Desaparèixer del món real

Necessito pensar, desaparèixer d'aquest món.
Que si m'han dit que estic rara, i a mi què m'expliqueu, no sé què em passa o simplement no tinc ganes d'explicar, que simplement és més fàcil dir que no saps què és això, o potser és la veritat que no ho sé. O simplement potser és que no em coneixeu suficient i és que sóc jo, sabeu?...
Escapar dels meus pensaments, no es pot.
No explicar la meva vida aquí, però sentiments que no paren.
Coses, coses i coses, coses que no fas bé.
Cansat, cansada. Cansada d'amistats, enganys? enganys que no saps. Paranoies. Què és realitat, què ficció?
Tornar a males conductes... oh, sí, heu entès bé..
Mal als músculs o nervis literalment. Mal els pensaments.
No, prou pensar. Quan deia pensar... pensar per què fer amb algunes coses.

https://www.youtube.com/watch?v=w90N02jRanE&index=9&list=PLUZTJcE02JQLtqsUta80aL0XkrgclVD_8

La perfecció

Ara sí que sí que tinc anar a per totes a aprimar-me. M'he engreixat puta merda que m'he engreixat. Primer va ser el cap de setmana que ja tot va anar malament i ha continuat perquè me mare ha fet coca... No suporto més la puta xixa. Quan veig les persones que estan obsessionades penso en què potser tinc que parar, a vegades també penso que la gent no entén res.
Perquè avui per exemple m'han dit, últimament estàs rara, però és que no saben que el meu humor és així de canviant i no puc fer res per canviar.. i que a vegades aparento una cosa i per dins estic d'una altre manera. I que perquè tingui el "riure boig" per a res del món vol dir que estigui bé d'humor. Que la gent normal no entén res. Nosaltres ens entenem.
I quan veig la gent, altre gent que potser està pitjor que jo, i no penseu que no vull dir vosaltres, vull dir gent que no suporto que em fa fàstic, ja ho sé que dolenta sóc. Penso en què jo no vull ser així... i que tinc que canviar. Llavors vull ser algú perfecte. Algú que tinc que fer veure que sóc feliç, dic fer veure perquè el meu humor, per més que ho intento quasi mai canvia... així si faig veure el menys que sóc feliç potser em voldran... i si sóc perfecte ja és de lo más. Però si no ho aconsegueixo, si la gent no em veu feliç, no em veu alegre, si em veu amargada, i si no em veu contenta, si no em veu rient, i si no em veu maca, ben vestida, tal com tota la manera que jo desitjo jo em vull morir... i a vegades per tota la manera que jo em sento per molt que m'esforço no aconsegueixo sortir la meva "inna" alegre. I això gent només em fa pensar en la mort i el suïcidi... perquè no puc suportar la idea de ser eternament com les persones rares que no suporto perquè em veig reflexades en elles. Només vull que la gent m'estimi sent perfecte.

