fer-se talls, com per exemple la noia que m'agrada, o" l'amiga de tota la vida". No sé què pensar d'elles i no paro tot el dia de pensar. I a trobar-les a faltar.
Titi (noia que m'agrada, però ella em considera amiga i jast...) si ho llegeixes que sàpigues que sempre t'he trobat a faltar.
De veritat que no sé què pensar.. què pensar de la vida, de tot..
En aquests moments millor que s'acabés tot..
Vols dir que tu em vola tan com jo a tu?
Tu tens a ella i jo ningú.

El dia.

Per què cada cop que parlo amb ella m'entra un sospir? Llarg i que em fa molt mal? És que ja no sé ni què pensar, perquè sembla que t'agradi que em fas mal. Sento que només em busques quan va malament amb la teva parella, i potser m'equivoco però.
Ella va dir ben bé com em sentia jo, però ho sentia ella. Els dies de meu baixon també hi són. I duren i perduren. També he sentit un nos a la gola que m'oprimeix, l'estómac com si cremés per dins, ganes de plorar i de fer mil més. Sí. També ho he sentit, i sé que ho sentiré tot sovint. De fet, abans que ho escrivís ella jo ja sentia totes aquestes coses.Quan ho vaig veure vaig pensar que m'havia llegit la ment de com em sentia. És insuportable quan sents això, però també ho és quan no sents res...
Només veig que fotos de la teva parella enviant-te indirectes molt directes, i la meva antiga "amiga" comentant. Antiga, doncs perquè per ella no existeixo.
I sabeu què? Que em sento la més tonta de totes, de fet ho sóc. Per deixar que la noia que m'agradi em faci sentir malament, perquè la tinc bloquejada del whats, però quan a ella li sembla em parla per altres llocs. Em fa mal. Ella sap manipular a la gent i si llegeix això encara m'odiarà més?
De fet una part és culpa meva, ja que crec que alguns cops he sigut jo que l'he buscat per parlar, perquè a veure jo l'estimo com a amiga i com a algo més. Però el fet és que a ella no li agrado, i no dic que ho faci sense voler, o no, però me'n fa de mal...
De fet va ser culpa meva per obrir-la abans de que estès bé.
I per altre banda hi ha el meu pare... i el meu germà i en fi. Me mare.
Són una desgràcia.
I el menjar no ens despistem perquè no paro de tenir gana, estic lluitant contra què menjo? Les ganes de menjar fins a rebentar que no puc parar. I lo gorda que m'estic posant.😐
Ah i necessito treball d'una vegada. Però jo no tinc les forces suficients per treballar... perquè em fa una por total.

L'habitació de l'ordinador

Mentre estic tenint una lluita interior de si menjar més o no, perquè no vull engordir i ja no toca perquè ja he menjat suficient crec.., estic escrivint això.
El meu pare és jilipolles. Hauria de dir: jo penso que el meu pare és jilipolles, però no em dóna la gana. Perquè no només és jilipolles, sinó que no s'entera de res. Ell em pot fer les desgràcies que li doni la gana i a sobre tinc que suportar els seus crits. Hah.
Si és que no hi ha tants crits potser és perquè jo no contesto tant, sinó estaríem igual de crits, cada dia, cada minut, cada moment que estéssim junts. De fet si no contesto tant suposo que és per les pastilles, que em fan estar més tranquil·la? No ho sé, però tot i així quan ell em sopera no puc evitar cridar, és que no entén res ell. Em diu que no faig res i moltes altres coses, bé, que no serveixo per a res, i després fa coses sense sentit. Sempre tinc que portar el meu germà jo? Quin morro que té. És el seu fill, jo no sóc. I la meva mare que sembla que tingui unes venes als ulls?... No veu que és un maltractador psicològic. Després de tots els crits i fer-te sentir una merda bé de bon jan. Jo ja el conec aquest traïdor de merda. Potser no escrivia aquests dies perquè no passava res en la meva vida. Tot és està estirada al llit i dormint esperant que passi el dia.
Cada cop que hi ha oportunitat d'estar amb el meu pare jo marxo. Marxo d'on està ell. Després em pregunta per què marxo? Clar, com en aquells moments no té a ningú em vol a mi. I jo com podreu imaginar no tinc gens de ganes d'estar amb ell. Putu masclista. Ell sempre donant ordes, i pobre de tu que desobeeixis, i jo seguint fent-ho. Ja podeu imaginar les conseqüències.
Hi ha dies en què m'agrada la companyia de me mare, cosa que feia trilions d'anys que no passava, però com a casa meva tots són masclistes ja me'n puc oblidar...
El meu germà també se n'ha de sortir amb la seva... i ell té la meva mare enganxada a tot arreu. Cosa que jo a la seva edat estava tancada a l'habitació de l'ordinador. I ell els hi explica tot o quasi tot. Jo em callava tot.
Quan he dit que feia anys de la companyia de me mare, és que ha canviat això de fa poquíssim temps: quan vaig estar ingressada. Sembla que de llavors han "canviat algunes coses" o no sé si sóc jo. Potser al quedar-me un temps allunyada d'ells (família, pares i germà) em va fer pensar. Bé no ho sé, així que no us ho puc dir.
Per últim l'amiga de tota la vida crec que com sempre quedem quan a ella li convé.
Si mires això, no sé no sé què dir.
Ahhh i la tele de casa no ens va.

Se m'escapa la vida

Aquí estic.. passant la puta estona.. només vull fer alguna cosa útil.. i que passi el temps perquè "gràcies" a això (no tinc diners, em faig gran i tinc que treballar) doncs no puc estudiar.. suposo que no estudiar ni fer res em fa sentir més desgraciada.. per això la majoria de temps del dia estic dormint. Quan no m'avorreixo o faig objectius patètics que no serveixen de res. I quan acabo tenint una discussió interna em venen ganes de no sé què. En realitat si que ho sé.
Només vull el menys estudiar. Però per això s'ha de treballar.. i no sé per què tinc por o pànic a treballar.
També tinc una terrible gana.. que em fa pensar en el cos. Però a casa no tenim porcaries i encara així  desespero perquè el meu cos o cap em demana porcaries, encara que sé que després es penadiria. Tot i així em passo en l'intent de dieta que faig.
Així és la vida.. amb 22 anys... i desaprofitant la vida. Alguns guanyen i altres perden. Els quins sempre han sigit inútils així seguiran. Només vull poder dir que he intentat i aconseguit el meu somni. Treure'm barreres per ser més forta.. poder fer més coses.. parlar més, socialitzar.. no pensar que tot és culpa meva... en fi.

El meu cap pensa que..

D'acord, anem a fer una entrada com deia la x. Jo penso que segurament tot passa. No sé si ja ho pensava abans o ara ho tinc tan marcat pel mindfulness i el curs de regulació emocional..
En el cas que tot passi, jo penso que estic desitjant que marxi, passi aquesta época de merda. Però és evident que si no faig res, possiblement no passarà una merda (res).
Tinc el pensament de que tinc gana i tot és una merda.
El meu cap pensa que mai tindré un somriure sincer? Tot i que algun cop n'he tingut.
Vale, he fet una entrada de merda, el meu cap ho pensa. Perquè ja era hora que fes una entrada. Tot i que tot hi ha un perquè. I jo sé el perquè de la meva entrada aquesta. Podria haver estat més temps sense fer-la.
No us penseu que estic sonada ni res... simplement es diu escriure descripció.. com ens van ensenyar al grup de regulació.
Tot i que el meu cap té el pensament que potser no ho he fet bé.

Crec que prefereixo sufrir a no sentir res.

Per què deu ser que prefereixo estar en el més profund del tot de trobar-me malament,a no sentir res, o no estar bé?
La meva psicòloga diu, crec, que al principi serà així, però després anirà millorant i m'acabaré sentint bé. En realitat no sé si es referia a això per què jo no li vaig explicar bé què em passava.
Estic farta de sentir-me una merda, o pitjor encara: res.
Perquè em diu fer uns objectius i jo només vull que passin els dies. I "dormint és com millor passo".

