Punt final

La vida és lluitar. Però què és lluitar? Lluitar és seguir endavant passi lo que passi. Tindre un mal dia, però tot i així voler continuar. Continuar passi lo que passi.

I què passaria si posés punt final? Que no hauria donat l'oportunitat de saber si hagués anat millor.
Penso i penso en les conseqüències que això portaria.
Sento els teus crits i em fas fàstic. Cada comentari que faig vosaltres em despressieu amb les vostres respostes i em fan mal. La gent no sap res.
Tinc persones que m'estimen? Jo crec que no.

He aprés a plorar en silenci i sola....

i'm a warrior

Hauria d'estar fent feina i ara m'hi posaré.
Vull fer algo respecte la meva vida. Crec que vull o ser feliç o ensorrar-me, enfonsar-me i acabar molt malament... però no vull estar entre mig. No vull passar 15 dies malament, 2 de bé, 25 de fatal, 1 de perfecte, 25 enfonsada, 2 feliç, 48 fatal, etc. No. En tot cas vull estar 80 dies perfecte, 1 de malament, 95 dies perfectes, 1 malament, 100 perfectes.... Vull la segona opció, com la gent normal... lo que la majoria de gent està.
Em miro i em faig fàstic. M'odio.
No vull ser la noia ensorrada, vull ser la simpàtica i alegre i sent jo, però més alegre, sense tristesa.............

En busca de la felicitat....

Coses que et fan plantejar la vida.
Sembla que quan fas un pas endavant, tornes endarrere i realment penses si val la pena seguir lluitant.
Però jo vull ser-ho. Vull ser feliç ja.
Ser que pensareu que és absurd... però quan tot et surt malament... quan veus que no ets capaç de fer res perquè no serveixes per a res.... doncs penso si de veritat fa falta molestar als altres? Però llavors penso que això seria donar la raó qui no em vol.
Per això en ves de reaccionar cap avall, intentem millorar.
Però és que que passa quan portes intentant-ho molt de temps i tu no millores? Comences a pensar un altre cop si realment vals alguna cosa.
La resposta està clara. Que tot depèn del que facis el respecte.
És fàcil dir que et sembla que una vida és fàcil, però realment un sap lo que té.... A vegades qui menys diu és qui més té. A vegades qui menys es queixa és qui més raó té per queixar-se. A vegades si una persona no parla és per alguna raó, no penseu? Mai li digueu algú quan feu un treball: pots parlar. Aquesta persona es sentirà malament i en alguns casos es voldrà morir perquè ho vol fer millor i no pot. Llavors, és aquí quan m'adono que no serveixo per a res.
És aquí. Perquè ara estic demostrant que no valc RES. Res Res res.
No vull ser la "nena" tonta, empanada i amargada. No. Vull ser jo.
Tot i que jo no ser si existeixo. Perquè he nascut, però a quin preu? Estic a la terra, però la pregunta és: VISC?

Tinc ganes de dir-vos que diumenge vaig fer un concert amb la coral i em van proposar d'anar amb ells a caminar aquest dissabte *_* em va fer tanta il·lusió! Gràcies mil gràcies....

Com és que al twitter em segueixen cantants? Que seguiu el meu bloooc? (jo super encantada, però alhora em fa pensar si és bo o és dolent....). Si em seguiu podeu contestar les enquestes que encara millor... jeje....

PD: He tardat a renovar per treballs, exàmens... entre tot no puc.....

Enganyar-se el camí fàcil?

http://www.youtube.com/watch?v=14hmLEs0u-8

A vegades és més fàcil enganyar-se a un mateix. Fer veure que estàs bé quan realment no ho estàs. Potser és millor així. D'aquesta manera potser acabes passant a l'altre banda de veritat.
Però que collons, fes l'esforç a estar millor.
És hora de tornar a començar.
Despertat de la foscor. Allunya't d'ella.
Contagiat del riure dels nens, perquè riuràs amb ells.
Treu-te les ulleres negres i posa't les de colors. Veu la vida amb un altre color.
Fes-ho per tu i accepta't... perquè he aprés que ningú ho farà per tu... i és molt trist esperar dels altres i que mai arribi, per això si un mateix no s'accepta tot és molt difícil.
I l'acceptació a un mateix es fa difícil quan t'odies completament.