https://www.youtube.com/watch?v=ZO7JTVCG2FE

Simplement timida

L'últim dia amb la psicòloga va anar "malament", vaig fer més aviat la pena amb la meva mare i la X... i mentre esperava a la sala d'epera em va venir un putu atac de riure dels meus... amb la meva mare allà, em va fer molta vergonya... i tota la gent mirant... me mare no m'havia vist mai d'aquella manera... era "tierra trágame".
Quan la X li va preguntar com era a la meva mare jo de petita, ella li va dir; timida. A seques, li podria haver dit moltes més coses, de fet qualsevol altre mare, una mica més intel·ligent, o més atenta, o que estima més a la seva filla.. o potser era que simplement era això. Que només havia sigut això. Timida i ja està. Potser la M hauria sabut dir més adjectius de mi. Jo crec que una persona amb recursos i que estima a la persona sap dir més coses de l'altre persona. Me mare li podria haver dit més coses a la psico, encara que haguessin sigut coses negatives... perquè suposo que el cap i a la fi vaig ser timida i ja està. Sobretot per tu, no? Sobretot des de que va néixer el meu germà. Ah no, que després amb tu vaig ser agressiva també, i això no li vas dir.
Ojalà hagués conegut la M abans, la M és de la coral, í em cau molt bé. És com la "mare que no vaig tenir." Em vaig sentir sola tant de temps. No ho arribarieu a entendre pas mai com de sola em vaig sentir mai. Tant per part de família com per amics, durant tant de temps, l'adolescència que és tant dolenta... quan realment l'infància t'adones que ja no havies estat feliç.
I quan t'apuntes a la coral als 19 anys t'adones que hi ha vida i comencen anar les coses una mica millor, i mica en mica es comencen a recol·locar les coses. Però la vida són molts alts i baixos i més per una persona amb trastorn límit de la personalitat.
A vegades penso en deixar el blog... en què faig les coses malament, que no les paro de fer malament, que no vull fer pena, que sempre ho faig malament... pensaments... sempre m'invaeïxen... Que no ho entenc. No puc viure la vida. Vull fer veure que sóc feliç per no fer pena, però sóc una puta desgraciada que sento el què sento que no puc evitar.
Parlant de la coral, ahir farta d'estar a casa  tot el dia... a últim moment vaig decidir marxar improvitzadament. Vaig agafar el cotxe i vaig anar el poble del "costat", a uns pobles del costat que feien concert. El principi va estar bé. Tot i que no sabia on anava i vaig tenir que demanar.
El cas és que em vaig trobar amb unes de la coral que jo volia saludar bé i tot, però per no molestar no ho vaig fer bé i em vaig rallar molt.
Vaig estar amb una de la classe i bé van passar altres coses que no exlicaré perquè aquesta entrada no anava d'això i s'allarga massa.

El no pacte.

No entenc perquè ella vol aprimar sense menjar i em vol deixar amb aquest mètode, però en canvi, no està tant d'acord en vomitar... si el cap i a la fi tot és destrossar-te. El pacte per mi és o tot o res. Seria ni drogues, ni alcohol, ni cridar, menjar bé, no tallar-se... en fi... intentar estar bé... encara que costa..
Si et destrosses ja de pas ho pots fer bé... perquè ja sé que et fas mal... i intento no fer conductes mal.. però és que i les ganes?... i quan penso: val, intentaré estar bé, penso: bf realment no anirà bé... no me'n sortiré... i jo em vull aprimar..
Només penses en tot lo anterior les conductes problema que no les hauries de fer i penses no fer tot això, jo? (cara riure whats)... pd: jo no em drogo
Mama T'ODIO tinc dret a la privacitat. Tanca això anda.
He estat restringint menjar i m'he aprimat algo, però no lo suficient, molt poc, i no ho negaré és molt difícil es passa fatal. Cada moment es pensa en el menjar. I te les has d'empescar per inventar-te excuses i encara menjava massa... i un putu cap de setmana he engordat quasi tot el què havia aprimat... i tinc que tornar a perdre-ho... tinc que perdre més del què havia perdut!
Però volia fer les coses bé. Volia canviar de veritat. Però com costa tant tot això.
Com no sé.
Ojalà pogués ser algun dia com la psicòloga que desitjo.
Sense els pensaments de que el món és innexistent, avorrit.. o esperant sempre una vida que no tindré.. o esperant sempre la vida dels altres... no això no. Vull, desitjo, espero, en el futur desitjar la meva vida.

En busca.

Potser sí que sóc una amargada... ho vaig llegir en un llibre... les persones que admiren les què són felices i les què estan enfonsades... les què voldrien morir o les què es voldrien sortir però no acaben fent una cosa ni altre... però em veig capaç de fer una cosa o altre. Per què no puc fer una cosa o altre? Però després veig que no puc... Que mai acabo de ser millor.
A vegades penso, és això el què vull? Aprimar, beure, perdre salut i ensorrar-me? Estar sempre així? Passar gana? Perdre memòria? Sobretot quan veig com em mira la gent o quan veig la gent rara, la gent que em fa fàstic, que sóc dolenta dient això ja ho sé... i quan començo a pensar que jo semblo retrassada... que no vull ser així... que va sent hora d'espavilar-me, de treure'm els ocellets del cap... de ser feliç, de no fer pena, que no ho vull... de disfrutar la vida..? Que és ridícul tot això... i quan em veig les meves putes marques i veig algú que està més enfonsat que jo, que jo penso, jo no estic enfonsada? llavors penso..., quina puta desgràcia és la meva? i tinc ganes de fer-me-les més grans... i quan intento estar bé em frustro... perquè no em surt. I sí... em vull seguir aprimant. I em vull seguir morint... perquè no sóc bona per la gent.
Perquè només ser fer que ser una molèstia... que per ser tant mala cara ja estic fent nosa, que per sentir-me com em sento no cal existir, però ho vull canviar. Voldria no passar gana. Però vull aprimar, oh sí.
Per què tinc la sensació que tothom conegut em mira el blog? Seran putes paranoies meves? Seria molt vergonyós... em moriria de vergonya.
Acabar sortint de la foscor o s'acabarà tot?
Buscant la felicitat.

