Simplement timida

L'últim dia amb la psicòloga va anar "malament", vaig fer més aviat la pena amb la meva mare i la X... i mentre esperava a la sala d'epera em va venir un putu atac de riure dels meus... amb la meva mare allà, em va fer molta vergonya... i tota la gent mirant... me mare no m'havia vist mai d'aquella manera... era "tierra trágame".
Quan la X li va preguntar com era a la meva mare jo de petita, ella li va dir; timida. A seques, li podria haver dit moltes més coses, de fet qualsevol altre mare, una mica més intel·ligent, o més atenta, o que estima més a la seva filla.. o potser era que simplement era això. Que només havia sigut això. Timida i ja està. Potser la M hauria sabut dir més adjectius de mi. Jo crec que una persona amb recursos i que estima a la persona sap dir més coses de l'altre persona. Me mare li podria haver dit més coses a la psico, encara que haguessin sigut coses negatives... perquè suposo que el cap i a la fi vaig ser timida i ja està. Sobretot per tu, no? Sobretot des de que va néixer el meu germà. Ah no, que després amb tu vaig ser agressiva també, i això no li vas dir.
Ojalà hagués conegut la M abans, la M és de la coral, í em cau molt bé. És com la "mare que no vaig tenir." Em vaig sentir sola tant de temps. No ho arribarieu a entendre pas mai com de sola em vaig sentir mai. Tant per part de família com per amics, durant tant de temps, l'adolescència que és tant dolenta... quan realment l'infància t'adones que ja no havies estat feliç.
I quan t'apuntes a la coral als 19 anys t'adones que hi ha vida i comencen anar les coses una mica millor, i mica en mica es comencen a recol·locar les coses. Però la vida són molts alts i baixos i més per una persona amb trastorn límit de la personalitat.
A vegades penso en deixar el blog... en què faig les coses malament, que no les paro de fer malament, que no vull fer pena, que sempre ho faig malament... pensaments... sempre m'invaeïxen... Que no ho entenc. No puc viure la vida. Vull fer veure que sóc feliç per no fer pena, però sóc una puta desgraciada que sento el què sento que no puc evitar.
Parlant de la coral, ahir farta d'estar a casa  tot el dia... a últim moment vaig decidir marxar improvitzadament. Vaig agafar el cotxe i vaig anar el poble del "costat", a uns pobles del costat que feien concert. El principi va estar bé. Tot i que no sabia on anava i vaig tenir que demanar.
El cas és que em vaig trobar amb unes de la coral que jo volia saludar bé i tot, però per no molestar no ho vaig fer bé i em vaig rallar molt.
Vaig estar amb una de la classe i bé van passar altres coses que no exlicaré perquè aquesta entrada no anava d'això i s'allarga massa.