PODEU CONTESTAR LA NOVA ENQUESTA? 

Gràcies!!!!!!!

Fàstic a la vida.

Sóc tonta retressada i no puc més.
Estic en aquesta maleïda vida.
M'odio i m'avergonyeixo ser qui sóc.
Faig fàstic.
I no valc res.
Vull escapar-me i marxar d'aquí.
no vull tornar més.
La vida és dura, però suposo que lo més dur són les paraules o els sentiments cap a un mateix. Suposo que jo mateixa em faig el mal.
Mai seré prou bona per res...

https://www.youtube.com/watch?v=Kr6Nptwa65M

Sabeu per què...?

Vull explicar-vos perquè per mi és tan important que contesteu les enquestes...
Simplement tinc curiositat, m'agrada saber l'opinió de l'altre gent i a més si em coneixeu ho vull saber. Més que res, perquè he arribat a pensar si algú que em coneixia ho ha llegit, per això si llegiu això contesteu les enquestes si us plau. M'és igual si em coneixeu i em llegiu..., si potser seria dolent per mi, però igualment ho fareu no? Tan per tan m'ho dieu.
Bé, dir-vos que quan se m'acabi la feina del cole i tal intentaré canviar el disseny o afegir noves coses o alguna cosa per l'estil, tot i que ho he intentat una cosa que no me'n surto, però tampoc tinc temps d'estar a buscar-ho. (no el disseny una altre cosa).
En fi... dir-vos que el musical amb la coral m'ho vaig passar molt bé! Però dissabte em van tornar anar fatal fatalíssim el dia i avui he fet bastoners, i no ha anat molt bé. A més que estic plena d'exàmens i algun treball i no ser com ho compaginaré però bueno...
Se m'acaba el temps...
Una entrada molt aburrida explicant-vos la meva vida... sorry...

La família o/i la mare que mai he tingut

https://www.youtube.com/watch?v=moSFlvxnbgk

Cada vegada més m'adono, o això crec que és, el perquè sóc com sóc.
És tan evident.
Potser ella no és la culpable. Potser tampoc ho va tenir fàcil, segur que jo segueixo els mateixos passos que ella... i diuen que és inevitable acabant sent com la teva mare. Jo no ho vull. Jo no vull arribar a ser ella mai. Ploro mentre dic això.
Per això jo tinc clar, que no penso tenir fills fins que jo hagi crescut com a persona. Perquè jo tinc clar com no vull educar els meus fills.
Sembla mentida, però porto tota la vida desitjant ser mare, i alhora no vull fer-me gran, és irònic oi?
No tinc ni idea com es crien uns fills, però tinc clar que no vull que pateixin. Ser que no es pot ser una mare 10, perquè no hi ha cap llibre d'instruccions ni existeix la mare 10, ni una família excel·lent, però si existeix una mare casi 10, una mare on faci tot el que pugui.
Tinc clar que els meus fills no vull que pateixin, i vull veure com els meus fills compleixen els seus somnis i són la persona que jo mai he sigut i la visquin tal com ells ho desitgin.
Però de moment per això encara falta. De moment jo sóc la filla.
I crec que ser que ella ho ha fet lo millor que ha sabut, però t'odio, em fas fàstic i no et suporto. Aquestes paraules són molt dures, ho ser, i injustes. És injust que hi hagin persones que tinguin famílies que no et fan créixer com a persona. Tothom hauria de poder tenir una família digne.
Em costa molt les coses, molt moltíssim i cada cop més que tot és culpa de la família. Jo tinc clarríssimament claríssim que vull millorar. Sóc molt negativa però ser que el final ho aconseguiré, si no decideixo morir abans. Ho he dit molts cops i continuo així, crec que sóc forta. Mai em rendeixo...
No ser si existeix el destí, però estic molt contenta d'haver conegut una persona que podria ser com la mare que mai he tingut. És de la coral. L'admiro moltíssim. Jo per ella crec que sóc com una mena de càrrega, i crec que d'alguna manera la faig sentir una mica responsable de mi. Si ella llegís això em moriria de vergonya. Perquè segurament mai més em tornaria a parlar, perquè segurament li faria fàstic haver llegit això. Ser que no em fa de mare. Però jo la veig com una mare genial amb les seves filles i "em sento protegida" amb ella. Ella no ho sap, però li he agafat molt carinyo, i estic segura que ella no em veu com a res... però jo em sento així.
A part d'això també penso que és una persona 9'5, perquè ningú és 10. M'agradaria portar-me moltíssim bé amb ella i tinc por que, quan sigui el motiu que sigui no pugui tornar a la coral mai més parlar amb ella.
Ara m'adono que mai m'he sentit estimada.
I tot el què he aprés potser m'adono que és per ells. Els meus pares. I si em paro a veure com són les coses amb els altres, puc veure que tot aquell que té uns pares correctes són unes persones millors, i una mica més felices. Que ja ser que no existeix la família perfecte i que tothom té problemes, però no em direu que, si us hi fixeu, no veureu les persones amb uns bons pares, més felices?

