Juguem a ser feliços?

Estic molt confusa... i és que crec que l'he tornat a pifiar. Un cop més he tret conclusions abans d'hora, però tampoc puc assegurar res.
Em mata. Em mata aquest sentiment.
Em sento una merda.
Ja no ser que pensar ja no ser que sento. Només ser que no puc més.
Jo no sóc ningú. No tinc ningú. No, de veritat. La gent em veu com "la rara" i tenen raó faig fàstic.
No els culpo per no estimar-me. M'odio per no ser millor.
No en ser més. Ho he intentat. Ho estic intentant, però no en ser.
Veig com qui més admiro i qui més estimo mai seré per ells qui jo sóc.
Juguem a ser feliços?
Potser si faig veure que sóc feliç, potser anirà una mica millor, però no ho ser.
No ser perquè estic tan "depre" aquests dies, però no us preocupeu aviat tornaré a ser positiva.. sempre prefereixo pensar això...  però això és una merda, una bona merda.

 

Demà a la Via catalana!!