Crec que prefereixo sufrir a no sentir res.

Per què deu ser que prefereixo estar en el més profund del tot de trobar-me malament,a no sentir res, o no estar bé?
La meva psicòloga diu, crec, que al principi serà així, però després anirà millorant i m'acabaré sentint bé. En realitat no sé si es referia a això per què jo no li vaig explicar bé què em passava.
Estic farta de sentir-me una merda, o pitjor encara: res.
Perquè em diu fer uns objectius i jo només vull que passin els dies. I "dormint és com millor passo".

De mal a pitjor

Les coses de mal a pitjor.
No m'agrada la vida. No m'agrada. Si més no com l'estic vivint de moment.
I a sobre no us puc dir sincerament altres coses que em passen pel cap, per qui pugui llegir el blog.
Així em sento.😢😡

Passat😍😕..la foto.

.

No sé com em sento de veritat. Només volia renovar.

 

Penjo fotos de com em sento avui, ja que ni tinc ànim per escriure ni definir els meus sentiments o pensaments.

Tinc por

Sento que no sento.
Tot el dia a casa, dormint. Dormo molt.
Pujo les escales i em ve la imatge que caic sense voler.
A la nit tinc "por", quan fa anys que no tenia. És com una maleïda ansietat que no se'n va. Començo a imaginar coses, com per exemple que surt sang per tot arreu.
És un malson.
I el fàstic que sento tot sovint cap a mi.
Tinc gana, no en paro de tenir... diuen que no és gana... però no els crec. Crec que tinc alguna malaltia o un monstre dins meu, és broma un monstre no, però algo dins meu sí.

Estimada o odiosa vida

Estimada o odiosa vida.
Diguem quina en tens preperada per mi... i si us plau que passi algo ja.
M'estic cansant, bé no, mentiria perquè ja estava cansada de tot segueixi igual. Ni que millori ni avanci. Estancada. Si us plau diguem que podré estudiar i algunes coses més. Diguem què m'espera i porta'm algo bo.
Creus en el destí?

Respirant

Aprofitar la vida és això. Aprofitar cada cosa que facis. I us dic que per molt que no tinguis res a fer us busqueu algo a fer. No t'alegra com imagines, però estàs fent un primer pas. Quan t'adones la vida que perds estant a l'habitació del teu quarto és trist.
Per això, què puc fer.. si no tinc... Doncs veureu la meva amiga s' espavila i va a teatre sola.
Si tens o et poses límits malament. Per això hi ha cops que tot avorrit . No sé si estic millorant, però estic intentant fer petits objectius durant el dia. I el final del dia penses. Què estàs fent amb te vida? Que voldria fer res del què estic fent. Perquè per molt que faci objectius a curt termini no sóc feliç al moment.
Potser això és del què es tracta. Potser després de fer coses durant el dia, encara que et sentis buida, el cap de poc vas millorant a poc a poc i no n'ets conscient. O potser sempre em sentiré així. Llavors serà una merda.
Potser les psicòlogues es pensen que et sents bé i deixes d'anar allà, llavors encara més tot és una merda.

No et pensis que m'he oblidat de tu.

No et pensis que m'he oblidat de tu.
No puc suportar més i només fa dos dies que no parlem.
Potser vaig bloquejar-te quan encara no havíem acabat la conversa, però no contestaves.
Vaig escriure per tu quan només feia un dia sense tu, però no vaig publicar.
No hi ha dia que no pensi en tu i em surtin llàgrimes.
Tot em recorda a tu. La cançó que vam sentir al cotxe, la tele... pensant què miraries o què faries a aquestes hores...
Sóc conscient que les meves entrades són una merda, i si us agrada deu ser per no sé.
Potser jo pateixo tant i a tu tan et fa, no ho sé C... et trobo a faltar, però també trobo a faltar quan ja tot no era igual. I jo m'entenc. Perquè jo no sóc la teva elecció.
Ojalà d'aquí res et desbloquegi i podrem ja per fi parlar.

"Amb sang escriuré que no estic bé, ni millor, que cony!"

"Jo et veig millor". Quina puta merda és aquesta?
Voleu que us escrigui una carta amb sang dient que NO ESTIC BÉ.
Només puc plorar i ja està.
Voldria explicar tot el què em passa quan dius "et veig millor", i altres coses que em ronden pel cap. Que no té ni idea.
Sé que no és gaire; GENS. Vull fer-me'n més simplement pel fet que ha dit que estic bé.
Em sento com una puta merda per haver-me dit que millorava.

Ella

Trobo a faltar l'hospital quan estava ingressada, o l'ambient o la gent. Era estrany, però ara ho trobo a faltar.
Trobo a faltar moltes coses i torno al passat pensant i em moro de dolor.
Les coses em venen un cop i altre, com si no pogués fer res per aturar, tot i que penso en mindfulness llavors
També sento una sensació molt extranya de que et sents despullat i una mena de fàstic increible cap a tu mateix.
Per què ja no és lo mateix. Potser m'agrades massa o no sé jo. Només puc dir que com tu no n'hi han 2, per molt que altres intentint substituír-te mai ningú serà com tu i jo plorarè per mai encertar i a mi ningú m'estima.
Voldria dir més coses però no puc.
No m'entén ella? No sap lo malament que passo ?.

Por a anar pel bon camí?

Són coses que la gent normal no pot entendre. Prefereixes l'autodestrucció que està mig bé o mig malament.
I quan estàs fart o quan no pots més, llavors ve l'autodestrucció... i és que faries qualsevol cosa amb tal de notar alguna cosa. I digueu-me gent que està identificada amb mi, digueu-me si m'equivoco.
Ja estava farta de sentir-me una merda i no fer res al respecte, també sentia que no sentia res. Per això una part de mi té por a "recuperar-se", perquè implica tot això i sense fer res és autodestruir-se. En cas que funcionés i em sentís més plena i tot perfecte, però em temo que això no serà mai...
No vull ser una puta amargada.

Odi / vull

Odio els meus pares, els odio, odio odio.
Des que vaig tornar de l' hospital no em paren de controlar tot el què menjo, i el què deixo de fer. -.-
Tinc gana tinc gana. Ahir no en tenia gens i avui torno a tenir una gana que moro.
Vull xocolata i no em deixen. Vull galetes i no em deixen.
Després a sobre van al lavabo, que em deixeu en pau. No vomito ok?
Estic farta de no fer res.
Només espero que passin les hores, els dies fins a dies puntuals, que sol ser per poca estona, comparat amb el què és el dia.
Vull menjar, vull menjar. No sé, les ganes em superen.
Vull perdre kg.

Remordiments

El meu voltant tot rotlla i tu notes una sensació extranya.
Estàs rodejat de gent i tu ets sents fora de lloc.
Ells parlen, riuen. Jo estic parada.
No entenc res. Em sento com en un lloc inexistent.
M'he penedit d'anar-hi?
Hauria d'haver anat a caminar que al menys hagués perdut el què he menjat,
Hi ha temporades més bones i altres no tant. Vull cremar tot el què menjo.
Estic enorma.
Tallar es torna addictiu. Feia bastant que no ho feia, però ja  fa poc hi vaig tornar. Ara potser és el principi d'un altre cop. I tinc ganes de fer-ho tot sovint.
Anyoro quan sortia sang dels meus braços i tot i que m'he tornat a tallar de un temps que no ho feia, no ho faig tant com abans. Vull dir que no em surt tanta sang. Aquí a costat de la cotxilla.
Odio escriure tant pèssim.
Per què no sóc alguna d'aquestes que ho fa tant bé? I per què no sóc algú feliç, o per què no sóc algú que està totalment enfonsat i després ho supera i és feliç.
No ho veuen que per dins estic fosa i que no sento res, que és quan em fa més ràbia.
Ho sé, porto bastantes entrades fent-les malament. No em surten bé. Parlo de jo i suposo que no és el què voleu.
Per cert, us agradaria que pengés algun video? O us és indeferent?,,,

Et diuen coses que no són

Les ganes de tallar-me em martiritzen. No puc més.
Tot de sensacions. Tinc fred i tinc gana.
Vull omplir el meu buit. Tot això simplement pel què m ha dit la psiquiatra "que estava millorant, o que em veia millor".
Què collons sabrà ella del meu món intern.
A causa d això he tornat a cridar amb els meus pares i m he esgarrapat. També m he fet ratlles vermelles als braços com a consell d una noia nova per mi que segueixo per youtube i twitter.
Em diuen que milloro, però no sé per què no vull això. No és veritat que milloro perquè al meu interior segueix aquell maleït buit.
I quan estàs bé què passa? Deixes d anar a psicòlegs i psiquiatres?
No jo no vull això.
No vull millorar vull estar bé o està com abans perquè diuen coses que no són.

