Segon dia de teràpia de les emocions difícils en grup

Avui ha sigut un segon dia bo, han vingut noves persones, noves noies. Semblaven alguns anys més petites que jo, però no gaire més. L'altre dia, només hi havia una que semblava més petita que jo, i a mi això em va molestar una mica, perquè estic acostumada a ser jo la més "petita" i m'agrada en certa manera. Però avui les he conegut més o menys i m'han caigut bé, de fet la de l'altre dia em cau molt bé, això que no he parlat amb ella, però tinc una intuïció. El primer dia vaig pensar que eren diferents, però com jo eh, però és que en realitat tots som diferents, però avui no sé, m'ha agradat. Com el grup de mindfulness, el principi pensava que eren "raros", però sabeu què penso ara? que malgrat la seva raresa els trobaré a faltar.
Crec que d'aquest nou grup ja sé qui em caurà millor i qui no tant. Era, és i serà curiós. Avui, totes les més joves, hem sigut les quines hem arribat abans i ens hem posat allà assegudes al terra, esperant, ha estat bé.
No sé. M'ha fet gràcia.
Una cosa.
És que jo...
Hm.
Penso. En una cosa. Que ha passat. Curiós. Vosaltres no entendreu. Ara jo entenc. Ens entenem nosaltres. Som nosaltres, nosaltres ens entenem, som impulsius, som sentiments, ens entenem. Ara entenc perquè la gent normal no ens entén. Hh... però qui és normal? Normal? Què és normal? Paranoies. Res, deixeu-me. Se me'n va. Estic bé. Ploro. Emocions. No sé si serà les pastilles o què. Continuo estan marejada. Què em passa?
Sóc feliç.
Sé que no durarà.
Deixeu-me.
Puc dir: Sóc feliç i en un segon dir totalment el contrari. Ploro d'emoció, d'incertesa, de no saber, de saber, què és la vida? La vida és un mar d'incertesa.

Se me'n va totalment.

Tot i així no em deixo de tallar.

https://www.youtube.com/watch?v=QUwxKWT6m7U&spfreload=10
 
Per cert, no us perdeu les normes del grup de teràpia: no establir llaços d'amistat xD (bueno clar, té lògica, per no animar-te a perjudicar-se més)

Dins meu tenia sentit el què anava a dir, però em vaig posar tan nerviosa...

No ho entenc, sabeu? No entenc que no entenc la vida, que no entenc els meus sentiments i que no entenc els meus pensaments i no entenc a mi. Que per què sóc la rara? Per què sóc la "rareta", la lletgeta, la gordeta, la que no es sent bé, la que no s'agrada, la que mai està bé. La que mai és feliç? La que és diferent, la que es sent desorientada. La que està amb el grup de teràpia o el què sigui allò i els veu tots igual menys a ella. Val, potser són diferents a la resta, però són diferents a mi. Sempre ho són. Sóc la que quan dic alguna cosa, si la dic, em costa molt, em faig petita, m'encallo, em poso vermella, dic: "és igual", la cama em va a mil, el cor em va a mil, els pensaments em van a mil per hora, el què dic no té sentit, dins meu en tenia, ningú m'entén, no té sentit el què dic en aquell moment. Tan se val. Em poso nerviosa, no cal que ho digui. Em vull morir. Estic nerviosa massa estona per uns segons de ridícul. Sóc l'única que em passa això.
Per què?
Entre altres coses.
Entre altres maleïdes coses.

Sempre penso que dins meu tinc una ment que els altes, que la gent normal no pensa, que crec que la meva ment no es vol curar, o que no és capaç o que no sé. O que una part de mi està destinada a estar a així per sempre... És que una part meva té com por a estar bé o no sé...