Petits dimonis

Em trobo malament. Em fan mal els ulls, noto una sensació estranya als braços... queixar-me, no? Només sé fer això.?  La pell seca, mal de cap. I anar a pixar cada dos per tres, i com una debilitat. I altres coses.
Encara estic desanimada i potser escoltar música depre no anima.
Tampoc ajuda que vagis a dir una cosa, la diguis i passin de tu i joder, la teva cama comença a mil.
I vas al metge i et fan esperar una hora literalment i no t'acaben d'aclarir què et passa i et fan fer més proves, proves que no et vols fer.
I arribes a casa, et treus les ulleres de la vista que et fan marejar i sense elles "no veus" bé de lluny... no acabes d'estar bé. El teu germà et diu si es pot menjar la pasta de xocolata que havies comprat per tu del viatge de la coral, i només en queda una, i com tu no et vols engreixar t'estàs mitja hora pensant..., li dius que no, que sí, que no..., li acabes dient que sí... per no sentir-te culpable per les kl... però després penses que no... que t'ho vols menjar tu... que ja tornaràs a començar després... que ja compensaràs... que no menjaràs tant... o qualsevol cosa..., que una pasta d'aquelles no hi seran sempre..., que jo em vaig gastar els diners... que és meva aquella puta pasta... però merda... el meu germà ja se l'ha menjat..
Ara tinc gana.... culpable si menjo...Com em posi a devorar el menjar em moro...
Estic tant cansada ara mateix.

Coral

Em sento una merda, un destorb... algú que només fa nosa... només ser fer que pena... i no vull això... el viatge a la coral no m'ha anat bé. Tot ha sigut culpa meva. Només he fet nosa. No sé perquè hi vaig, no sé perquè existeixo. No dic res, no disfruto, només els molesto, és que no serveixo per a res. Intento dir-me que no és així... intento dir-me que tinc que canviar de xip que puta ràbia no vull fer pena... però només vull morir-me perquè només faig que nosa.
Només em surt dir que sóc un putu destorb, que només em surt dir que només em surt queixar-me, que només no ser fer les coses, que no ser espavilar-me... que semblo una subnormal... per això he sortit? per això m'han fet? que m'estic mitja hora per decidir-me i encara així no em decideixo..., que no m'atreveixo a dir coses perquè estaran farts de mi... i sempre que dic alguna cosa l'acabo pifiant... i quasi sempre quan estic així quan dic alguna cosa és per queixar-me... només vull morir-me sé que només us faig anar malament i nosa.
No sé si em veig independent i una persona assertiva i feliç i com sempre he somiat..
I tu i jo i jo i tu? Què està passant? que t'has oblidat de mi?...
Odio la meva gordesa.
Aquests dies a la coral no m'he sentit gens animada, m'he centrat molt amb el menjar ...(quan dic menjar vull dir altres coses també: cos), en tot això de que faig nosa, que semblo subnormal i tot el què no he de dir.. entre moltes altres coses.
Crec que tinc depressió.
I ara arribar a casa i no vull... ja he discutit a casa. Tot i que no he estat animada estic millor amb els de la coral.

Fi

Com que demà anem amb la coral de viatge... per això no em prenc més pastilles de les què em toquen.

Segur que la X està enfadada amb mi, la x és la psico, per la sessió de l'altre dia, perquè no em contesta els correus, perquè estarà farta dels meus correus... sí segurament... de les bestieses que arribo a dir... En realitat jo sé perquè dic tot el què dic, en realitat no, a vegades no sé què dic. Però jo no vull fer expressament pas res... simplement jo sé el què realment sento... per molt que la gent digui el què digui o vegin el què vegin dins meu jo sento el què sento. I mai sabran com em sento de veritat. I no vull que pensin res que no és i que si no és i que ja no sé què dic.

Els meus pares no saben res, res res res res.

Torno a dir això entre llàgrimes i volent una cutxilla o una maquineta i volent prenent pastilles. El què m'han dit els meus pares... que estan farts de mi...i els entenc... però ells no m'entenen a mi. No saben que jo no vull estar amb ells.. però jo m'odio per no voler estar amb ells, perquè no entenc perquè sento això... i odio sentir el meu pare parlar de les persones com parla ell... i els odio veient menjar... i que em facin estar allà... i odio que em mirin quan ni tan sols escolto el què diuen... i si escolto penso: Què merda esteu parlant d'aquest tema?

Només vull que em deixeu en pau.

De les vostres merdes.

M'han dit que si no els vull me'n vagi de casa.. i tenen raó... era com que els feia nosa... que era una filla que han tingut desastre.. per això no calia que em tinguéssiu... per què? i el meu pare... tot el què em deia... "Ets com el desastre en persona, com el tal (persona que està boig)", o em deia estàs molt malament eh, però encara acabaràs pitjor... i cridant i moltes coses pitjor...

Per tot això jo em només em vull prendre pastilles, però no puc perquè demà vaig amb la coral de viatge.

Riure boig

Els meus atacs de riure no signifiquen felicitat... us ho podeu prendre com a divertit a vegades, però jo noto que alguna cosa dins meu no va bé, de fet poden significar que alguna cosa no va bé. Tinc la sensació que m'estic tornant boja. Sento una mena de pressió al cap i no puc parar de riure o no sabria dir.. i que les emocions estan alterades?.. una de classe diu: ai que feliç està la "ina"(posaré aquest nom ja que és el meu anònim) però no és això, no sé a què és el riue. Penso i el què he fet aquell dia és mindfulness. Ahir de mindfulness vam fer tot pràctica, tot és tot. I a moments vaig sentir pressions a la panxa o boca estómag, ara crec que al cor i pit i vaig bellugar la cama i va ser pels pensaments... perquè, ara no recordo.. però crec que vaig pensar que ara no recordo puta ràbia. Ah una cosa era que vaig deixar de fer mindfulness a casa meva, perquè jo sola no me'n surto... em poso nerviosa.. però que he aprés a fer-ne amb ells i que crec que em va bé.. però necessito fer-ho amb algú.. sola no puc.. i això em fa posar nerviosa.. una altre era que és que no em concentro sola.. bé tan és..

Quan estic a mindfulness estic nerviosa, tot i que m'agrada anar-hi, quan tinc que marxar no vull marxar i quan marxo estic molt cansada com abans d'anar-hi.. i quan arribo em poso al llit fins a les 14.00 que és fins el màxim que puc estar i intento dormir i estic depre... després de "cop i volta" no sé com em passa això que a classe faig un canvi de xip i estic rient tota l'estona, no sé què em passa. Tampoc és que estigui feliç.

És tan estrany.

Em fa mal el braç els músculs del braç o nervis no sé... entre altres coses.. u.u sí ja ho sé... semblo una vella que no em paro de queixar... 

Vull dormir i no puc.. és una merda aquesta pressió del cap.. en part crec que el riure crec que té a veure això.. potser càncer i tot.. sabeu polseres vermelles? Lo del Roc? Paranoies no sé.

T'estimo tant que em fa mal...Em voleu?