No sóc feliç

No tenen ni idea de com pateixo jo?
Diuen que et veuen millor, i què collons.
Llavors una cosa et dius que vols estar més malament, perquè tens por de que en qualsevol moment et diguin prou d'anar allà. I jo sé que em moriria.
Sé que si em deixen tornaré a enfonsar-me i estaré com el principi que va començar tot.
No vull, no vull. Què sabran ells dels meus pensaments i de tot. No saben res. Jo no sóc feliç.

Això és una MERDA.

Moro, moro de no suportar, em moro d'estimar-te tant.
Et vull, et vull molt.
Elles no em volen.
Jo estimo ella.
Elles s'estimen.
I les 3 queden menys jo.
Llàgrimes.
Merda vida.
No podeu saber el mal que em fa que no em vulguin.
No sé què he fet malament.
Plorar, plorar, plorar.
No puc més em vull tallar.
No em volen, no em volen...
TINC EL COR TRENCAT.

(Esoltant bacup: Jo no puc sortir de l'armari, perquè encara no sé què sóc, només m'ha agradat una noia.Crec que m'agraden les persones i tal. No penso sortir de l'armari. Si trobo una noia i m'agrada això doncs ja diré estic amb ella. Però mentrestant jo no sé ben bé què sóc. Crec que m'agraden les persones).

En això de l'amor no l'encerto

Què és la vida? És això la vida? Coses que passen i t’avorreixes.

Si quan sigui gran he de ser com la meva mare és que... em moro.

La vida és avorrida, sempre es fa lo mateix.

No vull ser una ama de casa que no fa res durant el dia. No vull passar-me la vida..

És que vas a comprar, dia a dia fer el menjar. Quina puta estafa és aquesta?

I tinc gana, molta gana... no és normal això.

A saber per què prenc les pastilles. Si em fan engreixar i tenir més gana, puta estafa.

Què és la vida torno a repetir. Si tinc que ser feliç encara, però...no sé sempre és igual? No es cansa la gent? Fent sempre el mateix?

Avui he anat a comprar amb me mare, i estava fent aquestes reflexions. Jo no vull ser com me mare, no.

I a sobre gent que coneixes per les xarxes socials milloren, i tu segueixes igual o pitjor.

I penses que si sempre seguirà igual, i que encara aconseguís sentir-me millor, no sé si podria aconseguir-ho, perquè tot és massa avorrit, etc.

Jo ja ser què vull dir.

M’han dit que no ho aconseguiria, però és el meu somni, ser psicòloga. Fins i tot si ho diu la psiquiatra que no serveixo. Jo seguiré lluitant per poder estudiar psicologia.

No puc sense tu.
Per què serà que jo mai encerto en això de l'amor? Sóc massa dèbil i ningú em vol. Em fa molt mal, tu. M'agrades massa. Necessito temps per oblidar-te, però no sé com.
Sento que m'has abandonat des que estàs amb ella. Tinc ganes de tallar-me sols en mirar certes fotos o parlant amb tu.
Només menjar gorda de merda.
Paraules sense sentit.
Encara no entenc per què tu vas més sovint que jo?

Us agrada el meu blog? Si us agrada m'ho podeu dir, fer arribar coses. Com per exemple comentar o algo.

(hi ha dues entrades, en aquesta. Potser no us agrada.)
Bah sóc una pèssima escriptora , només faig que explicar me vida.

pares de merda

Ja fa un temps que noto que els meus pares estan raros.
Els hi deuen haver explicat com tractar-me.
Però jo no puc més de sentir ràbia i odi cap a ells, sobretot a l'hora de menjar que no paren de menjar i no para de fer sorolls, ho podria estalviar.
Tampoc m'agrada perquè no em paren de fer preguntes estúpides.
Els odio i odio que sàpiguen massa. pf.

ojalà fos una altre millor

Em pregunto quan tindré un somriure sincer i un riure de veritat.
Per què aquest buit dins meu?
Em pregunto quan tindré amistats, només vull ser com els altres que saben parlar amb tothom.
Em pregunto quan pararé de fer afartaments, o menjar massa (m'he engreixat i estic gordíssima).
Em pregunto quan podré estudiar el què jo vull, o quan tindré una feina per poder-me comprar els meus capricis i la carrera.
Em pregunto si algun dia a la vida tindré la feina que desitjo.
Si mai seré psicòloga o mare.
No tinc res a fer. Ni estudio ni treballo.
Què faran ara els de l'hospital?
Ojalà fos una altre millor.
No aguanto més la meva vida. Sola, sense amics, perquè tinc una personalitat de merda.

Somriures perduts

La meva felicitat depèn de mi?
"què puc fer perquè estiguis millor"?
Em vaig sentir tan culpable.
Només vull sentir-me viva, riure de veritat.
Té raó la X quan diu que no vegi el seu perfil i tot durant un temps, el menys fins oblidar-me d'ella tal de la manera que veig per ella.
Però no puc.
Arrencar-se la pell, tallar-te.
Tot em fa tant mal. Quan et veig en fotos.
I pensar que jo sóc la què no et pot fer feliç.
Tu m'estimes com amiga i jo no puc més.
Tinc gana, molta gana i també tinc una panxa d'embarassada. No puc més.
Vull ser una altre persona.
Vull riure, somriure.

Pensative

Un dia trobaré una persona ideal per mi. Sigui noi o noia. Per fi tindré parella.
Un dia trobaré feina que m'agradi, per guanyar diners i poder estudiar psicologia.
Un dia seré una bona psicòloga .
Un dia podré dir: He escrit un llibre, el meu llibre.
Un dia faré alguna cosa per les persones, com per exemple anar de voluntariat a l'india.
Un dia aconseguiré fer teatre.
Un dia tindré filles, i un fill.
Un  dia no hi hauran tantes barreres en mi.
Un dia no tindré tantes lluites interiors.
Un dia seré una persona una mica més feliç.
Mentrestant  vull que passin els dies ràpid. La meva felicitat no ve mai. ?¿

Tu ets tan perfecte.

Et trobo tan guapa que no puc més. El teu somriure i les teves "bogeries " a les fotos.
Ets perfecte. I sembles tan feliç a les fotos.
Jo sóc un desastre persona.
No sé què fer per millorar.
El menys et portes bé amb la teva família, el menys tens amics.
Ja ho sé la realitat pot ser una altre, però per socialitzar no tens tants problemes com jo. M'agrades, m'agrades molt.
A l'hospital vaig conèixer una noia que em recordava una mica a tu, però tu ets única.
Em fa molt mal.
M'agrades, m'agrades. Sento que t'he perdut. Ella estima una altre i em fa tant mal.
Erets, ets perfecte.
Té raó la X.
Però jo no puc.

Se'm fa raro està a casa.

Se'm fa raro tornar a estar a casa. Aquí sóc més lliure en teoria, però no.
Trobo a faltar coses d'allà.
I penso amb els companys, si els hi donaran l'alta aviat o si què.
Sobretot em vaig fer més amb una, o dues...
Tinc gana no paro de tenir gana quan menjo vull més porcaries.
Estic gorda, m'he engreixat. Volia aprimar? Doncs ara encara més.de 62 vaig passar a 65' algo i de aquí a l'hospital he passat a 69.6...😱😝...sóc alta eh per això.
Voldria que fos com a les pel·lícules, no sé.
L'hospital. Ara estaré uns dies pensant-hi.
És que què faig aquí a casa, igual que allà pràcticament.
És que putu menjar. grrr

Què hi haurà allà fora?