El final... he tornat.

Em faig fàstic. Tinc ràbia. La família és un fàstic. Sento odi.
Apunt de tallar-me... en ves d'això m'he esgarrapat amb les meves ungles fort i de cop unes ganes increïbles de tallar-me
No ho hauria d'haver fet. Me n'ha fet venir més ganes.
Apunt de fer-ho, però si puc m'aguantaré.
A més d'això avui, cada cop que mossego una poma, una part de mi es sent fatal.
Només tinc ganes de plorar. Per tot.
Em faig fàstic i m'odio. Sentir tal ràbia em fa sentir fatal.
Penso: Para, però no puc.

Això va passar ahir i vaig acabar fent-ho. Una part de mi està molt decepcionada amb mi mateixa. El menys tema pesar porto 2 dies sense fer-ho.
No és normal en mi deixar passar tants dies sense renovar, però estic plena d'exàmens i treballs... i etc etc. Un dia vaig acabar a les 3 del matí i anar fent.

L'amor que mai serà

L'he tornat a veure, em sembla que mai ho superaré.
No sé si puc dir que mai m'he enamorat, però els dos nois que m'han agradat més en aquesta vida han estat no correspostos.
L'únic noi que em sembla tan atractiu, aquell que em vaig fixar als 12 anys, anys pensant que ho superava, però veient-lo i tornar a sentir lo mateix. De fet ni et conec. Però vaig imaginar una personalitat amb tu. Potser no ets real, però la teva aparença i el teu físic m'atreu.
Mai t'agradaré i mai ho superaré, però no mereixies la pena.
Torno estar com fa tres dies. I en el fons no ser ni perquè.
Ja hi tornem a ser. Ho vaig dir.
I semblo bipolar.

No només és haver-te vist. És tot. És tornar a sentir-me una merda i moltes coses més. Sento enredar-vos amb el meu diari, perquè simplement això sembla. Perquè collons sóc així.

Ah! I m'han posat un 2 en una activitat i encara falta la nota d'ahir de l'examen que em va anar fatal.
Aquest cap de setmana tinc concert amb la coral, balls amb els bastoners i un munt de treballs i exàmens... Sóc tan gafe que el divendres 14 que aniré a bcn a veure un musical, em coincideix amb un examen, que hauré de fer abans d'hora...