No puc més... quedar-se rendir-se... plorar i plorar.
Per què merda sempre m'he d'enamorar de qui no toca? Per què mai merda m'enamoro d'algú que m'estima? La gent es queixa, es queixa de la vida... bé jo mateixa sóc un exemple, de si és avorrida, o de moltes altres coses... però és que resulta que jo mai he disfrutat la vida. Ni he disfrutat quan era petita, ni tinc una bona família. Quantes persones es queixen per parides i potser jo mateixa em queixo per parides..., però jo no he sigut mai feliç (però què és la felicitat realment?). Tinc motius bons. No he sigut mai feliç. No estic bé amb la meva família, no tinc o no tenia amics i estic o estava més sola que la una (ara he "aprés" a estar sola), els estudis una puta merda i en els amors ni us parlo...
No puc parar de plorar.
Estic més sola que la una. No us sabria explicar. Us he conegut a vosaltres i ereu genials, unes amistat que no havia tingut mai, però ha sigut acabar la teràpia i us heu oblidat de mi... potser com sempre realment jo importo algú? jo no agrado a ningú? Ploro i ploro. Per què no agrado a ningú? Per què? Per què no agrado  a ningú?
Ploro i necessito la maquineta i alcohol per les penes i ja no sé què fer. Perquè si ja ningú mai em vol.
Digueu-me com he de ser...
Puta merda d'entrada...
T'estimo titi t'estimo molt i em fa molt mal tot el què em dius...
i em vull morir perquè em dius que no em voldràs mai com a algo més que amiga i això em fa molt mal.... molt....

 

(crec que va ser la primera foto que vaig posar quan vaig fer la primera entrada parlant de tu titi i de la M. l'A tb em cridava l'atenció però com no era de la nostra edat no vaig posar res d'ella)

"Qui havia de dir que l'entrada es faria algo de realitat"

Ara m'he recordat de pequeñas mentirosas, per la seva amistat.

CONTINUO SENTINT-ME IMBECIL...

Món innexistent

Ja recordo què vaig fer el cap de setmana passat, sembla mentida que no recordés res, però anar pensant ho vaig recordar.
A vegades no em podeu fer cas del què dic. El què vaig dir a l'entrada anterior... no sé... crec que... bf... si no cridava potser és perquè no hi va haver ocasió... perquè el meu pare quasi no ens véiem, perquè quasi no em cridava...
El finde és la meva mortalitat.
O potser sí que em fan efecte, és que no ho sé, només sé que a vegades no sé res, només sé que a vegades no m'entenc ni jo. Que a vegades no em puc fer ni cas i que cada cop m'agrada menys el què dic en el  blog. i que no suporto.....
No sé si que no tenia ocasions ni estímuls com els nens petits, o realment són les pastilles que algo d'efecte fan... però a vegades, segons com sí que m'altero...  com per exemple,ahir en el supermercat que em va passar alguna cosa... o amb el meu pare... o a classe... per dins meu. Sí sí... jo per mi que són les pastilles les què em fan efecte... no?
A vegades no sé si el món està en contra meva, no entenc les meves amistats més properes de tota la vida, no les entenc... no sé si em menteixen, si sóc jo que em monto paranoies o què.
La vida, la realitat, la ficció... què és ficció, què realitat? Paranoies. Viure en un món innexistent. Se me'n va eh. (cara riure whats). (ironia)
Estic pensant en el menjar (snif)
Ahhhhrg estic farta del què escric... tot ho faig malament... sembla que ho faci forçadament... ho trobeu malament oi?