Ja estic a casa, però tot és raro. Allà estava bé. Una part de mi es volia quedar i l'altre marxar. Què bé ara? Estaré sola altre cop.  No puc parar de plorar.
No deu ser gaire normal lo meu perquè no em donen importància. Jo estic malament per dins, però no els hi podia dir mai a la infermeres. Fins i tot un cop em vaig començar cops i ni es van enterar. També tallar vaig fer i apunt de vomitar una mica. Però si tens vergonya estàs acabada.
Han sigut pocs dies ho sé, 17 o 18 dies (ah crec que 19 dies), però per mi se m'han fet eterns. I ara no podré parar de pensar en ells.
És que si no puc estar bé ni a l'hospital psiquiàtric per la puta vergonya la mort seria una gran solució. Si no hi ha res per aquí. Mai seré qui jo voldria.
Plorar, plorar, plorar i no parar.
Ho passo malament, perquè ojalà pogués ser com sóc realment i caigués bé a la gent. És que faig molt mal, i només faig que nosa.
No puc mostrar els meus pensaments ni res, i suposo que no em mostro com sóc per vergonya?
Tinc molta gana, i ara no em donen menjar porcaries a casa, m'ho controlen tot, fills de puta.
És que no entén res la gent, ho juro, res. No estic bé a casa perquè per no fer res.
I a  l'hospital depèn, perquè com sóc tant vergonyosa... i això em fa sentir fatal.
I estic com una puta foca.
Per què és tan complicada la vida?
Jo no estic bé ni a casa ni enlloc, no tinc res a fer. És un adéu final?

 

Ens diem les polseres blanques. :-)'

Pensaments en el manicomi. 2

SEGONA PART:
19 de setembre
Soroll. Crec que no saben moltes coses. La gent no té ni idea de res de res.
Jo crec que he aprés molt estant tancada aquests dies
Coses que potser no explicaré, però que sí, com per exemple, que s'ha de de fer totes les coses, com si fessis les, com per ex. que s'ha de fer totes les coses som si féssim les últimes que vas fer, perquè aquí les hores passen lentes.
Crec que les mateixes pastilles et fan boja  i pensaments suïcides  o i les ganes de matar-te pels pensaments bojos.

23 o així de setembre:
Quan et dónes compte de que els dies passen lents, llavors trobes. Llavors trobes a faltar els teus pares, cosa que abans no.

27 o així
Què fas quan estàs tant desesperat. Bo saps què fer. Estar tan desesperat.
Què fas quan estàs tan desesperat que no saps què fer. I lo pitjor quan tens tanta ansietat.
Pregunta típica a un putu "psiquiatre" . Rento. He vist de tot i més. Ja d'esperar-me.

29 o així
Això és desesperant vull marxar d'aquí.

31 setembre
Estic farta de la meva amiga que no entén res, diu que ho veu tot normal, que no s'amblava que tenia res. Què sabrà ella dels meus putus pensaments que se't passen. No ho entenen la gent, no.
....(no puc continuar pq no llegeixo bé el què vaig escriure).
....
 (m'he saltat un bon tros perquè no ho llegeixo bé...  i és me lletra xD).
A més tot està dins el meu cap, qie el meu cap [....
Em sento cansada

2 octubre
Sortiré d'aquí i total pa què? Se m'estan marxant les ganes de viure. No tinc rees a fer, ni a casa ni hospi, El menys allà estic amb gent.
I quan donen l'alta penses com seran les coses. Vull marxar i no vull marxar.
Tinc "por". No els vull deixar allà i alhora tinc ganes de tornar a estar allà... tan temps el final t'acostumes. I si et passa qualsevol cosa t'ajuden allà.
No parlo gaire i sempre la pifio si dic algo, per això millor me callo.
 A casa què faré? Morir-me lentament, de fàstic i agobi.

Pensaments en el manicomi.

PRIMERA PART:

1/10/2016
Us puc assegurar que està allà no és tan bonic com pensava. Em, sento drogada i no sé.
Hagués estat bé si no em passés el què em passa amb els ulls, si a vegades quan tinc por o sento veus estès millor. Estaria millor si sabés què dir i si les infermeres estiguessin una mica més per mi. Crec que tinc por a fer-me més mal allà dins perquè vull tornar ràpid a casa. Però quan estàs desesperada.
...
Porto uns 16 dies ingressada i sembla una eternitat. Tinc permís a casa de 10 a 19:00, set de la tarda.
...
I tornaré de l'ingrés per tornar a estar malament  a casa.

14 Setembre
Et tanquen com si fos jo la boja, em tenen tancada, però els únics bojos aquí són ells.
Em tracten com a discapacitada mental. La C tenia moltes ganes d'ingressar i no és tan bonic com deia ella. No entenc si sóc jo, o serà que les coses canvien amb els anys, o perquè jo sóc molt tancada,   però això és com una  presó, no em mimen ni res.
No em sento bé jo. Estic sola i les infermeres no estan per mi com deia la C. No és tan bonic com deia ella. No entenc si sóc jo, o serà que les coses canvien amb els anys, però això és una presó.No tinc amics, hi ha gent molt malament i et sents la persona més lletja del món i si val la pena la vida.
Per què em van ingressar?M'ho podria haver estalviat? Jo volia que m'ingressessin però com me'n parlava ella, no com és això realment.No tinc amics, són una mica estranys la gent aquí. (Però per això serà el manicomi/ no dic que siguin dolents ni res).
Que que ara em tracten com si fos una delinqüent, o una malalta mental de veritat, o pitjor encara, discapacitada. Jo estic bé. Sols tinc TLP. Bull tenir tlp i punt. Perquè m'agrada no ser normal, però no discapacitada ni subnormal.Fer una vida més o menys normal.
No em vull sentir solai aquí estic tant sola.vull que les infermeres estiguin per mi. Vull la x (psico). Tenia plans, les coses m'anaven a "canviar"
A partir del dia que em van ingressar Malït ingrés. Tenia ganes de veure la D, qe feies mesos que no la veia, després anar a buscar feina... tenia plans per intentar millorar i tot a la merda.
També falta que pugui veure la X a finals de mes, que ho necessitava tant i ara...
És una sensació estranya...no sé què fer en aquest "manicomi" tancada.No vull estar sola, però no vull estar amb la colla gran, a vegades. Vull estar amb les dues noies. que crec que no em volen. Per què merda em passa igual? no sé xerrar.... i més coses que se'm passen pel cap.
A més, ens fan servir com a maniquins. Ara ens donen una medi, ara una altre i així anar provant fins no queda res més i tu et comences a desesperar i encara et vols morir més.... i així de la medi i així fins al punt que crec que la medi ens deixa més jilipolles que res més.
De veritat que no sé què fer. No vull estar sola, però no vull estar amb la colla gran.... contradiccions, que sóc tant tímida... ho odio tant. no vull estar sola ni amb la colla massa massa gran, a vegades, o sí no sé.Vull anar a casa encara que sigui per estar pitjor psicològicament, allà faig el què jo vull realment.... i aquí em venen més pensaments de suïcidi....
Elles dues es tenen perquè són de la mateixa habitació, jo a ningú..
Ojalà m'ingressessin i em cuidessin com deia la c.