Produeixo arcades

ToThoM em mira. Sí. Tothom, tothom. Sí, sí. Tothom ressona dins del meu cap... un cop i un altre. Tots. Em sentia insegura, lletja, de tot i més. Totes les mirades centrades a mi. Tot el menjar em mirava. No parava de veure menjar. No parava de veure la gent i el meu cos de merda gros i lleig fot fàstic. I el putu menjar. Totes les coses bones. Els meus cabells feien fàstic. Les meves ulleres noves són un fàstic, em queden fatal. Sóc tonta. Em gasto 255€ o més en unes putes ulleres que em queden fatal i que no m'agraden. Vaig a botigues de roba i tot em queda fatal. Sóc una GORDA DE MERDA.
GoRdA De MeRdA (per què combinació de majúscules i minúscules? perquè em ressona dins el meu cap...) Gorda de merda gorda de merda gorda de merda. No suporto el meu cos. Nononononononononononononononononononononononononononoooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo.
I el meu cabell de merda. Encrespat. "Pelo estropajo", com em deien a secundària.
I el meu estil de merda. I la meva xixa de merda.
I la meva personalitat de merda.
I les pastilles de merda? Només fa dos dies que les prenc però no fan efecte. Ara que també té gràcia els efectes secundaris, que un d'ells són pensaments suïcides.
I jo només faig que menjar, menjar, menjar com una gorda de merdaaaaaaaaaaaaaaa! La xixa de merda que surt pels meus costats. Quin fàstic que em fa. I no aconsegueixo deixar de menjar. Que no sé què em passa últimament que em sento molt marejada. Cada cop vomito més. Però no deixo de ser una GORDA DE MERDA. Suposo que estic dins el cercle que sempre diu la meva psicòloga.

Em venen ganes de Vomitar

(evidentment avui el cabell no me l'havia rentat i la foto suposo que l'eliminaré que ascooooooooo i aquesta roba no m'ho he quedat que ascoooo em quedava FATAL)

Pas a pas

https://www.youtube.com/watch?v=yZ8fhEcce5s

Vull pensar que tot anirà bé, que millorarà, que me'n sortiré.
Diguem com ho he de fer, per millorar més, ajuda'm.
Demano ajuda, però sé, que en el fons tot depèn de mi.
Però si us plau, jo només et demano que m'acompanyis en el meu camí i que mai m'abandonis, jo sé que això no serà així. Que és la teva feina.
Tan sols vull sentir-me bé, vull estar bé. Vull ser jo d'una vegada, crec que m'ho mereixo.
Necessito que sigui aviat ja. No sé si podré. Me'n sortiré?
Jo vull pensar que sí.
Diuen que porto dos, tres anys intentant millorar les coses i que cadascú necessita el temps que necessita, però tot és tan lent.
Si porto més vida viscuda de negre que de colors, ja m'enteneu. Porto més dins el pou que "volant". Estic més aprop de la mort que de la vida.
Però sí, també és veritat que han canviat moltes coses.
Espero que ara només tot vagi a millor.
Però quan de temps necessito més?

Paraules pitjor que una bufetada

Us juro que el que fa el meu pare amb mi és injust, inhumà i segurament denunciable.
Estava tan tranquil·la arreglant-me pel casament del meu cosí fins que ha arribat ell d'anar a casa dels meus avis i tiets a veure com havia quedat la casa de cremada.
M'ha començat a cridar per una puta tonteria... Com si jo tingués la culpa.
Jo pensava: "Ina" que no se't por córrer el rimel, que per algo m'he maquillat.
Els seus crits fan mal, molt mal. I a més quan és per una puta tonteria, però que no deixa de cridar, i fer-te sentir com una merda. I ves amb compte, perquè si t'hi tornes pot ser molt pitjor. Tu a ell no li pots dir res, però ell a tu et pot dir de tot i més.
Després el meu germà ha dit una tonteria i s'ha notat que el meu pare ha intentat controlar el to de veu amb ell, li ha dit amb més "carinyo".
Era com si alguna cosa invisible em fes bufetades: pam i pam...
És que per què em crida? Per què?
Lo que odio més és que després bé de bones i fa com si no hagués passat res. I si tu vas de males després, perquè de lo únic que em queden ganes quan em crida tant, és de desaparèixer, plorar, i no veure'l mai més. Però no... llavors li tinc que fer bona cara i contestar bé, perquè sinó em torna a cridar.
I així dia a dia, quan ens veiem.
Suposo que veure casa dels meus avis cremada i veure discutir els seus pares amb els tiets li ha afectat i estava de mal humor, però això no és culpa meva.
Perquè si heu seguit els meus estats del G+ sabreu que es va cremar a casa dels meus avis i tiets (que viuen junts) i la meva tieta es va despertar a la matinada de miracle, sinó potser estarien morts, i també hi viu el meu cosí de 5 anys.
Van comprar una nevera, i la nevera feta una merda, el rellotge fet a ma que tan li agradava el meu tiet, quasi nou també fet una merda, i la única tele que també era quasi nova, també feta una merda.
Aquella casa sembla maleïda...