He acabat les pràctiques en la llar d'infants on estava i se m'ha fet molt trist. M'han fet un dibuixos molt bonics i m'ha fet molta pena acabar les pràctiques allà. Els trobaré a faltar molt.
Dilluns començaré les pràctiques a un lloc nou. El lloc on vaig fer la primària. Estic espantada per què em trobaré.

ViscA la felicitat

https://www.youtube.com/watch?v=gAQYPsWAUlQ

Les coses canvien. Joder. Volem o no volem. Ho admitim o no. Tots creixem. Tots ens fem grans.
La vida passa. Tu canvies. La gent del teu voltant es fa gran i tu et fas gran.
Els altres canvien. La situació canvies.
T'adones que et fas gran i no pots fer res per evitar-ho. Uns creixen més ràpids que altres mentalment... però tothom s'acaba fent gran. O no.
Se m'omplen els ulls de llàgrimes, però no estic trista, no. Avui estic feliç. Si. Pocs dies ho estic, però avui puc dir que ho estic. De fet porto uns dies així, uns dies que en realitat són uns 2.
He fet un examen i m'ha anat fatal. Ho juro. He volgut donar sang i no he pogut. Tinc moltíssima feina, són les 22:15 de la nit, demà m'he de llevar d'hora i tot i així estic aquí. Tot i totes aquestes coses avui estic feliç.
He discutit amb casa meva, com sempre que estic amb ells i no he tingut un dia completament bo... però no ser ben bé perquè avui em sento bé i això m'agrada.
M'agrada sentir-me bé. Tot i el meu grau de felicitat avui, he tingut un moment de debilitat i he estat apunt de tallar-me, però no ho he fet... i això està bé.
Tinc por a quan això es torni a acabar... perquè en mi tot són alt i baixos. No m'entenc gaire, per no dir gens, i no entenc la sensació de perduda i quan estic envoltada de foscor.
Porto dos dies rient a estones, allò rient a no poder més i això em fa eternament feliç, però ser que aviat s'acabarà, perquè sempre em passa, com si alguna part de mi no volgués ser feliç.

Com he dit he intentat donar sang i no he pogut, em faltava ferro. M'he fet fregues a les mans (per les meves mans glaçades) i he fet la prova dos cops, i els dos m'ha donat que estic baixa de ferro..., i la veritat és que em sentia marejada. M'han dit que és molt estrany, per coses, i m'ha dit que podria ser que tingués anèmia, però a l'estiu em van confirmar que no en tenia.. per tant no em quadra res!!!!

PD: Avui la cançó que poso és d'un grup que més aviat em van trobar ells a mi pel twitter, però no crec que em segueixin el meu blog, ja que no sóc molt bona escrivint, de totes maneres si llegiu podeu fer +1 a google, així sabré que m'heu llegit.
Per cert. No entenc com és que el twitter em segueixen bastantes persones, però ningú contesta les enquestes, i al facebook tampoc tinc molts "me gusta". Tot això confirma lo que dic. El meu blog és una "xusta", no escric bé i simplement em segueixen perquè si. Vaja, no ser "digo io".

Vull tornar a donar sang!!!

Vull morir

Avui només puc pensar que vull morir.
És egoista? És de dèbils? Em sento així.
És trist pensar això ho ser.
Tot és molt aburrit. És una rutina.
Estic sola. Sola. Sola. SOLA.
Només puc pensar això.
Sola, gorda, insegura, burra, tonta, inútil...
Em sento tan perduda. Durant la nit només podia sentir una pressió al pit. Absurd.
Pesada.
Calla. Prou.
Avui he anat a mindfulness i som un grup de persones. Em fan molta gràcia. Jo sempre sóc d'observar i els observo. No ens coneixem de res, però tenim alguna cosa en comú. Tots nosaltres estem allà. Cada un som diferents. Únics i especials suposo. Em cauen bé. Però en canvi, només els veig un cop a la setmana. És trist. Quan acabem això mai més els veuré. Ells ni es recordaran de mi. Però jo sempre els tindré en ment. Pensaré què deuen estar fent i com els hi deu estar anant.
Una d'allà podríem dir que és bastant negativa, no la culpo perquè jo també ho sóc, però explica moltes coses, i jo penso: No ser perquè li passa això si té un home que l'estima, un o més fills que se l'estimen i a vegades parla d'unes amistats. Què més vol? Si jo em sento com em sento és perquè em sento sola.
Però després penso que ella sabrà perquè li passa lo que li passa, perquè evidentment tothom tenim els nostres problemes, i ella s'ho sabrà... però jo si estès en la seva situació crec que seria més feliç.
Però ara ho he dit. CREC.
No ser. No entenc res. No ser perquè em sento tan buida, tan perduda...
Vaig molt estressada, per feina, treballs, exàmens, activitats... i em preocupa fer-ho tot malament... Potser per això aquests dies estic sentint-me més malament, cansada... sabeu? vaig treure un 9'3 en un examen.