13 Setembre
Et tenen tancada com un ocell a la "jaula",  però va ser entrar aquí i aquella pressió va marxar (ara la torno a tenir i això era els primers dies, ara últimament tinc molta ansietat també, vull sortir jaaa). Jo vull sentir-me lliure, lliure, però alhora vull que les infermeres estiguin per mi, però no aquí no ho estan suficient. el menys amb mi. Potser és perquè no sóc prou oberta.
Aquí penso què deuen fer a casa i si em tanquen aquí per sempre? o i si em tenen per equivocació. Avui que és el primer cap de setmana que em deixen sortir de 10 del matí a 19:00 tarda. I és raro. Penso què deuen fer els de l'horspital, cosa que quina ironia, només poden caminar i parlar entre ells i esperar el menjar.
Què passa? Aquí no puc menjar, no em puc tallar, no puc plorar i veus de tot. Moltes coses. Tenia raó més la companya de mindfulness, dient-me que era l'infernm que no pas la c dient que era "la glòria", si jo fos més que no em cotés tant dir el què penso...Potser hi van anar per diferents coses i diferents edats.i no és lo mateix.
Tenia plans.  Com anar de compres, fer-me pírcing (a l'orella eh) , intentar millorar com a persona, no sé... però jo diria que surts pitjor que com entraves. Si fessin teràpies, però no... allà només ens tenen tancats.
Diuen que tinc que mostrar els meus pensaments.... obrir-me... però és que no puc, i no en sé...No em surt. Simplement alhora de mostrar-los se'm bloqueja tot.
Aquí passes les hores com pots. Lo bo és que no és tan tancat com a casa meva entre cometes.
Només de pensar que jo marxaré segurament dimarts i ells es quedaran em fa una pena i tinc ganes de plorar. Espero veure'ls més. M'he estat uns 17 dies i encara perquè estic de permís.
Ni tan sols sé els noms de la majoria de gent d'aquí, només porto 3 dies, és com si portés 20 dies ja. I ja parlen de quedar.
Jo no sé què dir, però el meu cap i pensaments no paren.
Aquestes models de les revistes que m'han portat, ojalà jo elles.

16 Setembre
La companya d'habitació no em para d'agobiar. Jo em rallo pel menjar i el pes, més aviat el pas, o tot inclòs. Fa massa que no em peso, necessito pesar-me.
Vull música, compres i parlar amb la x, i marxar d'aquí... mindfulness.
És el 3r dia tancada aquí. Em sento sol, molt sola. No entenen res. No vull o no sé demostrar els meus sentiments.
Avui podríem dir que he petat per fora plorant, però quasi ningú o ningú s'ha donat compte.
Estic tan sola. No tinc a ningú. Algú m'ha preguntat què em passava o com estava i la resposta sempre és la mateixa "bé" .No sé fer-ho millor. Em fa por no saber explicar què em passa.
Dir el què  penses del teu cap, però sense pifiar-la... i és molt difícil. I a vegades ho dic sense pensar.
Tinc por perquè no em volen. Em vull fer mal per això i vull morir per estar aquí per no saber fer-ho millor, per estar sempre igual, per no tenir ningú que em vulgui, per no aprimar.... i engordar, per no ser com voldria ser...En fi per estar farta de no sortir del meu forat negre.

16 Setembre
Avui molta gent té permisos: la companya d'habitació, una d'elles, estaré més sola.
Crec que la companyes no em volen. Com a tots els llocs.
Sempre diuen que tornen i és mentida. Mai tornen. Se n'obliden de tu i del què t'havien dit.
Estar estirada és l'única que puc fer i pensar només serveix per fer-me mal.
Em va dir que passarà i no va passar l'infermera. Tinc ganes de fer-me mal i prendrem pastis, tantes fins  a morir. Els dies passen lents i sense fer RES. Als passadissos, i esperar el menjar. Bàsicament és això el què fem.

Aquest cop sí. Ingressar?

Us escric des d'un putu manicomi. En realitat és un putu hospital. Era el què volia no? Ingressar. Doncs crec que ho he aconseguit. Però mai estem contents amb el què demanem i volem quan ho aconseguim i de moment això està sent el putu infern.
Perquè estic amb els meus pares que no em deixen sola ni a la de 5. I perquè demà tenia mindfulness quan feia un mes que desitjava aquell dia.
No podré fer moltes coses que desitjav i desitjava canviar de veritat. Tot i que una part desitjava ingressar l'altre té por. I ès que de moment tot està anant malament. Només passen les hores lentes. Encara no he dinat i tinc gana. Ja ho sé que vull aprimar, però tinc gana. Aquí només em donen que tranquilitzants i els meus pares avisen tota la família. No sabeu la ràbia que sento. I em volien enllitar en un llit estacada. Potser tinc que ingressar a un lloc lluny del meu poble perquè no tenen llocs. Petonets. Us informo pel G+.. petonwts del psiquiatre hospital. Avorridiiisissiiima lligada.

Desgraciada en l'amor

Sempre he tingut mala sort en els amors. Sempre.
De petita ni en parlem. Comencem a partir de la Eso. El "primer amor" el de primer de la eso. El primer que em vaig fixar, que ni coneixia i va ser un fletxasso. Tenia novia. Vaig estar penjada d'ell per anys. Encara podriem dir que sento algo per ell. Tot i que és un jilipolles. No. No ha passat mai res amb ell. Ell tenia novia. Es deixaven i tornaven cada dos per tres. Tenia un any més que jo. Segon amor, o més aviat diguem persones que m'han agradat. Noi que tenia quasi 20 anys més que jo. Encara em segueix agradant també d'alguna manera. A que no endevineu? Està amb una noia que conec. No. Tampoc ha passat mai res amb ell. Un altre noi que em feia tilin, però no tant. Un noi uns anys menys que jo, però aquest nah de nah. Tercera i última de moment NOIA que m'agrada i/o estimo. La meva amiga de teràpia. Està amb l'altre amiga. Que guai eh.
Totes les persones que m'enamoro cap em corresponen.
Primer lio de la meva vida: als 15 anys amb un tio de merda. I au no us explico més.
Bé que tots els lios han estat borratxa i ja. Val?. Que sóc una desgraciada en això de l' amor.

Vull tenir amics.

Tots tenim dret a sentir-nos estimats, a tenir amics. A no tenir vergonya.
Vull sentir-me lliure, vull ser feliç. Vull no tenir vergonya.
Vull riure de felicitat.
Vull tenir amics.
Vull sortir i riure amb amics de veritat.
Vull saludar a la gent sense por.
Vull no tenir vergonya de què dirà la gent.
Si us plau ajudeu-me a fer això sigui més fàcil. No vull tenir vergonya. Vull ser més feliç. Vull tenir amics.
Jo us prometo que m'hi esforçaré, però si us plau, accepteu-me plis tal com sóc.

La puta pressió

La meva cama no para. Estic nerviosa, molt nerviosa. Fa uns dies que no em tallo, ho estic intentant! Però no paro de tenir gana i una eterna pressió que em farà tornar boja si no para. Me mare no em compra porcaries, per tant me les tinc que comprar jo. I això és un gasto de diners,  a més per algú com jo que no treballo. I que vull estudiar psicologia. Tot i així me'ls gasto en menjar i roba i tonteries i alcohol. Que graciós. Menjar que després ploro o a vegades si arribo al límit vomito, tot i que fa bastant que no. Para cama. Para. Gemego per dins i no puc més. Estic al límit.
Torno a dir que no sé què em passa i és la veritat. Suposo que és perquè no surto de casa. Però no és culpa meva perquè no tinc amb qui sortir.
Res em fa riure.
Tinc una clara amargura que no sé com fer per sortir d'aquest amarg forat negre.
Vull menjar bé per favor i no sentir més la puta pressió.

Em maten

Què feu quan la vostra vida no val res? Quan la vostra vida passa sense sentit? Quan les hores  es tornen dies? Quan no tens a ningú? Quan no tens res a fer? Quan no tens ni menjar per consolar-te i podrir-te en ell. Quan t'has tallat tant que no pots més. O no et talles perquè intentes fer el correcte. Però això encara és més insoportable, per tant encara pitjor.
Quan tot és tant insuportable que et pendries un grapat de pastilles?
No puc més.
No puc més.
No fer res em mata. Estar sola em mata. No sortir de casa em mata. Tenir el nas tapat em mata. No saber què dir em mata. No tenir porcaries em mata. Aquesta pressió em mata. Quan menjo em mata. Els meus pares em mata. Tot em mata. Estic morta. No sé què em passa. Vull ingressar.

Reconec que sóc gelosa

Reconec i m'adono i crec que sóc una persona gelosa. Bastant gelosa. I això potser no és bo si ho ets massa. També sóc impacient. I també me n'he adonat que començo menjant porcaries quan tinc gana potser i acabo que no tinc gana i tot i així jo segueixo... la meva relació amb el menjar és molt estranya i fa molt mal. Tal mal que no us podeu imaginar. Per mi. Hi va haver una temporada des de l'adolescència que vaig aprendre uns hàbits saludables de menjar, crec. Vull tornar a llavors. Va durar tant poc. Va ser quan feia la dieta seguida per una infermera. Ara noto que per controlar-me... desitjo ingressar. No veig cap altre sortida. Però resulta que t'has de morir. També vull ingressar perquè aquí no és vida. I perquè sinó la vida me la treic jo.
Una entrada molt sincera..molt vergonyosa..molt tierra tragame..molt no sé.

Les pastilles.

Quan semblava que millorava, o semblava a simple vista millor no se sap perquè, ella es va prendre un grapat de totes les seves pastilles.
La vida era massa avorrida. Rutina. Això no podia ser vida.
Ells no havien vist que la seva vida era massa avorrida.
Realment tot és tant lleig. El món és tant avorrit.

Para ja pressió

Una puta pressió que segueix i perdura. Al pit o a la boca de l'estómac i a la panxa. Tot plegat. No marxa.
És terrible.
No marxa ni menjant ni tallant.
No suporto.
Porto dies amb aquesta merda pressió, no puc més. Tinc la sensació que moriré.
Terrible. No tinc més paraules per definir això que em passa.
Tinc la sensació que és culpa meva. Potser són les pastilles que em fan efectes secundaris., però tot i així culpa meva.
Jo sóc la culpable de tot.
Vull que pari tot aquest mal.
I si ha de ser prenent-me pastilles de més que així sigui.
No puc més aquesta puta pressió.
I tota foca que m'estic posant per menjar tant?
No puc més.
Que pari aquesta pressió si us plau.
II no poden fer res per parar-la? La pressió?
No ho he dit a ningú. Només C.
Per què serà la pressió? Per què?
Para ja pressió. T'ho demano per favor. PARA.
Diuen que tot passa, però això no para i ja fa massa mal.

Mundo

De qué sirve estar en un mundo dónde nadie te quiere, dónde todo es negro.
Dónde las cosas no las consigues. Dónde no pasan. Dónde día tras día todo pasa igual, dónde nada cambia... dónde tus familiares no te lo dicen pero te controlan a pasos agigantados, te quieres morir. Dónde tu pasado no es pasado, es una mierda.
Dónde tu cuerpo no tiene cuerpo, que nada te sienta bien. Dónde quieres tener mejor cuerpo. Dónde quieres ir de compras todos los días pero no hay dinero y nada te queda bien. Quieres ser otra, dónde quieres ser mejor en todo, pero no puede ser.
Dónde no puedes dejar de comer, aunque no tengas. Dónde tengo una presión constante que no se va y necesito comer no sé por qué y aún así sigue y persiste.
En un lugar dónde siento una presión constante que no se va y no sé por qué.
Dónde no encuentro nadie que me quiera de verdad y nadie me quiere. Y dónde nadie me quiera de amor, ni de amor ni de amistad.
Dónde no sabes qué diablos sientes.
Quieres dejar huella dónde vas.
Dime,
De qué sirve estar en un mundo así?

Cap persona és il·legal

Vosaltres no sé, però jo tinc la consciència molt tranquil·la.
Passat, passat i passat. Em mireu d'aquesta manera i jo us miro.
La veritat no sé què pensar.
Jo tinc la consciència tranquil·la perquè jo no vaig fer res, jo no em sento culpable de res, ni sento rencor.
Simplement tot som persones.
Només penso que tots de la meva edat es fan entre ells i jo no.
Per què no em pareu de mirar? Potser no teniu la consciència neta? És això? És raro lo què us diré però també m'agradaria que em paréssiu de mirar d'aquesta manera i que em parléssiu normal i que em pogués integrar amb vosaltres.
Tot i que potser em sento més còmode amb gent més petita o gent més gran, potser perquè no em van fer tot el què em van fer, o no hi van participar tant? No ho sé.
Jo no us tinc rancor. Però no oblido. Però per què em mireu d'aquesta manera? És que us sentiu culpable? O és que em teniu pena o és que què us passa?
Si us plau no em mateu per això si ho llegiu.
La veritat és que fa uns quants no tants anys enrere us tenia por quan us veia. Potser quan feia primer d'estètica. Em feia por trobau-se perquè no sabria com reaccionaríeu i us portaríeu amb mi. I jo intentava amagar-me quan us veia. Amb el temps vaig veure que ens fèiem grans i ja no em fèieu tanta cosa.
I la veritat és que m'he adonat que a qui no tinc rancor, però tinc una sensació rara i em van fer molt mal són les noies. Sobretot la meva amiga de tota la vida i les seves amigues. I la veritat és que prefereixo no pensar en elles, o sobretot més aviat en ella.
I la veritat em paro a pensar en el passat i penso en moltes coses, que potser masses coses m'han fet qui sóc ara. Una noia plena d'inseguretats amb trastorn límit de la personalitat des dels 12 anys i a saber si abans.

I per canviar de tema...
Continua l'ansietat. El meu germà vol l'ordinador. Jo no puc evitar cridar i tallar-me.
I no em volen ingressar. Jo tinc una gran pressió que no aguanto.
I no paro de menjar. Vull morir.

Desesperació: Llamas a ésto vida?

Aquella pressió que no para, aquella cosa insuportable. No puc més ni un segon aquí dins, no puc. O la pressió al pit, o un gran buit dins meu que fins i tot em fa mal, o a la boca de l'estómac i a vegades necessito omplint menjant. Una cosa molt rara. I la cama em comença a disparar-se anant a mil per hora. Crec que em tornaré boja. I començo a somicar com una nena petita. I tinc ganes de plorar i em falta la respiració. Estic al límit. No puc més, rebentaré.
Ploro, no sé què em passa.
Tinc ganes de tallar-me. Tinc ganes de menjar. Porcaries. Ploro si menjo. No hi ha cap puta porcaria de les què jo vull.
Sempre hi ha les mateixes.
Em posaré com una puta truja.
Ploro de desesperació. No és avorriment ja, això és punt màxim desesperació.
No crec que us hagi passat mai.
Estic al límit i mai putu ingressen.
Suposo que és al límit de no fer res. D'estar tancada en una puta habitació sense fer res que et motivi, d'estar empastillada pel canvi d'humor teu normal, i d'estar quasi tot el dia dormint.
Et sents marejada.
Només vols estar prima.
Només vols sentir-te viva.
Estàs desesperada perquè només et sents morta, morta morta.
Això no és puta vida ni és res.
Llavors vas a psiquiatria, perquè arribes al límit a casa, trencant coses, els teus pares estan farts. A sobre ets la dolenta... encara no t'ingressen, a sobre ets la maltractadora tu, i a més diuen a l'informe que no tens pensaments suïcides, tan sols perquè quan et fan la pregunta no contestes.
Res més a dir.
Ah no, me'n descuidava.
Com va ser la teva niñez? Rara, com tota jo.
Rara i suposo que per això sóc com sóc, perquè des de sempre he tingut petits o grans traumes, i mai he sigut feliç. Suposo que per això sóc com sóc.
No tinc més a dir, només que sí que tinc pensaments suïcides,  i que cada cop estic més desesperada. I que quasi cada dia em tallo.
No vull estar així tota la vida....

No m'omlpe res.