Dormir per no despertar mai més

No sé què em passava pel cap quan em vaig prendre les pastilles. Només tenia ganes en aquells moments. No vaig pensar en si volia dormir per sempre més o només en aquell moment. Però jo les vaig veure allà i vaig pensar que era just el què necessitava en aquell moment.
Després de dies intentant no menjar i fer just el contrari, pesar-me i no baixar, sempre la mateixa rutina. Acabant a afartaments... GORDA..
Estava farta.
Abans de prendre res i veure les pastilles vaig anar a la banyera, com sempre un lloc on em relaxa d'alguna manera.
M'agrada estar sota l'aigua bullent, sentir-me neta. Música i el meu moment per pensar. Que de fet porto tot el dia pensant.
Al sortir de la banyera les vaig veure.
No vaig dubtar en prendrem les pastilles que quedaven quan em vaig posar el pijama, neta... només en quedaven 5 i no em van fer res. Eren unes pastilles barrejades de natural i no naturals per "dormir", lo únic que va passar és que em vaig despertar el cap de no sé quanta estona i un mal estar a la panxa.

PD: És inventat, no ho vaig fer, però és com em sentia, i va passar tot, lo únic que no les vaig prendre, va passar tot, i exactament aquests pensaments, però vaig decidir no prendre les pastilles, o sigui que realment no sé què hagués passat. Llàstima hagués estat bé eh que això hagués estat real, potser hagués funcionat i tot.

Quan no pots parar...

"Saps que si fas això engreixes més oi?" Ja ho sé. Menjar lo mínim i després la puta ansietat, mal de cap, marejada... necessito menjar. Ja ho sé. Sí... ho sé. Que si menjo moltes porcaries en un moment... faig un afartament, doncs m'engreixo molt més que no pas menjant saludablement.
Però és que no ho enteneu. No em sento bé menjant normal, o és que si hagués de menjar tot el que necessito jo, m'engreixaria fijo. Això és el que crec jo. Que menjo massa, que si menjo la quantitat que necessito jo, és que segur que engreixo. Em sento malament menjant.
I treballant en un forn.. és insuportable veure tot allò. Em sento tant fatal quan començo a menjar d'aquella manera que no puc parar.
Després dic que tornaré a menjar normal, perquè estic farta de fer això, però és que no puc perquè no em sento bé menjant normal.
Només sento gorda de merda al meu cap... i que m'agrada massa el menjar.
M'engreixo, m'aprimo, m'engreixo.
"No serveix per a res, tot el que fas gorda de merda, si després menges com una foca".

PD: que quedi clar, que no estic ensenyant a ningú a res, que només expresso els meus sentiments i que evidentment no vull que ningú ho passi malament amb el menjar i tal, i que lo que faig jo no és un exemple a seguir. Si us sentiu així demaneu ajuda.

Sóc una maleïda persona, que sempre la pifio MOLT. Molt, massa... sóc molt tonta joder.... que li vaig demanar a la M que m'acompanyés a la òptica, com si fos la meva mare, sabeu? Jo li agraeixo miiiiil, però és que pensant pensant he pensat que potser sóc una aprofitada de merda, que no hi ha dret, que no li havia de demanar, perquè segurament l'he posat en un compromís i que quin morro que tinc!!!!!!!!!!!! Però jo no ho feia amb mala intenció, és que m'agrada la seva opinió i tal... i que m'acompanyi doncs m'encanta.... és que no sé... sóc una egoista de merda oi? :(
Sóc un desastre.... Sóc una merda.

Avui m'he adormit per primera vegada en me vida... i per anar a la feina.... "olé jo"... :|

Que passi ja

Que joder. Que quina puta merda la vida... Que és això la vida? Que sempre és així? Potser un dia aconseguir estar bé però no durar? Ara estic bé, ara estic malament, ara no estic. És això? És això la vida?
No vull estar així, no em vull sentir com em sento. No m'agrada.
No tinc cap problema amb l'alimentació, no el tinc. Si vull puc controlar. Aquest cap de setmana no faré cap afartament. Ja veureu, no tinc cap problema.
Però joder. És que no sé.
Em sento malament i no sé per què. Estava bé els últims dies. Potser perquè estava massa enfeinada amb la feina i no tenia temps de pensar, potser perquè amb el mindfulness he après una mica més a estar present al que faig... però joder no sé. Ha sigut de cop i volta. Em sento malament.
Ja ho sé. Sí. Un altre cop... una entrada de merda. Coses sense sentit. Que dic tot el que estic pensant ara mateix.
Que és una merda. És una merda. No sé és que no sento...
És que un dia veia el cel de colors, que feia temps, molt temps que no el veia així, crec que allò era felicitat. I de cop ha desaparegut. No ho trobo per enlloc.
Em torno a sentir una desgraciada.
Que tot passa? Però que passi ja.

Aquest finde m'espera un finde de merda. Ah... i porto dues setmanes constipada..

Finde de pelis? De sentir-me una merda? Té pinta de que sí.


Que passi ja, simplement que passi, que sigui ja el dimarts de la segona setmana, o sigui el dia 13. Que sigui ja el dia del psiquiatre, que em recepti pastilles per estar millor. Que comenci ja el curs de gestionar les emocions.

Treballar mata

L'altre dia em van enviar un correu dient que el meu blog podia ser perjudicial per nenes, com les pàgines aquelles d'anorèxia que altres cops he parlat i he dit que no diria el nom malgrat lo segur que tothom o quasi tothom les coneix, però així, si no ho dic m'estalvio que ho sàpiga més gent, com per exemple aquestes nenes que em deien. Però jo no crec que el meu blog sigui tan danyí.
Jo simplement busco desfogar-me, si em treuen el blog moro.
A veure, val que últimament no escric, però tot sovint el necessito i m'agrada desfogar-me escrivint, i que la gent ho pugui veure, perquè pot sentir-se identificat o una mica millor algú.
En cap moment busco que algú estigui malament o que segueixi els meus passos. Tot i que jo no crec que inciti a ningú a fer res. Jo simplement dic com em sento, i què faig i potser encara no ho dic tot a vegades.
Aquest blog no és una pàgina per "com tirar pel pitjor camí", a més no crec que les nenes aquestes hagin trobat el meu blog, no en fa cara. No sé... no el segueix molta gent. I segur que la majoria el mira per xafardejar. En el cas que hi hagin nenes d'aquestes mirant el meu blog es poden sentir més apoyades i enteses. A més, jo crec que si hi haguessin nenes d'aquestes haguessin contactat amb mi, vaja potser no, però és el que faig jo.. si trobo un blog que m'hi sento identificada intento contactar amb la persona. Aquesta és una manera d'apoyar-te.
Entenc el què volen dir la gent... però jo no veig que el meu blog pugui danyar algú. No penso tancar una cosa que em fa sentir algo millor.
Últimament no tinc temps... estic esclavitzada, em tenen esclavitzada al forn de pa treballant... Lo que s'ha de fer per guanyar diners... aix.
Bueno...vaig a fer esport!

Així de cansada estic últimament de tant treballar. Ara entenc a les persones que treballaven l'any passat el grau superior.