Fer-me mal. Cutting.

Una part de mi tot sovint hi pensa, però he d'aguantar-ne les ganes.

Fins que arribi el dia que hi tornaré.

Només és qüestió de temps. Quan trigaré? El temps ho dirà.

Les meves ganes. La situació. La força de voluntat...

Avui el meu cap torna a pensar la paraula gorda i em faig fàstic...

Anys enrere el menjar era el meu aliat, mai em fallava. Ara és el meu enemic.

Em tenta i jo hi caic o no hi caic.

Vull morir penso.

La vida és una merda.

Però morir seria la via fàcil, no? I jo mai deixo les coses a mitges, per tan no puc deixar la vida a mitges... perquè no he arribat ni a la meitat de la vida.

Però cada cop tinc més ganes de morir.

Penso que si un dia no puc més no ser on puc arribar.

Em faig fàstic i no serveixo.

Odio sentir la sensació que tinc en aquests moments.

Estic morta de cansansi  i no tinc ni idea perquè em passa tot això.

Arsèguel

Hola!! Com us ha anat la castanyada, el Haloween o el què hagueu celebrat?
Jo vaig tindre festa el divendres i no he parat en tot el cap de setmana.
El dijous com sabeu no vaig acabar el dia bé, però aquest cap de setmana m'ha anat prou bé!
Això si, mantenint-me amb el meu pare com podia.. i el meu germà.. ja que en tot el cap de setmana, sobretot el meu pare s'alterava per qualsevol cosa, i si hagués fet com sempre hagués estat pitjor. Però és molt difícil contenir-se i haver d'aguantar les merdes de crits, quan és per una tonteria.
Penses que per allò no n'hi ha per tan i que t'ho pot dir d'una altre manera, però és que si li dius això encara és pitjor... Lo pitjor és que després bé de bones i encara et fa sentir culpable a vegades.
El dissabte el vaig passar a casa els meus avis i el meu cosinet de 5 anys. Estava enfebrat i es va quedar a casa i vaig passar la castanyada amb ell, cosa que feia temps que no el veia, a més els meus tiets casi sempre van a la família de part de me tieta quan hi anem nosaltres... i avui...
Avui hem anat a Andorra. I m'ha anat bastant bé, i crec que molt motiu ha sigut per passar del meu pare, tot i que lo que diu doncs et va "maxacant" mentalment.
A part d'Andorra, que per cert feia com uns 5 anys que no hi anava, doncs hem fet moltes parades a molts pobles. Alguns d'aquests són Arsèguel, que és un poble molt maco, on va anar el foraster de tv3 i per exemple, a Solsona, i altres pobles que ara no ser el nom jajaja
Ha estat molt bé el dia.
Tot i que ara m'estic posant una mica trista per una tonteria suposo...

A veure... m'estic pensant lo de posar una foto meva o alguna cosa així.. potser poso una foto meva però des de darrera que no se'm vegi qui sóc, la cara.
Però voldria que contestés més gent les enquestes. Totes. No us costa i així em puc fer una idea :)