La família o/i la mare que mai he tingut

https://www.youtube.com/watch?v=moSFlvxnbgk

Cada vegada més m'adono, o això crec que és, el perquè sóc com sóc.
És tan evident.
Potser ella no és la culpable. Potser tampoc ho va tenir fàcil, segur que jo segueixo els mateixos passos que ella... i diuen que és inevitable acabant sent com la teva mare. Jo no ho vull. Jo no vull arribar a ser ella mai. Ploro mentre dic això.
Per això jo tinc clar, que no penso tenir fills fins que jo hagi crescut com a persona. Perquè jo tinc clar com no vull educar els meus fills.
Sembla mentida, però porto tota la vida desitjant ser mare, i alhora no vull fer-me gran, és irònic oi?
No tinc ni idea com es crien uns fills, però tinc clar que no vull que pateixin. Ser que no es pot ser una mare 10, perquè no hi ha cap llibre d'instruccions ni existeix la mare 10, ni una família excel·lent, però si existeix una mare casi 10, una mare on faci tot el que pugui.
Tinc clar que els meus fills no vull que pateixin, i vull veure com els meus fills compleixen els seus somnis i són la persona que jo mai he sigut i la visquin tal com ells ho desitgin.
Però de moment per això encara falta. De moment jo sóc la filla.
I crec que ser que ella ho ha fet lo millor que ha sabut, però t'odio, em fas fàstic i no et suporto. Aquestes paraules són molt dures, ho ser, i injustes. És injust que hi hagin persones que tinguin famílies que no et fan créixer com a persona. Tothom hauria de poder tenir una família digne.
Em costa molt les coses, molt moltíssim i cada cop més que tot és culpa de la família. Jo tinc clarríssimament claríssim que vull millorar. Sóc molt negativa però ser que el final ho aconseguiré, si no decideixo morir abans. Ho he dit molts cops i continuo així, crec que sóc forta. Mai em rendeixo...
No ser si existeix el destí, però estic molt contenta d'haver conegut una persona que podria ser com la mare que mai he tingut. És de la coral. L'admiro moltíssim. Jo per ella crec que sóc com una mena de càrrega, i crec que d'alguna manera la faig sentir una mica responsable de mi. Si ella llegís això em moriria de vergonya. Perquè segurament mai més em tornaria a parlar, perquè segurament li faria fàstic haver llegit això. Ser que no em fa de mare. Però jo la veig com una mare genial amb les seves filles i "em sento protegida" amb ella. Ella no ho sap, però li he agafat molt carinyo, i estic segura que ella no em veu com a res... però jo em sento així.
A part d'això també penso que és una persona 9'5, perquè ningú és 10. M'agradaria portar-me moltíssim bé amb ella i tinc por que, quan sigui el motiu que sigui no pugui tornar a la coral mai més parlar amb ella.
Ara m'adono que mai m'he sentit estimada.
I tot el què he aprés potser m'adono que és per ells. Els meus pares. I si em paro a veure com són les coses amb els altres, puc veure que tot aquell que té uns pares correctes són unes persones millors, i una mica més felices. Que ja ser que no existeix la família perfecte i que tothom té problemes, però no em direu que, si us hi fixeu, no veureu les persones amb uns bons pares, més felices?