ODIO AQUESTA ENTRADA

A vegades rarament tens uns dies raros, estranys, uns dies que odies... que no suportes... uns dies que no sabries descriure... en els què passen els dies... i odies... odies i només odies. I només vols que passin els dies i no sents res. I veus l'altre gent. I no sé tot és raro. Després hi han els dies estranyament bé, que potser són els anteriors, sí crec que són... i són els què odio. Els "feliços" que passen a vegades si es poden dir d'aquesta manera.... o més aviat moments feliços. O anades de pinça. O dies d'anada d'olla. Perquè a vegades sóc com una muntanya russa. No vull que us penseu que exagero o que ho dic per algun motiu concret. Jo sé com em sento, i com estic. Realment no sé per què em passen aquestes coses. Pot anar de moments a segons de segons, a minuts, a vegades una setmana estic d'una manera i en un segon em ve el baixón i no sé el per què com ara m'ha passat.
Sí...
Em sento una merda esquifida. De cop i volta em sento "petita" i una merda de una merda de una merda. Ja ha sigut durant el dia que m'anava venint el baixón. i puuh.
El meu estat d'ànim era a dalt de tot i ha baixat de cop podríem dir. Lo de dalt de tot tan sols era una explicació d'altres cops. 
Crec que les pastilles em fan efecte perquè a vegades em sento més tranquil·la.. tot i que a vegades em torna a venir la intranquil·litat i tot. Al G+, per exemple no penjo tant els meus estats a cada moment. La cama, per exemple no em va tant. Jo no crido tant als meus pares, potser no faig tants afartaments, tot i que en faig a vegades. Crec que no tinc tants pensaments, i no tinc tanta ràbia. Tot i que quan hi penso torna tot això. I crec que tinc la respiració més pausada.
No suporto els dinars quan el meu pare no para de menjar, la meva mare no para de menjar també... tots igual. Està clar que els meus pares tenen problemes mentals segurament i no m'estranya que jo sigui com sigui... puta ràbia...El meu pare no para de ficar-se amb la vida dels altres... I no suporto que em mirin, que em diguin coses... que em deixin en pau.
Vull ser bona persona. No vull ser els meus pares, argg els odio.
Segueixo sense poder dormir bé, estic cansada a vegades. A vegades em fa mal l'orella, sí ho sé no em paro de queixar... semblo una vella... però és així... em fa mal els músculs... del braç.. i a vegades a la nit em ve un neguit i una cosa a la panxa i al pit i la cama se'm belluga sola. A vegades tinc ganes de plorar si m'agafa més fort i tinc que moure molt la cama. És insuportable. Ah i no oblidem les dents i la barra de les dents.

ODIO EL MENJAR M'ENCANTA LES PORCARIES  ODIO LA XIXA
dfkjghfdjk
deixeu-me a vegades se me'n va.

"Tot passa per algo"

Ahir no hi havia classe. No diré el per què, ja que sembla que la mestra descobreixi si parlem de qualsevol cosa de cole a qualsevol lloc, tot i que jo no sé de què parla quan diu que no pengem fotos a les xarxes socials de res de classe perquè si es refereix a mi... jo no he penjat RES i jo mai havia trobat mai ningú tant estricta... i ara mateix no estic dient res dolent per dir això. I m'és igual si ho està llegint. Perquè realment ja no sé qui llegeix el meu blog. Tampoc hagués dit el per què no hi havia classe. Només m'han vingut aquests pensaments. Simplement havia de dir això.
"Tot passa per algu". Sí... ja ho sé... "algu" està mal dit... Últimament no em para de ressonar al cap aquesta frase. La va dir una de les psicòlogues de teràpia de gestionar les emocions... com trobo a faltar anar-hi... de fet avui hi són... De fet tenia raó amb aquella frase suposo. És tant profunda, oi? M'agraden tant les coses profundes. "El cambio" https://www.youtube.com/watch?v=JiVocD4jb8c aquesta pel·lícula... bf l'heu de veure si us agraden aquestes coses...
bah no sé potser m'explico malament.
Anar a caminar... veure coses... fer reflexions... pensar que la vida real mai serà com la ficció.. que a vegades la realitat supera la ficció, però que la vida real és tan avorrida.
Però a vegades la vida ens sorprèn.
I tot passa per algo. Em fa pensar tant aquesta frase. I sí tot passa per algo... baf. No us fan pensar aquestes coses? Tot té sentit, res té sentit. Perquè realment a vegades a la vida passen coses que penses per què? o penses com pot ser? i si penses en la frase "tot passa per algo", llavors penses: ara "ho entenc"... buah no sé si m'explico. No tinc ni idea si tot passo per algo, però a vegades la vida és tant curiosa, a vegades la vida ens/em sorprèn tant.
No estic sent positiva ni no positiva, ni tinc ganes de viure ni de no viure , simplement estic sent reflexiva... pensadora... no sé... m'he llevat i he dit... he d'escriure això al meu blog... De fet ja fa hores que estic desperta. Tampoc sé si això és gaire bo.
Ahir.. vaig conèixer unes persones, de fet dues noies/dones que va valdre la pena, concretament una noia que vaig connectar d'alguna manera. Ella no sé si ho va fer amb mi, però jo sí amb ella. La meva amiga més amb l'altre, i potser era més simpàtica l'altre, però jo vaig connectar més amb l'altre. I teníem temes en comú... ua... em va alegrar tant anar allà. "tot passa per algo"... era una persona groga a la meva vida? no ho sé podria ser.