No puc més.. em vull morir.. tinc una pressió al pit que no em deixa respirar no sé què fer.. Aquesta pressió no marxa mai ni mai més.
Ningú m'entén ningú.
I a l'hora de psiquiatria em passen mil coses pel cap i no sé explicar ni una cosa, per què a tu què collons t'importa, per què al cap i a la fi què entén ella? No entén res.
Al paper posava "no suïcida" o alguna cosa així i què sabrà ella, només perquè em demanés i no li vaig contestar això... i ella que cony sabrà.
Només vull que pari aquest buit, aquesta pressió que no paro de sentir.
Vull veure  sang sortir del meu braç, però si us dic la veritat l'agillete em fa una mica més de por que la maquineta d'abans. Però també em tallo.
Si no dic la veritat del tot a la psiquiatre és per una cosa en concret que potser més endavant us diré.
Vull menjar, vull aprimar.
No paro de sentir pressió al pit.
Estic gemegant i necessito plorar i no m'acaben de sortir del tot les llàgrimes, ploro per dins, no puc més.
Tinc una gran pressió dins meu, rebentaré.
Em surt sang perquè m'he tallat, però encara hauria de sortir més, si tingués la maquineta de l'any passat.
Per què estic tant cansada?Només tinc son son son.
No  m'omple res.

Al psiquiatre.

Puta desgraciada la psiquiatre i tothom.
No entenen res la gent. Tots estan encontra teva. Es pensen que ets agressiva, i no veuen el mal que em fa el desgraciat del meu pare.
No veuen com em maltracta ell.
No entenen res. RES, RES i RES.
Jo no sé com m'he de comportar.
Putes cartes d'informes dels psiquiatres.
Res, el meu pare que m'ha portat a l'hospital després que jo trenqués un got.
I la puta psiquiatra encara es posava a a favor del meu pare. No, si encara resultarà que jo sóc la dolenta de tot.
No veuen lo dolent que és ell?
I a l'informe posava: no idees de mort. Què sabrà puta ella. Perquè no li hagi contestat a allò no vol dir que no tingui idees de mort. Que no en tinc??? Sí, en tinc.

Desesperació

Per què merda està allà ella mentre menjo la puta coca? Per què merda va fer aquella coca? Per què? Per què? Tots són perquès que odio.
Ni tan sols m'agrada aquesta coca freda, només m'agrada si la faig escalfar. Ploro no com us imagineu, si menjo. No puc parar de menjar. Però ploro per tot, de desesperació. Tinc ganes de tallar-me, de menjar, però no tinc gana. I de no saber què em passa. Vull omplir un buit.
A casa he tirat llet perquè, ja no recordo per què. I me mare s'ha posat a picar-me. No entenen que forma part del meu trastorn límit de la personalitat.
Ahir em va picar el meu pare perquè vaig tirar no sé què.
No entenen res.
Avui m'he tallat i tornava a fer uns dies que no ho feia.
Ara em vull tornar a tallar.
Desesperació.
És que necessito calmar el dolor com sigui d'alguna manera i no tinc ni a ningú. I quan els teus pares són el teu propi enemic. o a vegades la teva pròpia ment.
I el putu menjar. que et fa gorda.
Només queda la navalla.
I tot i així el dolor segueix.
I el putu menjar. És que necessites omplir el putu buit. I res t'omple.

Per què em costa tant?

L'altre dia vaig beure un glop de JB de l'ampolla del meu pare sense haver de sortir de casa, sense motiu aparent. Simplement perquè tenia ganes de beure, perquè feia massa que no bevia. I perquè em van acabar de fer venir ganes les meves grans amigues que estan sortint... em van fer molt mal. Estic plena d'espines, que em surten pel cos. Estic clavada d'espines i em surten per tot arreu. Tots s'estimen i a mi em tenen arraconada. Tant dolenta he sigut a la vida? Tant malament ho he fet perquè em tracti així la vida? En fi.
El què volia dir és que ara tinc ganes de fer un glop d'alcohol.
És festa major del meu poble, tots surten i jo m'he de quedar a casa.
M'acabo de fotre quasi tota la barra de quart integral amb formatge... no volia sopar i m'he menjat això. Sóc una gorda gordíssima. Em sento fatal. Em poso la roba per sortir. Perquè una part de mi té ganes de sortir perquè sóc jove  i m'agradaria tenir amics. Em poso les faldilles, i m'apretaven una mica i m'adono que em van una mica amples. Que bé, això significa que no estic tant gorda com em penso? Però per què em veig tant gorda? A més no paro de fer afartaments. No entenc res.
No puc parar de plorar per dins.
Em sento bruta.
Em sento lletja.
No suporto més.
Sóc tant lletja, tant gorda.
I no tinc amics.
Ojalà la meva amiga de primària tant maca tornéssim a ser tant amigues com abans, ojalà a vegades tornés a tenir les amistats com abans (tot i que sempre m'ha costat i sempre he sigut tímida). Abans amb les amistats era diferent, tot i que no fos tot de color de roses. Ojalà totes les persones que ara em cauen bé els hi pogués dir i fóssim tants amics. Per què? Per què em costa tant?
Vull beure ara mateix, vull sortir, vull tenir amics, vull trobar el meu estil, vull ser perfecte.

Tinc una gran "amiga" que m'abandona.

Estic rodejada de gent. Tothom balla i jo estic pràcticament sola. Necessito un cubata a la mà per sentir que em puc moure i deixar-me anar, segurament més d'un. Però no tinc diners i la meva "amiga" no n'agafa, per què?. Jo sé el per què de les cometes i ara no l'explicaré. I ara tampoc explicaré el perquè no agafa cubates o crec que no agafa la meva amiga. De fet, han passat masses coses.
Puta gent. No sé per què surto. Els quins em cauen malament i no em paren de mirar, n'hi ha uns que m'agrada que em mirin, però els què són com jo no els suporto.
Estan sols com jo. De fet, lo de tot torna, en part és veritat, per alguns.
La meva amiga de fet està amb mi perquè està sola, per això les cometes, au ja ho he dit. No ho sé. Jo sé que sé que sé que només sé.
Només jo realment sé què sento dins meu. Només jo entenc què va passar realment en el passat, per molt que us ho expliqui no ho sentireu ni entendreu com jo.
Quan ella es cansa de la música i no li agrada el tipus em deixa, m'abandona i pira. Ja estic sola del tot. Jo el final vaig aconseguir un cubata dels diners de me amiga que li deuré.
En un moment m'ha vingut una paranoia. M'ha vingut fred. M'he quedat paralitzada. Parada. Quieta. Mirant la gent, com solo fer ja sempre, però diferent. Estava com a les pel.lícules. I em pensava que em tornaria boja en qualsevol moment. Estones m'agafava del cabell. Pensava que cridaria. Pensava que em començava a donar hòsties davant de la gent. Estava al límit. Us ho imagineu?
Segurament m'aguéssin ingressat finalment.
Pd: ningú fa res per ajudar-te, ni perquè no estiguis sol..

Vull

S'ha acabat. Menjo i ploro per dins. Menjo porcaries, quan havia acabat de dinar. No sé què em passa. Vull acabar amb tot això. Vull menjar bé, però no vull estar gorda.
Moriré de vella. Lluitaré per ser feliç. Per tenir amics. Com quan estava motivada, quan vaig anar a buscar auda als  19 anys. Estic farta de no avançar. Però no sé com fer-ho.
Dic això, però sé que a la què no me'n surti tornaré enrere.
Vull parar de fer afartaments, de quan sempre em sento culpables, a vegades si caic vomitar. Vull parar de si no aguanto tallar-me.
Vull no tenir pensaments suïcides.
Vull tenir amics.
Vull ser riallera.
Vull parar de fer afartaments siusplau.
Sento que si ningú m'ajuda amb el menjar no podré, si no ingresso o algo no puc.
Vull que em diguin la quantitat, tot. Vull aprimar. El pes és el què més em preocupa.
Vull el meu cabell perfecte. Vull la meva personalitat 10.
Vull que em mirin i diguin ella val la pena.
Vull ser intel·ligent.
Vull que riguin amb mi.
Vull que estiguin bé amb mi.
Vull ser psicòloga. Millor bona psicòloga.
Vull escriure miil llibres bons.
Vull fer coses bones, d'aquelles que són per ajudar a persones.
Vull ser feliç com les persones de les pelis o sèries.
Vull liar-me amb noies i nois.
Vull enamorar-me.
Vull viatjar.
Vull tirar-me amb para-caigudes.
Vull casar-me.
Vull tenir 2 filles i 1 fill, crec.
Vull valdrà la pena com a persona.

