Segur que la X està enfadada amb mi, la x és la psico, per la sessió de l'altre dia, perquè no em contesta els correus, perquè estarà farta dels meus correus... sí segurament... de les bestieses que arribo a dir... En realitat jo sé perquè dic tot el què dic, en realitat no, a vegades no sé què dic. Però jo no vull fer expressament pas res... simplement jo sé el què realment sento... per molt que la gent digui el què digui o vegin el què vegin dins meu jo sento el què sento. I mai sabran com em sento de veritat. I no vull que pensin res que no és i que si no és i que ja no sé què dic.
Els meus pares no saben res, res res res res.
Torno a dir això entre llàgrimes i volent una cutxilla o una maquineta i volent prenent pastilles. El què m'han dit els meus pares... que estan farts de mi...i els entenc... però ells no m'entenen a mi. No saben que jo no vull estar amb ells.. però jo m'odio per no voler estar amb ells, perquè no entenc perquè sento això... i odio sentir el meu pare parlar de les persones com parla ell... i els odio veient menjar... i que em facin estar allà... i odio que em mirin quan ni tan sols escolto el què diuen... i si escolto penso: Què merda esteu parlant d'aquest tema?
Només vull que em deixeu en pau.
De les vostres merdes.
M'han dit que si no els vull me'n vagi de casa.. i tenen raó... era com que els feia nosa... que era una filla que han tingut desastre.. per això no calia que em tinguéssiu... per què? i el meu pare... tot el què em deia... "Ets com el desastre en persona, com el tal (persona que està boig)", o em deia estàs molt malament eh, però encara acabaràs pitjor... i cridant i moltes coses pitjor...
Per tot això jo em només em vull prendre pastilles, però no puc perquè demà vaig amb la coral de viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada