"I'm fine"

Hola gent! Com esteu!!?
Jo ara no tinc temps de les meves coses, com series, fer esport... o ordinador... ho volia fer tot però evidentment sóc persona no una màquina.
Vaig tenint series i programes acumulats per mirar. Lo fàcil seria deixar-ho de mirar, però jo sóc així i de moment ho vull fer tot.
M'estava anant bé els dies. De fet això d'estar tan ocupada em va mooolt i molt bé.
Tot i així no puc evitar pensar. Sobretot a classe. Quan a les classes em recorden a coses meves.  Coses que em fan pensar que sóc mala persona... però que hi farem. Suposo que només puc fer una cosa i és mindfunless.
No us ho vaig dir, però em van trucar d'althaia per fer 8 sessions de mindfunless, els dimarts el matí. Per tant, sí, he començat avui. Ha anat bé, i per fi avui he vist a la meva psicòloga.
He dit que estava bé oi? Doncs això estava bé, passar de les persones que et fan mal doncs m'ha anat bé. He fet l'intent i faig l'esforç.
Però de nou em venen les rallades. És com si alguna part de mi no volgués estar feliç, com si una part de mi no se'n volgués ensortir.
Potser no és motiu suficient, potser no tinc una raó concreta... però tinc ganes de tallar-me, m'agrada que la gent es preocupi per mi i no noto suficient apoyo. Sóc dolenta per pensar així?
Imagino tots els meus braços tallats. Vull que em surti sang...no sé... potser d'aquesta manera no penso tant, i em puc centrar amb els talls del braç.
No ho vull fer perquè es veu i queda fatal i de fet he arribat a la conclusió que potser es pensen que em punxo, que crec que és pitjor que tallar-me.
Suposo que tot plegat és de bojos tot.

Parem el bullying!

Aquesta entrada va per totes les persones que passen bullyng o han passat.
Ser que és dur, us ho puc afirmar.
He vist moltes consultes a adolescents sobre això, és per això que avui escric parlant d'això.
És complicat i és injust. Crec que ningú que el pateix ho pot entendre.
Diuen que és injust, però no fan res. Gent que ho veu però ves per on, passen, com si una paret impedís actuar o veure-hi.
No us diré res que no sabeu, l'únic que podeu fer és parlar amb els vostres pares i tutors.
Passar del qui us ho fa, perquè a vegades si t'hi tornes és molt pitjor.
Fer-te la forta.
Fer veure que no t'afecte. Perquè si veuen que t'afecte l'has cagat.
Tot i que us facin treure les ganes de somriure i no arreglau-se no ho feu, perquè sabran que us fan mal i potser si us veuen millor us deixaran estar.
I no ser gaire que més dir... a mi no em van deixar de fer fins que se'n van cansar, a primer i segon d'eso és quan més, després a tercer no tan, però encara si i a quart sembla que ja passaven més, però tot i així...
Jo no vaig dir-ho a ningú ni vaig demanar ajuda, tot i que a 1r i 2n les mestres podríem dir que algun cop van fer com algun comentari a classe...una mena de reflexió, però crec que l'únic que feien era empitjorar, tot i que ser que suposo que volien ajudar. Crec que mai es van adonar realment el mal que em van fer tots plegats, que no eren conscient de tot lo que em van fer.
Només dir-vos a aquestes persones que heu estat víctimes o que ho esteu sent, doncs que no esteu soles.
En realitat no m'agrada molt parlar d'això, em sento avergonyida i em pregunto si n'hi ha per tan.
Ah, i les persones que sabeu alguna situació i no feu res, doncs ser que és difícil, però bueno no sóc ningú per dir res, però que feu mal a qui ho pateix, veient com els hi fan mal i no fent res.


Us informo que aquest cap de setmana no he parat. Dissabte collir raïms i veure una obra de teatre del meu germà, diumenge matí bastoners i tarda deures i apunts..
He ballat un ball als bastoners! L'únic que havia practicat una mica, i aquest cop m'ha anat millor que els altres cops! M'ho he passat molt bé als bastoners tot i que no he dit gaire cosa.
Ara m'adono de lo important que és fer coses. En aquella època és lo que hauria d'haver fet -.-

Les decisions importants de la vida...

Sabeu lo que és està totalment perduda i preocupada en que fer de la teva vida? En que triar d'estudis?
Doncs jo sí. Estic així totalment perduda de lo que faré l'any que ve.
M'adono que durant la eso no vaig entendre res. Que a partir d'on vaig començar a entendre coses és a primer d'estètica. És trist. Sóc tonta. Perquè la gent diu que la eso és molt fàcil... però jo no ho vaig trobar així.
Què representa que tinc que fer l'any que ve, el curs que ve? Jo no em puc veure sense fer res, perquè no aprofitaria res i em sentiria inútil sense fer res. Necessito treballar, però la pregunta està en si trobaré feina. Està clar que si no en busco no. Però si en busco en trobaré? Serviré per alguna feina?
Aquí estan els meus dubtes i que ningú aclareix.
Em sento tan perduda que em fa por la meva decisió i és que a 4rt d'ESO una mica em va passar igual, però no tan exagerat, no semblava que s'acabés el món si no triava bé... però ara que estic acabant la meva meta (CFGS d'educació infantil) em dóna la sensació que si no trio bé la cagui i me'n pugui penedir per tota la vida.
Els meus dubtes corren pel meu cap. Tinc múltiples opcions, però vull una, una que no ser si podrà ser.
Podria anar a viure a Barcelona, buscar feina i estudiar a l'universtitat i fer psicologia, però altres dubtes em venen al cap. Serviré? M'anirà bé? I si pago per res perquè no em va bé o el final resulta que no m'agrada? M'arribaran els diners? I els meus hobbies? Perquè me'n tinc que anar del meu poble, quan és ara que "començo" a fer coses?Que serà de la coral? Jo vull seguir anant a la coral. Bastoners? Acabo de començar... Tots aquests dubtes em venen.
Però en realitat ser que m'aniria bé uns canvis d'aires, un pis independent dels meus pares, espavilar-me.... però alhora em fa por i venen un altre cop els meus dubtes.
Tinc tanta por a cagar-la, a fer-ho tot malament.
Aquest any em tindria que posar les piles si vull anar a la universitat... però de veritat em veieu a mi que no he fet batxillerat capaç d'aprovar la selectivitat?¿ Jo no ho veig tan clar... Després hi ha el meu pare, que ell no té ni idea de que ho dic tan seriosament d'anar-hi.. ell primer de tot no ho voldrà, i no m'ho voldrà pagar...
Me mare tampoc m'apoia en això. I jo no ser si tinc els diners suficients.
Per tant, potser aquest curs que ve (que ja ser que acabem de començar aquest, però he de decidir algo perquè jo he de començar actuar depenent de què vulgui fer), és a dir, que potser el que hauria de fer quan acabi educació infantil és treballar i estalviar per la uni d'aquí a dos anys... i per estudiar més...
PERÒ els meus dubtes tornen. Trobaré feina? Serà suficient un any? I lo que més por em fa.... seré un any més vella.... La meva joventut se m'acaba en qüestió de segons i jo em sento una plena vella amb 20 anys... de veritat que és com un trauma.

ESTIC MOLT PERDUDA, MOLT ajudeu-me a decidir... bff...

El món dividit en generacions?

Quantes generacions hi han? Què penseu quan diuen generacions? Creieu que cada any és una generació? Penseu que amb tres anys de diferència les generacions ja són completament diferents?
L'altre dia la meva amiga, la que viu amb mi, em va dir que les de tres anys menys, és a dir, les de 17 anys, són una altre generació i que nosaltres a la seva època ens vestíem diferents, que ara es vesteixen com més de gran (sempre amb excepcions). Jo no me n'havia adonat. De fet sóc molt innocent, inculta i "desentenadora" de les coses. Sincerament a mi m'encanten com vesteixen ara. És més, no ser que tenen els adolescents que els envejo molt. Ah sí, ja ho ser! La JOVENTUT. Ser que no ho hauria de fer, però jo intento vestir d'aquesta manera, perquè a mi m'agrada com vesteixen, crec que no intento vestir així perquè ells ho portin, sinó perquè m'agrada com els hi queda a ells i m'agrada la roba i punto. Tot i així no en ser de vestir, no em queda res bé...
I tampoc tinc diners i no puc anar de compres... fa molt que no hi vaig... Baf!! Enyoro comprar.
Quan passaven 2 setmanes sense anar de compres ja ho considerava una eternitat. Potser després de dues hores ja estava cansada, però si no hi anaves ho trobava a faltar, com ara. Imagineu-vos, una eternitat sense comprar com jo estic passant! No tinc prou diners. No puc demanar als meus pares sempre...
NECESSITO RENOVAR de ROBA!!!

Ahir a la coral m'ho vaig passar molt bé, vaig intentar cantar més que se'm sentis més, i m'ho vaig passar molt bé. Tot i que crec que faig la pena cantant perquè no en ser ni afino... Aquest diumenge aniré amb els bastoners que tenen que ballar, però jo com encara no em ser els balls no podré ballar!

Els grups de la vida

Quants grups socials (escola, feina, activitats, amistats...) teniu a la vostre vida? Avui a classe hem parlat d'això. És complicat.
Diuen que cadascú es fa els seus grups, etc. etc. però no sempre és així.
Que amb la quina seus el teu costat de classe que és perquè és amb qui més et fas, clar seria lo "normal". Però no. Sempre hi han excepcions. 
Que passaria de la gent, vaig dir-me ahir a mi mateixa. Si i quan havia de durar això?
Bé, encara segueixo pensant-ho i ho vull fer... però tot just començar les classes, que ja comencem a fer grups per un treball i siguis la típica que es queda sola, doncs això no ajuda.
Et fa pensar que fas malament a la vida.
Perquè no caus bé a ningú. Llavors bé quan jo dic lo de "mala hierba nunca muere", tot això demostra lo que tinc que morir.
Perquè veieu com és veritat que realment a ningú li faig feliç?
Perquè es fan els grups? Perquè s'ha de prendre a treballar amb equip ja ho ser, però jo no vull ser cap carga per a ningú.
Ara ja sabeu com ha sigut el meu inici de cole, que ja va ser ahir. No molt bé.
I avui he anat a bastoners i de la manera que et miren de prepotent doncs ja passen les ganes de tot.
Però bueno això és la vida i anar fent. Sort  en tinc de la meva amiga que viu a casa meva :P

Dit de la meva amiga: Fumeu-se un bon porret per ser feliços!

(Però no li feu cas, però un a la vida no farà mal, és broma! Jo no fumo! A ser saludables!!! )  :)


https://www.youtube.com/watch?v=P8AvimS4Q00

Bona entrada de tardor!!!

Ja ho diuen que "mala hierba nunca muere" ho sento.

https://www.youtube.com/watch?v=Ahha3Cqe_fk

No va anar gaire bé ahir.

Em va agradar, però no vaig estar molt bé amb la meva cosina... vam estar parlant.. i ella diu que no, però jo ser que no li caic tan bé com jo voldria...

La carta no em vaig atrevir a donar-li ni res, bueno i a part em vaig descuidar-la a casa.

No vull ser jo, sabeu? vull ser una altre persona. La gent no ho diu però jo ser que ningú està bé amb mi. De fet no ser perquè he vingut aquesta vida, per ser una nosa en aquest món. Ja ho diuen que "mala hierba nunca muere"...

No crec que serveixi per a cap feina de veritat us ho dic.. em faig fàstic.

Avui ja començo les classes... només espero que vagin bé!

Sento ser com sóc.

Però et juro que el final sola m'aixecaré.

https://www.youtube.com/watch?v=r_8ydghbGSg

Quantes vegades he sentit a dir tot arriba.
És mentida. Mai arriba. En canvi, lo de creure en un mateix si que és veritat?
Amb això no vull desil·lusionar a ningú per descomptat. De fet confieu en vosaltres i segur que aconseguireu tot el que us proposeu. N'estic segura.
Només dic que lo de tot arriba això no ho ser. M'agradaria pensar que si, però mai ho he comprovat.
Malgrat tot no em vull rendir i vull pensar que algun dia em sentiré millor.

Bueno i això vale? Seguiu pel vostre somni i estic segura que tothom pot aconseguir tot allò que vulgui.
 I sabeu, oi que cadascú és com és i cadascú és únic sent diferent. A la seva manera.

Suposo que m'estic convencent a mi mateixa...



PD: Ahir vaig anar a un "musical" amb la meva cosina que aquest cap de setmana és la festa major del poble que pertanyen els meus avis i va estar molt bé.
Aquest diumenge tenim dinar familiar. Avui res especial. I dilluns començo la rutina ja, per tant no tindré molt temps, però sempre que ho necessiti o vulgui explicar algo doncs faré una nova entrada.


Un petó a tothom!! :)

"Benvinguda" tristesa -.-

No ser ni com ni perquè avui m'he llevat normal, les pràctiques han anat bastant bé, però a mida que ha anat passant el dia m'he anat entristint.
L'únic que ha passat són desil·lusions, veure'm amb mals ulls, discussions amb els de casa meva, que ahir vaig dormir malament, aburriment i poca cosa més.
I a la coral doncs m'he adonat que les noies noves que hi han canten millor que jo, bueno això qualsevol, però el que volia dir és que jo el primer dia anava molt perduda..., elles en sabien molt. Això em va fer pensar com de tonta sóc. Jo el primer dia estava com no ser, ni deia res, estava perduda, no sabia ni a on anar ni demanava res... en canvi elles, eren tan sociables, de seguida han començat a parlar amb els altres i tot... i a mi em va costar tan... i jo em pregunto el perquè. També és veritat que elles s'han apuntat juntes i ja es coneixien i jo sola... De fet avui la de la coral m'ha dit que tenia molta empenta perquè m'apuntava a tots els llocs encara que no hi hagués cap amiga meva, però no sabia la veritat, i no sabia com dir-li, tot i que em moria per explicar-li. Jo no tinc empenta ni tinc res... si m'apunto els llocs sola, és perquè no tinc ningú amb qui apuntar-me, i perquè si no m'apunto no tiraré ni endavant ni podré seguir avançant, i lo que vull jo és superar-me... tot i que no em surti bé...
M'estava morint per dins quan m'ha dit això... jo pensava que no sabia la veritat i m'estava morint per dir-li... però si ja deu pensar que sóc rara, etc. encara pensaria que sóc més pringada... i jo el que vull és caure-li bé... tampoc sabia com explicar-li, perquè com s'explica això? ...
Maleïda vida.

Molt poc per tornar a la rutina completa.

Holi!!! Com esteu?

Jo anar fent, com vaig dir ahir lo del cap de setmana em va donar forces, i de moment no és que estigui súper feliç, però estic més contenta que normalment, de moment les pràctiques em van molt bé (dic de moment perquè quan solo dir que em van bé per aquí després passa el contrari, em venen les paranoies i tal).
Avui en ves de caminar he corregut, bé, les dues coses, a estones una cosa i estones lo altre! Feia temps que no corria així, de fet notava que no tenia forces, però potser el cap de setmana aquest, com he dit me'n va fer agafar.
Molta gent ha tornat a la rutina, però jo encara no. Fins el dilluns.
No ser si podré renovar molt a partir de dilluns, ja que els matins faré pràctiques, les tardes classes, quan pugui faré esport (no vull deixar-lo), quan tingui estones llegiré i per suposat no vull deixar de mirar series i pel·lícules. A més de tot això tindré la meva amiga que viurà a casa meva. I crec que estaré bastant entretinguda, i no ser si tindré molt temps. A més hi ha la coral, que ja sabeu que m'encanta, potser finalment m'apunto a bastoners (però no ho ser), m'estic plantejant apuntar-me a teatre, perquè penso que m'aniria molt i molt bé, tot i que em fa molta vergonya i no ser si em decidiré, també hauré d'estudiar, i de tan en tan vull veure a l'altre amiga meva.
Tot i això crec que els findes no els tindré tan ocupats, però bueno.
Ah, avui quan tornava de caminar/córrer sabeu a qui m'he trobat? No us ho podeu imaginar no? Els de la coral un altre cop!!! M'ha fet tanta il·lusió!!!! M'han fet treure un somriure!!!
Però només els he dit adéu, ja que ells anaven molt depresa a la idea, contra direcció meva i no els he parat.
Un m'ha dit va mitja volta i ja pots tornar a fer mitja hora, i jo com una tonta (ho devia dir per fer la conya) doncs m'he parat i hi volia anar! Però com ells no es paraven, doncs he anat tirant... i m'he posat una mica trista, perquè he pensat que he fet la pena i que realment jo els hagués fet nosa, i segurament no volien a una de tan jove (comparat amb la seva edat)... i m'he entristit una mica per això, sóc molt tonta oi? TT
En fi... i ara a les 21:00 crec que fan els bastoners per entrenar i tal, i jo no ser que fer.... hi vull anar però em fa moltíssima vergonya...
Ja imagino les seves cares de sorpresa quan em veiessin a mi.

Ahir el meu germà va començar primer d'eso, i em va fer pensar la sort que ha tingut ell. El cas és que quan jo feia la eso, no hi havia insti públic al meu poble, i vaig tindre de separar-me d'alguns companys i tot era nou més o menys, i a més l'institut on vaig anar jo els més petits érem els quins començàvem i hi havia molts nois molt més grans, en canvi on va al meu germà és molt més diferent, i crec que això és millor.
A més em va explicar que tenien un tutor individualment, amb el que podien preguntar a part de dubtes de classe, si tenien problemes i tal personal, i això crec que està molt i molt bé. Jo no ho vaig tenir això. Com això em va dir moltes més coses que jo vaig pensar quina merda que jo no ho vaig tenir... però bueno...
I la veritat, tot i que sempre m'està xinxant i tal (no us podeu imaginar quan) m'alegro per ell perquè ell sembla que té amics, i no para de fer coses tot el dia.

A vegades és entretingut anar amb tren.

Hola gent!!!
https://www.youtube.com/watch?v=cbYp1ZB5cGg
Ja he tornat d'aquelles terres, Binéfar, bora Barbastro i tot això. Que hi vaig estar de divendres a diumenge.
La veritat és que aquests dies m'ha anat molt bé, ha servit "per agafar forces" i per "oblidar" els problemes. M'ha anat molt bé separar-me de la meva família aquests dies i veure'ls a ells. Ho necessitava. Però hi vaig anar amb remordiments..ja que els meus pares no volien que hi anés pels diners...
Les dues nits que vam sortir vam beure, i l'última nit no vam parar de beure en tota la nit. Una copa de vi (tot i que no m'agrada) i una altre, i una altre, un mohito un altre, cubata, un altre, un altre i anar fent. Durant tota la nit vaig tenir un cubata a les mans, a més del sopar que vam fer em vaig menjar una crep de xocolata a la matinada, i després allà a les 7/8 del matí vam esmorzar... i jo no tenia gens de gana, però vaig acabar menjant, i potser va ser la barreja de tot plegat i pel beure, però em va tornar a sentar malament l'alcohol.... Per quart o cinquè cop (ja he perdut el compte...), però vaig beure com tots els altres, no em vaig passar tan..., però deu ser que em sent malament com qui li fa mal la llet, no?
Total que el diumenge, el dia que havia d'agafar el tren i bus vaig estar fatal, amb mal de panxa..., però per sort no em va fer tan mal com els altres cops, tot i que deunidor, quan vaig arribar a casa, per sort els meus pares van sortir i jo amb excusa que estava cansada em vaig posar a dormir. L'hora que vaig arribar que eren entre les 6 i 7 de la tarda, despertant-me i amb mal de panxa he dormit fins avui a les 8 del matí!
I avui he anat a pràctiques sense estar 100% curada, tot i així no he dit res a casa meva per estalviar-me una bronca. Però encara m'he sentit prou bé del mal de panxa, fins el final, l'última hora m'he tornat a sentir una mica malament i em sento una mica marejada també.
A part d'això, com he dit em va anar bé aquells dies allà. Va estar molt bé tornar-los a veure, encara que només fossin tres dies. Em fa por no veure'ls més pels diners...
Ah, i sabeu que Malú anava allà el dissabte? Doncs jo hi volia anar!! però per varies coses no va poder ser. Jo em vaig quedar tan amb les ganes.

Una altre cosa que vaig estar entretinguda el diumenge a la tornada, va ser que al tren va pujar moltíssima gent, molta, perquè es veu que feien concert al carrer a Terrassa diria o algo així.
Total que el tren anava a petar, i vaja casualitat. Amb mi es van assentar dos nois, no ser de quina edat, però es veien joves, més grans que jo. El quin es va assentar davant meu era guapissim, i sabeu que? Li vaig dir una cosa, una parida xd Després una mica més tard també es va assentar una noia també es veia més gran que jo al seient que estava buit, i a darrere o més aviat el meu davant hi havien uns altres que vaia panorama. Uns xicots negres bevent, una noia de més o menys la meva edat súper borratxa, i ves a saber si algo més i un home com un rodamón també bevent (entre ells no es coneixien, però van començar a parlar i van compartir unes cerveses), em vaig enterar que els negres havien fet un cd i el "rodamón" era ell qui tenia les cerveses, i anava més colgat aquell. Crec que li va passar coca a la noia, que se'n van posar a la cervesa. També passar la poli a avisar-los, però ells passaven d'ell i quan no els veien hi tornaven.
I el costat dels nostres seients hi havien unes altres noies de més o menys la meva edat. I no ser tot plegat va ser molt entretingut, i tot i que em trobava malament va estar bé veure tot aquell panorama. A mi m'agradava mirar-los a tots. Quines històries devien tenir? Això sí, devien pensar que era una cotilla, o ves a saber què.
La noia del meu davant va escriure una estona en una llibreta, els nois del principi que he dit els escoltava a parlar, semblaven bons nois. Sobretot el noi de davant meu hagués estat un bon partit, em va agradar molt. Però llastima mai més el veuré. A més jo devia fer una cara de malalta... i amb les pintes que anava i tot :S
Joder sóc tan gafe!! xD


PD: les pràctiques d'avui també molt entretingudes, els nens estaven molt esverats jeje , com el temps últimament al meu poble!!

Jo he estat a la Via catalana i tu?

Aquests érem nosaltres, m'heu vist? XP

L'any passat a dia d'avui em vaig emocionar molt veient -ho per la televisió.... vaig tenir tantes ganes de ser-hi allà... un altre any vaig dir que l'any que ve hi seria, però mai arribava aquest dia fins avui. Aquest any ha arribat, i vaig pensar m'és igual que hi vagi sola. Hi vull anar i punt. Vull lluitar pel meu país i ho penso fer.
Per tant aquest any tant me feia anar sola.
Però és que ho veia a venir que hi serien els de la coral i això em feia més feliç. Perquè el simple fet de ser-hi em feia més feliç.
Vaig anar amb ells el principi. L'hora de la V els vaig "perdre" de vista i m'he quedat sola, que diguem, per tant tota la maleïda tarda he estat sola en mig d'un munt de gent. Ho sabeu oi què és això? NO EM DIREU QUE MAI US HA PASSAT?
Sentir-vos sol enmig de gent.
M'agradava molt està allà en un dia tant important com el d'avui... però ningú li agrada sentir-se sol, no?
Sento una enorme tristesa. Fa dies que em dura. I avui ho estic més que mai. Volia dir que ahir va ser l'últim cop que em vaig tallar, però ara no ho ser, perquè quan sento lo que sento ara mateix no tinc ganes de res més que... no acabo la frase.
Ahir tenia pensat avui fer una publicació dient que faria l'esforç de somriure i parar de pensar negatiu i de no tallar-me més, però avui ho ha canviat tot.
Continuo volent ser feliç, però és que no ser si podré perquè qui jo vull ells no em volen. Potser si però no com jo voldria. Tenen molta sort els seus fills/es de tenir-los com a pares. Estic segura que tenen les seves discussions però res comparat amb casa meva. Els odio casa meva. No els vull, no els vull com a pares, ho sento però és així.
Em diuen que faig cara de seria però no saben que és la meva TRISTESA.
Per acabar-ho de rematar quan he arribat a casa, suposo que en part per culpa meva perquè ja estava enfonsada, doncs m'he posat feta una fera, però amb raó, però potser m'he passat, però el meu pare també.
La cosa ha acabat com havia d'acabar, he acabat plorant com una merda. A soles (com estic en aquesta p. vida). A la meva habitació. A les fosques. Mirant per la finestra. Això si m'he aguantat les ganes de tallar-me perquè quan tenia més ganes era quan estava al bus tornant a casa.

Ah, i casi em perdo, perquè com he dit m'he quedat sola, i no trobava a ningú dels meus. He caminat una estona sola buscant-los fins que he trobat a una i els he seguit i per fi ja he arribat al bus, per tant llavors ja estava segura.


I demà me'n vaig a Barbastro a veure els de Fonz, us recorde? el cap de setmana només, però el final els veuré, però la veritat és que amb tot el que m'ha passat no en tinc ganes, però tinc ganes de veure'ls! (Motiu perquè he discutit a casa).

Tot i així... estic molt orgullosa de ser catalana♥ això no canvia res.

Em sento una merda perquè no ho he pogut disfrutar per sentir-me sola...

La meva tristesa és molt gran i és una merda.

Juguem a ser feliços?

Estic molt confusa... i és que crec que l'he tornat a pifiar. Un cop més he tret conclusions abans d'hora, però tampoc puc assegurar res.
Em mata. Em mata aquest sentiment.
Em sento una merda.
Ja no ser que pensar ja no ser que sento. Només ser que no puc més.
Jo no sóc ningú. No tinc ningú. No, de veritat. La gent em veu com "la rara" i tenen raó faig fàstic.
No els culpo per no estimar-me. M'odio per no ser millor.
No en ser més. Ho he intentat. Ho estic intentant, però no en ser.
Veig com qui més admiro i qui més estimo mai seré per ells qui jo sóc.
Juguem a ser feliços?
Potser si faig veure que sóc feliç, potser anirà una mica millor, però no ho ser.
No ser perquè estic tan "depre" aquests dies, però no us preocupeu aviat tornaré a ser positiva.. sempre prefereixo pensar això...  però això és una merda, una bona merda.

 

Demà a la Via catalana!!

Decepció

 I ara dins el meu cap tot són dubtes.
Tot el que penssava ja no ser què pensar.
Ja no ser ni de qui fiar-me.
M'has trait?
Si és així m'has fet mal, molt mal.
T'admiro molt, però no ser si podré perdonar-te.
Em fa mal pensar que tinc raó.
Tot i que el meu cap està ple de dubtes,
i potser em precipito massa,
com sempre.
O potser no...i llabors res tindria sentit.
Tot seria un engany.
Jo vaig confiar en tu
i tu m'has trait, o no.
Tot i lo dit anteriorment et seguiria tenint molt apreci i no ser si podria mantenir lo del perdò, però ho tindria molt en compte.
Jo t'aprecio, però tu a mi?
Que sapigues que m'has fet molt mal si tot lo que penso és veritat.
El meu cap em dóna voltes de només pensar-ho.
Mereixo una explicació i una veritat.




NO ÉS CAP POEMA, tot i que la manera que està posat ho sembla.
És escrit d'ahir a la nit i no ser potser m'etivoco.
De fet si ho hagués fet l'entendria, perquè suposo que ho fa amb tota la bona intenció del món i per mi, tot i així seguiria sent una decepció, però a l'hora un gràcies per si l'importo.
Potser no entendreu res, però jo ser de que va i això és el que compte.

Perquè sembla que després de la tempesta para una mica!

Hola!!!

Avui estic millor que ahir!!!!
No ser ben bé com però les pràctiques m'han anat molt millor que ahir. I jo he disfrutat molt dels nens i nenes i m'han animat molt sense ells saber-ho i m'han omplert sabeu?
Jo he seguit veient moments on semblava que les mestres em miraven malament per algun motiu... així que crec que si molts cops no em van bé les pràctiques són per les meves o no paranoies.
Només espero que el dia no es torci i segueixi anant com avui.
Tinc molta por a que demà em torni anar com ahir, perquè en mi tot és possible... voleu dir que sóc bipolar? o és que encara em trobo a l'adolescència? entre cometes, espero que no sigui la segona opció perquè seria una mica estrany que amb 20 anys.. no creieu? En fi!

Quina vida més trista

 https://www.youtube.com/watch?v=bPZktyrTUzQ

Hola gent!

Com esteu? Apunt per tornar a la rutina? Jo he començat a mitges la rutina, però no l'acabaré de començar del tot fins el dia 22, el dia que començo 2n d'educació infantil, l'últim any del CFGS.
Jo avui, ja he començat les pràctiques de nou!
Ja hi tornem a ser, digueu-li paranoies digueu el que vulgueu, però m'he sentit molt observada i criticada sense que em diguessin res. M'he sentit que no estava fent res bé... que no n'encertava ni una.
Suposo que estareu cansats de només queixar-me de la vida, de només veure paranoies no? Que pensareu aquesta puta amargada, m'amarga a mi només de veure les seves entrades. Bueno de fet si és així no cal que llegiu i ja està perquè per això he fet el blog, i com us he dit altres cops aquí hi haurà dies de tot. Dies en que l'entrada valdrà la pena, com diria que era el cas d'ahir, i dies que serà una puta merda com avui. Altres dies que ni fu ni fa. Però és que potser el que per a tu és una merda per l'altre és una preciositat i a l'inversa. Perquè per gustos colors.
Lo de la carta a la meva cosina m'ho he estat pensant, potser li llegiré jo mateixa en persona ben aviat perquè ben aviat ens veurem! Què en penseu?
Avui a part de les pràctiques he tornat a veure els de la coral! Una reunió que teníem. I demà tinc que assajar perquè el dia 10 de setembre cantarem els seguedors i el cant de la senyera, espero que vagi bé! S'han apuntat gent nova a la coral i això m'espanta, tot i que és millor per la coral...
Suposo que no us mereixeu que us expliqui les meves penes! Així que ja callo.

Ah i moltes gràcies a les persones que parlo per aquí a internet moltes gràcies les quines m'escolteu i tot!! Sou genials!!!

Per qui no ho sàpiga em pot seguir al twitter +Ina Vaci  @inavaci94
 I ara no tinc son per dormir.. i m'he de llebar a les 8 un altre cop TT
Sento si us espanto amb les meves publicacions...
Va i ja deixo d'enredar-vos més.

PD: M'encanta aquesta versió!!!!!

Que us vagi molt bé la vida!!

Estimada cosina

Estimada cosina, t'escric en secret sense que ho sàpigues.

No puc aconseguir entendre i crec que mai ho faré, com és que no tinc bona relació amb tu, la meva cosina...
Què és el que ha passat? Com és que per molt que ho intenti no millora?
M'estimes petita?
Enyoro tan allò que mai hem tingut tu i jo. En temps passat la nostre relació era millor però es va anar refredant, no sé ben bé perquè... Suposo que és normal, quan jo tenia 15 tu tenies 12.
El que més mal em fa és que amb la teva altre cosina et portes tan bé. La tens com a millor cosina i com un exemple a seguir. Està clar que jo he demostrat no ser molt bon exemple, veritat? i qui voldria estimar una cosina insegura, negativa, tímida, introvertida, sense qualitats, mal estudiant, insociable, lletja, de tot menys guapa, atractiva, simpàtica, agradable... tenint a l'altre cosina que tan sols us porteu un any i té tot que algú voldria. Me n'alegro per tu que tinguis algú així a la teva vida.
M'alegra saber que el menys tu ets feliç, perquè a principis de ESO sé que a tu també et costava relacionar-te, però no fa gaires anys no sé com ho vas aconseguir et vas començar a obrir. Estic molt orgullosa de tu. T'estimo molt petita♥ però tu no ho saps. Som les úniques noies més joves a la família en comú i n'estic contenta, sempre t'he apreciat molt moltíssim. Ser que d'alguna manera potser m'estimes un mínim. Però ser que jo t'estimo més. Tu no ho saps i això em fa mal. Però encara em fa més mal pensar que tu no sents lo mateix!
Ets la meva cosina petita i sempre ho seràs.
Sento haver-te decebut, quan et vas enterar quan erets petita que jo bevia (suposo que no devia ser molt agradable), segurament et deien que era una irresponsable. Sento que mai podré ser com la teva cosina preferida.
I em fa mal veure que li dediques fotos, etc. i sí, potser estic una mica gelosa d'ella, però ho entenc i no tinc res en contra seva.
Només desitjaria que ens expliquéssim més les coses, i que em tinguessis tan apresi com tens a ella.
Això és tot.

Liebster Awards

Uauuu!! No m'ho podia creure! Estava escrivint al meu blog una nova entrada quan vaig rebre un missatge de la Núria!! Em va dir que havia estat nominada per ella. Mai havia estat nominada en una cosa així (Liebster Awards) i em va fer molta il·lusió!! Moltes gràcies Núria!!! M'ha fet molta il·lusió.

Espero fer-ho bé!! Jo nomino a...

1. http://insidejulshead.blogspot.com.es
2. http://mislibrosinmortales.blogspot.com.es/
3. http://awkwardgirl26.blogspot.com.es
4. http://www.diariodeunapersona.com/
5. http://lletresdespullades.blogspot.com.es

El Liebster award consisteix en: 

• Donar les gràcies al bloc que t' ha nominat.
• Respondre a les 11 preguntes que t' han plantejat.
• Nominar 5 o 11 blocs que tinguin menys de 200 subscriptors.
• Plantejar 11 preguntes noves per als teus nominats, i fer-los saber que ho estan. 

Les preguntes que heu de contestar estan el final de tot.

1.- Com et vas animar a escriure un bloc?

Doncs la veritat és que mai havia pensat en això d'escriure en un blog, no sabia ni que existien, fins que en vaig veure un. Els primers cops pensava jo mai ho podria fer, no me'n sortiria... Però un dia a l'hora de dormir, donant voltes, vaig pensar: Perquè no? Vaig començar a imaginar-me jo escrivint un blog amb molt d'èxit, com els que havia vist, però ja us podeu imaginar que no va ser així. Però a poc a poc ha anat sent millor del que pensava (poc públic però molt macu) i porta molta feina (cosa que abans de començar no ho pensava)!! I això de tenir un blog, encara que no tingui èxit ni ho faci bé, m'agrada i molt! Em sento millor escrivint el que sento, etc.

2.- Què opines del meu?

La meva opinió sobre el bloc de la Biblioteca Oblidada és que cada una de les publicacions/noticies em puc sentir totalment identificada. Em fas recorda diferents moments de la meva vida que he viscut. També em fas reflexionar en coses que poder m’estan passant en aquests moments i que encara no ser gaire bé com afrontar-les i gràcies aquests bloc puc saber-ho gestionar.

Per altra banda, m’agrada saber les teves recomanacions de llibres i també pel que fa la música. La veritat és que Johann Pachelbel Canon és un gran pianista... l’emoció que donà quan escoltes una de les seves peces no es pot descriure amb paraules. Però no només Pachelbel, sinó també la banda anglesa Coldplay, una gran banda de música amb estil post-britpop i rock alternatiu. M’encanten!!!

Això d’escriure una novel·la a través de diferents parts quan penses un somni és molt bona idea. Cada somni és especial.

La teva manera d’explicar fa que cada vegada que acabi de llegir una publicació en vulgui una darrere una altra. Admiro molt l’hora d’expressar-te, la manera en que ho expliques: detall per detall, tot tal com tu ho has viscut, amb sinceritat, amb delicadesa, amb tendresa, etc.

 Per acabar, m’agradaria dir-te que mai et cansis d’escriure en aquests bloc ja que a mi personalment m’agrada molt i segur que molts més bloguers com jo també. Ets una gran escriptora; continua així. Molts ànims!! petons!!

3.- Tens algun llibre preferit?
No et sabria dir un llibre preferit preferit, cada un té lo seu, però un que em vaig llegir ja fa uns anys (i llavors em va agradar) va ser el principe de la niebla de Carlos Ruiz Zafón (aquell va ser un dels primers llibres que em va animar seguir llegint)!

4.- Un país que t'agradaria visitar.
Molts llocs!! Però si te'n tinc que dir un a Mèxic. No n'estic segura però diria que on van fer eclipse (de la saga Crepúsculo) era a Mèxic, aquella illa. Tot i que vull visitar molts paisos, com he dit abans, tinc moltes ganes d'anar allà :D

5.- El teu major somni o la teva màxima aspiració.
El meu somni seria ser cantant, però potser això és més part del meu passat. El que realment m'agradaria és servir per lo que estudio i el que m'agradaria estudiar (psicologia), tenir fills, enamorar-me i ser feliç (suposo com tot el món). Ah i el llibre que estic escrivint que es publiqui.

6.- El teu grup o cantant preferit.
No tinc grup ni cantant preferit, m'agraden molts i moltes. M'agrada descobrir cançons, potser d'un grup m'agrada unes cançons, d'un altre altres i anar fent. Exemple:  La orejh de Van goh, txarango, Malú, Nina Nesbitt, etc.

7.- Et poses música quan escrius? I quan llegeixes?
Quan escric a vegades, però de fons. Quan llegeixo no, prefereixo estar concentrada! :)

8.- Recomana'm alguna cançó.
Let her Go de Passenger ;) Segur que la coneixes :)

9.- T'importa veure la pel·lícula abans de llegir el llibre?
La veritat és que encara no he llegit cap llibre abans que la pel·lícula sóc un desastre! Però ara m'estic llegint la ladrona de libros, em falta poc per acabar i després veuré la peli!! (Tinc pensat fer-ho amb més llibres ara, però abans no llegia tant). Ho sento si t'he decebut jeje

10.- Un llibre que et fes pensar o canviar la teva manera de veure les coses.
Potser un llibre que es diu Alba d'Enric Larreula (no sé quan el vaig llegir encara era una nena, potser ara seria diferent).

11.- Un llibre que tothom es llegeix però tu et resisteixes a llegir-te'l.
 mmm Ara em faràs pensar eh, perquè molts que m'han recomanat llibre tard o d'hora llegiré, però a veure... Crepúsculo, havia mirat ja les pelis (encara no havien sortit totes), tenia moltes ganes de llegir el llibre ja que molta gent del meu voltant l'havia llegit, vaig intentar llegir-lo però no vaig poder (potser perquè encara no llegia molt...).


Espero que us hagi agradat i que no se us hagi fet pesat.

1. Com et vas animar a escriure un bloc?
2.  Què opines del meu?
3. Què et fa inspirar?
4. A on escrius?
5. El teu major somni o la teva màxima aspiració.
6. Quin llibre t'ha aportat més? 
7. A on t'escaparies si poguessis?
8. Alguna cosa que et penedeixis molt.
9. Prefereixes llibre o pel·lícula?
 10.Un llibre que tothom es llegeix però tu et resisteixes a llegir-te'l.
11. Un llibre que hagis llegit molts cops i mai et canses.

Forever young si us plau!

Veig que ens fem grans i que és inevitable i és impossible aturar el temps. I no m'agrada, però estic impacient de saber com seré, a on estaré, què hauré fet, a on hauré arribat...?

Hi ha tantes preguntes dins meu.

Sempre imagino el futur, però mai l'encerto... Per això hi va haver un temps ho vaig deixar de fer i potser ho hauria de tornar a fer.

Si ara tingués l'ordinador estaria allà (ho vaig escriure ahir a la nit, no tinc l'ordinador i ara estic el portàtil del meu germà).

No us ho havia dit, però fa dies a un dinar familiar la novia del meu cosí em va dir una cosa que em va fer pensar, en que potser lo de que la meva mare s'anadonava de coses era perquè ella va ser qui va trobar el meu blog... (que són aquestes cicatrius?) em va dir,,,

No entenc perquè la gent es fica a la vida dels demés, vale que es preocupin, però si no parlo d'aquestes coses amb me mare que no s'hi fiquin i ho expliquin com si res...

De fet no tinc ni idea de tot això... però són suposicions meves.

M'he tornat a tallar sabeu? Només una mica,

Cada cop que discuteixo amb casa meva, cada cop que vull l'ordinador del meu germà i em segueixen dient que no, cada cop que penso en el menjar i no hauria de fer-ho, quan em sento sola o quant la gent em mira d'aquella manera que em posa tan nerviosa, o quan penso que no serveixo per a res. Llavors em venen aquelles ganes...

M'entres ho faig no puc parar, quan he acabat o ha passat bastanta estona penso perquè ho he fet, que després es veu... però a vegades també penso que encara ho he fet poc i que si no fos perquè després es veu ho hauria fet més.

ODIO que sàpigues tot lo meu mama i si d'alguna manera saps això t'odio a tu o qui siguis que t'ho digui.

No vull fer-me gran, torno a dir, però és que jo sé que és inevitable i que en teoria amb 20 anys ja ho ets, no?

Jo em segueixo sentint aquella "nena", segueixo sentint lo mateix que quan tenia 16 anys, i em sento perduda, només que potser he millorat.

Penso per què ha de ser així, però és llei de vida i punto.

PD; Ara intenteré dormir i crec que dilluns començo la coral de nou i les pràctiques!! Diumenge tinc dinar familiar d'aquests avorrits de parents llunyans que no venen molt de gust. Què faig? Vaig i m'avorreixo i escolto com el meu germà em deixa en ridícul? o em quedo a casa sola? Què faríeu?

Dins la foscor

Em sento una total estúpida per pensar coses que realment no són.
Com també em sento malament per no parar de pensar en les coses mal fetes que he fet. I és que penso que malgrat passi el temps em segueixo sentint culpable...
Menjo i em sento culpable, miro les venes i penso massa.
Em sento culpable per tot, per res.

Escric des del "portàtil" del meu germà, que ni se li pot dir portàtil, perquè l'ordinador de casa el tornen a arreglar.
Estic totalment cansada, he dormit ara a la tarda i encara tinc son i ja sé que aquesta nit no podré dormir.
He anat a caminar dues hores el matí.
Tinc gana però no vull menjar. No puc parar de pensar.

Aviat tornarem a la rutina, i amb ella venen pràctiques pel matí, classes per la tarda, quan pugui estudiar, series i llegir i espero que tingui temps per fer esport cada dia...Ah!! i coral!!!
Tinc la cara cremada de diumenge TT

Perdoneu per l'entrada d'avui... és una xusta ho sento...