Una part de mi tot sovint hi pensa, però he d'aguantar-ne les ganes.
Fins que arribi el dia que hi tornaré.
Només és qüestió de temps. Quan trigaré? El temps ho dirà.
Les meves ganes. La situació. La força de voluntat...
Avui el meu cap torna a pensar la paraula gorda i em faig fàstic...
Anys enrere el menjar era el meu aliat, mai em fallava. Ara és el meu enemic.
Em tenta i jo hi caic o no hi caic.
Vull morir penso.
La vida és una merda.
Però morir seria la via fàcil, no? I jo mai deixo les coses a mitges, per tan no puc deixar la vida a mitges... perquè no he arribat ni a la meitat de la vida.
Però cada cop tinc més ganes de morir.
Penso que si un dia no puc més no ser on puc arribar.
Em faig fàstic i no serveixo.
Odio sentir la sensació que tinc en aquests moments.
Estic morta de cansansi i no tinc ni idea perquè em passa tot això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada