En busca.

Potser sí que sóc una amargada... ho vaig llegir en un llibre... les persones que admiren les què són felices i les què estan enfonsades... les què voldrien morir o les què es voldrien sortir però no acaben fent una cosa ni altre... però em veig capaç de fer una cosa o altre. Per què no puc fer una cosa o altre? Però després veig que no puc... Que mai acabo de ser millor.
A vegades penso, és això el què vull? Aprimar, beure, perdre salut i ensorrar-me? Estar sempre així? Passar gana? Perdre memòria? Sobretot quan veig com em mira la gent o quan veig la gent rara, la gent que em fa fàstic, que sóc dolenta dient això ja ho sé... i quan començo a pensar que jo semblo retrassada... que no vull ser així... que va sent hora d'espavilar-me, de treure'm els ocellets del cap... de ser feliç, de no fer pena, que no ho vull... de disfrutar la vida..? Que és ridícul tot això... i quan em veig les meves putes marques i veig algú que està més enfonsat que jo, que jo penso, jo no estic enfonsada? llavors penso..., quina puta desgràcia és la meva? i tinc ganes de fer-me-les més grans... i quan intento estar bé em frustro... perquè no em surt. I sí... em vull seguir aprimant. I em vull seguir morint... perquè no sóc bona per la gent.
Perquè només ser fer que ser una molèstia... que per ser tant mala cara ja estic fent nosa, que per sentir-me com em sento no cal existir, però ho vull canviar. Voldria no passar gana. Però vull aprimar, oh sí.
Per què tinc la sensació que tothom conegut em mira el blog? Seran putes paranoies meves? Seria molt vergonyós... em moriria de vergonya.
Acabar sortint de la foscor o s'acabarà tot?
Buscant la felicitat.