Tot això amb tota la vida, però vull, vull, vull i vull.

Vull ser feliç. Només vull.

Segur que em deixo més vulls.

Imatges del passat

Havia oblidat el passat. Era com si ho hagués oblidat. Però últimament. Sembla que tots els records em porten al passat. I hi han coses i coses. El dia del meu aniversari no va venir perquè no va voler, no perquè no va poder. No em volen. Ho sé. Ningú em vol. Tinc tanta por al retxàs. A ser abandonada.
No era això precisament el què pensava del passat.
Vosaltres us teniu a vosaltres. Només estic sola. Estic parlant de moltes formes perquè penso de més d'una persona alhora. I més d'una cosa a la vegada.
Penso més d'una cosa que no dic.
Perquè pot ser perillós dir coses que després us penseu i potser la meva família, beh. Que potser no dic res, però. A la merda.
Coses del passat que fan mal.
Ara entenc coses.
Somric perquè tot torna a les persones, però.
Vull ser psicòloga, vull ajudar a les persones, oh, sí ho desitjo.
Dic tot el què penso.
Per què tot és tant complicat?
Coses del passat que ni us imagineu.
Em venen imatges.
Persones.
Imatges de persones del passat.
Imatges de persones que no suporto que vull esborrar, per això lo del principi. No he profunditzat, perquè no puc profunditzar amb el passat.
Arew.
(What? lo del principi? lo del cumple? No . No penseu coses que no són eh.)

No vull perdre el temps

Perdem el temps constantment. El menys jo. Perdo el temps constantment. Tot el dia a l'habitació del costat de la meva sense fer res. Ni tan sols a l'ordinador. No faig res. Em sento inútil. Passen les hores i no he fet res. Tinc gana, molta gana. Em vull aprimar. Em vull aprimar molt. Desitjo un súper cos prim amb forma de noia, desitjo vestir bé, desitjo els cabells bé, desitjo ser perfecte. Ja sé que la perfecció no existeix.
Acabo de veure una cosa que m'ha destrossat per dins (la cosa que he vist no la diré pq després em porta problemes), vull menjar. Vull fer moltes coses. Vull amics.
Sento una pressió dins meu.

"odi-amor" menjar

Amagueu-vos, que tinc la metralladora. M'heu fet enrabiar. Ja sé que m'espieu , que em controleu, que em mireu el blog, de tot i més. Pareu, pareu, pareu. Us mataré "família" de merda. Que us odio de veritat, us odio i no hi ha més.
No em vull pesar. Tinc por. Sé què passarà. La balança em donarà la raó. Em moriré de la por que em fa el número que posarà. M'he engreixat. No he augmentat encara lo què havia perdut , però m'he engreixat. Foto fàstic. Per què merda caic als afartaments si crec que menjo normal?
Ja ho sé. Jo devia tenir un trastorn alimentari a la meva adolescència sense jo ni saber-ho, potser era lleu. Potser el vaig superar aprenent a menjar bé amb la infermera, fent la dieta correctament, i potser vaig tenir lo què ells diuen la "recaiguda". i aquell cop va ser més forta. Jo llavors ni era conscient que tenia un trastorn alimentari, però ara penso però estic quasi segura que sí.
No puc suportar més la xixa, i menjar tant. I que res em queda bé. I ser tant jilipolles. Vull tot perfecte. Vull trobar el meu estil. No trobo el meu estil, no. No em vull vestir així. Odio, odio, odio. Només sento odi.
I clar que vull acabar amb tot això. Que no vull ser una nena, que potser semblo una nena fent i dient totes aquestes coses. Però hi ha una part que.


No puc dormir. I això em pot portar a menjar o a tallar. A ansietat. Sento una pressió. Tinc ganes de prendrem una altre pastilla que no toca. Merda. Perquè ara que no tinc gana tinc ganes de menjar. Merda. Sento desesperació.
Crec que tinc al.lègia al meló.
Us juro que no puc més. Puta ansietat.
Em fa vergonya penjar aquesta entrada. No vull que penseu que penso que penso que pensava que penso que jo penso que penso. Bla.
Ara mateix només tinc ansietat. Puta ansietat. I penediment. Us juro que el penediment que sento quan faig les entrades que no m'acaben de convèncer no ho sabeu bé. És que no enteneu res. Res. Res.

No em vull ni un mil·límetre del meu cos, ni cara, ni personalitat. Però com la llei del tot; He de dir el contrari: Estic boníssima, sóc intel·ligent, m'estimo, tinc molts amics.

[Quina puta casualitat que la quina jo seguia per totes les xarxes socials possibles resulta que estava en el meu grup "d'apoyo de whats". Més o menys és com si coneixessiu ara un idul vostre, no. Potser no tant. Però algú que teniu molt apreci i no podeu conèixer en persona, i de cop el podeu conèixer una mica més.]
Resulta que portes més temps del què pensaves en tot això. Però abans no era tot això. Abans no t'hi fixaves, perquè no era això. Abans no hi era. Hi havien els problemes. Hi era tot. Però no estaves tant fixada en tot això. No sé si havia evolucionat tant. No sé res. Estic al límit. No puc més. Tot són canvis de pes. Tot és relació estranya amb el menjar. D'amor-odi, odi-amor. I crec que els què tenim el problema ens entenem.
Tot. Tota. No només això. T'adones que de petita eres diferent. Que als dotze ja m'havien diagnosticat trastorn límit de la personalitat, i passes a ser això i no hauria de ser.
Ja no sé qui sóc.
Ja no m'entenc.
No sé merda per què tinc aquesta personalitat que és una merda que no tinc a ningú d'amistats, que ningú em vol. Ni jo em suporto. I no em vull ni un mil·límetre, del meu cos, ni cara, ni personalitat.
Només faig que menjar, fer coses rares, i ningú em vol.
Vaig anar al psicòleg als 19 anys per canviar, per ser nova persona i he sortit pitjor.
I ara com la llei del tot:
He de dir el contrari: Estic boníssima, sóc intel·ligent, m'estimo, tinc molts amics.

La nena

Aquesta no és la meva història. Hi havia una vegada una nena que no deia res. Li van fer mal per ser diferent. No existia. Estava sola, sempre ho havia estat. Es va aferrar al menjar., sempre ho havia estat. Va anar autodestroint-se amb coses, com per exemple l'alcohol. Potser ella no havia caigut suficient perquè potser ella havia tingut trastorn per afartament, Més tard va conèixer els talls. Així fins anar-se consumint. Però mai suficient.

A dia d'avui té ganes de beure. Aquesta nit.

Aquesta nit ha begut sola, s'ha begut una ampolla de ron del seu pare, s'ha tallat el braç. He dit que no és la meva història, o potser sí, qui sap. Potser mig mig.

No tenia ganes de dormir.

Les seves amigues estaven de festa, elles estaven liades i ella estava sola. El seu pare no l'ha deixat marxar per la puta gasolina, i ara que havia conegut unes amigues collonudes no podia marxar. Tota la tarda havia aguantat els putus crits del seu pare per intentar marxar.

Al vespre ha intentat escapar-se de casa. Ha sigut fallida. S'ha posat a tronar i ha tingut que tornar.

Finalment a la nit els seus pares han marxat de casa a ballar i ella s'ha begut una ampolla de ron del seu pare...(que per cert quan s'enteri la matarà), s'ha tallat el braç, ha menjat i ha vomitat una mica.

No podia soportar més tot això.

Aguantar l'odi dels seus pares, la solitud, que les teves amigues estiguin juntes sense tu. i el què no dic,